ESCLAVATGE AL SEGLE XX


Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT) al votant d’1,2 milions de menors són víctimes del tràfic de persones. El tràfic afecta anualment unes 2. 500.000 persones, especialment dones i nenes. S’estima que, cada any, 500.000 dones són enviades a Europa occidental amb el propòsit d’explotar-les sexualment. Segons dades de Save The Children i de la Red Espanyola contra la trata de personas, cada any, entre 40.000 i 50.000 dones i nenes (la majoria entre 18 i 15 anys) procedents del Marroc, l’Àfrica subsahariana, els països de l’Est, Brasil i Amèrica Central, són víctimes del tràfic d’éssers humans, enganyades i portades a Espanya “on hi ha una gran demanda”.

Les xarxes de tràfic es nodreixen fonamentalment de la prostitució aliena i, segons estimacions de l’ONU, s’obtenen entre 5.000 i 7.000 milions de dòlars cada any. Els càlculs de l’OIT són encara més elevats: 32 mil milions de dòlars anuals, a escala global. (Altrament, aquests diners no es reinverteixen en el desenvolupament social, sinó en d’altres activitats delictives: tràfic d’armes o de drogues). Es calcula que la indústria del sexe a Espanya cada any mou 18.000 milions d’euros de benefici net, i que uns 15 milions d’homes són clients potencials del mercat de la prostitució. El nombre creix i incorpora cada vegada homes més joves disposats a consumir i comprar el cos d’una dona sense plantejar-se la possible vulneració de drets humans ni la manca d’oportunitats de qui es troba en situació de convertir-se en mercaderia. L’explotació sexual, després del mercadeig de drogues i armes, és el tercer negoci il•lícit més lucratiu. Els diaris hispànics que ofereixen prostitució a les seves pàgines ingressen cada any uns 40 milions d’euros.

Cal distingir entre els tràfic de persones i el tragí d’immigrants. Segons el protocol de Palerm de l’any 2000 “per tràfic de persones s’entendrà la captació, el transport, el trasllat, l’acollida o recepció de persones, recorrent a l’amenaça o a l’ús de la força o a altres formes de coacció, al rapte, al frau, a l’engany, a l’abús de poder o d’una situació de vulnerabilitat, o a la concessió o recepció de pagaments o beneficis per obtenir el consentiment d’una persona que estigui d’alguna manera sota l’autoritat d’una altra, amb finalitats d’explotació”.

La distinció és important, perquè no totes les situacions de tragí d’immigrants duen associada una finalitat d’explotació. El tragí, malgrat desenvolupar-se sovint sota condicions degradants o perilloses, implica el consentiment de les mateixes persones a posar-se en mans dels “traginaires” o traficants. El tràfic de persones no és consentit o, si ho és, ha mediat coacció, engany o abús d’una situació de vulnerabilitat. El tragí il•legal acaba amb l’arribada al país de destinació. El tràfic de persones implica una explotació posterior de la víctima amb la finalitat d’obtenir-ne beneficis econòmics. No es limita només a l’explotació sexual, sinó també a qualsevol treball forçat o realitzat en condicions d’esclavitud (tallers clandestins, agricultura, mendicitat, extracció d’òrgans, servitud en els treballs domèstics...). El tragí d’immigrants és sempre transnacional, mentre que el tràfic de dones es pot produir a l’interior del mateix país.

Malauradament el tràfic de dones és un fenomen d’abast encara desconegut a causa de la seva naturalesa, de la manca de dades oficials, del poc interès social i de la falta de mecanismes de seguiment. De moment sols es pot dir que, emmarcat en un món globalitzat (amb implicació de països d’origen, trànsit i destinació), deixa palès que per uns països i pels altres els interessos econòmics estan per damunt del dret de les persones. Ens cal un Dret internacional que responsabilitzi uns i altres!

Cal no oblidar que dels 1.700 milions de persones que viuen en situació de pobresa, més del 70% són dones. Res d’estrany que més de la meitat de persones subjectes de tràfic siguin dones i nenes per la seva major vulnerabilitat. Aquest major empobriment és degut a molts factors com una raó de gènere, determinada per les adverses condicions d’accés al mercat laboral, la seva extensa dedicació a tasques no remunerades i reproductives, i el seu dèficit en alimentació, educació i atenció sanitària. Cal ser conscients que el fenomen global de tràfic de dones es nodreix de les desigualtats econòmiques entre països, de discriminacions ètniques i de gènere i s’alimenta del desig de les dones dels països més pobres d’emigrar per mantenir les seves famílies, cosa que facilita que caiguin en les xarxes dels traficants.

Pitjor: per assegurar el seu silenci, sovint pateixen violència física, vexació psicològica, represàlies de tota mena, pallisses, confiscació dels seus documents d’identitat, amenaces, servitud per deutes, aïllament, fins al punt d’assolir que es convencin que si es posen en contacte amb les autoritats seran empresonades i deportades. Així, l’statu quo segueix, i, amb les mans lligades, no gosen posar cap denúncia —sovint n’ignoren les possibilitats i ni tan sols parlen l’idioma d’aquí— espaordides de sofrir represàlies elles mateixes o els seus familiars del país d’origen.

Espanya està entre els principals països de destí i trànsit, sobretot en tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual, malgrat el Pla Integral contra el Tràfic del Ministeri d’Igualtat (2009-2011) el consideri una forma de violència de gènere. Segons dades policials, el 90% de les prostitutes són estrangeres i, gran part d’elles, són a mans de xarxes de tràfic. La Llei haurà d’actuar d’alguna manera, perquè no es pot identificar prostitució amb llibertat sexual, l’oci lícit amb l’explotació lúdica si no volem seguir emmascarant la realitat.

Tot plegat actua sobre les víctimes amb efectes del tot perniciosos contra la cohesió social: traumes deguts a agressions, deteriorament d’allotjament (per aïllament o amuntegament), contagi de malalties de transmissió sexual, addicció a drogues, trastorns gastrointestinals, paranoies, fòbies, vergonya, culpa, depressions... Els països receptors com el nostre fan hipòcrita fent l’orni com si no volguessin adonar-se que una bona part de la població immigrant femenina s’ha convertit en mercaderia sexual.

El preàmbul del Conveni Europeu contra el Tràfic d’Éssers Humans aprovat el 2005 al Consell d’Europa, que va entrar en vigor a Espanya el 2009, afirma que “el tràfic de persones constitueix una violació dels drets de la persona i un atemptat contra la dignitat i la integritat de l’ésser humà”, però la lluita contra aquest tràfic no sempre es manté en aquesta perspectiva dels drets humans sinó que, almenys entre nosaltres, s’ha donat prioritat a l’enfocament penal i al control dels immigrants. L’accés de les víctimes als seus drets sovint està condicionat a la seva col•laboració amb les autoritats. No només cal una atenció integral a les víctimes, reforçant les seves capacitats com a titulars de drets sinó abordant les arrels estructurals del fenomen i tallant de soca-rel les xarxes que se’n beneficien. Les mesures impulsades per l’Estat espanyol —prevenció, protecció, assistència i reparació— són encara molt insuficients. (2-IV-12)



0 comentaris

SOSTENIR L’INSOSTENIBLE


Llegeixo sempre que puc les reflexions que publica “ Cristianisme i Justícia” a cada traspàs d’any. La d’enguay es titula “Noves cruïlles, nous signes d’esperança” . “Tots els vents (o huracans, segons com es mirin) que han bufat el 2011 ens situen davant d’un cruïlla històrica amb múltiples dimensions”, diu, després d’admetre l’optimisme de l’anàlisi de l’any passat, on es parlava d’aprofitar la crisi com una oportunitat de reformar el capitalisme. Ara confirma que la crisi econòmico-financera l’està pagant injustament una part de la societat que configura un escenari de més pobresa i més desigualtat social.

Ho analitza des de cinc perspectives. En primer lloc, la social, des de la qual constata que el 2011 incrementà el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa (ja gairebé una de cada 4), la de famílies amb tots els seus membres a l’atur, les víctimes dels desnonaments (300.000 execucions hipotecàries en els darrers anys) o les persones abocades a viure al carrer en estricta supervivència. Si a aquestes realitats hi sumem les dades ofertes per Eurostat i altres agències, segons les quals Espanya ha assolit índexs de disparitat a nivell de renda similars als dels països més desiguals, ens trobem davant d’un escenari totalment insostenible. Davant les pressions dels governs perquè redueixin dèficit i deute, què pensen fer les institucions davant del deteriorament de la cohesió social? Es condemnarà darwinianament una part de la població a una exclusió marginal per no poder seguir el ritme pautat pels poders econòmics?

Segonament, des de la perspectiva econòmica, fa prendre consciència com l’estat del benestar —basat en les quatre potes de la gratuïtat de l’educació, la sanitat, la seguretat social i l’assistència— es troba submergit en una profunda transformació. Aquí qüestiona les retallades dels serveis públics, sense plantejar abans problemes d’ineficiència, duplicitats o burocràcies eixorques, així com la pantalla de l’austeritat com a justificació de més retalls sense reduir diversos tipus de consumisme que provoquen greus problemes medioambientals tot canviant l’estat del benestar amb un “estat de beneficència”, com diu Zygmunt Bauman, i una cultura dels drets dels ciutadans —característica de la modernitat— per una altra cultura de la caritat, la humiliació i l’estigma.

En tercer lloc, des de la perspectiva política, destaca com justament el poder polític s’ha vist sotmès al poder financer i al dels mercats i, partits i sindicats han perdut el contacte real amb el poble, com ha demostrat el moviment del 15-M i el qüestionament d’una democràcia representativa que mai no acaba de ser participativa, vista la seva incapacitat de defensar els interessos de la majoria. El document diu textualment: “Ens trobem així en un escenari pervers en el qual alguns dels principals causants de la crisi n’estan sortint reforçats i amb capacitat per imposar noves regles de joc, mentre que els agents polítics només van a remolc del que estipulen els fons d’inversió o les agències de qualificació”.

En quart lloc, des de la perspectiva europea, amb una crisi del deute que ha fet trontollar els fonaments de la UE, denuncia els dèficits a l’hora de construir un projecte que vagi més enllà d’una simple unió monetària i denuncia que cada govern sembli més preocupat per buscar la sortida que beneficiï els propis interessos nacionals en comptes de cercar solucions comunes que enforteixin el projecte europeu.

Finalment, des del punt de vista internacional, a banda del drama de la fam que pateixen milions de persones a la Banya d’Àfrica i que la crisi econòmica internacional ha eclipsat, posa de manifest que mentre Europa s’ha mirat el melic el món va canviant, de manera que els països emergents (els anomenats BRIC: Brasil, Rússia, India i Xina) han seguit creixent econòmicament tot configurant un escenari en el qual ni EUA ni la UE es poden considerar els únics capacitats per establir les regles de joc, cosa que planteja tres grans desafiaments: a) un repte democràtic, ja que espais com el G-20 no es poden consolidar com a fòrums de decisió en detriment d’altres esferes democràtiques o de les mateixes Nacions Unides , creades per representar la totalitat del planeta; b) un desafiament mediambiental, ja que el creixement de països com Xina, Rússia i l’Índia (sumats als EUA) posen de relleu la insostenibilitat del sistema capitalista i de les seves grans paradoxes; c) un repte redistributiu, ja que tot i haver-se reduït darrerament la pobresa extrema absoluta (gràcies al creixement xinès), segueix augmentant la desigualtat entre estats i dins dels estats, com ha certificat l’OCDE.

Contra tots aquests mals denunciats, contraris a la democratització del sistema internacional i a una major consciència ecològica, el document assenyala quatre fets esperançadors esdevinguts el 2011: a) la fi de l’ETA com a notícia d’abast històric hispànic; b) la “primavera àrab” o decisió de molts pobles àrabs de prendre les regnes del seu propi destí durant el 2011 tot destronant dictadures, alguns cops amb complaences i ajudes occidentals. (Bé que el triomf dels islamistes en diferents eleccions mostra que la plena aplicació dels drets humans durà el seu temps, el procés ja no té marxa enrere); c) el desvetllament ciutadà en el fenomen del 15-M o dels indignats, amb els debats mantinguts a les places i a les xarxes socials, que han servit per cercar alternatives a la situació actual, a explorar els límits ètics i polítics del nostre sistema, convertint les protestes en propostes; i, d) l’augment en els darrers temps de formes d’organització econòmica molt més democràtiques, sostenibles i justes, amb l’auge de la banca ètica, el cooperativisme, el consum responsable, el comerç just.

El document acaba amb desitjos per al 2012, entre els quals, que les decisions polítiques es prenguin sempre pensant en els sectors més vulnerables i no en contra d’aquests, que s’aconsegueixi anar més enllà de la solució única de les retallades dels serveis públics, perquè resulta moralment inacceptable que el desvari financer i bancari només l’estiguin pagant alguns sectors, mentre es corresponsabilitza per igual tota la ciutadania de l’embolic econòmic en el qual ens trobem. Finalment, que es pugui construir des de diferents instàncies (institucions, partits, sindicats, empreses, associacions, ONG, moviments socials, etc.) un model de societat més fratern, just i equitatiu, que pugui donar veu en aquest món als que menys veu tenen.

