Bones tardes a tothom i moltes gràcies per la seva presència.

Suposo que com a curador d’aquest llibre pòstum d’En Lluís M. em toca d’explicar-ne una mica l’estructura, exposar-ne el contingut i dir quina mena d’intervencions, d’acord amb el consell editorial de la Fundació Xirinacs, hi hem fet. Em cal dir, abans de res, que aquest llibre és fruit d’un curs oral dictat a La Plana (El Bages) per L. M. Xirinacs l’agost del 2001. Conxa Garcia en va fer la transcripció i una primera estructuració; sense la seva feina, res no hauria estat possible. Carme Béjar, Núria Roig i sembla que el mateix M. Xirinacs en van fer una primera revisió. Així i tot, quedaven nuclis desenganxats, perícopes repetides, cites pròpies de la inexactitud de l’oralitat i algunes errates, qui sap si de transcripció. Editorialment semblava inadequat presentar-lo com era, de manera que se’ns encarregà d’organitzar els continguts i, sempre que fos possible, oferir amb exactitud les cites bíbliques i d’altra mena, contextualitzar-les i fins i tot anotar-les si ho requerien. Això donà una certa feina. Per fer un sol exemple: Xirinacs citava oralment Sant Joan de la Creu, però els versos que n’esmentava no es trobaven enlloc de la seva obra poètica completa. Vam recórrer al carmelita P. Borrell, que ens ajudà a treure’n l’entrellat com expliquem al seu lloc, cosa que també vull agrair. El Consell editorial decidí també, contra l’IEC, escriure amb un sol mot el neologisme Noviolència, i no pas com un mot compost amb guionet, per distingir l’actitud de la no-violència de la filosofia i estratègia de transformació social com l’entenia Xirinacs. També ens va semblar adequat demanar a Raimon Panikkar la introducció del llibre a partir de les seves conegudes nou sutres sobre la pau —i en una de les visites ens va dir no sols que se sentia germà bessó de Xirinacs sinó que aquesta introducció l’honorava— i, finalment, se’m demanà un breu epíleg que afrontés la història de la no-violència a casa nostra i el perquè declarar-se “amic d’ETA i de Batasuna” representava justament l’aplicació de les teories noviolents de Gandhi.

Dit això, quant a l’estructura, val a dir que hem respectat l’ordre del curs i, si de cas, sols hem procurat que cada epígraf sigui adequat amb la teoria que conté i desplega. Certament el llibre té unes parts definides que podríem deduir i des de les quals s’entendrà el contingut del llibre. Podrien ser aquestes: I. Cap a una definició de noviolència; II. Models per superar-la; III. Història de la noviolència; IV. El subjecte humà i el subjecte col·lectiu noviolents entesos dins l’harmonia universal; V. Les vint negacions de l’hinduisme; VI. Pràctica de la lluita noviolenta; VII. Un nou model demòtic de societat no violent. Però ens va semblar que oferir el llibre a partir d’aquests grans blocs hauria traït els nuclis amb què se n’havia fet la transcripció.

Arribats aquí, pel que fa al contingut del llibre, un resum del qual hem esbossat a “Glops”, hem de dir que Xirinacs situa la noviolència en el terreny còsmic i del sagrat. En aquest sentit supera aquelles concepcions de pacifisme simplista que posa la pau per damunt de tot. Ell diu: “No totes les paus són bones i Jesús, a l’Evangeli, diu: «No he vingut a portar la pau sinó la guerra» (Mt 10,34; Lc 12, 49-51). Doncs, de vegades, la dignitat és més important que la pau.” Xirinacs es basa en Gandhi per superar el concepte de a-himsa amb el de satyagraha (“la força de la veritat”). Però entenen la veritat no pas com l’adequació de coneixement i realitat com s’entén a Occident sinó a la manera oriental, com “allò que neix dins el cor, a cada moment, segons les circumstàncies, i pot canviar a cada nova circumstància. S’ha de buscar a cada instant amb els ulls ben oberts i l’esperit amatent”. Seria una mena d’obediència a una voluntat, a un consell que et surt de dins el cor, però que s’ha format no sols amb contemplació, sinó també amb coneixement de la realitat exterior, amb estudi i devoció. Aquesta veritat t’arriba, explica Xirinacs, amb un paquet de llum, de força i de felicitat de torna. I si tu la segueixes, tens la llum necessària per defensar-la, la força per realitzar-la i dur-la a la pràctica, i la felicitat per fruir-la.

