Lluís Busquets i Grabulosa

El passat dia 18 d’abril s’atorgà el premi de prosa narrativa “Marian Vayreda” a El meu cor cap a tu per sempre, de David Nel·lo. El darrer “Marian Vayreda”, atorgat fa un any i publicat el passat setembre per Empúries, se’l va endur el dietari d’Isidor Cònsul Tractat de geografia. He dit més d’un cop que l’autor és un veritable “animal literari” en el millor sentit del terme. Val la pena parlar, doncs, d’aquesta obra per part de qui, en aquests mateix rotatiu, publicà, durant anys, pàgines de dietari literari i ha fet una mica l’experiència de tota la cuina que hi ha al darrera. M’he divertit amb dietaris i memòries de Sagarra, m’he fet més savi amb els d’Albert Manent o Gimferrer, però m’han fet molta enveja literària els de Verdaguer, els de Pla i alguns pocs d’altres pel tot el que m’han suposat de model o paradigma; deixeu-me esmentar pel retrat i l’ambient, els de Guansé; pel traç i acabats, els de Jordana; pel detallisme emotiu, els de Benguerel; pel lirisme de la prosa, els de Marià Manent i Joan Teixidor. Doncs, bé: també me n’han fet, d’enveja, algunes pàgines de l’Isidor Cònsul. Resulta menys gras, menys groller que Pla i menys barroc que Gimferrer. La vitalitat que traspua és menys barroera que la del primer; la seva filigrana més escarida, sense rinxolar exageradament l’erudició com de vegades fa el segon. Repeteixo, el seu estil s’apropa a Guansé, Manent o Teixidor.

Comencem dient que aquest dietari ha anat precedit per altres dos, Cinc estacions (1998) i En nom del pare (2004) i que, seguint Teixidor, prescindeix de les dades cronològiques típiques i tòpiques de la literatura dietariesca. Això li permet un ventall de possibilitats, amb proses que ratllen la ficció, l’autobiografia, l’apunt memorialístic, la història, la crònica periodística, la guia turística, la crítica, i, en definitiva, una absoluta vinculació de l’art i la vida. I, enllà dels registres, els tons anímics també resulten diferents: l’exultació, el lament o l’enyor, l’admiració es contrapunten amb una fina ironia o amb un sarcasme contingut: la història de l’aventurer de Bellpuig, amb la impossibilitat de naufragar, al mateix temps, a Cuba i a Filipines, malgrat la làpida del cementiri, acaba amb un veritable epifonema.

El llibre té dues parts: “Petita terra” i “Cor meu, el món”, cadascuna de les quals va encapçalada per uns versos de S. Espriu i J. Sarsanedas, d’on ha pouat aquests títols, amb la qual cosa ja palesa una voluntat poetitzadora de la realitat (les cites del seu primer dietari eren, com he dit, narratives). La primera part està dividida en tres blocs, encapçalats per un quasi-conte situat entre el febrer a l’abril de 1931, any de la República i que marca una intencionalitat ben destriable. El primer bloc està lligat al seu redós familiar de Bellpuig (“el meu poble”, deia a Cinc estacions), a la plana d’Urgell, i ens parla del seu pas al món adult després d’estudiar Magisteri a Lleida i de la seva estrena com a professor per ajudar l’economia familiar arrasada en un incendi. Abraça des del 1931 i el 1942, quan la seva mare era una esplèndida noia de 17 anys, fins al 2007, deu anys després de la mort del pare. I, a més dels pares, hi retrata, una jove M. Mercè Marçal, un Kubala patint Alzheimer i el bisbe Deig. El nucli geogràfic del segon bloc és Cervera de la Segarra, on rau la seva segona residència, que hi ha bastit amb la Romi, la seva parella. Aquí agafa pes al dietari cultural i ens assabentem d’una possible visita del poverello d’Assís a la vila de Cervera o de les correries eròtiques de Ferran d’Aragó per aquells tocoms. En el tercer bloc ens assabentem de l’afecció a l’excursionisme del seu autor: el titula ‘Les meves muntanyes’ i ens hi presenta diferents excursions i travesses, del Moianès a Boumort passant pel Pallars o per la Garrotxa. D’aquesta part, més que els dos assenyats fracassos d’assolir l’Aneto, més que el relat de quan va fer el cim del Mont Perdut, em quedo amb els textos dedicats als llogarrets dels seus ancestres, a la Ribagorçana, a Espés —on, del casalot de Ca de Lluvic el seu pare va sortir per anar a la guerra—, i a Sirès, on la seva tieta Maria s’havia casat amb l’hereu de can Xonllanes, mas que el temps ha convertit en munt de runes. Els espais reals serveixen sovint a Cònsul per evocar espais literaris, però cap de més ben assolits que aquests: a can Xonllanes hi veu el casalot de Bearn o la sala de les nines i Espès, d’on algun dia, n’estic segur, sortiran nous relats o alguna novel·la, li resulta la terra macondiana dels Aureliano Buendía. (Interessant subratllar que del lloc on habitualment viu —Sant Just Desvern— o treballa —Barcelona—, no hi trobem ni una ratlla.)