En definitiva, entestar-se a sostenir el que és insostenible només porta a un atzucac; és tot el model polític, social i econòmic que hem de saber canviar, si no volem fractures irrecuperables.(19-III-12)

0 comentaris

FER PART D’ESPANYA ENS RESULTA CARÍSSIM


Ells ho tenen clar i nosaltres portem llana al clatell des de fa un segle. El 1899 els presidents de cinc de les entitats econòmiques catalanes més significatives s’unien per demanar a la reina M. Cristina que posés fi a la discriminació fiscal de Catalunya i que li atorgués el concert econòmic que el País Basc i Navarra tenien des del final de la tercera carlinada. Ni cas. 113 anys després, per mostrar el suport civil amb què es recolzava el president Mas abans de la seva reunió amb Rajoy, van fer pinya a l’Ateneu Barcelonès repetint la jugada i, convidats per F. Cabana, president de l’entitat, s’hi van reunir els presidents de la patronal Foment, de l’Intitut Agrícola de Sant Isidre, la Societat Econòmica Amics del País i representats de la UGT i de CCOO. Entre el públic, els principals dirigents de CiU, el PSC-PSOE, d’ERC, d’ICV, l’expresident Pujol, la presidenta d’Òmnium Cultural i més gent d’upa. M. Roca va ser clar: “Necessitem autonomia financera justament perquè vivim una greu crisi financera. Negant el concert a Catalunya es pot trencar alguna cosa...”

Fantàstic. Mas anava a Madrid a entrevistar-se amb Rajoy —ja en vam parlar aquí mateix— i ningú no sap encara de què van parlar durant dues hores. Sembla que del concert o pacte fiscal, no; encara no tocava, bé que a la sortida deixés anar que si el pacte fiscal no era possible “cadascú haurà de prendre el seu camí”. (Sense dir què volia significar amb aquesta expressió, és clar.) En paral•lel, l’Audiència Nacional ordenava al jutge Eloy Velasco que s’inhibís de la investigació del setge al Parlament del passat 15-VI per part dels indignats, perquè no considerava pas que el Parlament fos cap institució de l’Estat. (Què és, doncs, el nostre Parlament, una joguina de “meccano”? O és que ja ens consideren autònoms de veritat?) Pitjor: a la vigília del congrés del PSOE, Chacón deixava anar que ella era del PSOE perquè una catalana només pot ser del PSOE fent-se del PSC-PSOE i que del pacte fiscal, res de res: ja ens el podíem pintar a l’oli. Alguns socialistes catalans se sentiren obligats a respondre que ella no era pas la veu del partit. Quina ferida dins del PSC, valga’m Déu val, entre catalanisme i socialisme!

I així, no sé si amb inconscient ingenuïtat o ingenuïtat inconscient d’haver-se espanyolitzat, arribava a Madrid de guanyadora. Abans de les votacions ho semblava. Ella i el seu equip també es pensaven guanyar. A l’hora dels discursos, Rubalcaba va fer un discurs grisot, esperat, amb els límits que intuïa entre les possibilitats hispàniques i el que li deixaria fer Europa. Chacón va confondre un discurs als delegats d’un partit amb un míting: endotímia i interjeccions sense idees. I, a la nit, va passar el que havia de passar: els elefants del PSOE es van moure, trucada per aquí, telefonada per allà. Calia votar Rubalcaba. On s’era vist que una catalana governés a Madrid?

El PSC-PSOE del senyor Navarro, cua dreta, va votar la Chacón. Encara que hagués renunciat a la seva catalanitat i hagués dit que de pacte fiscal res de res. I van fer el negoci d’en Robert de les cabres. A l’hora de fer equips, Rubalcaba va mirar els seus. Navarro es lamentava: no s’havia fet la integració que havia fet ell en el congrés del PSC-PSOE. I què es pensava? A Madrid ens donen peixet, però a l’hora de manar, ni aigua. Fins quan portarem llana al clatell? Ara, a Catalunya, haurà de sortir de l’envitricoll i quadrar el cercle: com tornar a donar cartell a una persona que no ha fet res de res —tot el contrari— perquè els socialistes catalans i adlàteres la sentissin una dels seus?

Hi ha qui pensa que la Chacón ha fet una retirada estratègica per presentar una tercera batalla quan li arribi el moment. O a l’hora de substituir Rubalcaba o a l’hora de presentar batalla per ser candidata a la presidència del govern. No s’hauria volgut contaminar amb una executiva que, tirant curt, haurà de fer una travessa pel desert durant un parell de legislatures. El problema és que sense presència, a quina presidència podrà optar?

Mentrestant el Cercle Català de Negocis (CCN), a partir d’una anàlisi de les balances fiscals publicades en el període 2002-2005, actualitzades el 2008 i comparades amb el pressupost català del 2011, arribava a aquestes xifres: a) un 40% del que paguem els catalans no torna al país; b) de cada 100€ que s’ingressen en taxes a Catalunya, només 5€ són gestionats d’entrada per la Generalitat, mentre els 95€ restants (IRPF, IVA, Societats, impostos especials...) van directament cap a Madrid; c) comptant amb l’aportació que rep directament l’Estat dels fons socials europeus, que en proporció equival a 15€ més per habitant, resulta que dels 110€ de què disposa Madrid provinents dels catalans només en gasta o reinverteix la meitat, 55€, a Catalunya, que caldria afegir als 5€ que ja no n’havien marxat. La resta serveix per finançar altres comunitats autònomes —que, segons el CNN, no tenen dèficit fiscal— (35€) i a inversions denominades “inútils” (els 20€ restants), entre les quals destaca les grans infraestructures com la xarxa del TAV (50.000 milions), autovies injustificables (35.000 milions) o aeroports sense viabilitat (6.000 milions), a més dels subsidis del PER (“plan de empleo rural”). Tot plegat obliga la Generalitat a endeutar-se en 24€ més per habitant per poder fer front als serveis que presta. Per retornar aquest deute, resulta que cada cop ha de destinar més part del pressupost a interessos i amortitzacions en detriment dels serveis i inversions pròpies. En definitiva, enlloc del món passa el que ens esdevé als catalans. Fer part de l’Estat espanyol ens costa un 40% dels nostres impostos. S’imaginen que revertissin a Catalunya? No hauríem de pagar comunitats que engreixen el seu pressupost malgrat la crisi i podríem haver subvencionat Spanair, com va fer l’Estat espanyol amb Ibèria: 2.000 milions € entre 1990 i 1999, el valor idèntic al que es va obtenir amb la privatització de la companyia. (5-III-12)

0 comentaris

PRIVILEGIATS I, A MÉS, DEPREDADORS?