Entesa la veritat així, per a ell la noviolència és el nostre ésser amagat, el nostre ésser més profund. Per això exigeix l’existència d’un subjecte humà capaç d’un compromís místic, que no és res especial sinó que està a l’abast de tothom perquè tots ens podem sentir fàcilment formant part de l’ordre de l’univers. De la mateixa manera que tenim a l’abast models violents de reacció i models noviolents de retroacció cibernètica, que per on ell veu la solució els conflictes humans.

Xirinacs repassa també totes les formes de violència, fins i tot les més maquillades en el nostre món —les violències jurídiques, les de gènere, les mèdico-psiquiàtriquesques, les econòmiques, origen de moltes altres— i arriba a un dels punts cabdals de la seva teoria: la diferència entre la violència ofensiva i la defensiva, cosa que el porta a distingir competència i cooperació, entre l’amor als amics i l’amor als enemics, entre contracte (capaç de determinar l’estructura d’una comunitat) i consens (que en seria l’ànima) amb la corresponent i necessària cultura de membranes entre ambdues (cosa, m’atreveixo a dir, que hauríem d’aprendre a practicar dins la mateix FX).

Així les coses, abans d’exposar els passos de la lluita noviolenta, Xirinacs demana una espiritualització personal, una exigència interior a partir de les 20 negacions de l’hinduisme per poder sentir la pròpia veu interior de cadascú, que mai no ens enganya ja que ens connecta amb l’harmonia universal de l’univers l’ànima universal que mana en tots nosaltres— i és com una Visita il·luminadora que t’omple de joia i et transforma en ad-orador. Llavors sí, llavors ja estem preparats per a una pràctica gradual de lluita noviolenta, que inclou aquests passos: cooperació, denúncia, resistència passiva, desobediència civil i accions alternatives de tota mena.

Xirinacs acaba el llibre oferint les línies mestres d’un nou model de societat que denomina “demòtic” , governada pel principi de solidaritat, on l’àmbit públic participatiu no es confondria amb l’àmbit oficial, l’economia seguiria els principis d’un corregit capitalisme comunitari i els poders de l’Estat serien tan independents que els membres del govern no serien ni tan sols del partit majoritari. L’arrel d’aquest model és que la societat estigui tramada per comunitats troncals —aquelles que assumeixen responsabilitats plenes i tenen dret de sobirania— en l’ordit de les assemblees, començant per la de llar, seguint per les de carrer o barri, de municipi, de comarca, de regió, de nació i així fins arribar a la comunitat universal de nacions...

“Davant d’aquest model demòtic, la gent em pregunta: una assemblea en un lloc i un Parlament en un altre? L’assemblea és un contrapoder? Responc: No. Es tracta de recuperar l’àmbit públic. L’anihilació de l’àmbit públic fou consumada per la Revolució Francesa, però ja venia empesa de molt enrere, dels estats absoluts que havien intentat destruir-ho tot, fins i tot els parlaments. [...] La gent encara em demana, per què en calen dos? Doncs perquè el model demòtic és cibernètic i la cibernètica requereix un grau d’intel·ligència una mica més alt (acció i retroacció) que el que estem avesats a fer servir (acció i reacció). L’Estat —acció— és el controlador del poble —reacció. L’assemblea és una retroacció que actua sobre l’acció que fa tot Estat.”
Palau Robert (BCN, 14-IV-09)

0 comentaris: