Lluís Busquets i Grabulosa

Euskadi Ta Askatasuna, “organització revolucionària socialista basca per a l’alliberament nacional”, com ella mateix es defineix malgrat l’opció armada, després d’haver perpetrat l’últim atemptat el 30-VII-2009 a Mallorca on van perdre la vida dos guàrdies civils, el passat 5-IX anuncià en un vídeo a la BBC —un vídeo anacrònic amb regust de boina arnada, la cara dels declarants coberta i l’anagrama de l’organització— el “cessament de les accions armades ofensives”. Entre altres coses deien que reafirmaven “el compromís d’una solució democràtica perquè, a través del diàleg i la negociació, els ciutadans bascos puguem decidir el nostre futur lliurament i democràticament”.

Pocs diaris van publicar la declaració completa. Pocs mitjans van posa l’èmfasi en el fet que el comunicat no parli ni de “treva” ni d’“alto el foc”. La societat espanyola està massa escamnada per fer-li cas. Només des d’IU (Cayo Lara) i des de l’esquerra abertzale l’anunci era qualificat positivament. Des del PSOE i dels del PP el discurs era el mateix: la banda es troba acorralada i el comunicat resultava insuficient; només admetrien el de rendició final i de lliurament de les armes. Això, és clar, queda molt bé per dir en públic, però tots dos partits saben que els passos vers al pau no s’assoleixen així (i l’IRA en va ser un exemple: els acords de pau se signaren el 1998, però la renúncia a la lluita no arribà fins el 2005). No per a res, tots dos partits han intentat històricament negociar la pau amb la banda. El darrer anunci “d’alto el foc permanent” (març 2006), després de quasi tres anys sense víctimes mortals, va finalitzar amb l’inesperat atemptat a la T4 de l’aeroport de Barajas. Les treves anteriors havien estat el 1981-82, el 1989 (converses d’Alger), l’estiu del 1992, el novembre 97-gener 98 (amb el PP), setembre de 1998 (després de la declaració de Lizarra-Garazi), els anys 1998-99 (trobada a Suïssa el maig del 99), el 1994 (suspensió d’accions armades en el territori de Catalunya obtinguda gràcies a l’entrevista Carod-Rovira) i 2005 (fi d’accions armades contra els electes dels partits polítics de l’Estat, llevat dels membres de l’executiu).

Cal recordar que el 12 de desembre de l’any 2000 PP y PSOE, sense l’acord dels partits bascos PNB, de EA y de EB, signaven l’Acuerdo por las libertades y contra el terrorismo, mal denominat ‘Pacte Antiterrorista’, l’objectiu fonamental del qual era il·legalitzar Batasuna: un 10 % de la població basca romania sense possible expressió política en la democràcia espanyola. La Conferència Episcopal Espanyola d’aleshores no va voler signar-lo. Davant les queixes d’Aznar, el 3-XI-2002, els bisbes van segregar el polèmic document Valoración moral del terrorismo en Espanya, de sus causas y sus consecuencias, reblat el 23-XII-2006 amb un altre igualment polèmic: Orientaciones morales ante la situación actual de España. Eren documents confegits no sols per minar els Estatuts basc i català (en vam parlar en aquesta columna) sinó per crear un estat d’opinió contrari a la possibilitat de l’autodetermianció d’aquests territoris, cosa que ha quallat entre la ciutadania. Encara els suprems magistrats de l’Estat, el passat 21-IX-10, declaraven davant del Rei que les forces secessionistes no trobarien lloc a les institucions. És a dir: els jutges espanyols segueixen trobant bé que un x% de bascos no puguin expressar-se democràticament amb el seu vot per opcions d’alliberament nacional!

