DEL GÒLGOTA A BETLEM (CONTE DE NADAL)


Monsenyor Georg Gaenswein, secretari personal del Papa Benet XVI (“il bello Giorgio”, li diuen a Itàlia) estava preocupat. El Papa, il·lusionat a l’estiu amb la continuació del seu llibre sobre Jesús —volia tractar els primers temps i els darrers, que havia deixat sense tractar en el primer volum— , des de feina setmanes, només feia que demanar informes i assessories sobre temes econòmics. No s’havia interessat pel pessebre de la Plaça de Sant Pere (en el seu primer any de pontificat havia demanat que la cova de Betlem fos substituïda per la casa de Natzaret i tota la dreta eclesiàstica, de l’Opus enllà, se li havia abraonat al damunt) ni per les respostes rebudes dels experts a qui havia deixat fragments del seu llibre (“Sí, Betlem és més una dada teològica que històrica”, li havia contestat un dels més grans coneixedors dels budellams de la Sagrada Escriptura, germà en l’episcopat) i ni s’interessava per l’esborrany de les celebracions nadalenques de la Ciutat del Vaticà. Ni tan sols s’havia emocionat amb un pessebre de guix, un diorama, que li havien regalat uns periodistes africans, com una capsa de sabates, amb totes les figures negres i un estrany camí que sortia de la cova i, en comptes d’abocar-se a un desert amb els camells dels Reis, arribava a un pujol amb tres creus nues, el Gòlgota.


Il bello Giorgio en volgué parlar amb el Cardenal Bertone, Secretari d’Estat. I aquest, que en sabia l’origen, li va donar clarícies d’aquelles preocupacions. Resultava que en la reunió de cardenals del passat mes de novembre per tractar el tema de la pedofília a l’Església, un senyor Cardenal sud-americà havia gosat dir-li al Papa que ja començava a ser hora de preocupar-se menys de la sexualitat humana i més de l’economia del món. “Wall Street i els lobbies farmacèutics i petroliers, per no parlar dels de la droga que n’és el lubricant, maneflegen l’economia mundial”, va gosar exposar-li; i afegí: “En un món en crisi l’Església ha de tenir una paraula per a tot això. No pot ser que s’abaixi a detallar què es el FIVET, què és una cèl·lula troncal, una concepció heteròloga o una fissió gemel·lar i no digui un mot de com es blanquegen diners, de la llibertat de circulació de capitals, de la manca de controls sobre l’especulació i de qui porta sofriment al món”.


Cridar-lo al seu despatx va ser pitjor. Benet XVI s’havia pensat que el Cardenal era una persona seduïda per la teologia de l’alliberament i que ell el sabria reconduir. El senyor cardenal sud-americà no sols li va adduir que Jesús havia vingut a alliberar el món i que tota teologia per ser vàlida havia de resultar alliberadora sinó que li va etzibar que els responsables de la crisi econòmica i financera mundial tenien noms i cognoms i que ningú com el Papa per desemmascarar-los. “Certament sereu criticat i perseguit, però aquest és el senyal de Jesús per a tots els seus... No dieu que creieu tant en la raó humana? Doncs, Santedat, empreu-la i estudieu una mica d’economia o feu-vos-en fer cinc cèntims pels vostres assessors. A les universitats americanes es parla de responsables de la crisi quan n’hauria de parlar l’Església. Jesús no vol un món de privilegiats que s’aprofitin dels que no ho són, Santedat.” Li va proposar que comencés per Bear Stern, el primer banc d’inversió a caure a causa de les hipoteques subprime, el juliol del 2007, bé que J. P. Morgan rescatés l’entitat poc després, de la mateixa manera que el Banc d’Anglaterra va acudir a ajudar el Northern Rock el febrer del 2008 perquè no fes fallida. L’agost del 2007 BNP Paribas congelà dos fons de risc i es traslladà la crisi a Europa com un dominó. “Si us informeu, Santedat, trobareu responsables: fins i tot en Alan Greenspan, director de la Reserva Federal Americana, que no va baixar els tipus d’interès fins el gener del 2008, quan ja portàvem un any de crisi financera i alguns s’hi feien la barba d’or”, afegí el senyor Cardenal. “Ah! I assabenteu-vos, també, de la responsabilitat de les agències de qualificació de risc, posem per cas, la Fitch, l’Standard & Poor’s o la Moody’s … I de casos com els d’Enron i WorldCom. Sabeu el nom d’alguns especuladors com Georg Soros? I el dels assistents a l’última reunió del Club de Bilderberg?” Quan s’acomiadà, el senyor Cardenal encara li va gosar fer una pregunta indiscreta: “L’IOR, l’Institut per a les Obres Religioses o Banca Vaticana, ja ha signat els pactes europeus antiblanqueig com va prometre que faria aquest 2010?” Bertone ho explicava tot al bello Giorgio amb un punt de sornegueria. “Quant a la resta, vós sou més present al seu despatx que no jo”, li va dir el Cardenal.


El secretari va lligar caps i assegurà que des d’aleshores el Papa havia contactat amb els experts que havien participat en el plafó “Responsability and the Financial Crisis of 2008”. Es podia considerar un entès en tot el que havia passat al món econòmic durant el seu pontificat. Li havia comentat que duia una bena als ulls. El govern americà havia rescatat unes determinades entitats (Fannie Mae, Freddie Mac, IndyMac Bank, AIG i d’altres) mentre que havia deixat caure el colós banc Lehman Brothers, cosa que va provocar el pànic entre inversors de mig món que no sabien si els seus diners serien garantits per l’Estat o no. George W. Bush, el setembre del 2008, havia invertit 700.000 milions de $ per a un rescat financer, sense comptar el rescat per als fabricants de vehicles. Donar diners a uns era treure’ls dels altres i dels mercats. I estendre la crisi. Per primera vegada Monsenyor Georg Gaenswein deixà anar una de les seves pors: “El Papa podria estar preparant una Encíclica sobre els responsables de la crisi econòmica i alguns sectors de la Cúria no li ho permetrien”. Era greu.

Bertone li proposà que en parlés prudentment amb un home fidel, el portaveu papal i director de la Sala Stampa vaticana, el jesuïta Federico Lombardi. Ho va fer justament la tarda que el Papa havia cridat al seu despatx l’economista coreà Thomas Han Hong-Son, revisor de tots els comptes vaticans. Al jesuïta no li vingué res de nou. Al Papa li preocupava que promotors, constructors i grans bancs haguessin acumulat vivendes i terreny finançats a baix preu gràcies a la bombolla immobiliària que ells mateixos havien creat; de la crisi en treien suc. Es deia que, a Polònia i a Espanya, els bancs havien adquirit a baix preu gairebé la meitat del sol urbanitzable posat en venda en els darrers quinze anys. Però l’encíclica podia perjudicar el catolicisme en un moment en què els grans poders hi apostaven per fer una religió única al món. Lombardi va ser clar: per arguments que adduís, ell pensava fer costat al Papa i anar a totes.


“Però els poders fàctics el crucificaran!”, exclamà. Aleshores, li sonà el mòbil, al secretari. Era el revisor de comptes coreà. “Sisplau, vingui!”


Il bello Giorgio va córrer al Palau Apostòlic i va trobar Benet XVI plorant com una magdalena, amb panteixos com solen tenir els vellets adolorits, estintolat a l’escrivania del seu despatx, entre tremolors i batzegades. “Santedat!” Li oferí aigua.


—Tenim el teulat de vidre! —va articular en un sanglot el sant Pare. I amb els ulls va cercar els de l’economista, que estava allà, com un estaquirot i abaixà el cap consentint.Aleshores el Papa, més calmat, va voler manipular el seu pessebre-diorama. Monsenyor Georg Gaenswein s’adonà que havia posat el Nen Jesús al Gòlgota i que el treia d’allí i el tornava a la cova de Betlem. I va veure dos documents a l’escriptori del Pontífex. L’un duia per títol,“Els jocs bruts d’Ettore Gotti Tedeschi”, el banquer dur, que el mateix Papa havia volgut que presidís la Banca Vaticana. El títol de l’altre era manuscrit del puny i lletra del papa, “Carta-Encíclica In rebus economicis responsabilitas”. I sense saber per què, en reveure el Nen Jesús a la cova i aquell document a la paperera, va pensar que el mite era més reconfortant que la realitat i va respirar alleujat.

(13-XII-2010)

0 comentaris

Carta oberta als meus segrestadors i xantatgistes,


Malvolguts senyors,


Són un club de 2.401 privilegiats (734 dones), que saben anglès com tanta gent, només tenen un títol de grau mitjà, però els han permès endogàmicament d’ensinistrar-se entre 9 i 18 mesos (inversió sense beques, entorn d’uns 30.000 euros), han aprovat uns psicotècnics i han pogut passar a formar part d’un exclusiu gremi de favorits sense escrúpols, que segons Aena cobren 340.000 euros l’any i podrien arribar a fer-ne 900.000 amb pagues extres. (Ja ho sabem que els sous varien en funció de la categoria de l’aeroport; però el que menys cobra de vostès arriba als 200.000 euros i els pot doblar amb hores extres. ) Tot això i que només treballen 1670 hores l’any (menys de 33 hores a la setmana, que dividit per 7 fan menys de 4,6 h/dia) ja ho han dit els diaris. El que no han dit és que dins aquest compte d’hores, i contra tots els treballadors i funcionaris d’Espanya, vostès hi volen seguir comptabilitzant les llicències, els permisos sindicals (osca, l’USCA!), les absències, les baixes laborals i les imaginàries (hores en què han d’estar localitzables). El que no han dit és que, si ens posem al Prat, per exemple, fan torns de 7 hores, en les quals s’hi han integrat uns períodes de descans del 25% , és a dir, poc més de 5 horetes (a la nit, 33% perquè el torn és de 10 h), ni que de cada 6 dies “treballats” tenen dret a 24 hores de festa, ni que cada mes han d’haver fet, com a mínim, 6 dies de descans.


I es queixen d’estrès, pobrets! Els miners, sí , que s’estressen. I els cirurgians en els quiròfans... I els estibadors del port... I les infermeres als hospitals (i sempre amb aquell somriure!)... I els periodistes... I els mestres davant de 40 galifardeus que no volen estudiar.... I els treballadors de qualsevol oficina... I els obrers en qualsevol planta de muntatge... I... Segueixo? Cap d’ells no disposa d’àrees de descans ni guanya el sou de vostès. I vostès es permeten, sense cap escrúpol i només per defensar els seus privilegis, no sols engegar en orris un pont a la classe treballadora del país, sinó que el país perdi aquests dies 250 milions d’euros (primeres estimacions pel cap baix).


Estic fart d’haver-me trobat massa sovint amb vagues salvatges de les seves, dites “encobertes”. Avui fa un any, a les Canàries, n’estaven fent una que va retardar l’avió Sevilla-Barcelona quatre o cinc hores. Vostès, és clar, es passen per l’entrecuix els compromisos que servidor pogués tenir a Barcelona, en horari que hi havia de ser. I es passen per allà mateix que m’hagin engegat en orris aquest pont, on havia previst de volar a Granada la matinada del passat dissabte. Quan ara els sento declarar que han tornat a la feina perquè mai no haurien pensat que el govern declarés l’estat d’alerta (s’hi jugaven 8 anys de presó i confiscació de béns, oi?), encara que s’escudin en la mai prou preada vida dels passatgers de les naus que “descontrolen”, ja han demostrat la mena de persones que són i l’altura moral que tenen. Però em permetran que recordi que l’any 1981, l’administració Reagan va substituir els controladors civils pels militars i n’acomiadà 11.000 de 13.000 que n’hi havia als EUA, amb prohibició de recontractació de per vida.


Desitjo de tot cor que ni magistratura ni govern s’abaixin els pantalons, ara que la situació s’ha reconduït, i els faci pagar car el seu abús de poder contra el poble (tirania) i la seva rebel·lió contra l’autoritat establerta (sedició). No pas amb presó, no. Retornant, per exemple, descomptant-los dels seus exorbitants salaris, les pèrdues que han ocasionat. Només perquè en vagin prenent nota d’altres gremis de privilegiats... com ara el dels pilots.

De res. El seu hostatge en aquest pont. (7-XII-2010)

0 comentaris

CONSEQÜÈNCIES POSTELECTORALS



Ara resulta que el centre gravitatori català és important per a l’equilibri d’Espanya , si llegim la premsa madrilenya, malgrat encara no fa uns mesos ens retallaven l’Estatut i ens manaven que ens encaixéssim per força a una Espanya que ens ve estreta. Però la rotunda victòria de CiU, el daltabaix del PSC-PSOE (les enquestes pitjors li donaven 29 diputats i sols n’ha fet 28!) i l’entrada de SI amb quatre diputats al nostre Parlament (malgrat seguir amb llistes tancades, una llei electoral restrictiva i uns blocs de propaganda preelectoral minutats com enlloc d’Europa) aclareix el panorama. Per exemple, no es pot declarar per TVE, com va fer Corbacho, que no cal extrapolar resultats sinó analitzar-los sols en clau catalana. I la prova és que Montilla, dignament, ja va anunciar que no es presentaria ni per a primer Secretari del PSC-PSOE en el proper congrés del partit. I és que, a la seu de Nicaragua, alguns baronets ja parlaven diumenge a la nit i ahir de celebrar-lo, el congrés, abans de les eleccions municipals del proper maig (i no després, com està programat) i, a partir d’avui, poden anar passant per Ferraz els presidents autonòmics socialistes i demanar-li a ZP que, si no vol donar amb safata el govern al PP, avanci eleccions generals i abans anunciï que ell no s’hi presentarà. Desbarbat Montilla, ja hi ha qui posa les barbes en remull, al PSOE, és clar. (Algú serà capaç de dir que la seva fidelitat al PSOE dient en campanya que no pensava trencar amb Espanya, en comptes de mantenir-se en l’ambigüetat, no li ha sortit gens bé?) ZP va deixar sol el President català a l’hora de defensar l’Estatut i fer canviar un TC il·legítim; ara haurà d’aprendre que qui sembra vents recull les tempestats de la derrota.


Tampoc pot declarar-se, com va fer Puigcercós a TV3 (se n’ha adonat que el segon tripartit va sobrar?), que en la passada legislatura els diputats independentistes eren els seus 21 d’ERC i ara sols seran 14 (els seus 10 i els 4 d’SI), quan ell deu saber alguna cosa del senyor Carretero (que no es menja cap rosca) i de la divisió d’aquesta mena de vot. Altrament, CiU prou haurà de saber calcular a la perfecció d’on li han vingut vots nous, quins transvasament de votants ha obtingut i amb quines forces li caldrà anar de bracet si vol obtenir el concert econòmic, del qual va fer bandera en la campanya electoral, i que ZP negava que pogués obtenir de cap de les maneres divendres passat mateix a RAC1. A veure si passem de nou del “¡Pujol, enano, habla castellano!”, al “¡Pujol, guaperas, habla como quieras!”.


A l’Artur Mas, a Madrid, se l’espera amb candeletes i li caldrà saber ensenyar les ungles, quan arribi el moment, perquè ja l’han enganyat massa vegades. Gestionar la seva victòria voldrà dir entendre’s amb la quarta columna del propi domicili (que són 21 diputats, sumant PP i C’s). Ara, però, abans li caldrà saber endreçar les andròmines de casa nostra, passar comptes i auditories, triar gent de futur i no de passat (i hi ha molta gent del passat a CiU!) per fer un bon govern. I treballar contra la crisi econòmica, que és financera i global. I mirar que els resultats de diumenge no es perdin en les pròximes municipals. I pensar en l’horitzó 2014. Tot un repte. (30-XI-2010)

0 comentaris

DECÀLEG PER AL NOU GOVERN


Escric durant la jornada de reflexió, vigília de la jornada d’eleccions. En d’altres pàgines d’aquest diari trobaran resultats i valoracions electorals, hi hagi hagut sorpreses o no. El nou govern que surti d’aquestes urnes te feina retardada si vol posar Catalunya enllà de la ratlla de la crisi i al lloc que li pertoca. I ho vull desgranar en un decàleg:

1) El govern que surti no haurà de tenir por de parlar amb Madrid del que sigui. De concert econòmic o de referèndums per a la independència sempre i quan prepari i aboni el terreny a Europa, una assignatura força pendent. Europa, primer pas per al futur. Brusel·les pot resultar més propera que Madrid, si des de Madrid no es vol aprendre que el tracte injust genera desafecció. El Cercle d’Economia, una de les entitats més influents de Barcelona, admetia el passat octubre, que Catalunya patia una situació de greuge; a Madrid, però, no ho veuen per enlloc. I què tal si preparéssim un nou Memorial de greuges, no pas dirigit a la monarquia,com els d’abans, sinó a la resta d’Espanya?


2) L’esmentat Cercle d’Economia adduïa que, arran de la sentència del TC, alguna cosa s’havia trencat entre Catalunya i Espanya; en paraules seves, del tot inèdites, l’Estat de les autonomies mostrava “clares limitacions per encaixar les aspiracions d’algunes de les seves comunitats autònomes” com es constatava en el cas de Catalunya. Per tant, demanava no sacralitzar la Constitució tot insinuant un nou pacte constitucional capaç de restablir la confiança amb Espanya. El Cercle no feia cap viratge sobiranista, no en enganyéssim; el Cercle vol l’entesa Catalunya- Espanya, però sap que, si Espanya no entén aquesta desafecció, les coses poden anar de mal borràs. Suposant que aquesta confiança es pugui refer, potser ja toca, doncs, al nou govern, parlar de la reforma constitucional i d’una nova llei electoral. Una nova llei més democràtica, amb llistes més obertes i sense que els percentatges blindin de soca-rel els partits majoritaris contra la possible representació parlamentària de les minories.


3) Davant la crisi galopant el primer problema a encarar i endegar ha de ser el de l’atur, darrera del qual hi ha molt sofriment humà. El nou govern haurà de prendre decisions impopulars per reconduir les finances públiques, per millorar la competitivitat, per estimular nous emprenedors. Sobretot, haurà de fer entendre que l’Estat del benestar s’ha de defensar amb compromís i realisme, fugint de la cultura del subsidi i de la despesa supèrflua (inclosos directors generals, conselleries i assessors), si no volem més discursos com els del governador del Banc d’Espanya (les autonomies resultarien un perill per a la consolidació els comptes públics).

4) Això vol dir comptes clars amb el govern tripartit anterior (una auditoria pública) i amb el govern central. Si es números de la Cambra de Comerç de Barcelona del passat 6-X són certs, resulten aquets punts: a) segons els Pressupostos de l’Estat per al 2011 Espanya no sols no compleix l’Estatut (havia d’invertir 3.134 milions i sols n’ha pressupostat 2.742) sinó que deu a Catalunya 1.925 milions d’euros, suma de liquidacions no invertides des de l’any 2007 (i això és una tragèdia indignant!); b) descomptant infraestructures,el percentatge d’inversió a Catalunya cau dramàticament al 4,4%;(l’esforç inversor del sector públic ha baixat del 3% del PIB del 2009 a l’1,9% al 2011); c) la reducció del dèficit públic no es basa en la disminució del despesa corrent sinó en la pujada d’impostos (1,8 punts). Caldria inventar un observatori econòmic des del qual cada setmana s’oferís als mitjans el deute de l’Estat envers Catalunya. I crear, ho vulguin o no a la metròpoli, una Agència tributària nostra, on els catalans paguéssim els nostres impostos. (Un “Tancament de caixes” sense deixar de pagar.)


5) El propòsit d’estalvi ha de comportar un canvi radical del model energètic. Això suposa: a) cercar l’eficiència dels combustibles des de la generació fins a l’ús final (no pot ser que una central tèrmica generi el 30% del que gasta i una de cicle combinat el 50%; no pot ser que encara es depengui dels obsolets urani, petroli, carbó o el gas natural de Líbia i Argèlia; no pot ser que no hi hagi hagut un pla familiar per canviar totes les bombetes incandescents!); b) accelerar el desplegament de les energies renovables (les plaques solars haurien de dominar els terrats de Barcelona,primer per produir aigua calenta i, després,electricitat); c) canviar l’estructura de xarxa que es bastí a inicis del segle XX(cap sector industrial resistiria aquesta comparació!) i que, per no canviar, no ha canviat ni els comptadors actuals (que consumeixen una barbaritat!) pels electrònics; car caminar vers una xarxa intel·ligent en què l’usuari que consumeix pugui també ser generador (i venedor) d’energia. Si se sap fer, el cotxe elèctric pot jugar a favor d’aquest canvi, però caldrà molt coratge polític per expropiar les xarxes de distribució a les empreses que només fan el seu negoci elèctric (amb autopistes com les de MAT) i caminar vers empreses elèctriques cooperatives o municipals superant monopolis contraris a les renovables (o que se’n serveixen per rentar-se la cara).


6) La llengua és un dels nostres trets identitaris que, per desgràcia, es va perdent. Com acollir lingüísticament la immigració? Com assolir que no passi com en els instituts de bona part de Catalunya, on els alumnes fan classes en català i al pati parlen castellà? La nostra cultura s’hauria d’expressar en català arreu i només aquesta hauria de ser subsidiada. Caldria pugnar contra la diglòssia que sofrim i exigir el bilingüisme des de tots els aspectes i angles. I això vol dir tot: cinema i audiovisuals. Les majors nord-americanes s’hi posen d’esquena? Fem pagar un cànon. No ens distribuiran pel·lícules? Girem la vista cap a Europa i cap a Àsia. El mercat hollywoodià no serà cap gran pèrdua; fins i tot pot esdevenir un guany. Exigir el bilingüisme vol dir que tots els canals que emeten imatges de TV a Catalunya (A3,T5, etc.) han de tenir un determinat minutatge en català. I si la llei no ho permet, cal canviar la llei!


7) La justícia ha de ser eficient, ràpida, manifesta i pròxima. Caldrà pugnar pel Consell de Justícia de Catalunya. I vetllar per una política sense corrupteles (ja no dic corrupcions) i per una societat laica i plural, on cap tradició religiosa tingui privilegis.


8) L’Estat del benestar recolza en pensions, sanitat i educació. Es podrien assegurar les pensions catalanes per un determinat nombre d’anys? Quant a sanitat, cal escoltar els professionals de la salut i seguir invertint! Pel que fa a l’educació infantil i mitjana, deixin-se de currículums, d’ordinadors i de pissarres virtuals... “Un bon mestre es fa sota un pi”, deia A. Galí. Comencem confiant. Retornem a l’excel·lència a partir de l’exigència i l’esforç. Deixem els informes PISA i semblants, que no ens facin por els resultats, perquè portem anys de benes als ulls i de retard; de fracàs escolar, n’hi haurà d’haver per força durant un temps, perquè hi ha batxillers que no saben llegir. Revisem això de l’escolarització “obligatòria” i preparem sortides professionals per als alumnes que no haurien ni d’haver començat el batxillerat. I pel que fa a la Universitat, sisplau, ajudin la recerca, però segueixin mil·limetradament Bolònia, perquè, sense millores, podria resultar... una nova aixecada de camisa.


Em queden dos punts i l’espai s’exhaureix: 9)Transport, turisme, comerç: els prenguin com petites i mitjanes empreses que greixen el teixit social del país: cal mimar-les; 10) Intangibles i imponderables: aquests són els gripaus de cada desdejuni; aprenguin a conviure-hi (van inclosos en el seu sou), però que no els facin canviar decisions. (29-XI-2010)

0 comentaris

ELS LÍMITS DEL PLANETA


Entendrem alguna vegada que el nostre planeta Terra és un organisme molt feble? Una mena de nau espacial que viatja a 250 quilòmetres per segon? Es calcula que al començament de la nostra era, sobre la superfície de la terra hi havia 250 milions d’éssers humans. Aquest nombre no es duplicà fins l’any 1650. El 1850 la població va tornar a duplicar-se: vam ser uns 1.000 milions. Amb un segle vam tornar a duplicar la població. De 1950 a l’any 2000, en només 50 anys, s’ha passat de 2.000 milions d’habitants a la superfície del nostre planeta a més de 6.000 milions. Fins on el globus terraqüi pot anar acollint gent i nodrint-la? Els ecologistes ja no parlen de sostenibilitat (un concepte econòmic, social i ecològic tot just sorgit els anys 70 del segle passat, que pretenia d’organitzar l’activitat humana de manera fos capaç de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es mantenia per al futur la biodiversitat i els actuals ecosistemes indefinidament sense depredar-los) sinó de decreixement, sobretot a partir del Petit tractat del decreixement serè (València: 3 i 4, 2009), de Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París. No pretén pas cap mena de “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes ni de bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il·limitada.

Un terç de població (les comunitats més desenvolupades d’EUA, Europa i el Japó) poden gastar 2/3 de l’energia i deixar el terç sobrant als 2/3 de població? Peak oil és una expressió maleïda que significa el punt en el qual l’extracció del petroli haurà arribat al màxim i, a partir del qual, no quedarà cap més opció que decréixer. Els experts asseguren que consumim quatre vegades més d’or negre que el que es descobreix (cada vegada a més profunditat i amb més inversió per extreure i refinar), de manera la situació entre demanda creixent i recuperació de noves reserves és cada vegada més crítica.. S’ha dit que en cent anys la humanitat ha gastat la meitat del petroli del planeta.

On i quins són, doncs, els límits del planeta? Per saber-ho s’ha adoptat com a mesura l’emprempta o petjada ecològica, un indicador que mesura la demanada humana sobre la biosfera, és a dir, la quantitat de terra productiva i de mar que requerim els humans per cobrir les nostres necessitats i absor-bir les nostres deixalles. I aquesta xifra (l’empremta ecològica global) segons el Living Planet Report 2008 no pot ser més negativa: supera el 30% la capacitat de regeneració del planeta com es pot veure ne gràfics que posen en relació la petjada ecològica mundial i la biocapacitat en nombre de planetes Terra, cosa que significa el següent: si mantenim aquest ritme, el 2030 seran necessaris dos planetes com el que tenim per atendre les necessitats de la població. La translimitació de la capacitat de càrrega del planeta (biocapacitat) a causa de la demanada, que va anunciar el Club de Roma els anys 70 per a la segona dècada d’aquest segle, ja s’ha donat, i potser ja es donava des de la dècada dels 80.

Resulta interessant adonar-se de la relació anterior per zones planetàries o regions, ja que la diferència entre la biocapacitat d’una zona i la seva empremta equival a la seva reserva ecològica o al seu dèficit. Si construïm un mapa amb aquestes relacions veuríem clarament que només estan en reserva ecològica els països europeus que no pertanyen a la UE i els de l’Amèrica Llatina i el Carib. Filant una mica més prim, encara es podria fer un compte dels deu estats amb més biocapcitat els top ten de la biocapcitat; seria el gràfic que adjuntem, on es veu clarament que sols deu estats contenen al voltant del 55% de la biocapacitat del planeta.

Malauradament els països del denominat primer món hem obtingut sempre recursos, com sigui, propers o llunyans, malbaratant energia i agua. Avui es diu que la globalització, en comptes de beneficiar les zones pobres de la Terra, ha aconseguit que la totalitat del planeta s’hagi convertit en el rebost de l’opulència del primer món, el nostre.

Tanmateix, la comparació que resulta del tot escandalosa és la següent. A la dècada dels 60, tots els països del món tenien una biocapacitat suficient per a donar resposta a les demandes dels seus habitants. L’any 2005 la situació havia canviat radicalment i, en la pràctica, cap país ja no és capaç d’atendre els requeriments interns si no importa mitjans naturals externs. Es parla de països ecodeutors (els que tenen una empremta ecològica per sobre de la seva biocapacitat) i de països ecocreditors (si la tenen per sota). Si ens hi fixem bé, veurem com l’ecodeute català ultrapassa del 150%, cosa que va contra totes les expectatives plantejades en cimeres internacionals dedicades al clima i a l’ecologia. Avui dia la major part de països són creditors de recursos, de manera que la fallida ecològica creditícia esdevé un repte global dels més preocupants.

Caldria que fóssim del tot conscients de les conseqüències del que diem. Si tres quartes parts del planeta vivim en països que som deutors des del punt de vista ecològic, la major part de nosaltres nodrim els nostres estils de vida, el nostre tarannà, la nostre manera de com-portar-nos i, al capdavall, la nostra economia a base d’extreure el capital ecològic que ens fa falta d’unes altres parts del món. Som veritables explotadors. Podem dir sense por d’equi-vocar-nos que Amèrica del Nord, la Unió Europea, Orient mitjà, Àsia central i el Pacífic vivim per damunt de les nostres possibilitats a compte de l’Amèrica Llatina, el Carib i l’Àfrica, que encara tindrien un marge de maniobra si nosaltres no els extorsionéssim.

Conclusió: La Terra és un organisme viu de 4.540 milions d’anys d’edat. El doctor Oró deia que era com una nau espacial navegant per l’univers a milers de km/h; ens cal mentalitat d’astronauta, que sap que té recursos reduïts a la seva nau. Sobre 510 milions de quilòmetres quadrats, el 71% dels quals són aigua, hi viuen uns 6.800 milions de persones (9.800 l’any 2.050). El planeta es ressenteix de la sobreexplotació a què el sotmetem els humans. Té uns recursos finits i una capacitat de regeneració limitada. Estem sobrepassant determinades línies roges, la qual cosa pot dur la nostra civilització al col·lapse. (15-XI-2010)







0 comentaris

LA POESIA, MATÈRIA I ESPERIT (Discurs pronunciat al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona el dia 14-XI-2010)


Digníssimes autoritats, senyores, senyors, poetes tots, si ara som aquí, en aquest XXXIII Jocs Florals de la Tardor:

La meva dissertació d’avui voldria reflexionar sobre l’engrescador tema dels constituents materials i ideals de la poesia, des d’una panoràmica de les nostres grans veus poètiques del segle XX, vist que en la poesia s’hi abracen experiència i alè, matèria i esperit. I permetin-me una referència inicial a Joan Maragall, ara que celebrem el centenari del seu traspàs: “En la paraula humana s’abracen tota la meravella material i tota la meravella espiritual de la Natura”, va escriure en el seu Elogi a la Paraula , el seu discurs inaugural del curs 1903 de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual m’honoro d’haver estat Secretari d’un President poeta com va ser Jordi Sarsanedas. Maragall no sols intuí ja aleshores, el que anys més tard formularia F. de Saussure en el seu concepte de signe lingüístic —constituït per un significant (material sonor) i un significat (concepte espiritual)— sinó que va entendre la paraula com l’esforç suprem de l’home, la més gran criatura evolucionada de la consciència del planeta. Per a ell l’home-poeta, enamorat del món, mira i s’estremeix molt abans de parlar; per això és l’home més innocent i més savi de la terra. Sap, com diu Confuci, que “el veritable coneixement consisteix a saber l’extensió de la pròpia ignorància”. I com que tots ens hem embadalit amb alguna cosa d’aquest món —una posta de sol, una muntanya nevada, el vaivé de les ones del mar o el plor d’un nen— i tots hem maldat des del silenci de l’estremiment per convertir-ho en paraula, tots som una mica poetes.

Joan Salvat-Papasseit, pocs anys després de l’Elogi esmentat de Maragall, a Concepte de poeta (1919), demanava que els poetes fossin homes lluitadors, blasmadors de la hipocresia, entusiastes, coratjosos, sincers, amb visió de futur per esdevenir immortals. És a dir, la poesia esdevenia estri per canviar l’statu quo de les coses i de la societat. I a Contra els poetes en minúscula (1920), tot afirmant que, després de Maragall, per molt que es publiquessin trenta o quaranta llibres de versos a Catalunya, no hi havia poetes, assegurava que un veritable poeta era un home absolutament independent, un home que anava pel món amb els ulls oberts i que potser mai ni tan sols no escriuria versos!

Un poeta sense versos?, direm. “Cada gest i cada mot d’aquest home seria un vers”, assegura Salvat. És a dir, els poetes no neixen ni com a escriptors si no es fan amb voluntat d’anar pel món amb una actitud de sedassejar les experiències per alambinar-les en el gresol de la pròpia i solitària intimitat, amb el coratge que els dóna saber que estan sempre a punt per a la lluita que calgui. (Que, després, aquestes experiències destil·lades ens les vulguin oferir als altres generosament o no, és una altra cosa.) Per això Pere Quart —un home en què gairebé vivència i poesia s’identificaven i que assegurava que l’afany de la impossible Bellesa era el seu mòbil— escrivia: “La poesia és un assaig, un projecte amb moviment il·limitat, com el mateix home. La meta i l’enemic de l’una i de l’altre, de la poesia i de l’home, és, doncs, la perfecció”. Res d’estrany que el professor Sergi Beser, hagi escrit que Pere Quart ho feia tot, absolutament tot, des de referències ètiques perquè el seu objectiu era “arribar a la desoladora veritat” i l’únic camí que tenia per arribar-hi era l’afrontament, lúcid i adolorit, amb la realitat. L’estri de canvi que vèiem fa un instant en Salvat ha esdevingut estri de recerca de la veritat. No debades Joan Brossa va definir la poesia com “el reflex emocional del pensament”.


Fixem-nos-hi: tornem a ser en el nostre binomi: realitat o matèria versus veritat o esperit. Quan l’any 1987 van demanar a Miquel Martí i Pol una conferència a la Universitat de Bristol, va voler tocar també el mateix tema. El plantejà dissertant sobre la relació entre experiència i poesia i començà adduint que Francesc Parcerisas, al pròleg a Passeig d’aniversari (1984) de Joan Vinyoli, recordava que la poesia com a formulació lingüística d’una experiència real o fantàstica equival gairebé a la seva formulació en termes de continguts de llenguatge, cosa que sembla òbvia, perquè en la relació dialèctica entre experiència i poesia, interessa la interpretació final del poema i no pas l’explicació d’allò que l’ha motivat. Podríem resumir la reflexió de Martí i Pol així:

-El poeta (en la seva actitud davant la vida) viu la poesia com una experiència més de les que, al llarg de la seva existència, el configuren com a persona. Ara bé, com que l’home-poeta a) potencia la intimitat, b) no necessita elements exteriors per realitzar-se, c) té una pobra projecció social i comercial (“la poesia és l’última de les arts pobres”, deia Pere Quart) i d) opera amb un instrument tan vulnerable com el llenguatge, la poesia és la forma d’expressió artística que més profundament compromet la manera d’ésser de l’home i que més substancialment el modifica. (Faig un parèntesi: si la poesia ens compromet i ens fa canviar, el poeta viu en una catarsi constant i per això hi ha hagut tants poetes que s’han preocupat ben poc del destí dels seus versos. Tanco el parèntesi i torno a Martí i Pol, que ho explica perfectament.)

-Com que només creixem veritablement en termes de coneixement, tot allò que ens apropa d’una manera exigent i tenaç al projecte de nosaltres mateixos contribueix a la nostra realització; així, la poesia, com a experiència de vida, aporta una dimensió transcendental al conjunt de la nostra existència. Esdevé l’eix de la nostra activitat vital i la pedra de toc que la defineix i orienta. No és una experiència fugaç, sinó un “estat”, una manera d’ésser que ens expressa i, com a tal, engloba totes les altres experiències. Així cal considerar-la en una doble perspectiva: a) percebuda simplement com una de les moltes activitats que realitzem al llarg d’una vida; b)entesa en forma global, de manera que ens permet avaluar-ne la força dinàmica i modificadora que exerceix en nosaltres.


Les conclusions d’aquestes premisses per part de Martí i Pol no poden ser més agudes: 1) El fet poètic equival al fet amorós en la seva dialèctica i símptomes, perquè l’experiència afecta la nostra sensibilitat i influeix en el nostre comportament (fins al punt de modificar-lo, a voltes, radicalment); 2) La poesia esdevé un instrument global de coneixement (“El primer estudi de l’home que vol ser poeta és el del seu propi coneixement interior” deia Rimbaud) i, coneixent-se, l’home es perfà. En definitiva, des de l’esperit del fet poètic millorem la nostra vida material.


Encara en la inauguració del curs 1998-99 a la Universitat Autònoma de Barcelona, Miquel Martí i Pol, tot i assumir que la pràctica poètica exigeix reflexió, concentració, aïllament i silenci, va qualificar la poesia com a “cos viu en continu desenvolupament” i, per això, considerà que l’activitat poètica és avui un bé comú. El poeta, que sembla tan desacreditat actualment, té un lloc a la societat i la poesia o “el sentiment poètic de les coses” és un component essencial de la persona, molt més necessari que d’altres sofisticats instruments tecnològics que emprem contínuament —gosà proclamar. Com deia Percy B. Shelley, la poesia “és congènita a l’esperit de l’home”.


I tornem-nos a fixar que no ens movem del nostre tema: poesia, matèria i esperit. Deixin-me, ara, retornar a Maragall, quan l’any 1907, en el seu Elogi de la poesia, escrivia: “Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la Forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador”.

És una definició pregona, que no ha passat ni crec que passi de moda. Deixin-me-la comentar una mica, com faria en una de les meves classes. Per a Maragall, la creació continua encara avui —i, en això, no desdiu per a res l’ortodòxia més catòlica ni de la ciència, que ens parla de pluriversos i big-bangs en contínua expansió. Aquesta continuïtat del fet creatiu esdevé l’esforç diví per ordenar una mena de caos que el poeta identifica amb el misteri del mal. (El cosmos seria la divina ordenació creativa del caos.) En l’essència d’aquest esforç creatiu, justament, hi rau el ritme, allò que alterna acció i repòs. L’home, doncs, per a Maragall, representa l’estat més perfet de consciència divina que el nostre planeta ha assolit (“és la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare”, gosa escriure). Aquest ritme d’acció i repòs esdevé l’empremta, la forma, que revela la bellesa de les coses on s’estampa; per això, aquest ritme —“ordre en el moviment”, deia Plató— o harmonia sovint ha estat comparat amb la música (“La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música”, deia Ezra Pound). En d’altres paraules, per a Maragall, l’ésser de la poesia és el ressò del ritme creador a través de la terra en la paraula humana. La llei de la vida, per al poeta, no és altra cosa que aquest esforç d’unitat i eternitat en la creació, camí d’un terme final que Teilhard de Chardin identificà amb el punt Ω. Una creació in fieri, que de moment no s’acaba i que arreu vol posar l’empremta del Creador, aquesta alternança amorosa de quietud i moviment, d’acció i de repòs. Alternança amorosa; per això el Dant podia exclamar que “è l’amore che muove il sole e le altre stele!” No essent l’home més que un grau de la Naturalesa mateixa cap a Déu, per a Maragall —i això és molt profund— Déu crea en la paraula inspirada del poeta que, justament per això, ha de ser paraula viva.. El poeta no depèn de la pròpia voluntat, tan important en d’altres arts i oficis: ha de ser pacient fins a sentir-se posseït pel verb, en una extremitud interior que mai no l’enganya. Vet aquí el perquè el veritable poeta sempre ultrapassa la immanència —pel coneixement, per la donació, per l’amor, per mil vessants catapultats potser des d’allò més material— i que servidor ha anomenat en alguns llocs el “transcendent poètic”.

