LA POLÍTICA DEMOCRÀTICA VERSUS LA DEMÒTICA I L’ECOLOGIA A CATALUNYA
Bon dia a tothom.
No sé si ho saben, però sóc d’Olot, d’allà on els poetes canten la Fageda d’En Jordà, els nens poden jugar amb roures centenaris i els camps tenen una disposició com els millors jardins de França, segons els escriptors. D’allà on la Generalitat Republicana va instituir l’Escola del paisatge i on diuen que hi ha un pintor per cada 4 m2. Em permetran, doncs, de fer una reflexió amb tots vostès més enllà d’un simple elogi a la natura. No els parlaré pas de l’Escola olotina del paisatge, perquè enllà dels Ius Pasquals, Vayredes o Galweys, juntament amb moltes altres honroses excepcions, l’especulació de l’art ens ha volgut fer creure que són pintures les simples etampetes més o menys ben acolorides. Deixem-ho.
La natura, en el seu sentit més ampli, és l’equivalent a l’univers físic, al món material, i fa referència als fenòmens del món natural i de la vida. S’estén, doncs, des del món subatòmic, al gal·làctic. El mot naturalesa prové del llatí natura, que significa “el simple curs de les coses”,[1] i tradueix la paraula grega physis (φύσις), que originàriament es referia sols a la forma innata en què creixen espontàniament animals i plantes. Ara bé, enllà d’aquests éssers vivents, la noció de natura entesa com un tot —l’univers físic— és un concepte molt més recent que va adquirir un ús cada vegada més ampli amb el desenvolupament del mètode científic dels darrers segles.[2] Abraça des del relleu dels planetes i els meteors a la climatologia. Per poder parlar pròpiament de natura, en els happy twentieth del segle passat, es va originar un mot que, en aquest entorn d’avui, no puc ni vull passar per alt: el d’ecosistema. Podríem definir un ecosistema com la complexa relació, autònoma i dinàmica, entre els organismes i el seu medi; o, d’una manera més explícita, la interralació entre una comunitat natural de vida (plantes, animals, bactèries, algues, protozous i fongs, entre d’altres) i el seu entorn, això és, amb els fluxos d’energia i d’altres materials que l’amara. La natura no es fa ni existeix sola. No tenim per una banda bolets, per una altra gossos i per un altre cossos celestes; tot està en relació.
El mot ecosistema, és clar, al·ludeix a l’ecologia. Ecologia és un mot que prové del mot grec οίχος (‘casa’, ‘llar’) i que, per tant, identificaria el nostre planeta com la llar de tots els éssers vivents i de tot allò existent. Podríem definir l’ecologia com la ciència i l’art de les relacions i dels éssers relacionats, perquè la casa-llar-hàbitat està constituïda per éssers vius, matèria, energia, partícules, ones i forces en permanent relació.
Avui hi ha qui parla de quatre branques de l’ecologia: la medioambiental, l’objecte de la qual és la comunitat de vida entre home i natura; la sociopolítica, que tracta de l’organització dels éssers humans entre ells i que, avui, ens denuncia la injustícia que el 20% de la humanitat detentem el 83% dels recursos de vida i que el 80% més pobre s‘hagi de conformar amb el 20% restant; la mental, que suposa l’altra cara dels prejudicis i agressions que porten discriminacions, violències i guerres; i l’ecologia integral, la qual considera el nostre planeta holísticament (holós vol dir la ‘totalitat’ que es troba en cada part), de manera que la Terra, més enllà de qualsevol visió antropocèntrica o terraqüiocèntrica, forma part d’un tot que és el cosmos, univers o pluriversos, com diuen els científics, en contínues expansions i, per això mateix, cada vegada més carregat de consciència fins arribar a la consciència de l’ésser humà i a la vida com a autoorganització cibernètica de la matèria.
Avui, aquí, no parlaré pas de l’ecologia mental, que té un revers prou conegut: el de la Noviolència com a actitud i que, segons L. M. Xirinacs en el llibre La No violència aparegut aquest Sant Jordi, també té com a base un harmònic i mistèric lligam de les persones amb l’univers. Si de cas em toca parlar de la medioambiental i de la sociopolítica, conseqüències de l’ecologia integral que demana una organització harmònica dels humans entre ells i no pas cap mena d’explotació d’un sobre els altres com han dut a terme els capitalismes ultraliberals, tant els d’Estat com els de Gulag. D’aquesta organització harmònica en diem democràcia. La democràcia, entesa com a ‘força del poble’, és a l’ensems un ideal utòpic i una realitat limitada, sempre en procés de construcció —una construcció, deixeu-m’ho dir, ecològica— dins dels propis condicionaments historicosocials. Els catalans en tenim experiència d’aquests condicionaments; ningú no ens ha regalat mai cap de les fites aconseguides. El nostre problema és saber fins on estem disposats ecològicament a patir els desajustaments que ens desorganitzen i fins on volem exercir la nostra ‘força’ per reorganitzar-nos. Tots sabem, per exemple, que des de l’agost 2008 s’incompleix una llei orgànica com l’Estatut, amb la conseqüent plomada del finançament que justament ens pertoca, però els nostres polítics, almenys fins ara, han estat incapaços d’exercir cap força com podria una agència tributària catalana depenent de la Generalitat. Seria il·legal, em direu. Potser sí: tan il·legal com el fet que patim el no compliment d’una Llei orgànica. En canvi, seria ben legítima, perquè les relacions polítiques trobessin el seu encaix, s’harmonitzessin ecològicament.
En casos així, ja veiem que la democràcia, fruit de la política, no ens serveix prou. Encara no som prou lúcids per adonar-nos que el poble ha de vigilar els polítics. Per això ja hi ha qui parla de l’àmbit del poble, això és, de la demòtica.
Segons Xirinacs, a tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien natio en llatí i genos en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc —llars, territoris, comarques, etc.—, formaven el populus, el demos, meravellosament vertebrat en el seu interior i apte per a resistir les majors agressions exteriors. Fins ací encara no apareixien ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, nationes o genoi de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial, i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell moment no els feia falta. Això constitueix la ciutat per damunt del poble, la política per damunt de la voluntat popular o “demòtica”. La política, doncs, és una relació extra i supracomunitària, extra i suprapopular. Política i demòtica són dues realitats essencialment diferents. Ciutat i poble ,també. Ara, equivocadament, la ciutat és un poble més gran i prou. En el fons, mai no ha estat així.
Des dels temps de la revolució francesa, de la Il·lustració, del liberalisme, del racionalisme, de la modernitat, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a l’homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques, les regions, les nacions… Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la patrie”. Ja Grècia es queixava de la massificació: plethýs en comptes de demos. I caigué la democràcia grega. També Roma es queixava de la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el populus fins a convertir-lo en plebs. Però on el fenomen ha esdevingut generalitzat és en el model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat, de la política, ha destruït el poble, el demos. Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional en comptes d’estatal, escola, sanitat, ràdio o televisió públiques quan no ho són. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic; se li oposa l’àmbit privat format d’una gran massa amorfa, estandarditzada, d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta només un a un i per separat en eleccions i referèndums. I d’això en diem democràcia, “força del poble”?
Ens caldrà recobrar demòticament la comunitat perquè l’espoli fiscal de Catalunya ja se situa en uns 19.000 milions d’ε (i ara els polítics professionals regategen per veure si ens en donen 1.200 ó 1.500 milions!). La veritat és que perdem un 8% del nostre PIB pel fet de pertànyer a Espanya.[3] Altrament, si fem una ullada ecològica integral, aquesta necessitat encara esdevé més evident. A l’any 2006 el nombre d’espècies animals i vegetals en perill d’extinció era de més de 16.000; “un de cada tres amfibis, una quarta part de les coníferes del món, una de cada vuit aus, un de cada quatre mamífers”. [4] A certs llocs (regió del Cap a Sud-Àfrica, conques del Carib, Andes tropicals i Mediterrani) l’augment de concentració de CO2 (que es duplicarà en menys d’un segle amb el consegüent efecte hivernacle planetari) pot esdevenir més destructiu que la deforestació. Es calcula que estan en vies d’extinció 200 espècies de vertebrats així com el 56% de les 252 espècies de peixos del Mediterrani i el 28% de les de l’Àfrica Oriental. Des de l’època de l’extinció dels dinosaures, fa uns 65 milions d’anys, mai no s’havia assistit a un extermini de la vida tan accelerat. Des de 1972 la desertització mundial va créixer igual a la mida dels conreus de tota Xina i Nigèria juntes. Es van perdre 480 milions de tones de terra fèrtil, una superfície equivalent a les terres susceptibles de conreu de l’Índia i França juntes. Avui, la meitat de les selves que existien el 1950 ja no existeixen. Només en els darrers 30 anys han estat estassats 600 mil km2 de selva amaçònica brasilera, l’equivalent a tota Alemanya. S’estan acabant d’exhaurir les immenses reserves naturals d’aigua, ja que sols el 0,7% de l’aigua dolça és accessible a l’ús humà.
Bon dia a tothom.
