Lluís Busquets i Grabulosa

L’última xerrada llarga la vam fer entre Nadal i Reis: anava amb bici amb el meu fill i ell i la Conxita passejaven per la carretera de Riudaura mirant de prendre aquell solet hivernal. El vaig veure molt desmillorat, per què enganyar-me?, tot i que vaig procurar que no ho notés. “Potser no saps que tinc un càncer i que no me’l poden tractar gaire”. Conversador com era, em va explicar durant una bona estona que estava molt agraït del que la vida li havia donat i va fer com una mena d’inventari de fets i d’amics. “No sé què hauria fet jo si tu no m’haguessis insistit que posés els ulls en els grans escriptors de Catalunya...” I encara em va explicar que volia acabar un llibre de colofons. A mi m’acabaven de trobar un tumor, que no em pensava que tingués les males conseqüències que va tenir, però no vaig gosar explicar-li res.

A primeries de maig em va arribar el seu darrer llibre de bibliòfil: Colofons de Domènec Moli en els llibres de Miquel Plana. Li vaig donar les gràcies per telèfon. Em va dir que ja no es veuria pas amb cor de ser a la presentació. Fou el passat 12-V al nou Arxiu olotí, ja sense la seva presència, tot i que va escriure uns mots llegits per dos dels seus fills. Tots els presents vam entendre que era el seu darrer comiat. Era un escrit en què recordava els seus inicis a Gràfiques Olot amb els Congost, la seva emancipació, els primers tempteigs fins a la seva darrera experimentació amb la informàtica... Era un escrit d’agraïment a la vida per tot el que li havia donat. El dilluns 21 el meu germà em trucà per donar-me la mala nova: havia mort la vigília i el funeral era el 22 a migdia. Aquell dimarts, a un quart de dotze, tenia oncòleg, servidor: impossible anar-hi malgrat haver fet mans i mànigues per canviar dades o hores. Vaig trucar a casa seva i ho vaig explicar a una de les seves filles. Ho va entendre perfectament.

Ara torno a obrir Colofons. La dedicatòria fa així: “Al bon amic Lluís Busquets que en els meus inicis em connectà amb els Mestres de la Cultura catalana”. A dins, en un pròleg titulat ‘Miquel Plana, arquitecte de complicitats’, la Mireia Sopena ho explica així: “A primeries dels anys vuitanta, Plana encomanà un escrit a un excompany escolta que tenia inquietuds literàries, Lluís Busquets i Grabulosa. Seduït pel resultat excepcional d’“El Burí i la Ploma”, l’amic li féu notar immediatament que havia d’ampliar l’espectre d’autors i d’artistes plàstics més enllà de la comarca. Tot i la garrotxina modèstia de Plana, Busquets gestionà de manera eficaç la col•laboració de tres insignes literats que coneixia de prop: Marià Manent, Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo. Aquells bons oficis de l’escriptor olotí revaloraren el contingut literari de la bibliofília planiana i determinaren la projecció de l’artista en el territori nacional. Amb posterioritat, altres intel•lectuals de renom prengueren el relleu de Busquets en la mediació amb plomes de prestigi...”

Va ser exactament així, només que servidor ja havia col•laborat amb ell, enllà d’“El Burí i la Ploma” amb el text Passarelles (1980), dins Gussinyè: 5 paisatges (1980), amb un text titulat Esgarip d'impotència (Paisatge amb altres arbres). I que no vaig poder ser tan eficaç, perquè, a més dels tres grans escriptors esmentats,ens havíem proposat publicar un text de Mercè Rodoreda i la senyora, que tenia una oferta bibliòfila d’uns alemanys, volia cobrar una quantitat desorbitada. Amb aquells llibres en què vaig col•laborar vaig aprendre la paciència de Job que en Miquel gastava i com en treia més de la bonhomia pagesa de fer-se l’enze que no pas de passar per savi, per exemple amb Manent. Abans no va sortir Cançons des del silenci (1982), d’Espriu, per al qual vaig escriure l’epíleg, li demanà veure la tipografia, el projecte d’enquadernació i les il•lustracions que faria. Quan li va portar unes espigues de blat precioses fetes amb no sé quina tècnica, l’Espriu va quedar meravellat; ara, quan li va deixar revisar el text, extret de les seves obres completes, li va fer repetir dues pàgines ja impreses perquè en la darrera edició hi havia una puntuació corregida que en Miquel no havia tingut en compte. Encara mancava fer-li manuscriure un poema signat a cada volum!

