Lluís Busquets i Grabulosa

Hi ha teòrics que diuen que els homes tenim un plus d’energia que no esmercem en el nostre treball quotidià i que canalitzem de diferents maneres, ara fent feines en una ONG, ara treballant per un partit o un sindicat, ara posant-nos a fer teatre o a tocar música de manera amateur, ara ballant o col·leccionant segells... Hi ha qui diu que si aquest sobrepuig incideix la part endotímica (la de les emocions i els sentiments), aleshores podem convertir en factibles els somnis aparentment més impossibles. Ho hem vist enguany amb el Barça, que sembla no tocar sostre. Què falta guanyar? La supercopa d’Espanya i la Intercontinental? Els guionistes del Crackòvia ja es poden esprémer el cervell: “Copa, Lliga, Champions i el que calgui!”

Consti que m’agrada el futbol i consti també que enguany he fruït amb el Barça de Guardiola com el qui més. No se m’oblidarà el partit contra el Bayern de Munic, que vaig veure al Camp Nou, ni el 2-6 al Madrid ni la victòria contra el Bilbao, que era el “meu” equip d’adolescència. Ara bé —i ja sé que estic ratllant el discurs políticament incorrecte—, volen dir que no n’estem fent un gra massa?

No em refereixo pas a les celebracions, ben merescudes. Em refereixo a l’acarnissament dels mitjans (ràdios, tevès, enviats especials, unitats mòbils... per seguir l’antevigília de la vigília i la vigília del partit i l’avant-matx i el postpartit i el que va seguir i el bany dels barcelonistes a Trevi o les bengales a Canaletes i la rua posterior i el que va seguir la rua, amb repeticions darrera les repeticions de les repeticions. Em refereixo a aquest estar present a tots els media (premsa escrita, ràdio, TV), amb anterioritat i posterioritat de l’esdeveniment fins al punt que la senyora Marieta, la peixatera de sota casa a qui mai no li ha agradat el futbol... acaba tancant la botiga per seguir la rua per televisió.

Les escoles del país han estat pendents de la lesió d’Henry, del múscul de l’Iniesta i de la targeta d’Alves: he vist adolescents plorar per un jugador que cobra el que una persona normal treballant no cobrarà ni amb tres vides! A l’endemà de la Champions, les aules dels nostres centres d’ensenyament estaven farcides de nens i nenes, adolescents i fins i tot professors (!) vestits amb els colors blaugrana. (És normal? Algú s’ha preguntat si això és normal? Com podran venir vestits, d’ara endavant?) A la nostra televisió alguns professionals de l’ensenyament ho van justificar dient que havien passat el matí parlant de solidaritat, treball d’equip i esforç, valors que havia inculcat Guardiola en el seu equip. (Com si el discurs dels valors no fos més propi de l’escola en si mateixa que de cap equip de futbol! I com si aquests mateixos valors no els practiquessin els jugadors contraris!)

No vull pas aigualir el vi: m’encanta que aquest Pep-team jugui artísticament, que la majoria de jugadors s’hagin format a la Masia, que tinguem un entrenador de casa que, a més, sap atendre els mitjans en català, castellà, anglès i italià amb tota naturalitat. Però, ell mateix, quan el van nomenar candidat al premi Príncep d’Astúries, va dir assenyadament que potser se’n feia un gra massa i m’apunto a la seva reflexió.

S’imaginen que la meitat d’aquest desplegament d’energies, de professionals de la denominada “opinió pública” i de mitjans per a la final d la Champions s’haguessin esmerçat per fer conscient la gent del que suposa per Catalunya l’incompliment del finançament pactat en el nostre Estatut, des de l’agost passat, això és, aviat farà un any? S’imaginen els diaris posant en portada quotidianament els dies d’incompliment d’una Llei orgànica votada a les Cortes? S’imaginen ràdios i televisions encerclant la Moncloa i demanant cada vegada que sortís Zapatero què hi havia de la qüestió? S’imaginen donant xifres comparatives continuades i senzilles de les balances fiscals, de quin tracte té Barajas i quin mereix el Prat, de com està l’estació de l’Ave a la Sagrera i la d’Atocha? Amb el Barça s’han repetit dades i bajanades fins a la sacietat; s’ha pressionat oportunament i importuna; per què no ho fem amb el que ens interessa? Per què no fem arribar com estem a la senyora Maria?

Em diuen que barrejo esport i política? És que van de bracet! Per què el Barça és “més que un club”? Doncs, perquè és l’equip referent d’una Catalunya que des de la metròpoli no la deixen desplegar políticament com voldria, això és, no la deixen ser. L’esport, agradi o no, quan cal a alguns interessos, és política. Si no fos així, em diguin què hi feien el Rei, Berlusconi, Zapatero, Montilla et alia a la llotja. (Per cert: per què es va xiular al Rei a Mestalla i no es va xiular Zapatero a l’Olímpico de Roma? No hi havia bascos conscients que encomanessin la xiulada als catalans?)

Alguns em diran que a l’Olimpico fins i tot es van desplegar estelades! No em facin riure: a Madrid saben molt bé fins on podem arribar. Ens deixen fer pancartes que diguin que Catalonia is not Spain quan les Olimpíades i, aquest estiu, quan arribi el Tour a Barcelona, permetran alguna cosa semblant fent-ne escarafalls. Però, sense complir les lleis que ens aproven un cop ens les han retallades, ens segueixen munyint i eixalant. I pobres de nosaltres que no parem el braguer i les ales! Ull viu: quan Zapatero diu que és del Barça o el Rei va a Roma... no és cap finesa obsequiosa per als catalans: és que no els queda més remei. (Si vinguessin al Camp Nou s’acabarien els xiulets de les botigues?)

Mitjans i professionals, guiant-se per les audiències (això és, mirant la pròpia butxaca), amb les festivitats del Barça potser no han fet cap favor al país. Totes les celebracions que ens han entatxonat als ulls i a les orelles, vulgues no vulgues, s’han convertit en un fet ben romà i ben antic, inventat per Titus Flavi Sabí Vespasià. Aquest emperador va fer construir el Coliseu amb els diners robats a Jerusalem per tenir la gent entretinguda i distreta de la política. Aleshores, quan hi havia conflictes polítics, es regalaven blat i entrades per als jocs a la gent. El lúcid poeta Juvenal ho va formular a la seva Sàtira X (81) amb una frase que avui repetim: panem et circenses (“pa i circ”). Ara no ens regalen blat, però ens deixen celebrar la Champions amb focs artificials.