Els lectors ja saben que m'agrada repassar aquest mes de gener esdeveniments de finals de l'any anterior que són significatius i que ens poden haver passat una mica desapercebuts. Els vull parlar, doncs, de la cimera del G-20 (que fet i fet gestiona l'economia mundial) de Seül i de la del canvi climàtic de Cancun.
Si el G7 va néixer el 1975 a causa de la crisi del petroli de l'any anterior, la crisi asiàtica de finals dels 90 institucionalitzà la reunió de ministres de finances i governadors de bancs centrals dels 20 països amb un comerç exterior i un PIB més alts, (85% del PIB mundial). Tanmateix, la primera cimera del G20 se celebrà a Washington, el 2008, a causa del crac del Lehman Brothers i de la crisi de les hipoteques subprime. Des d‘aleshores se n'han celebrat a Londres (abril 2009), Pittsburgh (setembre 2009), Toronto (juny 2010) i Seül (novembre passat). Integren el G-20 els estats del G-7 (EUA, Japó, Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i Canadà), la UE com a bloc (per on de vegades deixen treure el cap a ZP) i 12 estats emergents: d'Àsia, Xina, Índia, Corea del Sud i Indonèsia; d'Amèrica llatina, Argentina, Brasil i Mèxic; Sud-àfrica, Aràbia Saudita, Rússia, Turquia i Austràlia.
A Seül, l'agenda de temes de la primera part eren els de cooperació internacional per a polítiques macroeconòmiques, reforma del sistema de regulació financera i reestructuració dels òrgans financers internacionals que no van ni prevenir ni actuar davant la crisi (BM i FMI). Els de la segona part suposaven la revisió de les 47 tasques específiques que s'havien imposat per prevenir crisis futures i controlar les accions dels òrgans financers d'alt risc. A Seül, doncs, s'abordà l'estructura de capitals dels bancs, l'enfortiment i regulació de les SIFIs (Institucions Financeres sistemàticament Importants) i la distribució de fons públics. Les finances ja no seran mai més com abans. No hi ha retorn possible.
Altrament, encara que no se n'hagi parlat gaire, a Seül es debaté la denominada "guerra de divises". La Xina, infravalorant el iuan, s'enfronta amb les potències occidentals i els EUA, imprimint més paper i causant una devaluació artificial, també. Prou demanà Obama que la Xina i Alemanya deixessin de basar el seu creixement en l'augment de les exportacions (23% les xineses amb superàvit de 27.000 milions de dòlars, amb 18.000 milions a favor seu amb relació a la balança de pagaments amb els EUA) i clamà a favor de límits quantitatius sobre dèficits i superàvits comercials per arribar a un creixement més harmònic. Però ni Alemanya (que registra el seu millor superàvit comercial des de fa dos anys) ni altres líders no ho acceptaren, de manera que allò de tenir un "govern planetari el segle XXI" segons va dir Sarkozy a Washington el 2008, més aviat comença fent una passa més vers una guerra comercial global. Val la pena repassar-ho, tot això, perquè quan aquí sentim parlar d'unió de Caixes o transformació d'aquestes en bancs, ja sabem on hem d'anar a buscar el cap del fil.
Anem ara a la cimera de Cancun. La Convenció de les NU sobre el canvi climàtic (UNFCCC) —la cap de la qual és Christina Figueres, néta de catalans— és un tractat internacional signat a Rio de Janeiro el 1995 i ratificat ara per 192 països, amb l'objectiu d'estabilitzar les concentracions atmosfèriques dels gasos d'efecte hivernacle en un nivell que no suposi cap perill en el sistema climàtic del planeta. El problema és que el tractat no incorpora ni límits quantitatius per a les emissions (ni globals ni per països) ni tampoc estableix cap mecanisme per exigir-ne el compliment als països signataris. Simplement el tractat preveu el desenvolupament posterior dels denominats protocols (que han de ser els instruments que fixin aquests límits i aquests mecanismes de vigilància. Fins ara sols s'ha signat el protocol de Kyoto (vigent des del 2005 fins al 2012, quan s'hauria d'allargar o bé fer-ne un de nou). En aquest protocol, 37 països es van comprometre a reduir un 5,2% de les seves emissions respecte de les que tenien el 1990 (però ni els EUA ni la Xina, els dos principals emissors mundials, es van comprometre a cap reducció). La UE es va comprometre a reduir un 8% les emissions, però amb un repartiment intern desigual, segons el qual, per exemple, l'Estat espanyol podia incrementar-les un 15% (mitjana ja ultrapassada) en comptes de reduir-les. Malgrat tot les emissions globals no paren de créixer. L'Agència Internacional de l'Energia (AIE) assegura que si no s'estabilitzen en un 450ppm (part per milió) —xifra que suposaria que la temperatura del planeta no augmentés per sobre de 2º—, malament rai: la catàstrofe pot igualar la que es produeix en una etapa de glaciació. Avui som en uns 390ppm, però augmentem a un ritme de 2ppm/any, cosa que ens porta a un horitzó de concentracions de 1000ppm i a un augment de temperatures de 6º. Per a J. Hansen, un dels màxims experts mundials en canvi climàtic, si incrementem com ara les emissions durant una dècada i seguim sense prendre mesures dràstiques, eliminem la possibilitat a mitjà termini de tornar a unes concentracions atmosfèriques que evitin el cataclisme. Per sortir-nos-en caldria que les emissions globals deixessin de créixer, en valor absolut, a partir del 2020, i que tot seguit caiguessin ràpidament en 2050 un 40% (això és, per sota dels nivells de 1990).
Cancun ha estat la setzena reunió de l'UNFCCC per avaluar la reducció d'emissions. L'anterior, a Copenhaguen, va ser un fracàs. Gràcies a la creació per part dels estats rics d'un Fons Verd (100.000 milions de dòlars) gestionat pel BM per compensar els països més afectats pel canvi climàtic (sequeres, onades de calor...), protegir boscos i desenvolupar ?energies ecològiques a partir del 2020 (quan els països rics hagin reduït les emissions entre un 25% i un 40% en relació al 1990), i a substituir la paraula "consens" per "acord general", la cimera va acabar millor del que s'esperava malgrat les ambigüitats (només Bolívia va fer el rebec). S'han acceptat els 2ºC de l'escalfament del planeta com a llindar no traspassable (amb possibilitat de reduir-los a 1,5ºC el 2015) i també que han de ser els països desenvolupats els que han de reduir més per compensar les seves emissions passades i donar temps als països en desenvolupament per reduir les seves. Queden molts interrogants: què faran la Xina i els EUA, que porten el ritme de la lluita contra el canvi climàtic? A la pròxima cimera climàtica de l'any que ve a Durban (Sud-àfrica) tindrem un protocol d'obligat compliment o s'allargarà el de Kyoto? Si d'aquí a menys d'un any no som capaços d'acordar una continuació de Kyoto, amb les pertinents reduccions de tothom, inclosos xinesos i nord-americans, pot ser que ja no estiguem a temps de fer-hi res. (24-I-2011)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada