Lluís Busquets i Grabulosa

Quan llegeixes una novel•la de la categoria i ambició de Jo confesso, de Jaume Cabré, t’agradaria tenir l’autor a prop per debatre amb ell amicalment alguns punts i, fins i tot, per mirar si alguna de les seves concepcions no podrien ser millorades. Quan, per exemple, el pare del protagonista estudia teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, l’autor barreja assignatures de Teologia amb d’altres de Filologia Bíblica o, pitjor, de Filosofia com ara la Metafísica o la Teodicea (p.32s). I, vist que l’autor ha declarat més d’un cop que la novel•la afronta el problema del mal, en aquest sentit val la pena tenir en compte que la Teodicea —sinònim de Teologia natural—, va ser un terme creat per Leibnitz en una de les seves grans obres, Assaig de Teodicea. Sobre la bondat de Déu, la llibertat de l’home i l’origen del mal (1710), on justament volia justificar la bondat de Déu malgrat l’existència del mal en una mena de diàleg amb Bayle (1647-1706). (Per a Leibnitz el nostre món és el millor dels móns possibles no en el sentit moral sinó matemàtic i físic, ja que Déu, de les infinites possibilitats de móns, hauria creat el més estable entre la varietat i l’homogeneïtat. Amb el principi de raó suficient afirma que no es produeix cap fet sense que tingui una raó suficient de ser així com és i no d’una altra manera. Així sosté que els esdeveniments considerats atzarosos o contingents ens apareixen així perquè no disposem d’un ple coneixement de les causes que els motivaren.)

Cabré no pretén justificar la bondat de Déu malgrat l’existència del mal en el món: la història d’Adrià Ardèvol, del violí Vial, un veritable storioni, i de la llarga carta d’amor a Sara, com a molt, ens ofereix una absoluta perplexitat davant d’una doble realitat: primera, que el mal —i, per això, a la novel•la hi surt Auschwitz, el nazisme i l’holocaust— recorre la història d’Occident; segona, que el mal surt d’allà on no l’esperem, ningú no n’està lliure del tot perquè tots n’estem amarats i l’exercim encara que sigui inconscientment. Però ni els tres centenars de folis que n’ha escrit el protagonista van gaire més enllà del que deia Leibnitz al segle XVIII. Entre els personatges de la novel•la, el mal és incomprensible, Déu apareix com a venjatiu i capaç de castigar-te amb les penes de l’infern.

Cabré està molt allunyat dels teòlegs cristians que han afrontat el tema i es queda amb arguments antics: davant de l’existència del mal —físic i/o moral—, o bé l’home no es pot creure que Déu el permeti, de manera que no té cap altra escapatòria que l’ateisme (sorgit als segles XVIII-XIX, ja que abans Déu era una evidència), o bé cerca excuses en la llibertat humana, el considera un misteri i admet des d’un cert fideisme que, encara que no ho entengui, Déu, en la seva infinita bondat, sap què es fa.

Però d’això, un teòleg catòlic de la categoria d’Andrés Torres Queiruga en diu “ganduleria de la raó”. En arribar la modernitat, Déu també passa pel sedàs de la raó. En el seu llibre Repensar el mal (2011) es proposa reiniciar-ne una reflexió de cap a peus. Dir que Déu és infinitament bo, que podria acabar amb el mal del món, però no ho fa, és una contradicció. Quan a Auschwitz el Papa es preguntà on era Déu i per què consentia aquelles malvestats, sabia què es deia? Si Déu hagués estat present a Auschwitz i no hagués consentit en el mal que s’hi duia a terme, no hi hauria hagut Auschwitz ni Holocaust! Ergo, si no hi va ser present hauríem d’acusar-lo davant del Tribunal de la Haia.

Anem a pams. El mal és un problema humà, no pas immediatament religiós. Siguem creients o ateus podem tenir malalties, sofrir un terratrèmol i segur que ens morirem. El mal, com a problema humà, ens afecta a tots. Per què hi ha mal al món? Doncs, perquè és finit i el món produeix mal. I tot mal —una úlcera o un tsunami— té la seva causa en el propi món (un teixit infectat o una falla tectònica). Al segle XIV, amb la pesta negra, Europa s’omplí de processons de flagel•lants; al segle XX, amb la SIDA, Europa s’omplí de laboratoris. Tanmateix, per avenços que faci la tecnociència, de mal n’hi haurà sempre. I també el mal d’un innocent té la seva causa en el món. El paradís d’un món sense mal que ens van posar al cap de petits no ha existit mai! “Tota determinació és una negació”, deia Spinoza. Un món sense mal és impossible. Per això per a Sartre era un fàstic i per a Camus un absurd. I l’arrel darrera del mal és la finitud ja que l’univers té carències. Tots sabem què és la lluita per la vida. Les utopies no existeixen. No es pot repicar i anar a la processó.

Potser ningú no havia plantejat les coses com Epicur (342-270aC), que proposà el famós dilema: “O Déu vol treure el mal del món, però no pot; o pot, però no el vol treure; o no pot ni vol; o pot i vol. Si vol i no pot, és impotent; si pot i no vol, no ens estima [no és bo]; si no vol ni pot, ni és bo ni és omnipotent; si pot i vol —i això és el mes segur—, aleshores, d’on ve el mal real i per què no l’elimina?”

Les tres primeres possibilitats donen un fals déu, un ídol impotent, dolent o totes dues coses. El dilema té trampa: dóna per suposat (i avui també ho segueix fent molta gent) la possibilitat d’un món perfecte. Però acabem de veure que el mal real prové del món —un món considerat modernament autònom, sense intervencions divines— i no té sentit demanar-se per què Déu el permet o no l’elimina, senzillament perquè l’ha creat així, finit. Tampoc no té sentit preguntar-se per què Déu no ha fet un món perfecte. Seria com demanar-nos per què no fa un cercle quadrat. No és que Déu pugui deixar de fer alguna cosa: simplement cal negar la contradicció.

Queda encara una qüestió: Déu sabia que creava un món finit, curull de mal, i tot i sabent-ho, per què el va crear? Doncs perquè, si hi bolcava el seu amor —com uns pares recents amb el seu fillet, encara que saben que passarà malalties i dificultats—, sabia que valia la pena. De fet, la majoria de gent segueix portant fills al món. Si Déu et recolza, si et diu que està al teu costat en la lluita contra el mal, te n’has d’acabar refiant. Déu no hauria pogut crear el món, segons Torres Queiruga, si ell no s’hi hagués compromès de totes totes i si no fos possible alliberar-nos del mal. I, vist que ens ha creat per amor, Déu és, per al teòleg, l’anti-mal, perquè s’ha engatjat amb els humans per salvar-nos-en. El mal, experimentat com inevitable en el món, resulta un desafiament contra el qual podem lluitar, disminuir-lo i fins i tot vèncer-lo. I podem fer-ho perquè, com a persones finites, tenim una obertura infinita i una experiència amorosa en què rebem l’essència de la persona estimada, la qual també la rep de nosaltres... I com més dónes, més tens i més ets (com uns pares més donen als fills més són ells!). I aquesta és la possibilitat que se’ns obre des de la fe: Déu se’ns lliura en aquesta obertura infinita de manera que som Déu que està amb nosaltres. En aquesta reciprocitat no desapareix la nostra finitud, però la comunió amb Déu és infinitud i plenitud.

En una entrevista amb José Manuel Vidal arran del llibre ressenyat, Torres Queiruga nega que Déu condemni ningú, “Ni a Hitler”, afegeix; “Déu consisteix a estar estimant i no sap ni pot ni vol fer altra cosa que no sigui estimar”. De Déu no arriba cap càstig, sinó només salvació. Les amenaces bíbliques no són més que la preocupació de l’amor de Déu. Déu no manté ningú sofrint eternament. L’infern no és res més que la pèrdua eterna de possibilitats de plenitud i felicitat. (16-IV-12)