Com exemplifica aquesta transcendència espiritual, Maragall? Amb la poesia popular, que no és cap gènere, per a Maragall, sinó un estat de la poesia com el poble és un estat col·lectiu de l’esperit humà. De fet, escriu: “Si l’ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateixa s’ha fet en el seu amorós esforç, l’única expressió universal, serà, doncs, aquella tan variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.” ¡Quina lliçó per als polítics si tractessin el poble català com un estat col·lectiu de l’esperit humà, capaç de reunir milions de veus un diumenge de juliol, i no com unes simples bosses o filons de vots partidistes! Perquè el poble és com la poesia que segrega, una poesia humil, espontània, sincera, pura. Vet aquí el perquè quan Lluís M. Xirinacs es plantà aquí al davant, a la Plaça de Sant Jaume, va poder interpel·lar-nos a tots els catalans en el seu manifest tot demanant a tothom: “Qui té cura de l’ànima catalana?”

Ja ho sé, que avui dia ens arriben científics de la talla d’un Stephen Hawking i ens diuen que les grans preguntes, morta la filosofia, només poden ser contestades per la ciència. Però deixin-me dubtar de qui converteix la ciència en l’únic criteri de veritat, en l’explicació única i exclusiva de tot. Aleshores la ciència esdevé cientisme pur, orb per a visions complementàries; al meu modest entendre, a més de la física, davant de les darrers preguntes, hi tenen alguna cosa a dir la filosofia, l’art, la sensibilitat religiosa, l’ètica, la poesia... El cientisme, pobret!, en comptes de fer ciència, pretén fer omnisciència, com també en fa cert teologisme en les coses de Déu. El Déu de Maragall, tanmateix —i el meu!— no és el de Wawking, atrapat per l’espai, el temps i les fórmules físico-matemàtiques. El Déu creador de Maragall és un déu constant, gratuït, evolutiu i sorprenent, creador des del no-espai i no-temps i vivificador des de l’espai i el temps humans i, encara, quan aquests espai i temps ja hagin acabat el seu paper en el planeta Terra o en el cosmos.

Potser, per acabar, valdria la pena de recordar un fet sovint oblidat: que el mateix 1907, any de l’Elogi de la poesia, publica un altre “Elogi” més oblidat, Elogi del poble, que ell entén com el “terrer espiritual humà en què tots tenim les rels”. Matèria-esperit, terrer-espiritual, fixem-nos-hi. Per a ell, cadascú de nosaltres creixem en aquest terrer com plantes “amb les virtuts i vicis que l’atzar de cada germinació ha infós en cada naturalesa. En aquesta crosta espiritual hi ha tot el passat i tot el futur de la humanitat”. I allò que és popular, verament del poble, ho troba en l’actuació de cada persona viva. “Així, individualment, vivament, estimo el que és popular com a segell de germanor entre els homes, i així em trobo a mi mateix en cada un d’ells i els estimo”, escriu.

Aquest poble és la pedra de toc, el referent, que fa que cap poeta no es pugui tancar en ple segle XXI en la seva torre d’ivori. Cal deixar-ho dit, això, perquè no fa gaire, aquí al costat, al Saló de Cent, el poeta Joan Margarit, en ple “Pregó de la Mercè”, gosà fer una crida a revisar les relacions que Catalunya manté amb Espanya i va indignar els cappares de certs partits. Deixin-me dir que un poeta no podia proclamar altra cosa i ho diré, per acabar, encara amb mots profunds de Joan Maragall, el qual considerava santa la causa del poeta, pel fet de tenir la seva rel en el diví misteri de l’ésser i el devenir. Deia així: quan lluitem pel nostre poble “no som pas uns sollevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc amb què som consumits; que la nostra causa no és una renyina de famílies ni la causa d’una nacionalitat ni un plet d’Estats, sinó un ideal humà arrelat en l’amor diví que anima bellament el món”.

Que des de la poesia puguem pugnar per aquest ideal que ens anima tots fins a dur-lo a bon terme! Moltes gràcies.

0 comentaris

LA CUINA DEL MEU LLIBRE “CARTA AL PAPA”


El proper cap de setmana el Papa serà a Barcelona, cap i casal de Catalunya, amb l’excusa d’inaugurar el Temple (aviat Basílica) de la Sagrada Família. Abans de venir li vaig enviar un llibre al Vaticà: “Carta al Papa d’un creient crític amb motiu de la seva visita a Catalunya”sota el lema “Tibi tantum” (que indica que és una tramesa personal per al Papa), en carta certificada i acusament de rebut (Codi RR22579289 8ES). També la vaig adreçar al meu bisbe Lluís Martínez Sistach, perquè li donés a mà, registrada amb el núm. 2834 (dia 14-X-2010). Ho dic públicament perquè no puguin negar la seva recepció.


Quan es va confirmar la seva visita a Catalunya, poc a abans de la passada Setmana Santa, llegia “Temps de construir”, les memòries de Jordi Pujol, on explica la seva experiència de la vinguda, l’any 1982, de Joan Pau II, el qual no va voler entendre res de Catalunya. Vaig pensar que la visita d’aquest Papa no podia ser com aquella. Em va agafar com una pruïja estranya, com si des d’una instància superior se’m comminés a adreçar una carta al Papa. Havia participat al Fòrum Teologia i Alliberament i vaig començar de trucar amics i coneguts cercant còmplices. Els uns em deien que no serviria de res i se’n desentenien des de bon principi; d’altres, en canvi, ho trobaven una bona idea. Em vaig decidir a fer esquemes i esborranys quan una religiosa em va dir que aquest Papa no mereixia ni una carta.


En principi volia que escrivissin els diferents capítols experts diferents. Em semblava millor que un biblista parlés d’Escriptura, un economista dels comptes vaticans, un psicòleg de pedofília, o un biòleg dels problemes actuals de l’embrió... Altrament, estava corregint una nova novel·la, havia contactat amb el coronel Otelo Saraiva de Carvalho, factòtum de la “Revolució dels clavells” portuguesa, i tenia el cap lluny d’un nou llibre. Calia cercar un editor disposat a treballar a marxes forçades. (La programació de l’edició d’un llibre, avui dia es fa a més d’un any vista.) Amics de “Cristianisme al segle XXI” em van donar més que un cop de mà. Alguns trobaven que no calia fer un llibre; amb una carta n’hi hauria prou. Es va polsar l’opinió de moviments cristians gallecs; atès que haurà d’anar a Madrid, el proper estiu, el Papa, també es van fer contactes amb xarxes cristianes progressistes castellanes. Més aviat estaven receloses que vingués a la “perifèria”. Hi havia partidaris de demanar al senyor Cardenal que el viatge no fos fastuós sense fer cap altra actuació: per una vegada que venia primer a la perifèria...! Mentrestant, jo anava prenent dades i escrivint. M’havia agafat una pruïja estranya. Trobava dades quan no les cercava i llibres que donava per perduts.


El temps se’ns tirava al damunt. Si volíem que el llibre sortís abans de la seva vinguda a Catalunya... ens havíem de posar mans a l’obra. Érem a maig i els originals s’havien de lliurar abans d’acabar juny. En una reunió d’amics vaig veure que havia de carregar-me la comesa, però vaig demanar a uns quants que em revisessin els continguts que anés escrivint... I així ho van fer. Em van donar consells, em van corregir matisos i oferir dades... En definitiva, van ajudar-me molt a millorar el llibre, cosa que els ho he agraït públicament com he agraït el magnífic pròleg del professor Jaume Botey —un dels amics amb la complicitat del qual vaig comptar des de bon començ fins a la presentació del llibre— i el no menys magnífic epíleg d’Arcadi Oliveres, President de Justícia i Pau. Tots dos van complir, malgrat circumstàncies adverses, amb la data màxima delmes d’agost que se’ns havia donat editorialment. En ple agost estava corregint galerades. Avui fa una setmana es va presentar en un debat a Òmnium Cultural; la sala d’actes estava de gom a gom.


Aquests dies m’han fet entrevistes i m’han demanat si sóc creient i practicant. He hagut de respondre que, indignament, ho sóc, encara que per a mi, la pràctica cristiana no vol pas dir participar a l’Eucaristia els diumenges i “festes de guardar” (això hi ha hagut molts sapastres, de Hitler a Pinochet, passant per Franco, que ho feien, i la seva praxi no tenia res de cristiana). També em fan resumir en poca estona què vull dir al Papa. M’he hagut d’anotar una mena de decàleg del que he posat en el llibre:


1) Venir a Catalunya, no és anar a qualsevol lloc; és venir a una nació en construcció, sotmesa política i eclesialment a la metròpoli estatal i a la Conferència Episcopal Espanyola com ho prova el fet que no tinguem cap Conferència Episcopal catalana, cosa que el Dret Canònic permetria;
2) He llegit i escrit sobre diversos documents i publicacions de Ratzinger-Benet XVI i considero “monstruós” que l’Església porti més de treta anys amb la seva única visió del món, cosa que s’enquista perquè ell elegeix bisbes i cardenals, contra les pràctiques de l’Església primitiva;
3) L’Església espanyola va dividir-se durant la República (els bisbes favorables al cardenal Vidal i Barraquer i els que no), seguí dividida durant el franquisme i, des dels temps esperançadors del tercet PauVI-Tarancón-Jubany,ha involucionat com ho proven dos fets: la beatificació de màrtirs de la guerra civil d’un sol bàndol i el nomenament antidemocràtic de bisbes sense cap participació del laïcat;
4) Els pastors catalans, temorencs davant del fet nacional català pel fet de no ser tots catalans, practiquen un servilisme covard envers Madrid i Roma, que els allunya fins i tot de les resolucions preses amb els seus feligresos al concili de Tarragona que ells organitzaren;
5) L’Església té por del missatge de Jesús i de l’Evangeli i per això els mistifica amb tota mena de maneres;
6) L’Església s’ha convertit en una mena de multinacional gairebé teomonàrquica, antidemocràtica, amb perills de fonamentalisme, ancorada a l’Antic Règim i contrària als drets humans (com ho prova la discriminació de la dona, no signar els pactes europeus antiblanqueig, no acceptar decisions judicials sobre l’embrió i la fecundació in vitro, etc.);
7) L’escàndol de les seves estructures econòmiques no s’acaba amb les fetes del IOR (Institut per a les obres de la Religió o Banca vaticana), amb negocis bruts que arriben als de la droga i l’armament, sinó que deixen els pactes europeus antiblanqueig sense signar;
8) L’Església es tanca davant la ciència, vol opinar en el camp dels problemes bioètics de l’origen de la vida, del final i de la seva transmissió, sense tenir en compte punts d’arribada diferents en les noves investigacions i fins i tot opinions d’experts i legislacions europees, de manera que viu hipòcritament un cisma tan real com encobert;
9) L’Església, obnubilada per l’inicial discurs androcèntric i la imposició del celibat sacerdotal, viu el masclisme eclesial amb absoluta marginació de les dones a l’hora de conferir ministeris (ben contrari a la Sagrada Escriptura) i conseqüències escandaloses com els casos de pedofília que fins i tot han esquitxat l’Església catalana, tancant-se al celibat voluntari i als ordres temporals;
finalment, 10) demano al Papa que distingeixi el seu poder espiritual del seu poder material (en l’Estat el Vaticà i en l’Església Universal) i que per fer-ho doni exemple, nomeni un primer ministre, es disposi a acceptar una moció de confiança cada sis anys, i deixi el Palau Apostòlic del Vaticà, com sembla que volia fer Joan Pau I i va demanar el bisbe Helder Camara a Pau VI.Demano al Papa, ni més ni menys, un nou model engrescador d’Església, allunyada de tot poder, com Jesús, que no tingui por del seu missatge, que sàpiga trobar un nou llenguatge per expressar la fe en un món de canvi accelerat, que consideri les diferències com una riquesa i que alimenti les identitats. (1-XI-2010)

0 comentaris

Subscriure's a: Missatges (Atom)