Aquesta desconfiança que amara molts estrats socials se l’ha guanyada a pols ETA, certament, però aquest sol fet tampoc no ha deixat difondre suficientment la Declaració de Brusel·les del passat 29-III-2010, presentada al Parlament europeu per vint-i-una destacades personalitats, entre els quals, la Fundació Nelson Mandela, diferents premis Nobels de la Pau com ara Frederick de Klerk, l’arquebisbe Desmond Tutu, John Hume —que va participar als Acords del Divendres Sant—, l’exprimer ministre irlandès Albert Reynolds, l’excap de Tony Blair Joanathan Powell. Coordinada pel mediador internacional Brian Currin, la Declaració de Brusel·les reclamava a ETA un alto al foc permanent supervisat internacionalment i demanava al govern espanyol que si l’organització armada basca feia aquest pas hi respongués iniciant un procés de diàleg que permetés “resoldre les diferencies i arribar a una pau duradora”. Val a dir que els dirigents internacionals lloaven en el document el compromís públic de l’esquerra abertzale de recórrer a “mitjans exclusivament polítics i democràtics” per assolir els seus objectius amb “absència total de violència” segons una Declaració publicada el 16 de febrer passat. Ni aquesta ni aquella han tingut gaire ressò, ni encara menys una resposta difosa el 4-IV al grup de Brussel·les, en què s’hi deia que “la desactivació de la resposta armada no solucionava el conflicte polític” i apuntava que la solució demanava “compromisos i garanties de totes dues parts”. Res d’estrany que el fragment en què el comunicat d’ETA hi fa referència, tampoc tingués ressò. Diu així: “Si el govern d’Espanya té voluntat, ETA està disposada, avui, com ahir, d’acordar els mínims democràtics necessaris per emprendre el procés democràtic. Així ho fem saber a la comunitat internacional”, a la qual crida a respondre “a la voluntat i el compromís d’ETA, perquè prengui part en l’articulació d’una solució duradora, justa i democràtica, d’aquest secular conflicte polític”.

Per si no havia quedat clar que ETA havia sabut posar la pilota a la teulada de l’Estat espanyol, malgrat un període de derrotes constants i de batudes contra l’esquerra independentista basca —nou persones arrestades i acusades de formar part de la direcció d’Ekin, que el Ministeri de l’Interior considera l’aparell polític d’ETA—, tretze dies després del comunicat primer, el 18-IX, ETA en va emetre un altre, publicat al diari “Gara” i dirigit als 21 signants de la Declaració de Brusel·les i a la comunitat internacional, mostrant la seva disposició a analitzar conjuntament els passos que cal fer per trobar una solució democràtica al conflicte, incloent-hi els compromisos que la mateix organització basca haurà d’adoptar a partir d’una “proposta integral”.

Cinc documents en poc temps ( 16-II, 29-III, 4-IV, 5-IX, 18-IX), tot i les operacions policials i judicials, vol dir que alguna cosa es mou en l’entorn del nacionalisme basc més radical. Per postres, el passat 26-IX dos representants de l’organització declaraven a “Gara” que ETA està disposada a declarar “un alto al foc permanent i verificable”. N’hi ha prou de respondre-hi dient que no és hora de comunicats sinó d’abandonar les armes i extingir-se, com ha fet el govern espanyol? Amb tota la prudència possible, malgrat ETA demani el restabliment dels “drets civils i polítics” (clara al·lusió ales formacions abertzales il·legalitzades), no faria més bé d’escoltar els mediadors internacionals i d’explorar nous escenaris?

També hauríem fet bé de donar més rellevància a la carta que publicà Josep-Lluís Carod-Rovira a Arnaldo Otegi, en presó preventiva (absurdament?), on li deia que tant l’organització basca com l’Estat havien fracassat “i com més aviat es reconegui, millor” (“Avui”, 19-IX-10). I afegia que “la via armada només du al fracàs i a la frustració i, avui, és un obstacle, una barrera, un mur insalvable que impedeix que el procés d’emancipació nacional avanci i sigui hegemònic en la societat. No fa adeptes a la causa independentista, sinó contraris. No crea complicitats, sinó rebuig.” I encara: “És l’hora, doncs, que callin les armes, i per sempre. És l’hora que l’organització armada faci el gest més valent i audaç per la independència basca: donar tot el protagonisme a la gent.”

Em temo que si el govern espanyol no és una mica generós, si ara que els etarres semblen estar-hi disposats, el que vol és agenollar-los a terra fent-los presentar armes fins a d’humiliació, tampoc no germinarà la pau esperada. (18-X-2010)

A Ton Ventolà i Josep Caselles, que me’n van donar notícia

Alfredo fa vint anys que és hospitaler del Camí de Sant Jaume a l’Alberg Municipal i del de Santa Marina, a Molinaseca (Lleó). Al capvespre li agrada fer-la petar amb els pelegrins entorn d’una taula i un got de vi, per intercanviar experiències. De vegades expressa les seves opinions des d’un cert escepticisme. Abans, però, cura peus nafrats o fa massatges. No cobra res per les seves atencions d’infermer; demana als pelegrins, però, que si arriben bé , li enviïn una postal. En té milers.

Una, però és especial. N’ha deixat una fotocòpia a l’alberg. L’original, segons Xurxo Lobato i Omayra Lista a “El País” del passat 11-IX-2010, la guarda en la caixa de seguretat d’un banc. Podria estar signada per l’actual Papa de Roma. I d’una manera força comprometedora. El 24 de juliol de l’any 2000 li va signar amb els seus dos noms de pila LOUIS Joseph (Ratzinger es diu Joseph Alois) amb un afegitó: “Futur Papa Benet XVI”. Recordem que no va ser elegit Papa fins a al 19-IV-2005. Gairebé cinc anys abans, l’any 2000, amb el papa Joan Pau II envellit i malalt, Ratzinger es veia capaç d’endegar al successió a favor seu? De la postal n’han parlat diversos mitjans: TVE, “Hora Q” de TV3. Televisa, “León Noticias”...

Datada el 24 de juliol del 2000 i dirigida a l’hospitaler Alfredo de l’Albergue Municipal de Pelegrinos / 23*** de Molinaseca (León) /Spagne —els asteriscs denoten la voluntat de posar-hi un codi postal (23413) que el remitent no recorda—, el Sr. Álvarez va rebre una postal escrita la major part en lletres majúscules que li tocava el crostó. Deia exactament això: Après MONTPELLIER. [‘Després de Montpeller’]// ALFREDO, PENA NOS DAIS/ AL SABEROS CABALLERO/ DE LA ORDEN DE SANTIAGO/ Y TAN POQUITO INICIADO/ EN LA QUE ES CIENCIA DE DIOS/ QUE PASA POR JESUCRISTO,/ POR CREERLE SALVADOR/ Y DIOS TODOPODEROSO,/ QUIEN TODA SU SANGRE DIO/ Y A SU MADRE Y AL ESPOSO,/ EL (ESPÍRITU) SANTO CONSOLADOR/ PARA QUE TODOS SEAMOS/ SALVOS Y, EN LA RESURRECCIÓN,/ TENGAMOS LA VIDA ETERNA/ JUNTO AL PADRE, EN EL AMOR./ NO PERDEMOS LA ESPERANZA/ Y EN ROMA Y EN JERUSALÉN,/ SI DIOS QUIERE, REZAREMOS/ POR TU ALMA. TU, TAMBIEN.// LOUIS Joseph Futuro Papa Benedicto XVI.
Experts de correus, cal·lígrafs i lingüistes no hi troben cap manipulació. Des del punt de vista grafològic, l’autor de l’escrit en majúscules resulta el mateix que el de les minúscules (res de dues mans, doncs) i s’ha emprat la mateixa tinta. Des del punt de vista lingüístic, encara que sigui escrita en castellà, el text està pensat en alemany: enrevessament, verbs al final, subordinació... Més i tot: la manera de posar punt entre dia, mes i any és un tret del tot germànic.
Deixant de banda la cara de la postal (“un paisatge amb una església o monestir”, m’explica el receptor), una anàlisi interna del revers de la postal, a més del text, ens informa, en vermell, del següent: a) la postal va ser impresa a París ; b) a la cara hi ha la imatge d’“Un village de l’Haute Tarentaise”, això és, un poblet alpí, en plena Savoia francesa, el nucli de la qual és Bourg-Saint-Maurice, no lluny de La Rosière i del Parc Nacional de Vanoise; c) que la postal és gentilesa de “Pelletier” amb dues frases de publicitat: “Pour vos amis/ une carte souvenir. Pelletier” [‘Per als vostres amics, una postal de record’]; “Pour votre déjeuner/ une biscotte à tartiner. Pelletier” ‘Per al vostre desdejuni, un bescuit per a untar’]; d) que el segell de 0,55 euros, amb un dels “visage” de la V República, és de curs normal l’any 2000; e) que el matasegells, amb l’any “2000” clar, diu “LES THUILES-HAUTE PROVENCE”. Al poblet de la Savoia, no hi havia estanc? La postal va ser tirada a la bústia d’aquesta localitat d’uns 350 habitants a la regió de l’Alta Provença, que dista per carretera uns 270 km dels nuclis de l’Haute Tarentaise per la riba del llac Serre-Ponçon. En resum: el viatge de la Savoia a l’Alta Provença després d’haver passat per Montepeller sembla indicar-nos que l’emissor (Ratzinger?) feia diferents circuïts d’estiueig pels Alps.

Anem a l’anàlisi externa. Aquell 2000 havia estat un any ple d’esdeveniments: el cardenal havia acompanyat Joan Pau II a Terra Santa a la primavera, havia acabat el llibre L’esperit de la litúrgia, el 6 d’agost calia donar a llum a la polèmica declaració Domius Jesus i el setembre els esperava la Jornada Mundial de Joventut a Roma. Calia reprendre forces? Només ens plantejarem tres qüestions: 1ª) Podem saber si va fer el Camí de Sant Jaume, Ratzinger, l’estiu del 2000? Encara que ni Nunciatura ni cap bisbat ho hagi volgut confirmar (sí que han admès que l’any 2000 va ser a Espanya), hi ha peregrins que n’han donat detalls. Anava d’incògnit i l’acompanyaven tres joves amb pinta de capellans. D. Romualdo, hospitaler de Guitiriz (Lugo), l’hauria albergat dos dies de temps infernal; tenia nafres als peus. Al cap de dues setmanes també hauria rebut una postal imprudentment signada “Joseph Luis Futuro Papa Benedicto XVI”. 2ª) I per què anar a la Savoia? Doncs resulta que aquell any 2000 Joan Pau II inaugurà una residència de vacances a Les Combes Introd (a la vall d’Aosta, a 1.4000 m. d’alçada, en ple Parc Nacional Gran Paradiso, no lluny del Montblanc) i arribar-s’hi a saludar-lo per la carretera de Séez era molt fàcil. (En aquest lloc paradisíac de Les Combes, Benet XVI hi ha estiuejat el 2005, el 2006 i el 2009; el 2007 va anar a Lorenzago de Cadore, als Alps dolomites, i el 2008 a Bressanone, entre Bolzano i Insbrück, on solia anar de cardenal.) 3ª) El text de la carta diu que pregarà per Alfredo a Roma i a Jerusalem; tornà, doncs, a Terra Santa, Ratzinger, després de l’estiu? Possiblement, amb motiu de l’any jubilar i atès que el setembre el Papa maldava per convertir Jerusalem en una mena de ciutat sota l’empar de la comunitat internacional. Però no ho he pogut confirmar. Caldria consultar-ho a Birgit Wansing, que és la seva dactilògrafa de confiança i qui cura de la seva biografia.

“León Noticias” asegura que no hi ha cap raó per dubtar de la paternitat de la postal. I què diu Afredo Àlvarez? Per a ell deuria sentir alguna de lesseves manifestacions d’escepticisme i davant l’estirada d’orelles que li fa, “quan va llegir el que m’havia escrit, deuria voler-hi posar algun argument d’autoritat perquè no em pensés que era qualsevol el qui m’escrivia. I per això hi va afegir “Futur Papa Benet XVI”.Una signatura, tanmateix, ben compromesa. (4-X-2010)

A Espanya es gasta el 18% del sou en alimentació i ens hem de rascar la butxaca quan els aliments pugen de preu, com durant la crisi alimentària del 2008. Però, en la majoria de països en desenvolupament, les famílies han de gastar entre el 60% i el 80% dels seus ingressos en alimentació. Quin marge de reacció tenen davant les pujades de preus del mercat?