No sé si ho saben, però sóc d’Olot, d’allà on els poetes canten la Fageda d’En Jordà, els nens poden jugar amb roures centenaris i els camps tenen una disposició com els millors jardins de França, segons els escriptors. D’allà on la Generalitat Republicana va instituir l’Escola del paisatge i on diuen que hi ha un pintor per cada 4 m2. Em permetran, doncs, de fer una reflexió amb tots vostès més enllà d’un simple elogi a la natura. No els parlaré pas de l’Escola olotina del paisatge, perquè enllà dels Ius Pasquals, Vayredes o Galweys, juntament amb moltes altres honroses excepcions, l’especulació de l’art ens ha volgut fer creure que són pintures les simples etampetes més o menys ben acolorides. Deixem-ho.
La natura, en el seu sentit més ampli, és l’equivalent a l’univers físic, al món material, i fa referència als fenòmens del món natural i de la vida. S’estén, doncs, des del món subatòmic, al gal·làctic. El mot naturalesa prové del llatí natura, que significa “el simple curs de les coses”,[1] i tradueix la paraula grega physis (φύσις), que originàriament es referia sols a la forma innata en què creixen espontàniament animals i plantes. Ara bé, enllà d’aquests éssers vivents, la noció de natura entesa com un tot —l’univers físic— és un concepte molt més recent que va adquirir un ús cada vegada més ampli amb el desenvolupament del mètode científic dels darrers segles.[2] Abraça des del relleu dels planetes i els meteors a la climatologia. Per poder parlar pròpiament de natura, en els happy twentieth del segle passat, es va originar un mot que, en aquest entorn d’avui, no puc ni vull passar per alt: el d’ecosistema. Podríem definir un ecosistema com la complexa relació, autònoma i dinàmica, entre els organismes i el seu medi; o, d’una manera més explícita, la interralació entre una comunitat natural de vida (plantes, animals, bactèries, algues, protozous i fongs, entre d’altres) i el seu entorn, això és, amb els fluxos d’energia i d’altres materials que l’amara. La natura no es fa ni existeix sola. No tenim per una banda bolets, per una altra gossos i per un altre cossos celestes; tot està en relació.
El mot ecosistema, és clar, al·ludeix a l’ecologia. Ecologia és un mot que prové del mot grec οίχος (‘casa’, ‘llar’) i que, per tant, identificaria el nostre planeta com la llar de tots els éssers vivents i de tot allò existent. Podríem definir l’ecologia com la ciència i l’art de les relacions i dels éssers relacionats, perquè la casa-llar-hàbitat està constituïda per éssers vius, matèria, energia, partícules, ones i forces en permanent relació.
Avui hi ha qui parla de quatre branques de l’ecologia: la medioambiental, l’objecte de la qual és la comunitat de vida entre home i natura; la sociopolítica, que tracta de l’organització dels éssers humans entre ells i que, avui, ens denuncia la injustícia que el 20% de la humanitat detentem el 83% dels recursos de vida i que el 80% més pobre s‘hagi de conformar amb el 20% restant; la mental, que suposa l’altra cara dels prejudicis i agressions que porten discriminacions, violències i guerres; i l’ecologia integral, la qual considera el nostre planeta holísticament (holós vol dir la ‘totalitat’ que es troba en cada part), de manera que la Terra, més enllà de qualsevol visió antropocèntrica o terraqüiocèntrica, forma part d’un tot que és el cosmos, univers o pluriversos, com diuen els científics, en contínues expansions i, per això mateix, cada vegada més carregat de consciència fins arribar a la consciència de l’ésser humà i a la vida com a autoorganització cibernètica de la matèria.
Avui, aquí, no parlaré pas de l’ecologia mental, que té un revers prou conegut: el de la Noviolència com a actitud i que, segons L. M. Xirinacs en el llibre La No violència aparegut aquest Sant Jordi, també té com a base un harmònic i mistèric lligam de les persones amb l’univers. Si de cas em toca parlar de la medioambiental i de la sociopolítica, conseqüències de l’ecologia integral que demana una organització harmònica dels humans entre ells i no pas cap mena d’explotació d’un sobre els altres com han dut a terme els capitalismes ultraliberals, tant els d’Estat com els de Gulag. D’aquesta organització harmònica en diem democràcia. La democràcia, entesa com a ‘força del poble’, és a l’ensems un ideal utòpic i una realitat limitada, sempre en procés de construcció —una construcció, deixeu-m’ho dir, ecològica— dins dels propis condicionaments historicosocials. Els catalans en tenim experiència d’aquests condicionaments; ningú no ens ha regalat mai cap de les fites aconseguides. El nostre problema és saber fins on estem disposats ecològicament a patir els desajustaments que ens desorganitzen i fins on volem exercir la nostra ‘força’ per reorganitzar-nos. Tots sabem, per exemple, que des de l’agost 2008 s’incompleix una llei orgànica com l’Estatut, amb la conseqüent plomada del finançament que justament ens pertoca, però els nostres polítics, almenys fins ara, han estat incapaços d’exercir cap força com podria una agència tributària catalana depenent de la Generalitat. Seria il·legal, em direu. Potser sí: tan il·legal com el fet que patim el no compliment d’una Llei orgànica. En canvi, seria ben legítima, perquè les relacions polítiques trobessin el seu encaix, s’harmonitzessin ecològicament.
En casos així, ja veiem que la democràcia, fruit de la política, no ens serveix prou. Encara no som prou lúcids per adonar-nos que el poble ha de vigilar els polítics. Per això ja hi ha qui parla de l’àmbit del poble, això és, de la demòtica.
Segons Xirinacs, a tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien natio en llatí i genos en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc —llars, territoris, comarques, etc.—, formaven el populus, el demos, meravellosament vertebrat en el seu interior i apte per a resistir les majors agressions exteriors. Fins ací encara no apareixien ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, nationes o genoi de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial, i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell moment no els feia falta. Això constitueix la ciutat per damunt del poble, la política per damunt de la voluntat popular o “demòtica”. La política, doncs, és una relació extra i supracomunitària, extra i suprapopular. Política i demòtica són dues realitats essencialment diferents. Ciutat i poble ,també. Ara, equivocadament, la ciutat és un poble més gran i prou. En el fons, mai no ha estat així.
Des dels temps de la revolució francesa, de la Il·lustració, del liberalisme, del racionalisme, de la modernitat, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a l’homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques, les regions, les nacions… Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la patrie”. Ja Grècia es queixava de la massificació: plethýs en comptes de demos. I caigué la democràcia grega. També Roma es queixava de la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el populus fins a convertir-lo en plebs. Però on el fenomen ha esdevingut generalitzat és en el model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat, de la política, ha destruït el poble, el demos. Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional en comptes d’estatal, escola, sanitat, ràdio o televisió públiques quan no ho són. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic; se li oposa l’àmbit privat format d’una gran massa amorfa, estandarditzada, d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta només un a un i per separat en eleccions i referèndums. I d’això en diem democràcia, “força del poble”?
Ens caldrà recobrar demòticament la comunitat perquè l’espoli fiscal de Catalunya ja se situa en uns 19.000 milions d’ε (i ara els polítics professionals regategen per veure si ens en donen 1.200 ó 1.500 milions!). La veritat és que perdem un 8% del nostre PIB pel fet de pertànyer a Espanya.[3] Altrament, si fem una ullada ecològica integral, aquesta necessitat encara esdevé més evident. A l’any 2006 el nombre d’espècies animals i vegetals en perill d’extinció era de més de 16.000; “un de cada tres amfibis, una quarta part de les coníferes del món, una de cada vuit aus, un de cada quatre mamífers”. [4] A certs llocs (regió del Cap a Sud-Àfrica, conques del Carib, Andes tropicals i Mediterrani) l’augment de concentració de CO2 (que es duplicarà en menys d’un segle amb el consegüent efecte hivernacle planetari) pot esdevenir més destructiu que la deforestació. Es calcula que estan en vies d’extinció 200 espècies de vertebrats així com el 56% de les 252 espècies de peixos del Mediterrani i el 28% de les de l’Àfrica Oriental. Des de l’època de l’extinció dels dinosaures, fa uns 65 milions d’anys, mai no s’havia assistit a un extermini de la vida tan accelerat. Des de 1972 la desertització mundial va créixer igual a la mida dels conreus de tota Xina i Nigèria juntes. Es van perdre 480 milions de tones de terra fèrtil, una superfície equivalent a les terres susceptibles de conreu de l’Índia i França juntes. Avui, la meitat de les selves que existien el 1950 ja no existeixen. Només en els darrers 30 anys han estat estassats 600 mil km2 de selva amaçònica brasilera, l’equivalent a tota Alemanya. S’estan acabant d’exhaurir les immenses reserves naturals d’aigua, ja que sols el 0,7% de l’aigua dolça és accessible a l’ús humà.
Tampoc no podem gallejar de tenir un món gens sostenible. Si explotessin només algunes de les més de 60.000 armes nuclears a disposició de determinades potències, es podria originar un hivern nuclear en tot el planeta. La Terra es refredaria més intensament que en les eres glacials del Pleistocè. Ja hem al·ludit a l’efecte hivernacle produït per recalentament terraqüi. Per als propers 100 anys es calcula un augment d’1,5ºC a 5,5ºC, cosa que podria provocar desastres descomunals oposats: sequeres en uns llocs i inundacions en d’altres pel desglaç dels casquets polars.
El meu elogi a la natura d’avui esdevé un toc d’atenció, perquè totes aquestes catàstrofes no són pas cap resultat casual sinó causal: són producte del model de creixement imperant. Sortosament, el pressupost bàsic de la democràcia —“el que interessa a tots ha de ser decidit per tots”—, malgrat no complir-se (o justament per això) s’ha transformat en un ideal “in fieri” permanent perquè volem allò que els especialistes en diuen una “democràcia millorada” en el sentit d’anhelar una societat “en la qual hi càpiga tothom, inclosa la natura”. Per tant, enllà d’una democràcia representativa o per delegació, hom desitja una democràcia inclusiva, com a valor universal, pública més que oficial, això és participativa i, socialment i políticament, ecològica.
D’acord amb els paràmetres inicials del meu discurs, naturalesa i ésser humà ens trobem tan indissolublement units que tenim un mateix destí comú. Per als homes de ciència no hi haurà nova arca de Noè; o ens salvem tots o tots sucumbim. Els antropòlegs ens asseguren que la singularitat de l’ésser humà és la sociabilitat, la cooperació i la convivencialitat. Però no sabem desenvolupar germanívolament aquesta singularitat. Si amb prou feines ens separa un 2,6% de càrrega genètica amb els simis superiors, no és estrany que hàgim d’entendre la vida com un moment de la història evolutiva de l’univers, quan la matèria, distanciada del seu equilibri original, es complexifica i s’autoorganitza. I la vida humana no és res més que un capítol de la història d’aquesta vida en l’univers. Com a humans provenim de la terra, de l’humus (humus [terra fèrtil]>homo). (Cal no oblidar que Adam prové d’adama, ‘terra fèrtil.) Som fonamentalment Terra, que en la seva contínua evolució arriba a un moment en què sent, pensa, estima i venera. Res d’estrany que notables astrofísics i biòlegs sostinguin que la Terra, més enllà d’un sistema ecològic, és també un supraorganisme viu, ja que palesa un absolut equilibri en tots els seus elements físico-químics, com només un ésser viu podria palesar-ho. (Per exemple: l’oxigen de la Terra s’ha mantingut en un 21%, estable durant milions d’anys. Si pugés tan sols al 22%, un sol llampec podria cremar-lo tot de cop!) Per això, la denominen Gaia, nom mitològic grec per emblematitzar la Terra com a “ésser vivent”, la Gran Mare dels antics.
Si tot plegat és així, la Terra, aleshores, és portadora de subjectivitat, de drets, d’una relativa autonomia, tant ella mateixa com tots els ecosistemes que la componen. Existeix, doncs, la Dignitas Terrae, la dignitat de la Terra, que exigeix respecte i veneració.
L’antropocentrisme renaixentista fou un greu equívoc: els éssers del món no adquireixen el seu significat perquè s’ordenin a la criatura humana com a centre, ans al contrari: l’ésser humà és una baula més de la cadena de la vida, ja que tots tenim el mateix codi genètic bàsic: els quatre fonaments fosfatats i els vint aminoàcids. Hobbes, Locke, Rousseau i Kant partien d’un pressupost fals: que el futur de la Terra estigués garantit per les forces directores de l’Univers.
Avui els entesos ens asseguren que si acabem de devastar Gaia, ja no hi haurà base per a cap mena de ciutadania, cap mena de democràcia, cap mena de demòtica. Si volem sobreviure ens cal una democràcia ecologicosocial i ecologicopolítica que assumeixi la preservació de la Terra. No som només ciutadans amb institucions i serveis: vivim enmig de paisatges, arbres, ocells, animals, muntanyes, pedres, rius i llacs, mars i núvols, atmosfera i estels, sol i lluna, i sense aquestes realitats moriríem de solitud.
Massa sovint s’han entès les primeres pàgines de la Bíblia —quan l’home rep el mandat diví de senyorejar la Terra—, com si es tractés de dominar-la i sotmetre-la al seu lliure albir. No: El llibre del Gènesi ens demana d’administrar i tenir molta cura d’aquesta herència rebuda. En la teologia de la creació, l’home no és posat per damunt sinó dins i en els límits de la creació. El món no ens pertany, justament perquè és anterior a nosaltres i pertany al Creador; per tant, la relació que hi tenim és una relació ètica de responsabilitat.
Davant de les afirmacions anteriors i vist que els cataclismes ecològico-socials no són pas innocents, s’imposa l’ampliació de la personalitat jurídica de la Terra a tot allò terraqüi relacionable amb l’univers. És a dir, s’imposa una nova ètica i també una nova teologia. S’imposa una nova ètica, més enllà de la moral (que vol dir ‘simple costum’), un comportament just i correcte de les relacions humanes i d’aquestes amb la natura, que no sorgeix de cap imposició utilitarista o antropocèntrica, sinó de l’exigència de la mateixa realitat a qui la sap escoltar i assumir com a vivència espiritual o mística sorgida de l’experiencia holística de captar-se dins la globalitat. És tracta, certament, d’una experiència espiritual. I “Esperit” ve d’alenar, respirar, viure. L’opòsit no és el cos, sinó la mort, en sentit ampli (biològic, social o existencial, és a dir: fracàs, opressió, humiliació). I s’imposa aquesta nova ètica perquè la lògica del capital —com a mitjà de producció i com a cultura— no va més enllà de l’acumulació mitjançant l’explotació; primerament, de la força de treball de les persones; després, pel domini de les classes socials; a continuació, pel sotmetiment dels pobles; finalment, pel pillatge contra la naturalesa. Entre ecologia i capitalisme hi ha una contradicció bàsica, es neguen frontalment: on impera la pràctica capitalista tota preocupació ecològica desapareix. O el capitalisme acaba de triomfar ocupant els espais que pretén o triomfa l’ecologia i sotmet el capitalisme a unes transformacions tan grans que el reconverteixen fins a fer-lo irrecognoscible.
Per això, els veritables ecologistes avui dia han substituït el concepte de “sostenibilitat” pel de decreixement.[5] A Catalunya, en el Manifest de Sant Miquel de Cuixà d’abril del 2008 no sols es constatà un model productiu “basat en els combustibles fòssils i l’espoliació dels recursos naturals dels països pobres” sinó també s’anuncià profèticament que “ens trobem a la vigília d’una fallida del sistema econòmic i financer mundial”. Per això avui es reivindica “el decreixement com un nou estil de consum, vida i treball basat en les energies renovables, l’estalvi energètic, el transport públic no contaminant, l’agricultura biològica i un consum responsable”. Per als decreixentistes, el sentit de la vida no pot basar-se a augmentar cada any el 3% del PIB! Això no vol pas dir que desitgin un “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes o al llum d’oli; amb el decreixement no es pretén pas bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il·limitada. Vol dir elogiar la natura respectant-la i no oprimint-la. Si les fonts de recursos naturals són limitades, com es pot creure en un desenvolupament il·limitat? El creixement pel creixement, com ens el venen, avui és un negoci rendible només amb la condició de carregar-ne totes les conseqüències a la Naturalesa, a les generacions futures, a la salut dels consumidors i a les condicions de treball dels assalariats. El decreixement amaga, de fet, una autèntica revolució.[6]
De moment, en aquesta línia ètica de què parlem, 23 personalitats coordinades per Michail Gorbatxov i Maurice Strong van treballar des de 1992 per escriure la Carta de la Terra (The Earth Charter), una mena de Constitució de la Terra, Carta Magna de principis, propostes i aspiracions per a una societat mundial sostenible, solidària, justa i pacífica per al segle XXI. Va ser adoptada per la UNESCO l’any 2000, però no sembla pas que els nostres polítics se n’hagin assabentat gaire. I consti que comença parlant del “moment crític” que vincula la història de la Terra i la preocupació comuna de prendre consciència dels seus “recursos finits”. I diu: “La protecció de la vitalitat, de la diversitat i de la bellesa de la terra és un deure sagrat”. Millor elogi a la natura, impossible!
Aquesta consideració sagrada (‘segregada’, ‘mística’, si voleu) ens estimula vers aquella nova teologia que he insinuat abans i que no ens ha de deixar indiferents als cristians del segle XXI. La teologia de la creació que hem al·ludit aporta sentit a la teologia de la redempció. Pau a Rm 8,22 ens diu que “tota la creació gemega i pateix dolors de part”. Avui, encara gemega més. Però, per a un cristià, la redempció no exigeix cap substitució apocalíptica —el cel nou i la terra nova d’Is 65,17 i d’Ap 21,1 són una simple prefiguració futura— sinó la re-assumpció d’allò erràtic, la re-orientació d’un desenvolupament equivocat. Per a Teilhard de Chardin, l’evolució camina des de la cosmogènesi a la biogènesi, i des d’aquesta a l’antropogènesi, per abocar-se finalment a la noosfera, en un arc que va de l’Alfa a l’Omega. Aquest punt Omega, immanent i transcendent, Teilhard l’identifica amb Crist. Avui els teòlegs han anat molt més enllà.[7] Per a Leonardo Boff , abans d’arribar al cor i a la ment de les persones, Déu ja era a l’univers, ja hi preexistia d’alguna forma abans d’emergir-hi com a consciència. El mateix teòleg escriu: “La ubiqüitat còsmica de l’Esperit ens permet de recuperar una antiga idea cristiana que reforça la nostra espiritualitat i enriqueix la lectura teològica de l’ecologia: el pan-en-teisme, que de cap manera no és panteisme.” No es tracta d’identificar-ho tot —energia, àtoms, pedres, estels— amb Déu; el pan-en-teisme distingeix Déu de les criatures, però relaciona l’Un amb les altres. Un i altres no són el mateix, cadascú i cadascunes tenen la seva autonomia, però, relacionada: “No tot és Déu, però Déu és en tot”. De cada realitat en fa el seu temple i viceversa: tot és en Déu perquè “en ell vivim, ens movem i existim” (Act 17,28).
L’ecologia com un nou espai sagrat alça la redempció del Crist a la categoria de recreació cosmològica darrera. El cel nou i la terra nova de l’Ap 21,1 ho subratlla. Els textos als Efesis, Colossencs i Hebreus o el pròleg de Joan palesen clarament que l’univers pren en Crist la seva existència i consistència. L’obra de Crist, aleshores, pren una alçària eco-còsmica. Ell és plèroma, plenitud. Quan els terraqüis finim (manquin els milions d’anys que manquin per a l’extinció del sol), si no hem colonitzat altres pluriversos com saltimbanquis, l’obra de Crist seguirà. Això suposa la superació no sols de l’eclesiocen-trisme —pel fet que l’obra de Crist ja no incideix solament en els creients de la seva església— sinó fins i tot de l’antropocentrisme: Crist es vincula amb tots els éssers de l’univers sencer i no sols amb els éssers humnas. Així, doncs, no es pot obviar —i esperem que un dia es prediqui—, la seva dimensió eco-cosmològica. En un santuari com el que ens ha reunit avui aquí ho hem de tenir molt en compte! Malgrat els desastres de què he parlat, la natura també serà, al final, salvada pel Crist i en el Crist. Se’n pot fer un elogi millor?
Acabo amb les darreres paraules de la Carta de la Terra: “Que el nostre sigui un temps que es recordi pel desvetllament d’una nova reverència davant la vida, per la ferma resolució d’assolir la sostenibilitat i per l’accelaració de la lluita per la justícia i la pau, úniques maneres per poder celebrar la vida amb joia i alegria”.
Moltes gràcies.
----------------
[1] L’etimologia de la paraula "física" revela el seu ús com a sinònim de “natural” ja a mitjans del segle XV; cf. Harper, Douglas: «Physical» en l’Online Etymology Dictionary.
[2] El títol del llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, d’Isaac Newton (1687), per exemple, es tradueix com a ‘Principis matemàtics de Filosofia Natural’ i reflecteix, l’ús freqüent en la seva època del terme “ filosofia natural” en el sentit d’"estudi sistemàtic de la naturalesa”.
[3] Extrec les dades d’una font gens sospitosa com és el cas del libre de ROS HOMBRAVELLA, Jacint: Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya (Dèria: 2009).
[4] Dades de la UMCN, Unió Mundial per a la Conservació de la Naturalesa, que reuneix 81 Estats.
[5] Ja a la Universitat de Kassel, el setembre de 1980, l’associació ECOROPA (European Ecological Action), convidà a un col·loqui intel·lectuals i ecòlegs de la categoria d’ Ivan Illich, Rene Passet o Nicholas Georgescu-Roegen, autor, uns anys abans, d’un llibre que encara espera traducció catalana: Demà, el decreixement. I, llavors, aquí, gràcies a X. Garcia, en vam tenir ressò a l’“Avui”. El mot “decreixement”, que tanta por fa als desenvolupistes sense ànima, no s’ha aturat en el món de l’ecologia. El novembre del 2003, gràcies a Latouche, “Le Monde Diplomatique” publicava Pour una societé de la décroissance i , l’any següent, “Vert Contact”, La décroissance pourquoi? El 2005 a Itàlia, M. Pallante, assessor del govern Prodi, publicava La decrescita felice i, l’any següent, el diputat de la refundació comunista, P. Cacciari, Pensare la decrescita: sostenibilità ed equità. El desembre del 2006 se celebrà a Barcelona el Simposi Internacional “El decreixement per salvar la Terra” (i s’ha aplegat en forma de llibre aquest 2009); al cap d’un parell d’anys, el Club de Debat Ecofòrum de la Garrotxa va portar Olot el professor francès Jean-Louis Prat per parlar-ne i, poc després, l’abril del 2008, se celebrà la trobada pel decreixement a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, impulsada per la revista lionesa “Entropia” i l’Associació “Una sola Terra”.
[6] Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París, un dels teòrics del decreixement i autor de Petit tractat del decreixement serè (Vaència: 3i4, 2009), on preferiria denominar-lo “acreixement”, en sintetitza el programa a patir del que denomina les vuit “R”: Revaluar, Reconceptualitzar, Reestructurar, Redistribuir, Relocalitzar, Reduir, Reutilitzar, Reciclar.
[7] Caldria esmentar, des del segle XIX, noms com Martensen, Allan Galloway, Albert Frank-Duquesne, Barth, Mascall, Dilchneider, Köberle o Rahner i, darrerament, Leonardo Boff, Joseph Sittler i Jürgen Moltmann. Jorge Papanicolau: Cristología Cósmica. Fundamentos bíblicos, aproximación histórica y reflexión sistemática (Buenos Aires: Ed. Epifania, 2005) fa un bon resum d’aquesta teologia.
[1] L’etimologia de la paraula "física" revela el seu ús com a sinònim de “natural” ja a mitjans del segle XV; cf. Harper, Douglas: «Physical» en l’Online Etymology Dictionary.
[2] El títol del llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, d’Isaac Newton (1687), per exemple, es tradueix com a ‘Principis matemàtics de Filosofia Natural’ i reflecteix, l’ús freqüent en la seva època del terme “ filosofia natural” en el sentit d’"estudi sistemàtic de la naturalesa”.
[3] Extrec les dades d’una font gens sospitosa com és el cas del libre de ROS HOMBRAVELLA, Jacint: Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya (Dèria: 2009).
[4] Dades de la UMCN, Unió Mundial per a la Conservació de la Naturalesa, que reuneix 81 Estats.
[5] Ja a la Universitat de Kassel, el setembre de 1980, l’associació ECOROPA (European Ecological Action), convidà a un col·loqui intel·lectuals i ecòlegs de la categoria d’ Ivan Illich, Rene Passet o Nicholas Georgescu-Roegen, autor, uns anys abans, d’un llibre que encara espera traducció catalana: Demà, el decreixement. I, llavors, aquí, gràcies a X. Garcia, en vam tenir ressò a l’“Avui”. El mot “decreixement”, que tanta por fa als desenvolupistes sense ànima, no s’ha aturat en el món de l’ecologia. El novembre del 2003, gràcies a Latouche, “Le Monde Diplomatique” publicava Pour una societé de la décroissance i , l’any següent, “Vert Contact”, La décroissance pourquoi? El 2005 a Itàlia, M. Pallante, assessor del govern Prodi, publicava La decrescita felice i, l’any següent, el diputat de la refundació comunista, P. Cacciari, Pensare la decrescita: sostenibilità ed equità. El desembre del 2006 se celebrà a Barcelona el Simposi Internacional “El decreixement per salvar la Terra” (i s’ha aplegat en forma de llibre aquest 2009); al cap d’un parell d’anys, el Club de Debat Ecofòrum de la Garrotxa va portar Olot el professor francès Jean-Louis Prat per parlar-ne i, poc després, l’abril del 2008, se celebrà la trobada pel decreixement a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, impulsada per la revista lionesa “Entropia” i l’Associació “Una sola Terra”.
[6] Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París, un dels teòrics del decreixement i autor de Petit tractat del decreixement serè (Vaència: 3i4, 2009), on preferiria denominar-lo “acreixement”, en sintetitza el programa a patir del que denomina les vuit “R”: Revaluar, Reconceptualitzar, Reestructurar, Redistribuir, Relocalitzar, Reduir, Reutilitzar, Reciclar.
[7] Caldria esmentar, des del segle XIX, noms com Martensen, Allan Galloway, Albert Frank-Duquesne, Barth, Mascall, Dilchneider, Köberle o Rahner i, darrerament, Leonardo Boff, Joseph Sittler i Jürgen Moltmann. Jorge Papanicolau: Cristología Cósmica. Fundamentos bíblicos, aproximación histórica y reflexión sistemática (Buenos Aires: Ed. Epifania, 2005) fa un bon resum d’aquesta teologia.
El creacionisme és el conjunt de creences, inspirat en doctrines religioses, segons el qual, la Terra i els éssers vivents provenen d’un acte de creació d’un o diversos déus amb un propòsit preestablert. És una concepció pueril que imagina Déu fent de terrissaire en la creació dels vivents. Per extensió, s’aplica a les opinions filosòfiques o religioses que defensen una explicació de l’origen del món basada en un o més actes de creació d’un Déu personal i, per tant, als moviments pseudocientífics que militen contra el fet evolutiu. Per als moviments creacionistes, els continguts educatius d’escoles i Universitats sobre biologia evolutiva, s’han de substituir per les seves creences (o, almenys, contrarestar-les) i oferir la possibilitat de creació d’éssers vius per part d’un ésser intel·ligent diví a partir del denominat disseny intel·ligent, entès com a proposta científica legítima. L’enemic a batre és Darwin (1809-1882) i la seva teoria de l’evolució exposada en el seu llibre L’origen de les espècies (1859). Enguany celebrem els 150 anys de la seva publicació i els 200 del naixement del seu autor i encara, sobretot als EUA, hi ha qui no l’ha paït.
Ens agradi o no, el nostre cervell, per espectacular que resulti, és “darwinià”, això és, fruit de l’evolució, la qual cosa vol dir limitat i complex, més preparat per sobreviure que no pas per escatir els darrers secrets de l’Univers, Plurivers o Multivers, com diuen els entesos. És bo saber-ho, perquè així no pensarem que el nostre cervellet ha de dir la darrera paraula en qüestions compromeses que voregen els límits dels nostres coneixements com ara l’origen de les coses, l’aparició de la consciència o l’actuació de la divinitat.
La teoria de Darwin sobre l’evolució no té res a veure ni amb la religió ni amb la filosofia de la creació. Ell i l’oblidat amic Wallace van proposar un mecanisme explicatiu de l’evolució de les espècies —el mecanisme de la reproducció diferencial, sobre el qual actuen els factors ambientals que donen lloc al canvi evolutiu de poblacions— i van descobrir simultàniament la teoria de la selecció evolutiva. El conflicte religiós que desencadenà fou causat per la interpretació al peu de la lletra de la Bíblia feta per certs clergues anglicans de l’època (i, aviat, per clergues catòlics), que es van negar a admetre el llenguatge miticosimbòlic del text sagrat tot creient-se superbiosament possessors de la veritat. Però, tot evoluciona (enlloc millor emprat que aquí) i, si Pius IX escrivia a Constantin James que havia rebut amb plaer un text que ridiculitzava Darwin, Joan Pau II no sols va deixar escrit que “ la teoria de l’evolució és més que una hipòtesi”, sinó que Benet XVI el considera ja un “concepte cultural” i el passat mes de març el Pontifici Consell per a la Cultura li dedicà un simposi!
És sabut que Darwin, que té pàgines de gran admiració per Déu i la Creació, passà d’una certa religió sociològica a un cert deisme per acabar en l’agnosticisme. Els motius que el van separar de la fe religiosa, avui no li haurien causat cap problema si s’hagués trobat amb un clergue mitjanament culte i civilitzat. Foren aquests: 1) el món no es podia haver creat com diu literalment la Bíblia; 2) no podia creure en els miracles que atemptaven contra les lleis físiques; 3)no podia creure que els seus amics ateus anessin a parar a l’infern. Avui, aquests problemes seus, no haurien topat amb cap dificultat per seguir essent creient. Com escriu R. M. Nogués, “potser va ser un de tants creients que va deixar la Fe per la incompetència dels eclesiàstics. Això ens hauria de fer pensar en la gran quantitat de persones que continuen abandonant-la per la tossuderia i la ignorància de tanta gent religiosa que viu en l’integrisme interpretatiu, les creences neolítiques sobre Déu, o que és víctima de les seves pors neuròtiques i les hi atribueix”.
Darwin va ser influenciat per Malthus i la seva teoria dels desequilibris entre creixement de població i recursos, i perAdam Smith, economista i autor de la teoria de la “mà invisible” que regula l’economia; i el darwinisme derivà cap a l’eugenisme de Galton o certes postures racistes. Aquestes derives anaren acompanyades de les dures crítiques de Marx, per a qui l’evolucionisme era una tesi pueril sorgida de la projecció sobre la Naturalesa de les misèries de la societat anglesa inspirada per la lluita de tots contra tots (Hobbes) i de l’economia burgesa associada al malthusianisme (no sols el clergat de l’època pixà fora de test). Entre la teoria evolutiva darwiniana i la proposta d’un Déu creador, no sols no hi ha cap oposició —la Creació és una acció de Déu situada “més enllà” de la Història i així la pot acceptar qualsevol darwinista— sinó que, seguint Nogués, la proposta darwiniana “permet allunyar Déu de les implicacions immediates en el mal”. Quant al disseny intel·ligent, “si es refereix al fet —segueixo copiant Nogués— que de la Creació podem deduir directament la figura d’un Superenginyer-Director i endevinar els seus càlculs i procediments, és una hipòtesi que manifesta poca cultura i molt poca sensibilitat religiosa. Si s’entén com la capacitat d’intuir en l’Univers una coherència de fons que, en definitiva, cal atribuir a Déu creador, és una opció filosòfica i religiosa perfectament legítima”. Per al sacerdot i biòleg, no es pot confondre el llenguatge científic (que formula regularitats observades i repetibles en l’ordre experimental i no té res a dir sobre hipòtesis transexperimentals com les que es refereixen a Déu) amb el llenguatge religiós, essencialment miticosimbòlic, si voleu, poètic, fins i tot quan es basa en fets històrics; això no el degrada ni li treu veritat, perquè, paradoxalment, és l’acceptació del seu caràcter simbòlic el que dóna al llenguatge religiós un valor essencial transhistòric.
He basat bona part del que he escrit en l’article que el P. Nogués va escriure a “El Pregó eclesial d’informació i opinió” (núm. 360) i vull acabar dient que també és autor del llibre L’evolució darwiniana de les religions “vertaderes” (Fundació Joan Maragall-Cruïlla, 2008), on exposa que les religions evolucionen com ho fa tota la realitat i que fins i tot en aquesta evolució es “revela” Déu. Com diu Josep M. Totosaus, Nogués extrapola lícitament a l’estudi del fet religiós el model de base científica que ens oferí Darwin, de manera que, en un exercici libèrrim de creient adult, exposa que les religions són “vertaderes” en la mesura en què responen a allò que, a cada moment històric, apareix com a més humanitzador. <1-vi-09>
L’expressió “ballar a la coberta del Titànic” s’empra per recordar-nos que potser som en el moment anterior a l’enfonsament del vaixell terraqüi. Ho fa “Cristianisme i Justícia” en els papers titulats “Any nou, reptes nous”. Els papers comencen recordant els mots que va dir Ingrid Betancourt després de l’alliberament de les FARC referits als privilegiats que tenim “llençols cada nit i la taula parada tres cops al dia”. Per als que no disposen d’aquest privilegi, això és, per al 80% del planeta que per a nosaltres són excepció, l’excepció som nosaltres.
Els papers de “Cristianisme i Justícia” analitzen en deu punts l’estat de les coses que no sirguen al món d’avui. Nosaltres només n’afrontarem dos, la crisi econòmica i la crisi de la justícia. La crisi la veien venir fins i tot els no entesos. Tothom sabia que el sistema explotaria algun dia, però tothom reaccionà procurant enriquir-se abans de l’explosió de la bombolla. No és una simple culpa externa "dels governs" o dels de fora, tot i que els nostres governants no van saber posar-nos en una actitud d'alerta (si no d’alarma) i de solidaritat alhora. A Espanya hi va haver, doncs, un innegable retard a reaccionar i prova d’això és que la lluita contra la crisi es reflecteix poc en els pressupostos del 2009. Precisament era aquí on més es podia preveure: pel pes que en la nostra economia tenia la construcció, pel pes que hi tenen els serveis i perquè la nostra productivitat depèn en bona mesura d’indústries foranes en ple procés de deslocalització. Per això, per a “Cristianisme i Justícia” el govern va ser poc previsor, llevat que recorregués directament a l’engany, obsessionat per donar una bona imatge electoral.
Cert que molt més tard es van prendre algunes mesures, molt necessàries sens dubte, però també injustes. I són injustes perquè ajuden els botxins més que les víctimes. Lluny de denunciar la hipocresia i la maldat del nostre sistema econòmic, es va creure necessari intervenir —amb els diners de tots— per treure de l’abisme i de la fallida els qui s’havien enriquit desaforadament. “Cristianisme i Justícia” diu sense embuts: “Cap culpable no ha estat castigat i, tot i que hi ha una culpa anònima en el sistema, aquesta vegada hi ha hagut clars delinqüents particulars, que van precipitar el desastre i n’engrandiren les dimensions, i que han estat acomiadats del seu càrrec cobrant indemnitzacions milionàries. De nou es confirma la dita popular: qui roba vint euros per menjar és un lladre, qui roba un milió d'euros és un home de negocis espavilat. Fa mal constatar que mentre la fam al món ha augmentat durant l’any 2008, una part important d’aquest problema s’hauria pogut calmar amb una petita part del que s’ha donat als grans saquejadors, per treure’ls de la fallida”. I posa tres exemples: “Durant la campanya electoral es va utilitzar contra el Sr. Manuel Pizarro la dada que havia cobrat dos mil milions de pessetes com a indemnització en deixar la seva feina. I la crítica era vàlida més enllà dels interessos electorals. Amb motiu de la crisi hem sabut que el president del Deutsche Bank guanya tretze milions d'euros a l'any i el de Porsche la considerable xifra de seixanta milions. Des del punt de vista de la moral catòlica, aquestes xifres són simplement furts greus.”
