Lluís Busquets i Grabulosa

Quan inicio les classes de l’optativa de periodisme un dels primers treballs que proposo als alumnes és aquest: atès que la monarquia de Joan Carles I va començar amb una certa indigència i vist que la revista “Forbes” el 2003 li calculava una fortuna de 1.790 milions € (cosa que el situava en el 134è lloc d’entre els més rics del planeta), ¿com ha fet diners, quins han estat els seus valedors econòmics, quines les seves amants i com es troba actualment el matrimoni amb la reina Sofia? Començo donant una pista: la reina passa llargues temporades a Anglaterra i Grècia, lluny de Madrid, en una separació formal, però no oficial, que males llengües diuen que dura des de 1976. Llavors els alumnes, escandalitzats, em demanen si estic guillat i els més monàrquics pregunten si sóc republicà.

Però treballen. La seva sol ser una fàcil recerca a Internet. D’amants els en surten a balquena: d’abans de casar-se amb Sofia el 1962, s’hauria relacionat amb Maria Gabriela de Saboia (amb qui hauria tingut una filla als 16 anys, bé que la princesa ho negà el 2008), Olghina Nicolas de Robilant (Paola?) i Micaela Flores Amaya, la “Chunga”. Després del casori —sembla que a partir de la mort de Franco—, d’altres, entre les quals Bárbara Rey, l’argentina Sandra Mozarowsky i, segons la xarxa —i n’hi ha per posar-ho en dubte— un reguitzell d’actrius i presentadores de TV que anirien de Sara Montiel i Nadiuska a Paloma San Basilio i la Rafaella Carrá, sense oblidar Julia Steinbusch i la dissenyadora Marta Gayà. Amb la qual cosa no sols es confirma l’ancestral potència borbònica sinó l’acudit de Woody Allen: per Sa Majestat, el cervell deu ser el segon òrgan més important del seu cos.

Ve a tomb, tot això, perquè l’aventura africana del Rei ha destapat la caixa dels trons i ha portat a la llum pública la darrera de les seves amants, Corinna Larsen (46 anys), abans princesa Corinna zu Sayn-Wittgenstein Berleburg, títol adquirit per les noces amb Casimir zu Sayn-Wittgenstein, del qual ja està divorciada. (Es diu que la senyora viu amb una filla en un xalet prop del Pardo, a Madrid). Sembla que ella va ser organitzadora de la cacera d’elefants a Botswana, perquè estaria especialitzada a organizar activitats cinegètiques per a milionaris —de les quals es lucraria—, on el Rei es trencà el maluc el passat 14 d’abril (mala diada per a un monarca espanyol!), en ensopegar entre tres i quatre de la nit en un graó del seu bungalow. Tothom hi ha posat més pa que formatge vist que el Rei, a més de voler caçar elefants, havia anat a Botswana a caçar elefantes.

Consti que personalment m’importen un rave els embolics reials de faldilles; si la família i els espanyols els ho permetem majoritàriament —i , fins ara, se li ha permès tot—, allà ell. Als meus alumnes, però, els demanava que de la seva informació en traguessin un article “publicable” com sabia fer al seu temps el Valle-Inclán de La corte de los milagros i, més ençà, en Paco Umbral, que anava a la tele a parlar dels seus llibres, cert, però als diaris les engaltava pel broc gros. I en discutíem models i exemples. Tot seguit procurava mostrar als alumnes que Internet té la fiabilitat que té (baixa) i els deia que llegissin algun llibre, ni que fos de Jaime Peñafiel —em va tocar signar llibres una diada de Sant Jordi al seu costat i vaig adonar-me que calla molt més del que escriu— o, millor, de Villallonga, al llibre del qual El rey (2009), el monarca trobava com a millor qualitat de la reina “la seva professionalitat” (llegeixin portar bé els apèndixs superiors). Avui potser els diria que fullegessin el de Pilar Eyre, que ja anomena la Corinna al llibre La soledad de la Reina (2012). Surten aleshores discussions sobre la sensibilitat del monarca (ja hem vist que se’n va anar a Botswana en un dels pitjors moments que ho podia fer per dur-hi a terme una activitat que fa feredat al més antiecologista) i de l’aguant de Sofia (que, en aquesta crisi, ja no ha despistat res: es quedà a Grècia on era i visità protocolàriament el Rei al cap de tres dies durant menys de quinze minuts).