“Amb el menjar no s’hi juga”, repetien les nostres àvies, però nosaltres hi juguem inconscientment. Ens agraden cols de Brussel·les i les fem venir en tràilers, mentre els belgues demanen tomàquets o alls tendres i les fan anar d’aquí cap allà. Volem taronges fora de temporada? Les aconseguim! Una despesa energètica bestial que, segons els experts, arriba al 5% de tota l’energia consumida al món en un any. I, a més (i no ens preguntem per què!), quan comprem un kg de pomes costa el mateix tant si les pomes vénen de Sud-àfrica o de Califòrnia com de l’Empordà. I és que, a casa nostra, unes poques companyies —cinc empreses i dues centrals de compres — poden imposar els preus dels producte i els terminis de pagaments als pagesos perquè controlen el 75% tot el sistema intermediari de distribució (cosa que suposa el 60% del benefici generat per la cadena agroalimentària). L’efecte embut (molts productors i molts consumidors a banda i banda, però pocs distribuïdors al mig) els atorga un poder tan immens com injust. Més problemes per als nostres pagesos: Un cop al súper, els seus aliments locals han de competir amb els pervinguts de l’estranger, sovint més barats per les condicions injustes en què es produeixen i es comercialitzen.

Desenganyem-nos: a tot Europa els pagesos poden produir gràcies als subsidis que reben mitjançant la Política Agrària Comú (PAC), que ens costa mig ronyó. De cada euro que la UE gasta, la meitat es destina a pagar als seus pagesos. (S’ha arribat a pagar a alguns agricultors perquè no produïssin o perquè destruïssin les seves collites.) Però, ull!, es reparteix el 70% de las subvenciones entre el 20% dels agricultors. D’una altra manera: el 4% dels empresaris agrícoles rep el 40% de les ajudes. (Per evitar-ho, a partir de los 5000 euros d’ajut, des del 2006 s’ha pretès modular-lo, reduint en un 4% la quantitat a cobrar. Teòricament, aquestos diners, s’haurien de dedicar a projectes de desenvolupament rural.)

Als països subdesenvolupats, les coses encara van pitjor. Les polítiques de liberalització de mercats enfocades pel FMI i pel BM a l’agricultura d’exportació, han dut els camperols a la ruïna. Haití, per fer un exemple, era capaç de produir tot l’arròs que consumia el país; des de 1997 el va haver d’importar d’EUA a canvi de produir canya de sucre per a l’exportació. Amb la crisi alimentària del 2008 (que afectà Colòmbia, Panamà, Xile, Hondures, El Salvador i d’altres països) sols els va quedar la revolta o la resignació. Com poder competir amb els pagesos nord-americans o europeus, mecanitzats i “subsidiats”? (Consti: els productes no són pas millors o pitjors segons d’on surten: els països industrialitzats tenen models de producció molt eficients pel que fa a la quantitat, però molt ineficients pel que fa al consum energètic. Als EUA, per cada caloria d’aliment produïda en una granja intensiva d’ous o de vaques se’n consumeixen, respectivament, quatre o dotze.) Suposem que els aliments produïts en zones pobres aconsegueixen arribar als mercats internacionals; aleshores arriben els voltors de les borses de valors i especulen tot jugant amb la fam de milers de famílies. S’estima que l’ús de gra alimentari com a moneda de canvi a les borses de Chicago i Nova York fou responsable del 30% de les pujades de preus de la crisi del 2008 (segons la FAO, l’arròs, per exemple, nodriment bàsic d’una tercera part de la humanitat, va pujar el 74%). Actualment, Rússia, ja ha dit que no exportaria blat; la cosa tindrà les seves conseqüènies. Afegim al problema la conversió d’explotacions alimentàries en conreus de biocombustibles, dels quals vaig parlar aquí mateix no fa gaire. (Segons l’Earth Policy Institute, per omplir el dipòsit d’un cotxe de bio-etanol —80 litres—, cal la mateixa quantitat de gra per nodrir una persona durant tot un any.)

Davant d’aquest panorama, els nous productors agrícoles i les joves organitzacions pageses proposen una alternativa: la sobirania alimentària (SA). La SA és el dret dels pobles i dels països a definir les polítiques agropecuàries i de producció d’aliments, organitzant-ne la producció i el consum d’acord amb les seves necessitats i donant prioritat a la producció i consum locals. La sobirania alimentària promou la devolució del control sobre els aliments que produeix i consumeix a cada poble i nació; la recuperació de totes les eines jurídiques, tècniques i polítiques que necessita per assolir-ho i la seva aplicació eficaç en àmbits locals, nacionals o regionals, en considerar-se una qüestió de seguretat i d’independència política. La SA significa prioritzar la producció agrícola local, l’accés dels agricultors a la terra, a l’aigua, a les llavors barates i al crèdit, i el dret dels consumidors a decidir què volen consumir, qui ho ha de produir i com. La SA, en definitiva, suposa un compromís de productors i consumidors amb una producció sostenible, cosa que té coma conseqüència el dret a protegir-se d’importacions massa barates.

La SA redimensiona el comerç internacional, defensa un model d’intercanvi agrícola centrat en mercats locals i regionals, defensa una política d’ajudes focalitzada en els pagesos i no en les indústries del camp i proposa una visió de l’agricultura com un “servei públic”. Als ciutadans ens cal aprendre que el consum no sols és un mitjà de supervivència, sin també una forma de relacionar-nos i comunicar-nos amb nosaltres mateixos, les nostres famílies i amb els altres. Per això hem d’avançar vers un consum alternatiu i responsable, basat en quatre punts fonamentals: a) acabar a el model de les indústries agroalimentàries hegemòniques; b) consumir d’acord amb els valors ètics; c) fer un consum solidari amb els exclosos (les denominades “mans invisibles del mercat”); i, d) avesar-nos a un consum ecològic que tingui en compte l’impacte mediambiental. Pensem-hi. No és el mateix la nou catalana que la californiana, la patata de la Vall de Bas que la Mona Lisa importada de França, la poma Golden conreada a un cop de roc de casa que la Mira’m-i-no-em-toquis pervinguda de qui sap on. (20-IX-2010)

El senyor Artur Mas va declarar que si CiU guanya les eleccions ell no farà cap referèndum d’independència. (Tampoc si li demana la voluntat popular amb totes les signatures que calguin i la mesa del Parlament admeti a tràmit aquesta voluntat com va fer el passat 8-VI?). Deia que trobava immadura una bona part del país i no es tractava de portar el transatlàntic de Catalunya cap a les roques perquè embarranqui sinó de dur-lo a mar obert perquè navegui a lloure. La metàfora (enllà de l’interès per no perdre determinats vots i, ara com ara, l’independentisme encara resta en comptes de sumar) és bonica i transparent. Servidor ha escrit aquí mateix que, a Catalunya, no hauríem de voler fer cap referèndum fins que els bascos l’haguessin fet.

Però les circumstàncies canvien i el doble conflicte que té el camí cap a la independència de Catalunya, l’intern (entre nosaltres) i l’extern (amb Espanya) pren matisos nous. Començant perquè Espanya no s’ha cregut mai que fóssim cap transatlàntic i ens ha tractat com una zodíac d’estiueig (ara feu l’Estatut, ara porteu-loa les Cortes, ara uns l’eixalem per aquí, ara us el retallem per allà, ara us queda un Estatutet, ara voteu-lo, ara encara no ens acaba d’agradar prou i us el posem sota l’espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional). Però les coses estan canviant acceleradament. Si continuem pensant en zodíacs, el projecte es pot embarrancar perfectament i convertir-se en una simple manera de cridar l’atenció de la gent de la costa. Però Catalunya no és cap zodíac. I si hem de parlar veritablement d’un transatlàntic... reflexionem-hi seriosament començant a convidar Europa a ballar la sardana que ens tocaran en comptes de mirar Ebre en avall.

Justament ara la impressió dels opinadors és que el conflicte intern es va guanyant a poc a poc i ja hi ha algunes enquestes que parlen d’empat tècnic entre independentistes i unionistes. Les onades de les consultes sobiranistes han seguit un camí del tot satisfactori. Ningú no podia preveure després del 13-IX-09 d’Arenys de Munt que, amb només voluntariat (i ara saben el que això significa els qui preparen la consulta de Barcelona per al 10-IV-2011), sense publicitat de cap mena ni la més mínima propaganda, i amb els socialistes ronsejant, els resultats fossin els que ara ja tenim al pot: 27,46% de participació el 13-XII, 21,55 el 28-II i 17,4% el 25-IV, en la consulta al cinturó de Barcelona. Els comparin, per exemple, amb el 12% de participació a la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, on s’abocaren més de 3 milions d’euros públics i la cobertura informativa fou abassegadora. Però no els comparin, sisplau, amb els del referèndum de l’Estatut del 2006 (49,41%, major que en moltes eleccions europees), perquè aleshores dos partits demanaven el “no” per raons diferents: PP i ERC. Una cosa é ben certa: mai com avui, en els darrers 50 anys, s’havia parlat d’independència d’una manera tan desinhibida.

L’estat actual de la qüestió porta a l’eufòria de tots aquells que ja troben superat per infructuós l’Estat autonòmic, i no es resignen a l’actual situació (que PP i PSC voldrien perpetuar), perquè albiren un futur més ambiciós per a Catalunya. Tot això del “dret a decidir”, la “sobirania imperfecta”, el “dret a l’autodeterminació” (fins i tot el “dret a la independència”) són subterfugis —“collonades”, diria Pla— que amaguen un deure: l’exercici d’una voluntat madura que s’ha de fer càrrec de determinades obligacions en comptes d’esperar-les d’uns hipotètics “enemics” que no volen renunciar a dur-les al seu albir de cap de les maneres. En definitiva, el dret a independitzar-se, no és un dret: és un deure. I no es demana: es pren. No hi ha cap jove que, arribat a una certa edat, hagi de demanar als pares si li permeten fer una vida autònoma.

Però aquest justament és el cavall de batalla: el conflicte extern. Per guanyar-lo cal aprofitar els moments de la feblesa castellana més centrípeta. Quan la transició, hi va haver un moment de feblesa: el milió de persones al carrer l’11-S a Barcelona i alguns fets a Euskadi van fer veure als unionistes castellans que havien de comptar amb la perifèria si volien continuar remenant l’olla. Calien els pactes de Toledo, un estat multipartidista (amb Hont de sedàs), arribar a Maastrich i donar prestigi a les institucions. Tarradellas va anar a Madrid amb un gol a Suárez. “Ja sóc aquí”. I va passar la Constitució i els Estatuts de primera onada (el nostre, ja sense concert econòmic), malgrat el cafè per a tots. Però, quan els unionistes centralistes van tornar a sentir-se forts, vam tenir el 23F i la LOHAPA. I els socialistes van demostrar que això del federalisme, era per posar-ho a la seva organització interna i prou. L’Espanya plural (políticament, cultural i lingüística...), per a ells, era tan inexistent com per als successors del senyor Fraga. Amb la bonança econòmica dels dies d’Aznar i els primers temps de Rodríguez Zapatero (el PIB creixia per damunt del 5% i superàvem Itàlia), Aznar anava de bracet amb Bush i ZP s’omplia la boca amb l’Aliança de les Civilitzacions. Les nacions perifèriques es podien bandejar impunement.