Res d’estrany que, amb un esguard vers el futur, quan es refereix a la necessitat de "refundar el capitalisme" d’acord amb la publicitada reunió de líders mundials a Washington el passat 15 de novembre expliqui que “refundar” pot equivaler al famós consell del marquès de Lampedusa: “canviar allò que calgui perquè no canviï res.” Juntament amb aquestes crítiques, cal dir que no es deixa de lloar l'esforç del govern per no retallar les despeses socials en temps de crisi.
Pel que fa a la justícia, es demana menys partidisme i més solvència. Mentre els polítics celebraven, amb una petita part de raó, que finalment s’havia desembussat el problema de la composició del Consell General del Poder Judicial, els ciutadans vam obrir uns ulls com taronges en comprovar que cap dels jutges nomenats per al Consell no pertanyia a aquesta meitat de la judicatura que no milita en cap organització de jutges, sinó que tots eren membres d’organitzacions que són ja conegudes com a afins a un o a l’altre dels dos grans partits que dominen l’escena espanyola. En una paraula: la solució al problema del Consell General del Poder Judicial va ser una solució política, fruit d’un "qui dóna rebre espera" entre polítics. Com hem fet des d’aquestes mateixes pàgines, “Cristianisme i Justícia” ho valora com un clar atemptat al principi d’independència de poders, fonamental en tota democràcia. I afegeix: “ Després, aquests polítics s'ompliran la boca afirmant que respecten les decisions de la justícia, mentre callen que aquesta justícia està formada per titelles seus.”
Una cosa semblant ha succeït amb el Tribunal Constitucional, un òrgan judicial fonamental per al funcionament del sistema democràtic espanyol. Enguany aquest tribunal ha assolit nivells inacceptables de desprestigi en fer-se evident l’existència de dos blocs clarament definits en el seu si. Aquests blocs votaven sistemàticament allò que afavoria el partit que els havia votat, al marge de quin fos el contingut jurídic del tractat. Estem parlant d’un tribunal que té facultat per a rectificar qualsevol llei, encara que hagi estat aprovada per un parlament o votada en referèndum. El procedir d’aquests magistrats posa en dubte la seva actuació present i futura sobre algunes qüestions essencials sobre les quals s’ha de pronunciar durant els propers mesos. Els processos oberts per a renovar la composició d’aquest Tribunal tampoc no desperten gaires esperances en relació a una recuperació del prestigi i 1'autoritat necessaris.
Aquest, òbviament, és un tema molt més ampli i costaria poc evocar altres escàndols viscuts per la ciutadania davant de la justícia com les darreres involucracions en casos d’espionatge polític, les falses agafades de grups de persones musulmanes que han de deixar anar tot seguit malgrat les greus acusacions de què han estat objecte, per no parlar de la discutible vaga d’uns servidors privilegiats de l’Estat. Deixem tan sols constància que el món de la justícia és un dels que requereixen a l’Estat una reforma més àmplia i radical: una reforma que implicaria agilitzar, democratitzar i independitzar. Sabem que hi ha jutges excel·lents com a persones i com a professionals. Potser són així la majoria. Potser és difícil administrar justícia amb mitjans insuficients i en una situació estructuralment injusta. <18-05-09>
El passat dia 18 d’abril s’atorgà el premi de prosa narrativa “Marian Vayreda” a El meu cor cap a tu per sempre, de David Nel·lo. El darrer “Marian Vayreda”, atorgat fa un any i publicat el passat setembre per Empúries, se’l va endur el dietari d’Isidor Cònsul Tractat de geografia. He dit més d’un cop que l’autor és un veritable “animal literari” en el millor sentit del terme. Val la pena parlar, doncs, d’aquesta obra per part de qui, en aquests mateix rotatiu, publicà, durant anys, pàgines de dietari literari i ha fet una mica l’experiència de tota la cuina que hi ha al darrera. M’he divertit amb dietaris i memòries de Sagarra, m’he fet més savi amb els d’Albert Manent o Gimferrer, però m’han fet molta enveja literària els de Verdaguer, els de Pla i alguns pocs d’altres pel tot el que m’han suposat de model o paradigma; deixeu-me esmentar pel retrat i l’ambient, els de Guansé; pel traç i acabats, els de Jordana; pel detallisme emotiu, els de Benguerel; pel lirisme de la prosa, els de Marià Manent i Joan Teixidor. Doncs, bé: també me n’han fet, d’enveja, algunes pàgines de l’Isidor Cònsul. Resulta menys gras, menys groller que Pla i menys barroc que Gimferrer. La vitalitat que traspua és menys barroera que la del primer; la seva filigrana més escarida, sense rinxolar exageradament l’erudició com de vegades fa el segon. Repeteixo, el seu estil s’apropa a Guansé, Manent o Teixidor.
Comencem dient que aquest dietari ha anat precedit per altres dos, Cinc estacions (1998) i En nom del pare (2004) i que, seguint Teixidor, prescindeix de les dades cronològiques típiques i tòpiques de la literatura dietariesca. Això li permet un ventall de possibilitats, amb proses que ratllen la ficció, l’autobiografia, l’apunt memorialístic, la història, la crònica periodística, la guia turística, la crítica, i, en definitiva, una absoluta vinculació de l’art i la vida. I, enllà dels registres, els tons anímics també resulten diferents: l’exultació, el lament o l’enyor, l’admiració es contrapunten amb una fina ironia o amb un sarcasme contingut: la història de l’aventurer de Bellpuig, amb la impossibilitat de naufragar, al mateix temps, a Cuba i a Filipines, malgrat la làpida del cementiri, acaba amb un veritable epifonema.
El llibre té dues parts: “Petita terra” i “Cor meu, el món”, cadascuna de les quals va encapçalada per uns versos de S. Espriu i J. Sarsanedas, d’on ha pouat aquests títols, amb la qual cosa ja palesa una voluntat poetitzadora de la realitat (les cites del seu primer dietari eren, com he dit, narratives). La primera part està dividida en tres blocs, encapçalats per un quasi-conte situat entre el febrer a l’abril de 1931, any de la República i que marca una intencionalitat ben destriable. El primer bloc està lligat al seu redós familiar de Bellpuig (“el meu poble”, deia a Cinc estacions), a la plana d’Urgell, i ens parla del seu pas al món adult després d’estudiar Magisteri a Lleida i de la seva estrena com a professor per ajudar l’economia familiar arrasada en un incendi. Abraça des del 1931 i el 1942, quan la seva mare era una esplèndida noia de 17 anys, fins al 2007, deu anys després de la mort del pare. I, a més dels pares, hi retrata, una jove M. Mercè Marçal, un Kubala patint Alzheimer i el bisbe Deig. El nucli geogràfic del segon bloc és Cervera de la Segarra, on rau la seva segona residència, que hi ha bastit amb la Romi, la seva parella. Aquí agafa pes al dietari cultural i ens assabentem d’una possible visita del poverello d’Assís a la vila de Cervera o de les correries eròtiques de Ferran d’Aragó per aquells tocoms. En el tercer bloc ens assabentem de l’afecció a l’excursionisme del seu autor: el titula ‘Les meves muntanyes’ i ens hi presenta diferents excursions i travesses, del Moianès a Boumort passant pel Pallars o per la Garrotxa. D’aquesta part, més que els dos assenyats fracassos d’assolir l’Aneto, més que el relat de quan va fer el cim del Mont Perdut, em quedo amb els textos dedicats als llogarrets dels seus ancestres, a la Ribagorçana, a Espés —on, del casalot de Ca de Lluvic el seu pare va sortir per anar a la guerra—, i a Sirès, on la seva tieta Maria s’havia casat amb l’hereu de can Xonllanes, mas que el temps ha convertit en munt de runes. Els espais reals serveixen sovint a Cònsul per evocar espais literaris, però cap de més ben assolits que aquests: a can Xonllanes hi veu el casalot de Bearn o la sala de les nines i Espès, d’on algun dia, n’estic segur, sortiran nous relats o alguna novel·la, li resulta la terra macondiana dels Aureliano Buendía. (Interessant subratllar que del lloc on habitualment viu —Sant Just Desvern— o treballa —Barcelona—, no hi trobem ni una ratlla.)
La segona part del llibre, presentada amb quatre blocs, reporta diferents viatges fora de Catalunya amb les evocacions pertinents, començant per tres viatges de Setmana Santa (primer a Conca —del castell de Garcimuñoz a Uclés—, i després per la nostra Mediterrània: Micenes —amb l’ombra d’Agamèmnon— i Creta). Segueix una estada a Rússia —de Moscou a Sant Petersburg i Peredelkino, on saluda Günter Grass—, tres díptics novament mediterranis i dues fugides a Amèrica: una a Manhattan i una altra a Mèxic. Molts d’aquests viatges els ha fet per la seva professió o gràcies al seus càrrecs al PEN-Club, és clar, però val a dir que els aprofita per alliberar-se de la cotilla que suposen aquests encontres internacionals i penetrar en ell mateix: llegeixin les seves impressions de la festa escolar de “la campaneta” en plena Plaça Roja de Moscou o la caminada per la platja de Tel-Aviv fins a Jaffa, quan podia haver agafat un autobús com hem fet tants altres turistes, o la visita nocturna a la Plaça de les Tres Cultures a Tlatelolco, i m’ho sabran dir.
