L’expressió “ballar a la coberta del Titànic” s’empra per recordar-nos que potser som en el moment anterior a l’enfonsament del vaixell terraqüi. Ho fa “Cristianisme i Justícia” en els papers titulats “Any nou, reptes nous”. Els papers comencen recordant els mots que va dir Ingrid Betancourt després de l’alliberament de les FARC referits als privilegiats que tenim “llençols cada nit i la taula parada tres cops al dia”. Per als que no disposen d’aquest privilegi, això és, per al 80% del planeta que per a nosaltres són excepció, l’excepció som nosaltres.


Els papers de “Cristianisme i Justícia” analitzen en deu punts l’estat de les coses que no sirguen al món d’avui. Nosaltres només n’afrontarem dos, la crisi econòmica i la crisi de la justícia. La crisi la veien venir fins i tot els no entesos. Tothom sabia que el sistema explo­taria algun dia, però tothom reaccionà procurant enriquir-se abans de l’explosió de la bombolla. No és una simple culpa externa "dels go­verns" o dels de fora, tot i que els nostres governants no van saber posar-nos en una actitud d'alerta (si no d’alarma) i de solidaritat alhora. A Espanya hi va haver, doncs, un in­negable retard a reaccionar i prova d’això és que la lluita contra la crisi es reflecteix poc en els pressupostos del 2009. Precisament era aquí on més es podia pre­veure: pel pes que en la nostra eco­nomia tenia la construcció, pel pes que hi tenen els serveis i perquè la nostra pro­ductivitat depèn en bona mesura d’indústries foranes en ple procés de deslocalit­zació. Per això, per a “Cristianisme i Justícia” el govern va ser poc previsor, llevat que recorregués directament a l’engany, obsessionat per donar una bona imatge electoral.


Cert que molt més tard es van prendre algunes mesures, molt necessàries sens dubte, pe­rò també injustes. I són injustes perquè ajuden els botxins més que les víctimes. Lluny de denunciar la hipocresia i la mal­dat del nostre sistema econòmic, es va creure necessari intervenir —amb els diners de tots— per treure de l’abisme i de la fa­llida els qui s’havien enriquit desaforadament. “Cristianisme i Justícia” diu sense embuts: “Cap culpable no ha estat castigat i, tot i que hi ha una culpa anònima en el siste­ma, aquesta vegada hi ha hagut clars de­linqüents particulars, que van precipitar el desastre i n’engrandiren les dimensions, i que han estat acomiadats del seu càrrec cobrant indemnitzacions milionàries. De nou es confirma la dita popular: qui roba vint euros per menjar és un lladre, qui ro­ba un milió d'euros és un home de nego­cis espavilat. Fa mal constatar que men­tre la fam al món ha augmentat durant l’any 2008, una part important d’aquest problema s’hauria pogut calmar amb una petita part del que s’ha donat als grans sa­quejadors, per treure’ls de la fallida”. I posa tres exemples: “Durant la campanya electoral es va utilitzar contra el Sr. Manuel Pizarro la dada que havia cobrat dos mil milions de pessetes com a indemnització en dei­xar la seva feina. I la crítica era vàlida més enllà dels interessos electorals. Amb mo­tiu de la crisi hem sabut que el president del Deutsche Bank guanya tretze milions d'euros a l'any i el de Porsche la considerable xifra de seixanta milions. Des del punt de vista de la moral catòlica, aques­tes xifres són simplement furts greus.”


Res d’estrany que, amb un esguard vers el futur, quan es refereix a la necessitat de "refundar el capitalisme" d’acord amb la publicitada reunió de lí­ders mundials a Washington el passat 15 de no­vembre expliqui que “refundar” pot equivaler al famós consell del marquès de Lampedusa: “canviar allò que calgui perquè no canviï res.” Juntament amb aquestes crítiques, cal dir que no es deixa de lloar l'esforç del govern per no re­tallar les despeses socials en temps de cri­si.


Pel que fa a la justícia, es demana menys partidisme i més solvència. Mentre els polítics celebraven, amb una petita part de raó, que finalment s’havia desembussat el problema de la com­posició del Consell General del Poder Judicial, els ciutadans vam obrir uns ulls com taronges en comprovar que cap dels jutges nomenats per al Consell no pertanyia a aquesta meitat de la judicatu­ra que no milita en cap organització de jutges, sinó que tots eren membres d’organitzacions que són ja conegudes com a afins a un o a l’altre dels dos grans partits que dominen l’escena espanyola. En una paraula: la solució al problema del Consell General del Poder Judicial va ser una solució política, fruit d’un "qui dóna rebre espera" entre polítics. Com hem fet des d’aquestes mateixes pàgines, “Cristianisme i Justícia” ho valora com un clar atemptat al principi d’independència de poders, fona­mental en tota democràcia. I afegeix: “ Després, aquests polítics s'ompliran la boca afir­mant que respecten les decisions de la jus­tícia, mentre callen que aquesta justícia està formada per titelles seus.”


Una cosa semblant ha succeït amb el Tribunal Constitucional, un òrgan judi­cial fonamental per al funcionament del sistema democràtic espanyol. Enguany aquest tribunal ha assolit nivells inaccep­tables de desprestigi en fer-se evident l’existència de dos blocs clarament definits en el seu si. Aquests blocs votaven siste­màticament allò que afavoria el partit que els havia votat, al marge de quin fos el contingut jurídic del tractat. Estem par­lant d’un tribunal que té facultat per a rec­tificar qualsevol llei, encara que hagi es­tat aprovada per un parlament o votada en referèndum. El procedir d’aquests magis­trats posa en dubte la seva actuació pre­sent i futura sobre algunes qüestions essencials sobre les quals s’ha de pronunciar durant els propers mesos. Els processos oberts per a renovar la compo­sició d’aquest Tribunal tampoc no des­perten gaires esperances en relació a una recuperació del prestigi i 1'autoritat necessaris.


Aquest, òbviament, és un tema molt més ampli i costaria poc evocar altres escàndols vis­cuts per la ciutadania davant de la justí­cia com les darreres involucracions en casos d’espionatge polític, les falses agafades de grups de persones musulmanes que han de deixar anar tot seguit malgrat les greus acusacions de què han estat objecte, per no parlar de la discutible vaga d’uns servidors privilegiats de l’Estat. Deixem tan sols constància que el món de la justícia és un dels que requereixen a l’Estat una re­forma més àmplia i radical: una reforma que implicaria agilitzar, democratitzar i independitzar. Sabem que hi ha jutges ex­cel·lents com a persones i com a profes­sionals. Potser són així la majoria. Potser és difícil administrar justícia amb mitjans insuficients i en una situació estructural­ment injusta. <18-05-09>

0 comentaris: