Lluís Busquets i Grabulosa

Ells ho tenen clar i nosaltres portem llana al clatell des de fa un segle. El 1899 els presidents de cinc de les entitats econòmiques catalanes més significatives s’unien per demanar a la reina M. Cristina que posés fi a la discriminació fiscal de Catalunya i que li atorgués el concert econòmic que el País Basc i Navarra tenien des del final de la tercera carlinada. Ni cas. 113 anys després, per mostrar el suport civil amb què es recolzava el president Mas abans de la seva reunió amb Rajoy, van fer pinya a l’Ateneu Barcelonès repetint la jugada i, convidats per F. Cabana, president de l’entitat, s’hi van reunir els presidents de la patronal Foment, de l’Intitut Agrícola de Sant Isidre, la Societat Econòmica Amics del País i representats de la UGT i de CCOO. Entre el públic, els principals dirigents de CiU, el PSC-PSOE, d’ERC, d’ICV, l’expresident Pujol, la presidenta d’Òmnium Cultural i més gent d’upa. M. Roca va ser clar: “Necessitem autonomia financera justament perquè vivim una greu crisi financera. Negant el concert a Catalunya es pot trencar alguna cosa...”

Fantàstic. Mas anava a Madrid a entrevistar-se amb Rajoy —ja en vam parlar aquí mateix— i ningú no sap encara de què van parlar durant dues hores. Sembla que del concert o pacte fiscal, no; encara no tocava, bé que a la sortida deixés anar que si el pacte fiscal no era possible “cadascú haurà de prendre el seu camí”. (Sense dir què volia significar amb aquesta expressió, és clar.) En paral•lel, l’Audiència Nacional ordenava al jutge Eloy Velasco que s’inhibís de la investigació del setge al Parlament del passat 15-VI per part dels indignats, perquè no considerava pas que el Parlament fos cap institució de l’Estat. (Què és, doncs, el nostre Parlament, una joguina de “meccano”? O és que ja ens consideren autònoms de veritat?) Pitjor: a la vigília del congrés del PSOE, Chacón deixava anar que ella era del PSOE perquè una catalana només pot ser del PSOE fent-se del PSC-PSOE i que del pacte fiscal, res de res: ja ens el podíem pintar a l’oli. Alguns socialistes catalans se sentiren obligats a respondre que ella no era pas la veu del partit. Quina ferida dins del PSC, valga’m Déu val, entre catalanisme i socialisme!

I així, no sé si amb inconscient ingenuïtat o ingenuïtat inconscient d’haver-se espanyolitzat, arribava a Madrid de guanyadora. Abans de les votacions ho semblava. Ella i el seu equip també es pensaven guanyar. A l’hora dels discursos, Rubalcaba va fer un discurs grisot, esperat, amb els límits que intuïa entre les possibilitats hispàniques i el que li deixaria fer Europa. Chacón va confondre un discurs als delegats d’un partit amb un míting: endotímia i interjeccions sense idees. I, a la nit, va passar el que havia de passar: els elefants del PSOE es van moure, trucada per aquí, telefonada per allà. Calia votar Rubalcaba. On s’era vist que una catalana governés a Madrid?

El PSC-PSOE del senyor Navarro, cua dreta, va votar la Chacón. Encara que hagués renunciat a la seva catalanitat i hagués dit que de pacte fiscal res de res. I van fer el negoci d’en Robert de les cabres. A l’hora de fer equips, Rubalcaba va mirar els seus. Navarro es lamentava: no s’havia fet la integració que havia fet ell en el congrés del PSC-PSOE. I què es pensava? A Madrid ens donen peixet, però a l’hora de manar, ni aigua. Fins quan portarem llana al clatell? Ara, a Catalunya, haurà de sortir de l’envitricoll i quadrar el cercle: com tornar a donar cartell a una persona que no ha fet res de res —tot el contrari— perquè els socialistes catalans i adlàteres la sentissin una dels seus?

Hi ha qui pensa que la Chacón ha fet una retirada estratègica per presentar una tercera batalla quan li arribi el moment. O a l’hora de substituir Rubalcaba o a l’hora de presentar batalla per ser candidata a la presidència del govern. No s’hauria volgut contaminar amb una executiva que, tirant curt, haurà de fer una travessa pel desert durant un parell de legislatures. El problema és que sense presència, a quina presidència podrà optar?

Mentrestant el Cercle Català de Negocis (CCN), a partir d’una anàlisi de les balances fiscals publicades en el període 2002-2005, actualitzades el 2008 i comparades amb el pressupost català del 2011, arribava a aquestes xifres: a) un 40% del que paguem els catalans no torna al país; b) de cada 100€ que s’ingressen en taxes a Catalunya, només 5€ són gestionats d’entrada per la Generalitat, mentre els 95€ restants (IRPF, IVA, Societats, impostos especials...) van directament cap a Madrid; c) comptant amb l’aportació que rep directament l’Estat dels fons socials europeus, que en proporció equival a 15€ més per habitant, resulta que dels 110€ de què disposa Madrid provinents dels catalans només en gasta o reinverteix la meitat, 55€, a Catalunya, que caldria afegir als 5€ que ja no n’havien marxat. La resta serveix per finançar altres comunitats autònomes —que, segons el CNN, no tenen dèficit fiscal— (35€) i a inversions denominades “inútils” (els 20€ restants), entre les quals destaca les grans infraestructures com la xarxa del TAV (50.000 milions), autovies injustificables (35.000 milions) o aeroports sense viabilitat (6.000 milions), a més dels subsidis del PER (“plan de empleo rural”). Tot plegat obliga la Generalitat a endeutar-se en 24€ més per habitant per poder fer front als serveis que presta. Per retornar aquest deute, resulta que cada cop ha de destinar més part del pressupost a interessos i amortitzacions en detriment dels serveis i inversions pròpies. En definitiva, enlloc del món passa el que ens esdevé als catalans. Fer part de l’Estat espanyol ens costa un 40% dels nostres impostos. S’imaginen que revertissin a Catalunya? No hauríem de pagar comunitats que engreixen el seu pressupost malgrat la crisi i podríem haver subvencionat Spanair, com va fer l’Estat espanyol amb Ibèria: 2.000 milions € entre 1990 i 1999, el valor idèntic al que es va obtenir amb la privatització de la companyia. (5-III-12)