Llegeixo sempre que puc les reflexions que publica “ Cristianisme i Justícia” a cada traspàs d’any. La d’enguay es titula “Noves cruïlles, nous signes d’esperança” . “Tots els vents (o huracans, segons com es mirin) que han bufat el 2011 ens situen davant d’un cruïlla històrica amb múltiples dimensions”, diu, després d’admetre l’optimisme de l’anàlisi de l’any passat, on es parlava d’aprofitar la crisi com una oportunitat de reformar el capitalisme. Ara confirma que la crisi econòmico-financera l’està pagant injustament una part de la societat que configura un escenari de més pobresa i més desigualtat social.

Ho analitza des de cinc perspectives. En primer lloc, la social, des de la qual constata que el 2011 incrementà el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa (ja gairebé una de cada 4), la de famílies amb tots els seus membres a l’atur, les víctimes dels desnonaments (300.000 execucions hipotecàries en els darrers anys) o les persones abocades a viure al carrer en estricta supervivència. Si a aquestes realitats hi sumem les dades ofertes per Eurostat i altres agències, segons les quals Espanya ha assolit índexs de disparitat a nivell de renda similars als dels països més desiguals, ens trobem davant d’un escenari totalment insostenible. Davant les pressions dels governs perquè redueixin dèficit i deute, què pensen fer les institucions davant del deteriorament de la cohesió social? Es condemnarà darwinianament una part de la població a una exclusió marginal per no poder seguir el ritme pautat pels poders econòmics?

Segonament, des de la perspectiva econòmica, fa prendre consciència com l’estat del benestar —basat en les quatre potes de la gratuïtat de l’educació, la sanitat, la seguretat social i l’assistència— es troba submergit en una profunda transformació. Aquí qüestiona les retallades dels serveis públics, sense plantejar abans problemes d’ineficiència, duplicitats o burocràcies eixorques, així com la pantalla de l’austeritat com a justificació de més retalls sense reduir diversos tipus de consumisme que provoquen greus problemes medioambientals tot canviant l’estat del benestar amb un “estat de beneficència”, com diu Zygmunt Bauman, i una cultura dels drets dels ciutadans —característica de la modernitat— per una altra cultura de la caritat, la humiliació i l’estigma.

En tercer lloc, des de la perspectiva política, destaca com justament el poder polític s’ha vist sotmès al poder financer i al dels mercats i, partits i sindicats han perdut el contacte real amb el poble, com ha demostrat el moviment del 15-M i el qüestionament d’una democràcia representativa que mai no acaba de ser participativa, vista la seva incapacitat de defensar els interessos de la majoria. El document diu textualment: “Ens trobem així en un escenari pervers en el qual alguns dels principals causants de la crisi n’estan sortint reforçats i amb capacitat per imposar noves regles de joc, mentre que els agents polítics només van a remolc del que estipulen els fons d’inversió o les agències de qualificació”.

En quart lloc, des de la perspectiva europea, amb una crisi del deute que ha fet trontollar els fonaments de la UE, denuncia els dèficits a l’hora de construir un projecte que vagi més enllà d’una simple unió monetària i denuncia que cada govern sembli més preocupat per buscar la sortida que beneficiï els propis interessos nacionals en comptes de cercar solucions comunes que enforteixin el projecte europeu.

Finalment, des del punt de vista internacional, a banda del drama de la fam que pateixen milions de persones a la Banya d’Àfrica i que la crisi econòmica internacional ha eclipsat, posa de manifest que mentre Europa s’ha mirat el melic el món va canviant, de manera que els països emergents (els anomenats BRIC: Brasil, Rússia, India i Xina) han seguit creixent econòmicament tot configurant un escenari en el qual ni EUA ni la UE es poden considerar els únics capacitats per establir les regles de joc, cosa que planteja tres grans desafiaments: a) un repte democràtic, ja que espais com el G-20 no es poden consolidar com a fòrums de decisió en detriment d’altres esferes democràtiques o de les mateixes Nacions Unides , creades per representar la totalitat del planeta; b) un desafiament mediambiental, ja que el creixement de països com Xina, Rússia i l’Índia (sumats als EUA) posen de relleu la insostenibilitat del sistema capitalista i de les seves grans paradoxes; c) un repte redistributiu, ja que tot i haver-se reduït darrerament la pobresa extrema absoluta (gràcies al creixement xinès), segueix augmentant la desigualtat entre estats i dins dels estats, com ha certificat l’OCDE.

Contra tots aquests mals denunciats, contraris a la democratització del sistema internacional i a una major consciència ecològica, el document assenyala quatre fets esperançadors esdevinguts el 2011: a) la fi de l’ETA com a notícia d’abast històric hispànic; b) la “primavera àrab” o decisió de molts pobles àrabs de prendre les regnes del seu propi destí durant el 2011 tot destronant dictadures, alguns cops amb complaences i ajudes occidentals. (Bé que el triomf dels islamistes en diferents eleccions mostra que la plena aplicació dels drets humans durà el seu temps, el procés ja no té marxa enrere); c) el desvetllament ciutadà en el fenomen del 15-M o dels indignats, amb els debats mantinguts a les places i a les xarxes socials, que han servit per cercar alternatives a la situació actual, a explorar els límits ètics i polítics del nostre sistema, convertint les protestes en propostes; i, d) l’augment en els darrers temps de formes d’organització econòmica molt més democràtiques, sostenibles i justes, amb l’auge de la banca ètica, el cooperativisme, el consum responsable, el comerç just.

El document acaba amb desitjos per al 2012, entre els quals, que les decisions polítiques es prenguin sempre pensant en els sectors més vulnerables i no en contra d’aquests, que s’aconsegueixi anar més enllà de la solució única de les retallades dels serveis públics, perquè resulta moralment inacceptable que el desvari financer i bancari només l’estiguin pagant alguns sectors, mentre es corresponsabilitza per igual tota la ciutadania de l’embolic econòmic en el qual ens trobem. Finalment, que es pugui construir des de diferents instàncies (institucions, partits, sindicats, empreses, associacions, ONG, moviments socials, etc.) un model de societat més fratern, just i equitatiu, que pugui donar veu en aquest món als que menys veu tenen.

En definitiva, entestar-se a sostenir el que és insostenible només porta a un atzucac; és tot el model polític, social i econòmic que hem de saber canviar, si no volem fractures irrecuperables.(19-III-12)

0 comentaris: