Lluís Busquets i Grabulosa

Portem dos anys de retallades (des de la rebaixa del 5% del sou dels funcionaris el 12-V-2010) sense resultats. En els quatre darrers anys l’evolució del dèficit a Espanya ha estat aquest: -4,2% el 2008; -11,2% el 2009; -9,3% el 2010; -8,5% el 2011. El dèficit es va reduir una mica del 2010 al 2011 (gràcies a les mesures del 2010), però l’any passat només es va aconseguir que l’economia espanyola creixés un 0,7%. Ergo, cal preguntar-se si el camí de les retallades és el bon camí?

El dèficit és la diferència entre el que ingressa una Administració i el que gasta i s’expressa en percentatge del PIB. Així, doncs, l’any passat Espanya va gastar molt més del que va ingressar. Concretament un 8,5% del PIB de l’Estat, uns 91.000 milions d’euros. Aquest dèficit, òbviament, obliga l’Estat a demanar diners per poder pagar unes despeses superiors als ingressos. Els diners prestats passen a engreixar els deutes generats pels interessos del préstec, la qual cosa eleva les despeses de l’Estat. En definitiva, es crea un cercle viciós, l’única manera de sortir del qual és frenant l’augment de dèficit.

Per reduir el dèficit només hi ha dues fórmules: reduir despeses i augmentar ingressos. Tant els governs de la metròpoli com els de la Generalitat han mirat d’utilitzar les dues eines. Per baixar despeses, tots els governs han retallat (en infraestructures, en jubilats —elevant l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys—, en pressupostos com els de sanitat i educació, abaratint acomiadaments segons la reforma laboral, refusant convocar oposicions a l’administració, retallant salaris i/o jornada laboral a interins...). Per augmentar ingressos, Zapatero pujà els impostos de l’IVA i l’IRPF i recuperà el de patrimoni. Rajoy ha deixat en suspens l’IVA però augmentà la renda. Mas ha apujat diferents impostos i diferents taxes com la dels hidrocarburs. I tant la metròpoli com la Generalitat han anat demanant diners a inversors oferint bons al 4% o al 4,5% per arreplegar diners com fos.

I, amb tot, no n’hi ha prou. El mercat borsari s’enfonsa i el mercat de deute penalitza Espanya d’allò més fins a situar-la a frec de Grècia (intervinguda el 23-IV-2010) i Portugal (intervingut el 6-IV-2011). El decalatge entre el que ha de pagar pel seu deute Alemanya o Espanya és la prima de risc (el dimecres 11-IV el bo alemany estava a l’1,7% a deu anys; l’italià al 3% a un any). Si volem que ens comprin deute hem d’oferir interessos més alts. I això vol dir més despesa. I si oferim més interessos, més especuladors entestats a fer-los pujar.

Fins aquí, s’entén tot. Ara començaré a exposar coses que no entenc i a respondre-les entre parèntesi (que em perdonin els economistes políticament correctes). Per què no es frena des d’Europa l’especulació? (Perquè a certs països —Merkozy es podia llegir a la premsa— ja els va bé mentre no els toquin a ells...) Per què fa uns mesos que Itàlia era blanc d’especuladors —fins al punt que l’empenyien a la fallida abans que a Espanya— i, arribat al poder el govern tècnic —no pas democràtic— de Mario Monti els ànims s’han asserenat? (Perquè han existit conxorxes sottovoce, vist que Itàlia era fundadora d’Europa i Monti, amb el seu anglès perfecte, s’ha fet estimar no sols a Brusel•les sinó a Nova York, als salons de la Citty o a la BBC.) Per què l’enyorat Jacques Delors, en un recent debat organitzat pel grup socialista del Parlament Europeu, i sintetitzant la seva postura amb el crit “Volen matar Europa!”, va argumentar que s’estava destrossant el mètode de treball comunitari? (Doncs perquè la senyora Merkel, a Bruges, planter de les noves elits europees, va advocar per deixar enrere tant el mètode de treball comunitari de Brusel•les com l’intergovernamental —els governs sols— per passar a un híbrid, que va anomenar “mètode de la Unió”, i que consistiria a traslladar el centre de gravetat al Consell Europeu, la institució que només reuneix els Caps d’Estat i de govern i li resulta força més manejable. Per a ella, només els líders nacionals haurien de marcar l’agenda comunitària.) Per què a Europa no s’engega un autèntic federalisme en comptes de conformar-se a coordinar només el mercat de la marxa de l’euro? (Per tres raons: a) Perquè això no es va fer quan calia fer-ho i ara, diuen, n’est pas possible; b) Perquè la senyora Merkel només vol pactes d’austeritat i tractats de disciplina fiscal com han hagut d’entomar Grècia i Portugal; c) Perquè no ha estat a Brusel•les sinó a Berlín i a Frankfurt —seu del Banc Central Europeu— on s’han gestat les decisions més transcendents de la crisi de l’euro com ara el rescat de països en conflicte, la creació d’un fons de solidaritat, la redacció dels esmentats tractats sobre disciplina fiscal... La Comissió Europea s’ha conformat a abaixar el cap i dir “Sí, bwana”.)

Acabem amb els parèntesis: a començaments del passat abril un editorial del “The Economist” pronosticava per a Espanya un any “terrible” atès que l’augment de la prima de risc tornava a ser “el mal de cap més gran de l’eurozona”. I seguia: “Les males mesures de Rajoy marquen uns objectius probablement inabastables” en la reducció del dèficit, del 5,3% el 2012 i del 3% el 2013”. Segons la seva anàlisi, l’economia espanyola es contraurà gairebé un 2% al llarg de l’any. Però acabava amb el que ningú gosa proclamar: “Com més es contragui el PIB d’Espanya, més cauran els ingressos i es requeriran més retallades pressupostàries. Es tracta d’un cicle destructiu sempre a la baixa”. Remei? Menys obsessió pel dèficit, més flexibilitat i més inversions. Més clar encara l’editorial del passat 13 d’abril del “The New York Times” titulat “Una sobredosi de dolor”. Considerava Espanya “l’última víctima de l’equivocada cura d’austeritat de la UE” i donava nom i cognom de la responsable directa: Angela Merkel, la cancellera alemanya. Per al prestigiós rotatiu, la responsable de la recessió espanyola és “la mala gestió de la crisi de l’eurozona” i demanava a Merkel i els seus aliats polítics que reconeguin d’una vegada que cap país no pot pagar els seus deutes asfixiant-li abans el seu creixement econòmic.” L’austeritat, l’única cura prescrita per la cancellera, “no està funcionant enlloc”.

Ja ho he dit més d’una vegada: el dèficit d’uns en beneficia d’altres i, a la senyora Merkel, ja li va bé fer de guàrdia urbà de l’eurozona. Qui oli remena, els dits se n’unta. Per a ella els desequilibris interns, que amb l’euro van aprofundir la divisió entre un Nord industrial i un Sud de serveis i turisme, l’especulació immobiliària del qual es va finançar en gran part amb els capitals resultants del superàvit exportador del Nord (no siguem hipòcrites!), ni existeixen ni compten ni evolucionen. Al seu lloc ha inventat la llegenda populista d’un centre virtuós i una perifèria malgastadora, que amenaça directament la cohesió europea. Els dolents som nosaltres i per això se’ns escanya. Espanya potser no serà intervinguda perquè, per sota nostre, hi ha el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia...valga’m Déu val. Però si els partits polítics no deixen de fer l’oca, si no van a uns Pactes de la Moncloa 2, se’n ressentiran totes les autonomies i Catalunya, sense concert econòmic, més que cap. Ja es parla de retornar competències o s’envaeixen tranquil•lament. Fins i tot la senyora Cristina Kirchner s’atreveix a nacionalitzar YPF, la filial de Repsol, una de les joies de la corona de la Caixa. Es l’hora de no badar i d’aprofitar la debilitat d’Espanya. Si no... quan fou mort el combregaren. (28-V-12)