El tema clau, però, és l’econòmic. El príncep Joan Carles no va remenar virolles fins al 1962, any de les seves noces, quan el banquer Lluís Valls Taberner administrà una “subscripció” —hi col•laboraren altres banquers, nobles i empresaris del franquisme— per aportar liquiditat econòmica als nou-casats. D’acord amb el llibre Un rey golpe a golpe (Libros Tauro: 2000), la família actualment té estalviats en bancs suïssos una bona picossada d’euros. Altrament, quan Ruiz Mateos es trobà encausat, declarà que el Rei havia acceptat “milers de milions”; llavors, el Fiscal General de l’Estat, indignat, l’acusà d’injúries, però tot es va acabar en un foc d’encenalls. L’historiador Jesús Cacho, a El negocio de la libertad (Foca/Akal Ed., 1999) parla de diferents vies de financiació reial, com ara comissions del cru que importava Espanya. En accedir al tron reial, Manuel Prado y Colón de Carvajal, home de confiança, envià missives a d’altres monarquies, en especial àrabs, en nom del Rei d’Espanya. Hi hauria constància documental d’una carta firmada per S.M. i dirigida al Xa de Persia, el 4 de juliol de 1977, en la qual, rere una descripció de la situació política, li diu : “Em prenc la llibertat, amb tot respecte, de sotmetre a la teva generosa consideració la possibilitat de concedir 10 milions de dòlars com a contribució personal a l’enfortiment de la corona espanyola”. El Xa va caure dos anys després, però la monarquia saudí va respondre favorablement a la petició d’un crèdit de 100 milions de dòlars, la mateixa quantitat que va pagar l’empresa kuwaití KIO.

A la Xarxa surten més coses: pròxims al rei en alguna època apareixen els noms de Mario Conde, Alfonso Escámez, Marc Rich, los Albertos així com el denominat clan de “Las Cuatro Estaciones”, nom del restaurant del qual sembla que era soci juntament amb Miguel Arias, Joaquín Vázquez Alonso —constructor que remodelà la Zarzuela—, Jaime Cardenal Pombo, soci de Borja Prado (fill de Manuel Prado) en el sector armamentístic. I això per no parlar del president de les drassanes Mefasa —constructora almenys d’un dels “Fortuna”— i del denominat grup mallorquí (Zourab Tchokotua, Oliver Mateu...), en el qual alguns hi afegeixen Giovanni Agnelli (amo de la FIAT) i Raul Gardini, expresident de Montedilson, l’empresa química a la qual Joan Abelló va vendre el seus laboratoris. Passem, aleshores, de la Xarxa als llibres: el coronel A. Martínez Inglés: 23-F. El golpe que nunca existió (Foca: 2001); Jesús Palacios: 23-F: El golpe del CESID (Planeta: 2001); Joaquín Navarro: 25 años sin Constitución (Foca:2003); José García Abad:La soledad del rey (La Esfera Libros, 2004); A. Martínez Inglés: Juan Carlos I, el último Borbón. Las mentiras de la momarquía española (Barcelona: Styria, 2007); Iñaki Anasagasti: Una monarquía protegida por la censura (2009); Iñaki Errazkin: Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones (Tafalla: Txalaparta, 2009)... En alguns s’hi troben ressenyats alguns escàndols com l’afer Elf-Ertoil o les gestions de Felipe González amb el govern grec a favor de la devolució del patrimoni de la reina Sofia confiscada al seu germà Constantí.

Els alumnes arriben a una conclusió: els comptes de la casa reial són massa opacs, cal més transparència. Però es fa difícil seguir-ne les entrades, de la reial casa, perquè, als 8,9 milions€ del 2009, per fer un exemple, cal afegir-hi els 140 milions destinats pel Patrimoni Nacional al manteniment de palaus i altres possessions i 6 més del Ministeri d’Administracions Públiques per a assessors i funcionaris d’elit i, això, sense comptar el parc mòbil (uns 60 vehicles) i altres despeses de viatges que es reparteixen els Ministerios d’Economia, Defensa o Afers exteriors.

Aleshores hi ha els llestos de torn que comencen investigant la família i van portant dades a classe: “La germana, Pilar de Borbón y Borbón, duquessa de Badajoz, figura com a administradora de nou empreses”; “el cosí germà Carlos de Borbón-Dos Sicilias y Borbón-Parma, duc de Calàbria, és conseller accionista de sis i n’adminstra tres”; “la cosina germana Teresa administra una consultoria i és propietària d’unes bodegues…” I em parlen de cosins segons i tercers, de descendents d’Alfons XIII, de nebots de graduació diversa i jo ja m’hi perdo. Enguany, quan un d’ells (era alumna) va deixar anar que l’Urdangarín és un pipioli rematat, vaig haver de donar el tema per clos. No tothom té un bon davallant. (14-IV-12)