La segona part del llibre, presentada amb quatre blocs, reporta diferents viatges fora de Catalunya amb les evocacions pertinents, començant per tres viatges de Setmana Santa (primer a Conca —del castell de Garcimuñoz a Uclés—, i després per la nostra Mediterrània: Micenes —amb l’ombra d’Agamèmnon— i Creta). Segueix una estada a Rússia —de Moscou a Sant Petersburg i Peredelkino, on saluda Günter Grass—, tres díptics novament mediterranis i dues fugides a Amèrica: una a Manhattan i una altra a Mèxic. Molts d’aquests viatges els ha fet per la seva professió o gràcies al seus càrrecs al PEN-Club, és clar, però val a dir que els aprofita per alliberar-se de la cotilla que suposen aquests encontres internacionals i penetrar en ell mateix: llegeixin les seves impressions de la festa escolar de “la campaneta” en plena Plaça Roja de Moscou o la caminada per la platja de Tel-Aviv fins a Jaffa, quan podia haver agafat un autobús com hem fet tants altres turistes, o la visita nocturna a la Plaça de les Tres Cultures a Tlatelolco, i m’ho sabran dir.

Personalment, d’aquesta segona part, em quedo amb les notes italianes d’Arezzo, on va a cercar l’ombra de Petrarca, i amb la nota d’Ovidi escrita amb l’excusa d’haver-se identificat a Roma, vora el Tíber, a frec del Ponte Mílvio, la vil·la on el poeta rebia les seves amants, amb tot l’enyor que li havia de suposar el seu exili al Mar Negre. De fet el dietari del Cònsul destil·la enyorament. Vital i vigorós en la tria de situacions que fa, resulta elegíac de fons, en el sentit que fixa una realitat i la rememora com un conjur, això és, amb la recança que d’aquella manera exacta ja no la podrà fruir mai més. I per això la salva de l’oblit. He parlat abans de poetització. L’absolut poètic també rau aquí.

El procés és aquest: Cònsul tria el record o l’evocació i li posa marc per no perdre’s la vivència ell mateix més que no pas per oferir-la als lectors. (Recordar és tornar a viure. Ell ja l’ha fruit; si nosaltres no ho fem, pitjor per a nosaltres...) Per la forma, per la selecció, per l’ordenació rítmica dels retalls memorialístics, per la cadència, per la tendresa que expressa, per la musicalitat amb què amara l’escriptura, em resulta també, i del tot, un dietari liricoelegíac. I consti que no pretén assolir cap mena de prosa poètica enfadosa, però sí uns ritmes musicals, mesurats i amb absoluta serenor. I tot entorn de tres temes cabdals: família, literatura i Catalunya. Si volen degustar literatura... ja ho saben. <4-v-09>