Personalment, d’aquesta segona part, em quedo amb les notes italianes d’Arezzo, on va a cercar l’ombra de Petrarca, i amb la nota d’Ovidi escrita amb l’excusa d’haver-se identificat a Roma, vora el Tíber, a frec del Ponte Mílvio, la vil·la on el poeta rebia les seves amants, amb tot l’enyor que li havia de suposar el seu exili al Mar Negre. De fet el dietari del Cònsul destil·la enyorament. Vital i vigorós en la tria de situacions que fa, resulta elegíac de fons, en el sentit que fixa una realitat i la rememora com un conjur, això és, amb la recança que d’aquella manera exacta ja no la podrà fruir mai més. I per això la salva de l’oblit. He parlat abans de poetització. L’absolut poètic també rau aquí.
El procés és aquest: Cònsul tria el record o l’evocació i li posa marc per no perdre’s la vivència ell mateix més que no pas per oferir-la als lectors. (Recordar és tornar a viure. Ell ja l’ha fruit; si nosaltres no ho fem, pitjor per a nosaltres...) Per la forma, per la selecció, per l’ordenació rítmica dels retalls memorialístics, per la cadència, per la tendresa que expressa, per la musicalitat amb què amara l’escriptura, em resulta també, i del tot, un dietari liricoelegíac. I consti que no pretén assolir cap mena de prosa poètica enfadosa, però sí uns ritmes musicals, mesurats i amb absoluta serenor. I tot entorn de tres temes cabdals: família, literatura i Catalunya. Si volen degustar literatura... ja ho saben. <4-v-09>
Ara que s’apropa la voràgine del Sant Jordi i encara no s’ha fet el rànquing de les novel·les més venudes (s’acabarà fent abans de la Diada), m’agradaria recomanar-los quatre llibres apareguts recentment i que són d’aquells que, si d’una banda demanen calma a l’hora de llegir, de l’altra deixen pòsit. Del primer és autor Pere Joan Sureda i Canals, enginyer industrial nascut a Santa Eugènia de Ter i es titula Del bressol a la cuneta (Girona: CCG Edicions, 2009); es tracta de la biografia del seu pare, l’exemplar saltenc Pere Sureda i Corominas, assassinat per ser un creient convençut i un fejocista declarat a Orriols el 25-08-1937, en els dies del desori revolucionari de la nostra conflagració incivil, quan l’autor tot just es trobava en procés de gestació. És un llibre, d’una banda, emotiu a més no poder des del punt de vista humà —s’hi alternen dietaris del biografiat amb d’altres testimonis dels tràgics fets que li tocà viure—, i, d’altra banda, sociopolíticament imprescindible, perquè forneix dades del tot rellevants. Per exemple, del degoteig de víctimes en terres gironines de la repressió revolucionària. Qualsevol ciutadà interessat pel rerefons del que va suposar el paroxisme històric del 1936-39 l’hauria de tenir en un prestatge per no oblidar-se’n mai. Sobretot, s’hi pot seguir l’esllavissament d’aquella Generalitat republicana no sols capaç de fer decrets depurant funcionaris, mestres i jutges amb una ambigüitat tan mesurada com per permetre’n la persecució (n’hi havia prou de ser “notòriament enemic del nou règim”) sinó de la seva persecució a l’Església (“es preciso destruirla como institución social”, proclamava “La Batalla” ), ordenant el lliurament d’imatges, gravats i quadres religiosos, creus o devocionaris —com més tard s’ordenà el lliurement de tota quantitat de plata superior a 300 pts— , l’agressió històrica més bèstia a la llibertat individual. Sureda té l’encert d’exposar les dues Catalunyes de què parlà el canonge Cardó davant del lector perquè sigui ell a valorar com va poder esdevenir-se que una Catalunya del tot minoritària s’imposés a la resta. I ho fa amb el coratge de qui no calla i amb la humilitat de qui perdona.
Els altres dos llibres són dos poemaris, l’un de la ceramista i escultora Josefina Peraire, titulat Pell de temps (Barcelona: Editorial Compte d’Aure, 2009), i l’altre de Joan Mercader, amb pròleg de Ricard Creus, titulat Quart minvant (Barcelona: Viena, 2009). De Josefina Peraire —alumne avantatjada del grup “Poesia Viva” de mestre Josep Colet, el qual caldrà que honorem algun dia com mereix— era interessant veure on s’abocava el seu itinerari poètic constituït per A l’ombra dels bambús (2001), Interiors (2003), Sucre amarg (2005), perquè, amb aquest darrer recull, semblava encallat en un cert negativisme. Ara, en canvi, el pessimisme sembla resolt per l’assumpció del pas del temps i l’espiritualització d’indrets vitalment significatius. El llibre té quatre parts, ‘Aromes breus’ (haikús i tankas), ‘L’efímer personal’, ‘Indrets’ i ‘Tardoral’. L’objectiu és alçar-se damunt la vulgaritat i la banalitat quotidianes mitjançant el fet d’estar disposat a la creació assumint la pròpia maduresa des del fet de sentir-se “quart creixent/ que aspira al ple,/ malgrat el temps en contra...”
I posats entre fases lunars, Quart minvant, de Mercader —quin immens error no haver-lo inclòs en l’antologia El paisatge d’Olot. La construcció literària de la Garrotxa (Avenç: 2009)!—, ens arriba després de Creuer (2008), un poemari mereixedor del premi Grandalla d’Andorra i del voluminós Memoràndum. Més de 60 anys intentant de ser poeta (Olot: Aubert, 2008), on ens aplegava, com una confessió íntima, els orígens ignots del seu bon fer poètic. Quart minvant va ser finalista als Premis Ciutat de Tarragona de 2006 i al Marià Manent de Premià de Mar el 2007. Vull pensar que, si no va obtenir-ne el guardó va ser perquè es tracta d’un llibre punyent, que certifica la fallida del cos i el declivi de la vida amb un iscurs dur, escarit, precís, sense concessions a l’optimisme; i això, és clar, no agrada als jurats que han d’atorgar premis. Tanmateix, en el quart minvant de la vida, el que compta és la passió amb què s’ha viscut, la recreació que n’hem fet (i les creacions que hi hem deixat) enllà del pòsit d’amor que s’ha anat escampant al llarg de tot el viatge. Per això el poemari, dirigit a un “tú” múltiple (a voltes el mateix poeta, a voltes la seva companya i encara el lector) té tot un ventall de belles reaccions enfront de la vellesa: des de la franca constatació del pas del temps, al sarcasme (“La vellesa no és dramàtica,/ si consideres l’alternativa”); des de l’assumpció del record, a la tendresa; des de l’escapçament de trossets de vida, la a perspectiva de la mort. Però, sempre, Mercader destil·la una saviesa que t’enriqueix com a lector, perquè la fas teva vulgues no vulgues sabent-te humà igual que ell mateix i, per tant, limitat i necessitat de cohort. Fixem-nos en aquest exemple: “He suspès el viatge fabulós/ vers la felicitat/ ara que sé que les petites alegries/ que de puntetes han passat/ sense adonar-me’n/ eren la felicitat.” I, justament, perquè el llibre planteja situacions de risc, el trobo més que mai obert al Transcendent com en aquest poema de fe condicionada: “si morir és adormir-se/ als braços de la fe/ amb l’esperança d’una nova vida,/ llavors no és res morir.”
El darrer llibre de què vull parlar és un volum pòstum de Lluís M. Xirinacs, Filosofia i pràctica de la noviolència (Maçaners: Abadia Editors, 2009), que malgrat el títol, es llegeix de forma senzilla planera, ja que és fruit d’un curs oral que dictà; tanmateix, suposa un enriquiment espiritual com pocs. Res d’estrany que hagi volgut prologar-lo Raimon Panikkar, de manera que es troben en un petit volum dues de les màximes personalitats religioses catalanes dels darrers temps quant a intel·ligència, testimoni i actitud. El llibre resulta, a més, tot un tractat d’espiritualitat per al segle XXI, tan malalt per la seva manca. Moltes vegades servidor mateix havia demanat a Xirinacs per què, atès que li sol·licitaven cursos sobre la noviolència (escrita així, sense guionet, com a actitud, per distingir-la de la simple lluita no violenta), no n’escrivia un tractadet. Ell solia respondre que Gandhi havia practicat molt més la noviolència que no pas n’havia escrit. “Jo també l’he practicada. La no violència és una força sense aturador. El tractadet ja l’escriureu vosaltres, quan jo falti”. Si ell ho volgué així, ara podem dir que gràcies a la Fundació Xirinacs ja el tenim a les llibreries. No se’l perdin. <20-iv-09>
Bones tardes a tothom i moltes gràcies per la seva presència.
Suposo que com a curador d’aquest llibre pòstum d’En Lluís M. em toca d’explicar-ne una mica l’estructura, exposar-ne el contingut i dir quina mena d’intervencions, d’acord amb el consell editorial de la Fundació Xirinacs, hi hem fet. Em cal dir, abans de res, que aquest llibre és fruit d’un curs oral dictat a La Plana (El Bages) per L. M. Xirinacs l’agost del 2001. Conxa Garcia en va fer la transcripció i una primera estructuració; sense la seva feina, res no hauria estat possible. Carme Béjar, Núria Roig i sembla que el mateix M. Xirinacs en van fer una primera revisió. Així i tot, quedaven nuclis desenganxats, perícopes repetides, cites pròpies de la inexactitud de l’oralitat i algunes errates, qui sap si de transcripció. Editorialment semblava inadequat presentar-lo com era, de manera que se’ns encarregà d’organitzar els continguts i, sempre que fos possible, oferir amb exactitud les cites bíbliques i d’altra mena, contextualitzar-les i fins i tot anotar-les si ho requerien. Això donà una certa feina. Per fer un sol exemple: Xirinacs citava oralment Sant Joan de la Creu, però els versos que n’esmentava no es trobaven enlloc de la seva obra poètica completa. Vam recórrer al carmelita P. Borrell, que ens ajudà a treure’n l’entrellat com expliquem al seu lloc, cosa que també vull agrair. El Consell editorial decidí també, contra l’IEC, escriure amb un sol mot el neologisme Noviolència, i no pas com un mot compost amb guionet, per distingir l’actitud de la no-violència de la filosofia i estratègia de transformació social com l’entenia Xirinacs. També ens va semblar adequat demanar a Raimon Panikkar la introducció del llibre a partir de les seves conegudes nou sutres sobre la pau —i en una de les visites ens va dir no sols que se sentia germà bessó de Xirinacs sinó que aquesta introducció l’honorava— i, finalment, se’m demanà un breu epíleg que afrontés la història de la no-violència a casa nostra i el perquè declarar-se “amic d’ETA i de Batasuna” representava justament l’aplicació de les teories noviolents de Gandhi.
Suposo que com a curador d’aquest llibre pòstum d’En Lluís M. em toca d’explicar-ne una mica l’estructura, exposar-ne el contingut i dir quina mena d’intervencions, d’acord amb el consell editorial de la Fundació Xirinacs, hi hem fet. Em cal dir, abans de res, que aquest llibre és fruit d’un curs oral dictat a La Plana (El Bages) per L. M. Xirinacs l’agost del 2001. Conxa Garcia en va fer la transcripció i una primera estructuració; sense la seva feina, res no hauria estat possible. Carme Béjar, Núria Roig i sembla que el mateix M. Xirinacs en van fer una primera revisió. Així i tot, quedaven nuclis desenganxats, perícopes repetides, cites pròpies de la inexactitud de l’oralitat i algunes errates, qui sap si de transcripció. Editorialment semblava inadequat presentar-lo com era, de manera que se’ns encarregà d’organitzar els continguts i, sempre que fos possible, oferir amb exactitud les cites bíbliques i d’altra mena, contextualitzar-les i fins i tot anotar-les si ho requerien. Això donà una certa feina. Per fer un sol exemple: Xirinacs citava oralment Sant Joan de la Creu, però els versos que n’esmentava no es trobaven enlloc de la seva obra poètica completa. Vam recórrer al carmelita P. Borrell, que ens ajudà a treure’n l’entrellat com expliquem al seu lloc, cosa que també vull agrair. El Consell editorial decidí també, contra l’IEC, escriure amb un sol mot el neologisme Noviolència, i no pas com un mot compost amb guionet, per distingir l’actitud de la no-violència de la filosofia i estratègia de transformació social com l’entenia Xirinacs. També ens va semblar adequat demanar a Raimon Panikkar la introducció del llibre a partir de les seves conegudes nou sutres sobre la pau —i en una de les visites ens va dir no sols que se sentia germà bessó de Xirinacs sinó que aquesta introducció l’honorava— i, finalment, se’m demanà un breu epíleg que afrontés la història de la no-violència a casa nostra i el perquè declarar-se “amic d’ETA i de Batasuna” representava justament l’aplicació de les teories noviolents de Gandhi.
Dit això, quant a l’estructura, val a dir que hem respectat l’ordre del curs i, si de cas, sols hem procurat que cada epígraf sigui adequat amb la teoria que conté i desplega. Certament el llibre té unes parts definides que podríem deduir i des de les quals s’entendrà el contingut del llibre. Podrien ser aquestes: I. Cap a una definició de noviolència; II. Models per superar-la; III. Història de la noviolència; IV. El subjecte humà i el subjecte col·lectiu noviolents entesos dins l’harmonia universal; V. Les vint negacions de l’hinduisme; VI. Pràctica de la lluita noviolenta; VII. Un nou model demòtic de societat no violent. Però ens va semblar que oferir el llibre a partir d’aquests grans blocs hauria traït els nuclis amb què se n’havia fet la transcripció.
Arribats aquí, pel que fa al contingut del llibre, un resum del qual hem esbossat a “Glops”, hem de dir que Xirinacs situa la noviolència en el terreny còsmic i del sagrat. En aquest sentit supera aquelles concepcions de pacifisme simplista que posa la pau per damunt de tot. Ell diu: “No totes les paus són bones i Jesús, a l’Evangeli, diu: «No he vingut a portar la pau sinó la guerra» (Mt 10,34; Lc 12, 49-51). Doncs, de vegades, la dignitat és més important que la pau.” Xirinacs es basa en Gandhi per superar el concepte de a-himsa amb el de satyagraha (“la força de la veritat”). Però entenen la veritat no pas com l’adequació de coneixement i realitat com s’entén a Occident sinó a la manera oriental, com “allò que neix dins el cor, a cada moment, segons les circumstàncies, i pot canviar a cada nova circumstància. S’ha de buscar a cada instant amb els ulls ben oberts i l’esperit amatent”. Seria una mena d’obediència a una voluntat, a un consell que et surt de dins el cor, però que s’ha format no sols amb contemplació, sinó també amb coneixement de la realitat exterior, amb estudi i devoció. Aquesta veritat t’arriba, explica Xirinacs, amb un paquet de llum, de força i de felicitat de torna. I si tu la segueixes, tens la llum necessària per defensar-la, la força per realitzar-la i dur-la a la pràctica, i la felicitat per fruir-la.
Entesa la veritat així, per a ell la noviolència és el nostre ésser amagat, el nostre ésser més profund. Per això exigeix l’existència d’un subjecte humà capaç d’un compromís místic, que no és res especial sinó que està a l’abast de tothom perquè tots ens podem sentir fàcilment formant part de l’ordre de l’univers. De la mateixa manera que tenim a l’abast models violents de reacció i models noviolents de retroacció cibernètica, que per on ell veu la solució els conflictes humans.
Xirinacs repassa també totes les formes de violència, fins i tot les més maquillades en el nostre món —les violències jurídiques, les de gènere, les mèdico-psiquiàtriquesques, les econòmiques, origen de moltes altres— i arriba a un dels punts cabdals de la seva teoria: la diferència entre la violència ofensiva i la defensiva, cosa que el porta a distingir competència i cooperació, entre l’amor als amics i l’amor als enemics, entre contracte (capaç de determinar l’estructura d’una comunitat) i consens (que en seria l’ànima) amb la corresponent i necessària cultura de membranes entre ambdues (cosa, m’atreveixo a dir, que hauríem d’aprendre a practicar dins la mateix FX).
Així les coses, abans d’exposar els passos de la lluita noviolenta, Xirinacs demana una espiritualització personal, una exigència interior a partir de les 20 negacions de l’hinduisme per poder sentir la pròpia veu interior de cadascú, que mai no ens enganya ja que ens connecta amb l’harmonia universal de l’univers l’ànima universal que mana en tots nosaltres— i és com una Visita il·luminadora que t’omple de joia i et transforma en ad-orador. Llavors sí, llavors ja estem preparats per a una pràctica gradual de lluita noviolenta, que inclou aquests passos: cooperació, denúncia, resistència passiva, desobediència civil i accions alternatives de tota mena.
Xirinacs acaba el llibre oferint les línies mestres d’un nou model de societat que denomina “demòtic” , governada pel principi de solidaritat, on l’àmbit públic participatiu no es confondria amb l’àmbit oficial, l’economia seguiria els principis d’un corregit capitalisme comunitari i els poders de l’Estat serien tan independents que els membres del govern no serien ni tan sols del partit majoritari. L’arrel d’aquest model és que la societat estigui tramada per comunitats troncals —aquelles que assumeixen responsabilitats plenes i tenen dret de sobirania— en l’ordit de les assemblees, començant per la de llar, seguint per les de carrer o barri, de municipi, de comarca, de regió, de nació i així fins arribar a la comunitat universal de nacions...
“Davant d’aquest model demòtic, la gent em pregunta: una assemblea en un lloc i un Parlament en un altre? L’assemblea és un contrapoder? Responc: No. Es tracta de recuperar l’àmbit públic. L’anihilació de l’àmbit públic fou consumada per la Revolució Francesa, però ja venia empesa de molt enrere, dels estats absoluts que havien intentat destruir-ho tot, fins i tot els parlaments. [...] La gent encara em demana, per què en calen dos? Doncs perquè el model demòtic és cibernètic i la cibernètica requereix un grau d’intel·ligència una mica més alt (acció i retroacció) que el que estem avesats a fer servir (acció i reacció). L’Estat —acció— és el controlador del poble —reacció. L’assemblea és una retroacció que actua sobre l’acció que fa tot Estat.”
Palau Robert (BCN, 14-IV-09)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)