Lluís Busquets i Grabulosa

Des de la metròpoli madrilenya, aprofitant la transició de l'administració catalana, ens en van engegar dues al front: una, la sentència del seu denominat Tribunal Suprem que obliga que el castellà sigui llengua vehicular en l'ensenyament contra l'experiència de la immersió lingüística en català; dues, el recurs al Constitucional de la llei de consultes i referèndums per part del govern Zapatero. Respecte a la primera, la Carta Europea de llengües regionals i minoritàries (ratificada per l'Estat espanyol i en vigor des del 2001) deixa clar que en cap cas el castellà es pot considerar discriminat a causa de la immersió catalana, però s'ho passen per l'entrecuix, com sembla que els nostres polítics s'hi pensen passar la sentència. Quant a la segona, Zapatero torna a ensenyar la poteta... sobretot al PSC-PSOE.

Ja pot filar prim la nova consellera de Justícia, Pilar Fernàndez Bozal, una de les sorpreses del Govern, ateses les seves responsabilitats en pro de l'advocacia de l'Estat contra la consulta independentista d'Arenys. I ja que al·ludim al canvi d'administració i al nou govern, deixin-me opinar que el pacte Nadal-Mas a favor de la investidura del segon, va deixar fora de joc no només el PP de la senyora Alicia Sánchez Camacho (que esperava la trucada de l'aleshores candidat amb candeletes per afanyar-se a dir-li que sí i poder tornar a treure pit a Madrid), sinó molt especialment l'ERC de Puigcercós i la SI de Laporta i va donar aire al desinflat PSC-PSOE.

Al meu entendre, si Puigcercós i Laporta juguen la carta catalanista, havien d'haver corregut a pactar amb Mas perquè des de Madrid veiessin que no necessitava cap partit amb pedirgí espanyolista. (Laporta n'hauria pogut treure un diputat de CiU per fer grup parlamentari.) Mig país s'adonà de la seva espifiada, de la seva incapacitat de pacte o maniobra, però encara és l'hora no ja d'haver entonat el mea culpa sinó d'haver fet pública una mínima autocrítica. Ara ja s'adonaran de com en són, de prescindibles.

Altrament, allò que va voler deixar palès Nadal, que no es tractava de cap pacte de govern, de cap sociovergència, va quedar claríssim quan Mas, després del refús de dues dones (una d'elles, Mònica Terribas), oferí el departament de cultura al socialdemòcrata senyor Ferran Mascarell, conseller en temps de Maragall, desactivant així una possible oposició a l'Ajuntament barceloní. Jugada mestra.

No diré que la resta de càrrecs fossin cantats. Ho eren els secretaris de Govern (G. Gordó) i de Presidència (F. Homs), i els consellers d'Ensenyament ( I. Rigau), Política Territorial (Ll. Recoder), Agricultura (J. M. Pelegrí), Benestar i Família (J. Ll. Cleries, que ja n'havia estat director general) i Governació i Relacions Institucionals (J. Ortega), amb la sorpresa d'assumir una vicepresidència (una figura, tot sigui dit, que CiU considerà extraestatutària i espanyolitzadora quan l'activà el tripartit). S'hi van pensar una mica Boi Ruiz (president de la Unió Catalana d'Hospitals i partidari del copagament) per assumir l'àrea de Salut i F. Puig, a l'hora d'entomar Interior, perquè segurament a l'empresa privada guanyaria més amb menys maldecaps. I això és el que es va trobar als dits el nou president amb àrees d'Empresa (F. X. Mena) i Economia i finances (A. Mas-Collell), per a les quals va haver de recórrer a dos professors experimentats.

Ara sols cal esperar que el nou govern sigui, a més de nou, un bon govern, cosa que costarà de veure si ha de començar amb retallades, estretor de cinyells i, per postres, ha de plantar cara a Madrid amb el tema dels recursos, es digui concert o nou pacte fiscal. (Si Mas deixa el tema ad kalendas graecas, l'electorat no li ho perdonarà.) I de moment, les coses clares, l'horitzó no es dibuixa gens fàcil. Segons els vaticinis aquest 2011 no es presenta pas millor que l'any anterior. I a mesura que llegim coses del Wikileaks, el maremàgnum esdevé encara més considerable. Hi ha coses que les tenim a tocar i no ens n'adonem fins que, des de fora, ens fan obrir els ulls. Per exemple, per què els EUA consideren "estratègics" els laboratoris catalans Grifols? Doncs perquè elaboren immunoglobulines purificades a partir del plasma humà. Resulta obvi, doncs, que la sang, amb els seus components i derivats, són de vital importància per al món (estratègics). A Catalunya, en un any, s'administren 267.400 concentrats d'hematies, 33.600 concentrats de plaquetes i 44.000 unitats de plasma. És a dir, diàriament, es transfonen 1.000 productes sanguinis als malats ingressats als hospitals i clíniques del país. S'han preguntat quantes transfusions es deuen fer al món?Ja no ens preguntem pel preu. En la nostra societat del benestar estem tan avesats a anar a una clínica i que ens tractin amb el que calgui que no tenim en compte ni els recursos ni els costos (el 55% dels concentrats d'hematies es destinen a persones de més de 70 anys; en conseqüència, se n'incrementarà la necessitat a mesura que augmenti l'envelliment de la població). Per això arrufem el nas quan ens diuen que el nou conseller de Salut, per fer-nos tots plegats una mica més responsables, s'ha mostrat partidari de fer pagar al pacient els àpats que pren mentre està hospitalitzat i de fer abonar el 40% del preu dels medicaments. Què dirà en temps de crisi el consell assessor sobre salut? Com reaccionarem quan es posin mesures d'aquestes sobre la taula?

Sí, val la pena que, des de baix, des de la ciutadania, tots esdevinguem més responsables, sobretot quan sabem que es fa negoci sobre la nostra salut ("Les farmacèèèutiques!", crida la sòsia de la germana Forcades al Polònia, però ara com ara hi ha unes 700 clíniques al món que ja ofereixen teràpies amb cèl·lules mare).

Val la pena ser responsables, sí, però també des de baix, des de la ciutadania, hem de demanar responsabilitats als de dalt, als governs i a d'altres organismes que donen diners a entitats financeres que els malgasten i manifesten guanys al cap de l'any. És del tot escandalós que els "inventors d'armes financeres de destrucció massiva", com han estat qualificats pel Times, segueixin treballant a Wall Street com si res no hagués passat mentre en paguem les conseqüències tots. Uns exemples. AIG, gegant nord-americà d'assegurances, que ha rebut subsidis públics milionaris, el passat febrer va fitxar Thomas Russo per al seu Consell d'administració; Russo, tanmateix, era director jurídic de Lehman Brothers, el quart banc d'EUA que va fer una fallida estrepitosa el 2008, inici de la crisi que encara patim. També Dick Fuld, excap executiu d'LB, es va incorporar el març a la firma d'inversió Legend Securities. Tom Montag, antic cap de vendes de Goldman Sachs, el banc d'inversió que va esquivar la bancarrota el mateix any per pèls (i ajuts), ara és president de la secció de banca i mercats del Bank of America. Són simples botons de mostra. Qui serà capaç de posar morral a aquests taurons? Mentrestant, als EUA, entre 2009 i 2010, més de 3 milions de persones han perdut la casa per no poder pagar la hipoteca. I de rebot, a Europa s'ha esdevingut si fa no fa el mateix. L'estat del benestar perilla. El Govern britànic, abans del passat Nadal, tallà els ajuts per pagar la calefacció domèstica fins a l'abril proper. I ja sabem les mesures del Govern espanyol: congelació de pensions; reducció del sou dels funcionaris; supressió del "xec nadó" i de l'ajut de 426? als aturats sense subsidi; 9,8% de pujada de l'electricitat; jubilació als 67 anys; pujades de la gasolina, el tabac, les targetes de transport i l'euríbor... Veritablement, el nostre govern, ja pot fer filigranes! (10-I-2011)