Pedrolo em va dir que volia conèixer aquella persona interessada en la seva obra. Quan vam ser a casa seva a tots dos, don Manuel que me li engalta: “Miri, jo sóc un escriptor del poble. La meva obra no lliga amb la bibliofília. Si jo pogués, enqua-dernaria els llibres amb roba de saca.” En Miquel va veure que perdíem el llibre de Pedrolo i li deixà anar: “Justament pensava fer-li una enquadernació amb arpillera o alguna cosa semblant. Li portaré una maqueta i ja veurà com li agradarà.” No sabíem si editar uns poemes visuals inèdits o un text que m’havia deixat Pedrolo, també inèdit, titulat Anna. En Miquel em va dir que fes el pròleg sobre el text i no sobre els poemes, li va portar la maqueta amb el títol d’Anna i Pedrolo va quedar tan sorprès que va dir que no se’n parlés més, que endavant. I encara li va treure un dibuix signat per ell! Va sortir l’any 82 i se’n féu una reedició per al col•loqui “Rellegir Pedrolo” el 1990. Mentrestant, sense presses però sense pausa, començà l’aventura d’”El Tòrcul i les lletres”, per al qual li vaig lliurar el relat El follet foll (1982).

En Miquel ja podia anar sol per Barcelona i per tot Catalunya. I ho feia amb silenci, humilitat, sense fressa, sense estridència, però amb una tenacitat admirable. La prova són els catàlegs de la seva obra: Miquel Plana: Trajectòria gràfica (1966-92), promocionat per la Comissió dels Premis Ciutat d’Olot; Llibres de bibliòfil de Miquel Plana (1972-97), per a la mostra del Museu Comarcal; el catàleg per a l’Exposició de la Caixa de Girona (2001), el Catálogo de la Exposición de la Biblioteca Nacional de Madrid (2003) i el de la Universitat de la Sorbona de París (2006). Qui ha arribat tan lluny, en aquest país?

En aquests catàlegs hi ha tota l’obra d’un artesà humil, capaç de dominar tota mena de tècniques com feien els renaixentistes, però també tota l’ambició d’un Artista amb majúscules. Artista en tot i per a tot, fins en encàrrecs com podien ser el record d’una Pasqua —ell era creient— o llibres i objectes d’encàrrec per senzills que fossin. Pensem en la Rosa de sant Jordi que ens enviava als amics cada any o en la selecta col•lecció de Nadales que ens envià des de 1985 fins al 2009. L’obra d’un boig pels llibres i per la lletra —vaig col•laborar a En defensa de la lletra (1990), un llibre davant del qual, segons Fonalleras, cal agenollar-se i besar-lo (“Punt/Avui” 25-V)—, d’un clarivident que deixarà, a les generacions futures, el que estan ensorrant plans Bolonyes i similars. Amb el meu germà li vam encarregar un àlbum amb motiu de les Noces d’Or dels pares per als assistents a la celebració i ells mateixos el guardaven com un joiell. Quan em vaig jubilar de l’Institut, fa un lustre, volia una cosa senzilla per als companys. “Quina frase els voldries dir?” “Gràcies del que he après de tu.” Em va fer un punt de llibre preciós i els companys van quedar admirats que els pogués oferir aquell present signat per ell.

Qui visità en Miquel al seu obrador del Morrot sap que no n’hauria sortit, perquè era d’aquells mestres que mestrejaven sense fer-ho, però fent sentir el visitant-alumne com un privilegiat d’aprendre amb senzillesa quines menes de burins existeixen i per què, com funcionava el tòrcul, que era el gramatge del paper, quins tipus de lletres es perdien... Si arribar a la fi corona la tasca de fer un llibre (Finis coronat opus) , d’en Miquel podem dir que l’obra li ha coronat la vida (Opus coronat vitam), perquè en l’obra feta viurà per sempre. (11-VI-12)