Fem balanç, en aquest inici d’any? Un dels “Objectius del mil•lenni de l’ONU”, reduir a la meitat les persones que viuen amb menys d’un dòlar al dia per al 2015, no s’està aconseguint. Per què? Hi ha qui assegura que per culpa del fet que una tercera part del món (nosaltres, els privilegiats) estem tan avesats a consumir que... consumim fins i tot persones. Ja no sols malversem sovint energia de tota mena (electricitat, benzina, calefacció...), per no parlar de menjar i beguda, sinó que imposem als altres els nostres interessos personals, grupals, culturals, religiosos. N’hem de ser conscients: la pobresa la fem nosaltres quan dilapidem el que d’altres necessiten.

Dels més de sis mil milions de persones que conformen la humanitat actual, amb 1000 milions de persones analfabetes, igual quantitat sense accés a l’aigua potable i 800 milions amb desnutrició crònica, quanta gent té assolides les necessitats bàsiques de supervivència (almenys les fisiològiques i les de seguretat personal) segons la piràmide de Maslow? Fem-ne un repàs:

-FAM: Encara 800 milions de persones pateixen fam i desnutrició al món. Reduir la xifra a la meitat per al 2015 no es podrà dur a terme. Ni potser el 2030, si no s’inverteixen 24 mil milions de dòlars segons la FAO. (Fan falta 800.000 tones d’aliments) Malgrat qui més la pateix és la banya d’Àfrica i la subsahariana, els 55 milions de desnodrits a Llatinoamèrica poden incrementar amb l’actual crisi. Com s’explica que la disponibilitat d’aliments per persona al món hagi augmentat un 32% (es creen aliments per a 12.000 milions de persones) i el nombre de persones famolenques sols hagi disminuït 14 punts? Qui malbarata, com ho fa i per què? La fam mata 30 milions de persones l’any. Cada segon mor una persona de fam. Quan deixem menjar, hauríem de pensar-hi!

-AIGUA: Només el 3% de l’aigua de la terra és potable. En necessitem de 20 a 50 litres per persona/dia. A Orient Mitjà hi ha llocs que en tenen menys de 50m3/any, mentre que en zones humides se’n pot disposar de 100.000 m3/any. A Europa malgastem aigua en parcs, brolladors i camps de golf, mentre en d’altres llocs es preveuen guerres per posseir-ne. Això per no parlar de la manca de clavegueram i potabilitat a gran part del món. A molts països han d’emprar aigua contaminada per al consum. Uns 1.100 milions de persones al món no tenen accés a aigua segura i 2.400 milions no disposen d’instal•lacions sanitàries bàsiques. Moren uns 4 milions de persones l’any, la majoria menors, per malalties relacionades amb l’escassetat d’aigua. Si seguim amb el mateix nivell d’inversió actual, caldran 90 anys per assegurar que qualsevol ésser humà pugui gaudir del dret a tenir accés a aigua sana. Un nounat d’un país desenvolupat gasta 30/50 vegades més d’aigua que un d’un país en vies de desenvolupament. Les dessaladores, cares i poc rendibles, per a qui resulten un negoci?

-SANITAT: Els avenços mèdics, les vacunes, la nutrició i la higiene han fet millorar-la molt als països del Nord, però no pas al Sud, on encara hi ha qui vol fer negocis farmacèutics. El sud d’Àsia i la regió subsahariana van acumular conjuntament el 87% de les morts maternes globals (313.000 el 2008). A l’Àfrica, el 46% de les morts el 2004 van ser de menors de 15 anys. No s’ha millorat com es creia la mortalitat infantil —del 2000 fins ara ha augmentat un 4%— i encara menys la longevitat de la població. Dels 10,4 milions de nens menors de 5 anys morts el 2004, 73% van morir per sis causes: infeccions respiratòries, diarrea, naixement prematur, infecció neonatal, asfixia en néixer i malària. L’OMS definí la salut el 1946 no pas com absència de malaltia sinó com “un estat complet de benestar físic, psíquic i social”. El Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana de 1978 la definí com “aquella manera de viure joiosa, autònoma i solidària”. Estem molt lluny d’aconseguir-ho. Encara les malalties transmissibles (SIDA, malària, grip pandèmica, tuberculosi...) estan relacionades amb la pobresa perquè afecten un 20% més d’éssers humans en els llocs més indigents. S’espera que el 2030 descendeixin les malalties transmissibles (sida, tuberculosi i malària) i s’incrementin les no transmissibles com el càncer, que passaran dels 7,4 milions actuals als 11,8 milions.

-POBRESA: Entorn de 3000 milions de persones (la meitat de la població mundial) sobreviu amb menys de dos dòlars al dia. D’aquestes, uns 1300 milions disposen de menys d’un dòlar diari per viure (i això vol dir pobresa extrema), entre les quals més de 970 milions a l’Àsia; més de 200 milions a l’Àfrica; més de 110 milions a Amèrica. Entorn del 25% de la població actual, doncs, viu per sota del llindar de la pobresa. Més de 1.600 milions de persones es troben en pitjors condicions que fa 15 anys; 89 països estan en pitjor situació que deu anys enrere. Les tres persones més riques del món tenen actius que superen el PIB dels 48 països més pobres. Els actius de les 15 persones més riques del món superen el PIB total de l’Àfrica subsahariana. Les 225 persones més riques del món tenen una riquesa combinada superior al bilió de dòlars, igual a l’ingrés anual del 47% de la població mundial (uns 2500 milions de persones). Només amb el 4% de la riquesa combinada d’aquestes 225 persones hi podria haver accés universal a l’ensenyament públic, atenció a la salut bàsica de tothom i a la salut reproductiva de la dona, menjar i aigua sanejada per a tothom.

Tot aquest panorama és un breu balanç de l’actual estat de la qüestió. Si hi reflexionem, ens podria dur molt lluny perquè ens estem carregant la biodiversitat (terme ecològic que es refereix tant a la diversitat d’espècies com al nombre d’individus de cadascuna). Segons la UMCN (Unió Mundial per a la Conservació de la Naturalesa), que reuneix 81 Estats, el nombre d’espècies animals i vegetals en perill d’extinció, el 2006, era ja de 16.119, cosa que suposa un de cada tres amfibis, una quarta part de les coníferes del món, una de cada 8 aus i un de cada quatre mamífers. L’augment de concentració del CO2 (en menys d’un segle es pot duplicar) pot esdevenir més destructiu que la desforestació. La regió del Cap (Sud-àfrica), les conques del Carib i del Mediterrani, els Andes tropicals, perdran amb tota seguretat 3.000 espècies de plantes a curt termini. L’escalfament planetari pot fer-ne desaparèixer 56.000 i 3.700 de vertebrats...

Què s’hi pot fer? Qualsevol cosa és bona menys alçar les espatlles en senyal d’impotència o creuar-nos de braços i no fer res... Organitzacions no governamentals (ONG) com Intermón-Oxfam, Metges sense Fronteres, Amnistia Internacional i tantes altres proposen el seu ajut per millorar aquest maremàgnum que ens destrueix com a persones mentre nosaltres anem destruint el món inconscientment. Quan serem capaços de construir un món pacificat, sense la nostra agressivitat consumista i destructora? El bisbe Pere Casaldàliga, des de les selves Mato Grosso (Brasil) m’escrivia no fa gaire, que calia “acabar amb el primer món per tal que pugui haver-hi un sol món, humà, fratern!” Certament, si lluitem contra el primer món dels privilegis, no n’hi haurà de segons ni de tercers! (20-II-2012)

0 comentaris

PECATS CAPITALS (QUE EN SOM, D’INGENUS!)


Abans fèiem Memorials de greuges (quina llista l’actual!) i, més abans encara, portàvem les nostres trifulgues amb Castella a àrbitres internacionals que acabaven donant-nos pel sac com fins avui. (A Münster, avantsala que fou de Westfàlia que reequilibrà Europa el 1648, donà pel sac al pobre Fontanella —l’ambaixador dels catalans— el mateix Nunci de la Santa Seu, Fabio Chigi, que actuava d’àrbitre de la cimera internacional i resultà una marioneta de Mazzarino i els interessos francesos.) Per això els nostres cappares no van portar la retallada de l’Estatut a cap Tribunal europeu, perquè ens haguessin sortit amb osques. Però haurem de començar d’aprendre a fer-ho, com va prometre el president Mas, si volem abastar l’enllà de les costures estatutàries i constitucionals. Tres idees: a) Si l’Estat no compleix amb el que està legalitzat —els milions del fons de Competitivitat i els 759 milions de la liquidació del 2008 per inversions en infrastructures no dutes a terme—, no podem portar el que és legal a Europa? b) si el monopoli d’AENA en els aeroports espanyols és contrari al que està legislat a Europa, no és hora de denunciar-lo i fer passar Espanya per l’adreçador? c) Si ja tenim els amos d’un restaurant i els fabricants d’una petita marca de cervesa disposats a fer objecció fiscal, això és, pagar el que els toca a una Agència tributària catalana, com les que dissenya l’Estatut, i no a cap agència tributària hispànica, no és hora ja d’oferir una Agència catalana com cal a tothom qui vulgui fer-ho des de les pròpies institucions catalanes, de manera que per baix s’aconsegueixi el que no es dóna per dalt?

Són tres idees que palesen un bot massa ple de deslleialtats i enganys. Un exemple: la comissió bilateral que, per llei, s’ha de reunir dos cops a l’any i sempre que ho demani una de les parts, l’estiu passat es va convocar per primera vegada en dos anys i el nou govern encara no n’ha designat els membres. Pitjor, els compromisos que s’hi van establir —per exemple, privatització de l’aeroport del Prat i participació catalana en el seu govern o la transferència de 150 edificis de la Seguretat Social—, el nou govern els considera paper mullat. I consti que tots els incompliments tenen conseqüències contra Catalunya (li van llimant els seus drets). La fallida d’Spanair de finals de gener passat, per fer un altre exemple, a banda d’altres circumstàncies, no és sinó una mostra més de la grapa centralista contra Catalunya, i començà quan, setmanes abans, la ministra del ram havia dit que tot allò de la participació catalana a l’aeroport del Prat havia quedat en foc d’encenalls. (És a dir, com ja vaig explicar d’aquí estant, convertir el Prat en un “hub” de connexions internacionals repercuteix massa en les pèrdues per a Barajas i, per tant, cal deixar l’aeroport de Barcelona com un centre de vols “low cost”, i encara gràcies que no vulguin que hi volin avions de paper com s’esdevé amb els aeroports innecessaris de Conca o Castelló. Vostè vol anar a Nova York? Doncs miri, Ibèria li vendrà un bitllet que diu BCN-NY, però que suposa que vostè, vulgues no vulgues, passarà per Madrid, on haurà de baixar i canviar d’aparell; en altres paraules, Madrid s’embutxaca el cost d’aterrament i enlairament. Per si no ho sabia, una companyia com Abertis pot responsabilitzar-se d’un aeroport londinenc, però no pas espanyol! Ho entén? Europa tampoc no ho entendria, em sembla. El que no sé és si ho expliquem!) I consti que, segons la pròpia AENA, Spanair el 2011 transportà 4,33 milions de passatgers, només per sota de Vueling (7,7), però per damunt de Ryanair (3,46), Easyjet (2,42), Air Euorpa (1,51), etc., que prou s’afanyaran a cobrir les seves rutes.

Hem de començar a denunciar perquè ja n’hi ha prou i massa. Plou sobre mullat. Per això, fins i tot caldria marcar d’una altra manera el terreny de joc. Quan el dia 1 d’enguany el president Mas va entrevistar-se amb un president espanyol, que partia de no acceptar cap compromís heretat i sols estava disposat a posar el rellotge a zero, ja tenia el camp marcat i l’àrbitre elegit. Presidents autonòmics, tites, tites, veniu a fer-vos la foto amb l’amo i senyor!

I ja són massa els terribles pecats capitals contra Catalunya. Si els pecats capitals del catecisme eren 7, ara els pecats capitals polítics almenys són aquests deu: 1) No s’atorguen els fons de competitivitat d’acord amb la llei suprema de Catalunya, que és l’Estatut; 2) No es compleix la legal liquidació d’inversions infraestructurals no dutes a terme; 3) No es publiquen anualment, com s’havia pactat, les balances fiscals, perquè no es noti l’espoli fiscal que sofrim; 4) AENA segueix amb el monopoli d’aeroports i es desdiu del que s’havia pactat, sense que ningú denunciï res i enlloc; 5) Els 150 edificis que havien de ser cedits al govern de la Generalitat abans de 6 mesos (vuit hospitals, ambulatoris i la seu de l’ICS del carrer Balmes de Barcelona), no els tenim ni pintats a l’oli. 6) L’autovia A-7 , que prové d’Algesires, mor a Catalunya, on encara manquen els trams de Vandellós, Terrassa-Granollers i Granollers- Massanet), d’alguns dels quals no hi ha ni projecte d’estudi informatiu; 7) Les inversions i traspassos promesos per als trens de rodalies, ens els pinten a l’aquarel•la i, quant a la resta de vies ferroviàries, a banda de l’AVE mediterrani (tan important per Madrid-València-Barcelona), no hi ha encara prioritats compromeses no fos cas que Catalunya en sortís beneficiada; pitjor: malgrat el compromís amb l’empresa xinesa que basteix el moll de descàrrega de containers al port, encara no s’ha ni començat la promesa línia AVE de sortida del port (així s’estrangula bé!); 8) Madrid, sense mar, recerca el seu propi port i ha apostat per fer créixer València en detriment del port barceloní i, si no s’ho creuen, consultin el tràfic mediterrani de containers o parlin amb experts... 9) Traspassos diversos (mútues d’accidents de treball i malalties professionals; execució de la legislació laboral en l’àmbit del treball, l’ocupació i la formació professional per a l’ocupació; formació sanitària especialitzada; autorització de laboratoris farmacèutics i cosmètics; salvament marítim; seguretat privada; dàrsenes esportives i pesqueres situades en ports estatals; traspàs d’immobles singulars com Palau del Lloctinent o edifici del Registre Civil de Barcelona...) ; 10) Els senyors de la metròpoli no volen sentir parlar de pacte fiscal... i encara menys de desafecció o d’independència de Catalunya.

Què farien ells, al nostre cas? No pas mimar- nos una mica més, com estan fent des de Londres amb Escòcia i com faríem nosaltres si fos a l’inrevés, sinó fer-nos passar encara per la mola, que és el que estan temptejant de fer: infectar la Caixa fent-la unir, li agradi o no, amb Bankia, agrair als nostres cappares caixers (es diguin Desfeiner o Nin-Non) amb alguna presidència d’honorabilitat uns anyets pels serveis prestats (es jubilen aviadet), posar directius castellans a l’ànima sacrosanta de l’entitat i xumar fins al límit la mamella que ens restava per deixar Catalunya exsangüe. (És indignant com d’ençà que es començà a fer pública aquesta possibilitat tots els economistes del país, articulistes molts d’ells en diaris de prestigi, hagin mirat cap a una altra banda! Ja em perdonaran, però algú ho havia de dir!)

I algú s’estranya de la desafecció? Hi comença a haver des de baix un brunzir nou: ja és hora de demanar responsabilitats a polítics i banquers (els polítics que ens han dut a les retallades i que gosaren anar fa unes setmanes a la manifestació en contra es van haver de sentir algunes floretes!) Ja és hora de fer comptes i començar a explicar que l’Alemanya de la senyora Merkel que posa deures a tothom s’està beneficiant com ningú de l’actual crisi, després d’haver-ne tret rèdits anteriors (deixant diners tramposos a Grècia, per exemple). El moviment dels indignats no s’ha exhaurit, encara. Si els nostres polítics no van enllà de les costures dels límits que ens imposen, amb idees arriscades i renovades com les que hem apuntat al començament, el poble esbotzarà per sota com ho farà l’Assemblea Nacional catalana, que a partir del 10 de març pensa posar en marxa un full de ruta per aconseguir la sobirania el 2014. Il•lusos? I no és pitjor ser ingenus com fins ara? Quan n’aprendrem? (6-II-2012)

0 comentaris

IL·LUSTRACIÓ, MODERNITAT I SOCIETAT LÍQUIDA


De la Il·lustració en sorgí la raó ordenadora de la modernitat, entesa com el model cultural, polític, econòmic i el sistema de valors inherent que nodrí. Aquesta modernitat comportà la conquesta de l’autonomia de la ciència, de la política i de l’economia respecte a la religió. Va suposar, doncs, la ruptura amb l’Antic Règim sota l’ordenació suprema de la intel•ligència, l’inici de la racionalitat en la ciència (ja establerta per Galileu i Bruno), en la filosofia (ja instituïda per Descartes, 1596-1650), en el model polític (la separació de poders —legislatiu, executiu i judicial— de Montesquieu [1689-1755] i, ben aviat, en el catàleg de llibertats democràtiques), en economia (s’acceptà el principi de la llibertat absoluta perquè se suposava l’existència d’una llei natural que n’assegurava el sistema sense necessitat de controls) i fins i tot una pràctica de la religió “dins els límits de la raó” (Kant,1724-1804).

Hom creia que el desenvolupament de la ciència i de la tècnica comportava automàticament millors condicions de vida i una prosperitat creixent tant per a l’individu com per la comunitat. Malgrat la industrialització del segle XIX i les seves conseqüències perverses (explotació, misèria urbana, desplaçaments de població, malalties...), encara perdurava una mena de fe cega en el progrés, de manera que les societats occidentals van viure sota aquest paradigma, amb el miratge d’un domini desordenat de la natura i un creixement sense límits.

Quan alguns membres de l’Escola de Franckfurt [cf. Adorno, T. I Horkheimer, M: Dialéctica de la Ilustración (Madrid: Trotta, 1994)] posaren en quarantena aquest progrés els anys 40, se’ls titllà de profetes del mal. Per internet corre la interpretació de Walter Benjamin (1892-1940) d’un quadre de Paul Klee (1879-1940), l’Angelus Novus, de 1920, que es troba a al seu llibre pòstum, publicat el 1955, Tesis de filosofía de la Historia (Madrid: Taurus, 1973). Aquest ‘Àngel nou’ s’allunya “d’alguna cosa on clava l’esguard”, escriu. “Té els ulls desencaixats, la boca oberta, les ales desplegades i el denomina ‘Àngel de la història’, perquè el seu rostre mira el passat i, el que per a nosaltres és una cadena d’esdeveniments, per a ell resulta ser una catàstrofe única que acumula runes i més runes als seus peus. L’àngel voldria deturar-se, desvetllar els morts i recompondre el destret, però una forta tempesta baixa del Paradís i s’arrombolla a les seves ales i és tan terrible que no les hi deixa plegar. Aquesta tempesta l’arrossega inexorablement vers el futur, davant del qual s’hi gira d’espatlles metre el piló de ruïnes puja fins al cel. El que denominem progrés és justament aquesta tempesta.” No cal dir que amb aquesta metàfora Benjamin vol explicar el marc de la modernitat damunt el qual hem construït el miratge del progrés, on els vells esquemes queden enrere —religió inclosa— i la promesa d’un futur incert s’obre a l’horitzó que l’Àngel no vol esguardar.

Occident no es començarà a desenganyar fins als col•lapses del segle XX: la segona guerra mundial i Auschwitz esdevindran el paradigma de la barbàrie humana, gràcies al qual hem après que el progrés tècnic i científic no comporta per ell mateix cap avenç en el terreny moral. El major benestar aconseguit ens ha dut també l’esclavisme, el colonialisme, l’armamentisme, els feixismes... La Il•lustració, si podia esdevenir un punt de partida alliberador, va resultar viciada des de l’inici pel predomini de la lògica discursiva i el càlcul, els criteris de la rendibilitat i altres fetitxismes racionals com el de créixer sostingudament (avui, en comptes de creixement sostenible, es parla ja de decreixement; cf. Latouche, S: Petit tractat del decreixement serè ]València: 3 i 4, 2009]).

Quaranta anys després, a partir dels anys 80 del segle passat, les noves TICs (Tecnologies de la informació i la comunicació), encara han complicat més el problema en convertir en virtual el món real. La societat s’ha fet postmoderna, líquida, lleu, de cristall, de mira’m-i-no-em-toquis. La celeritat no ens deixa arribar enlloc, controlem pantalles ubiqües —a l’ordinador, al mòbil, a les i-pads— sense contrastar o censurar res, parlem amb “amics” a les xarxes socials sense conèixer-nos, podem practicar sexe virtual, podem enviar un missatge en un segon a centenars de persones convocant-les a una manifestació o a una atzagaiada, podem moure capitals d’un continent a l’altre sense cap despesa (es parla de capitalisme de bombolla financera perquè tenim un 97% de transaccions dineràries enfront d’un 3% de moviments de compra-venda de béns i serveis). Ha desaparegut el món real de les persones concretes. Un especulador com G. Soros, que els anys 80 maneflejant amb la lliura esterlina va multiplicar el seu patrimoni, explica en un llibre de 1991 —La crisi del capitalisme global:la societat oberta en perill (Barcelona: Columna, 1999) els perills d’aquesta societat. Premis Nobel en economia com Joseph Stiglitz —El malestar de la globalización (Madrid: Taurus, 2002) o ¿Cómo hacer que funcione la globalización? (Madrid: Taurus, 2006)— o Paul Krugman —El retorno de la economía de la depresión (Barcelona: Crítica, 2009)— fa temps que alerten sobre els perills de viure en una economia desregulada i virtual.

Mai els polítics no havien manat tan poc i mai no havien hagut de fer-ho tan a contracor contra els seus pobles. Organismes no elegits democràticament (banquers especuladors, agències de valoració o de risc, multinacionals....) s’imposen als polítics. Partits, sindicats i parlaments s’han convertit en ostatges dels mercats. I aquests imposen les lleis: és igual que l’actual petjada ecològica ja ultrapassi els límits del planeta. És igual que no complim els objectius del mil•lenni... No estàvem tan informats de tot? Per què vivim instal•lats en la vulnerabilitat del que crèiem immutable? Fins i tot les paraules —“mercat”, “verds”, “canvi”, “progrés”...—, se’ns han tornat ambivalents, poroses, estranyes. Som a societat líquida, on ni els convenis més sagrats resulten sòlids. I ens malfiem de l’energia nuclear, de l’agricultura química i transgènica, de determinats medicaments o vacunes, d’allò que ens sona a la destrucció de la natura. Volent-ho controlar tot, hem de renunciar al control d’un món global (se’ns esmuny de les mans com una anguila) i acabem renunciant a la voluntat de controlar-lo. I tot plegat comporta perills de tota mena. La insatisfacció pot conduir, per exemple, a l’arbitrarietat dels autoritarismes (violència inclosa) o a les reclusions individuals. Des del punt de vista religiós —segons els sociòlegs, el sentit religiós no decreix— apareixen religions a la carta, grups efervescents on cadascun modela Déu al seu gust (un Déu que doni seguretats o un Déu psicologitzat, sense comunitat, per viure una religió sense ètica col•lectiva). L’assumpció de compromisos estables —afectius, familiars, socials, polítics...— se’n va en orris perquè el que ahir em satisfeia avui es pot trencar si no em fa feliç: l’imperatiu modern de “pugnar per canviar el món” ha mudant en la recerca emocional de “trobar-m’hi tan bé com pugui, en el món”.

La crítica a aquests fruits de la raó il·lustrada només es pot fer des de la convicció que no sabem si el progrés descontrolat ens portarà enlloc. Afortunadament, ni la tecnociència ni les creences ens poden donar raó de tot. Estem abocats a l’improbable, que és com dir que ho estem a l’esperança. Una tecnociència sense control ens podria dur a l’autodestrucció, mentre que l’improbable —tota la humanitat reconciliada amb ella mateixa i amb la natura— és només esperança. I l’esperança es fonamenta en les possibilitats humanes encara amagades, però sempre a punt d’assolir allò que no sembla gens ni mica probable però que és possible. (22-I-2012)

0 comentaris

LES RELIGIONS I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ


Tinc un amic que no compra un determinat diari perquè, segons ell, el mitjà no dóna prou importància al fenomen religiós. No es tracta pas de cap creient de pedra picada, però diu que vol estar informat. Si analitzéssim en aquest sentit el tractament que fan del fenomen religiós els mitjans del nostre país tindríem una gran sorpresa. Posaré uns exemples del passat novembre: primerament, cap diari d’òrbita catalana publicà la prohibició, per part del Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, de la presentació del llibre del teòleg Juan José Tamayo, Otra teología es posible, anunciada a la parròquia de Sant Medir. Les raons eren que el Cardenal Rouco, president de la Conferència Episcopal espanyola, havia prohibit presentar-lo en cap parròquia de Madrid. Només ho van publicar dos periòdics d’òrbita madrilenya. Amb el seu silenci els mitjans catalans no van complir una de les seves funcions primordials, la de fer de mitjancer entre uns fets i l’opinió pública, la qual cosa hauria d’haver contribuït justament, a partir de la informació, a establir valoracions. S’hauria pogut establir un debat sobre si els nostres prelats de la mai nascuda Conferència Episcopal Catalana s’havien de sotmetre a la Conferència Episcopal Espanyola. S’hauria pogut donar veu als perjudicats i pressionar el senyor Cardenal perquè fes públiques les seves raons. A molts lectors els hauria interessat. Crec que el debat hauria fet vendre més d’un diari. Però s’optà per deixar el fet en la ignorància. Morta la cuca...

Per seguir amb fets destacables del passat mes de novembre, tampoc des de les nostres latituds no s’informà gaire —i canvio de religió— de les manefleries dels Germans Musulmans —originàriament un moviment fonamentalista islàmic, bé que actualment, en la seva àmplia base social, hagi optat per la no-violència a l’hora de regir-se per la xària islàmica— ni dels grups salafistes —un moviment sunnita— en les revoltes egípcies, els dos moviments que han acabat guanyant en les eleccions el passat desembre, cosa que no permet valorar gens bé els interessos en els canvis que han dut les revoltes del Nord d’Àfrica.

Em diran que som de tradició catòlica i que el fet religiós important no és pas l’islàmic. Doncs no es pot pas dir que els diaris fossin gaire profusos sobre el viatge del Papa a Benín, al cor de l’Àfrica, on va signar el dia 19-XI, l’Exhortació Africae Munus, al servei de la reconciliació, la justícia i la pau a l’Àfrica, un document cabdal del qual no se’n publicaren ni resums. És que aquell dia s’esqueia la jornada de reflexió per a les eleccions hispàniques! És l’excusa que em va donar el subdirector d’un diari barceloní quan, casualment, li havia proposat de cobrir la celebració del VII Congrés de l’Associació “Cristianisme al segle XXI” aquell dia 19! Si s’hagués tractat del dia 21, quan cal donar els resultats, ho hauria entès.

“Cristianisme al segle XXI” —al primer congrés del qual, els bisbes catalans desaconsellaren els fidels d’assistir-hi, gràcies a la qual cosa l’assistència fou massiva— aplega una trentena d’entitats cristianes —no totes catòliques— i en el seu VII Congrés va reflexionar el tema “Els valors davant l’impacte de les noves tecnologies”, que fou moderat per Jordi Porta. Hi va haver ponències tan interessants com les de Santiago Ramentol, el catedràtic de física David Jou i l’ex-conseller Joan Manuel Tresserras, tots tres professors de la UAB (La nova era: entre el desconcert i l’esperança), la dels professors Jaume Funes i Jaume Botey (Dinamismes de caos, perjudicis i aspectes positius), la del biòleg Ramon M. Nogués i la professora d’ètica Begonya Roman (Invariants humanes: el que mai no es pot oblidar) o la del professor de la Universitat de Deusto, F. Javier Vitoria (Com viure i comunicar la fe cristiana en aquesta situació), un home que és autor, juntament amb el teòleg jesuïta José Ignacio González Faus, del llibre Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força? (2009), un volum que tracta sobre la laïcitat com una necessitat convivencial de les societats plurals, encara ben actual.

M’he estès un xic per demostrar que els temes eren candents i interessants per a qualsevol. Bé, doncs tampoc no van merèixer l’atenció de cap mitjà català. Altrament, els bisbes catalans van declinar l’assistència a cap d’ells, segons explicà Rosa Maria Tarrida, la presidenta. D’estranquis em vaig assabentar que un dels bisbes més joves del país havia contestat a la invitació dient que l’impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació no interessaven gens a l’evangelització. Que Santa Llúcia li conservi la vista, al jove prelat!

Algú voldria explicar aquesta absència d’informació en els nostres mitjans per determinades pressions. La Jerarquia, L’Opus... Tant de bo! Em temo que es tracti de simple desídia i d’ignorància. Hi ha qui encara identifica l’esfera del sagrat amb la de la màgia i que qualifica com a precientífic el món del misteri, producte de la por i la ignorància. Aquests encara estan en línia amb aquells sociòlegs de la religió que predeien, fa cinquanta anys, que les religions es convertirien en un fenomen purament residual (T. Luckmann: La religión invisible. El problema de la religión en la sociedad moderna, un original de 1967!). Encara s’han d’adonar que, a partir de la dècada dels 70, les religions han tornat a ocupar un espai públic, lideren opcions ètiques i s’afirmen com a part fonamental de la identitat cultural. La “sorpresa del diví”, en mots de Giles Kepel, ha esdevingut la “revenja de Déu” (La revancha de Dios. Cristianos, judíos y musulmanes a la reconquista del mundo, 2003). Sociòlegs tan diferents com D. Annthony, T. Robbins i P. Schwartz parlen de la vitalitat de nous moviments religiosos, perquè el racionalisme científic sorgit de la Il•lustració s’ha mostrat incapaç d’orientar la vida social contemporània i la secularització ha topat amb religions alliberadores. Aquests nous moviments defugen les manifestacions irracionals, integristes i intolerants, de manera que cada vegada fan més autocrítica del propi dogmatisme i fanatisme, del seu rigorisme moral i disciplinar, de la discriminació de gènere, de la literalitat dels textos sagrats, del seu fonamentalisme, dels propis processos inquisitorials i terroristes en nom de Déu.

Les dades són les que són. Prop de 4/5 parts de la població mundial avui s’adscriu a algun moviment religiós: 16 milions al judaisme, 200 milions a les religions xineses, 350 milions al budisme, 800 milions a l’hinduisme, 1.300 milions a l’islam, 2000 milions al cristianisme... Sols un 20% de la població mundial es troba en l’espai de la no-creença.

Avui, cert, la institució jeràrquica cristiana (no sols catòlica) té mala peça al teler. Per sota, hi ha comunitats de base de tota mena, com les que van omplir Santa Maria del Pi a Barcelona, el dia de l’arribada del Papa, demanat una altra mena de visites papals. Per damunt, els Parlaments Mundials de les Religions (Chicago,1993; Ciutat del Cap, 1999; Barcelona, 2004; Melbourne, 2009) fan el seu camí i han arribat a un consens entorn d’un reguitzell del compromisos i tasques a partir d’uns mínims ètics comuns per caminar vers la interculturalitat, el feminisme, l’alterglobalització, el diàleg interreligiós, el pensament crític, la descolonització, l’ètica alliberadora, l’ecologisme, el diàleg de les religions entre si, la solidaritat, la consecució de la pau...

Els mitjans que no estiguin atents als tres nivells que acabo d’esmentar, i practiquin el silenci menystenint el del mig i ignorant els altres, acabaran perdent lectors. Temps al temps. (9-I-2012)

0 comentaris

Subscriure's a: Missatges (Atom)