Però ja han passat les vaques grasses. ZP ha acabat amb més pena que glòria la seva presidència a la UE i, amb la retallada de pressupostos, Espanya es torna a sentir feble, deprimida, capolada i perduda. Si el catalanisme ho aprofita com ha fet d’altres vegades (durant la Renaixença, després del 98, durant els anys 30 que seguiren el crack del 29), l’Espanya soberga i egoista tornarà a posar els ulls en la taula de salvació catalana. Ens ho oferiran tot abans del naufragi i la catàstrofe: Estatut sense retalls, sobirania compartida i concert econòmic, si cal. Però, aleshores, sense complexos, caldrà saber dir que ja hem fet prou experiments i ha arribat l’hora de dir prou. Seràl’hora de l’“Adeú, Espanya!”. Si pretenem col·laborar o regenerar l’Estat, tornarem a caure en la mateixa trampa de sempre.

I aleshores començarà el més tràgic dels viacrucis: serem responsables de manca de col·laboració, d’atemptar contra la sagrada i reconsagrada unitat, d’aprofundir la crisi, del trencament i de tots els mals d’Espanya. Serem els únics culpables. Enfonsada en ella mateixa, reaccionarà així, Espanya: amb bilis, amb catalanofòbia, amb fúria... Les seves essències metafísiques li faran viure el drama identitari de no ser res sense Catalunya i Euskadi. Com imaginar-se en un mapa hipotètic? No ens portaran els tancs, com en el segle passat, no pas per manca de voluntat, sinó perquè el marc europeu ho impedirà.

Pensin-ho bé. La nostra independència només la sabran llegir com un atac de destrucció. Cap simpatia. Es posaran ferotges, carpetovetònics. El seu ésser nacional contra el nostre. La seva manera de projectar-se al món contra una altra manera diferent i possible com seria la nostra. Qui té les de guanyar? No som cap zodíac: som un transatlàntic. I és cert: si embarranquem, no només serem la riota d’Espanya sinó d’Europa. I durant una bona pila d’anys, convertits en zodíac d’estiueig... ja no ens ajudarà ningú. Encara que nosaltres no ho desitgem, la nostra independència es plantejarà contra la seva.

Aquesta partida és per guanyar-la o no començar-la encara. La prudència ens pot condemnar per complicitat, però l’estratègia més enllà de la tàctica no sempre vol dir resignació. (6-IX-2010)

Diuen que l’any passat va ser el pitjor any en mig segle per a l’economia espanyola, que va perdre el 3,6% del seu PIB. Però no va ser igual de dolent per a tots. Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb el 16% de caiguda que van sofrir les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78% del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).

El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client de material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana Botswana ens ha comprat avions de transport , Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros).

Quins destins no han estat autoritzats, doncs? Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte; cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ (nuclear, bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica. I res més. Business is business.

Davant de dades com aquestes, tan escasses als mitjans (les televisions mai no en parlen!) un primer comentari malèvol que salta a la vista és que Espanya ha progressat molt en això del material de la mort. Tanmateix, alguns ciutadans que es creien amb una certa consciència política i una certa mentalitat progressista s’escandalitzen que un govern que es diu d’esquerres faci aquesta política armamentística. Però l’escàndol és de pusil·lànimes. Tothom fa igual o pitjor. La hipocresia política europea no té mesura. Si entre finals de primavera i inicis d’estiu haguessin visitat, a París, l’Eurosatory, la fira d’armament terrestre més gran del món, haurien quedat tan garratibats com convençuts del que dic. Executius amb corbata i maleteta negra es passegen enmig de blindats com si es tractés d’un saló nàutic, proven metralletes com si fos un nou aparell de cuina, engeguen robots com si fossin aparells de gimnàstica i pugen als tancs com si provessin un nou model de cotxe. A l’entrada han de veure la fotografia que els mostren uns pacifistes quàquers (una bomba damunt d’una mare i una nena) i cartells com ara “La guerra és un negoci”, però hi ha algun malànima que alça el dit polze en senyal de victòria. (Per la bomba o pel cartell?)

Ah! Per cert: cap empresa fabrica estris de la mort ni armament. Cal alambinar la hipocresia. Els 135.000 metres quadrats serveixen per exposar material de “defensa”, de “seguretat”, de “protecció”. Es recerquen solucions finals: Food Solutions, Metalic Solutions, Strike Solutions, Textile Solutions... Solucions per a tot menys per a la mort. Més i tot: s’ha posat de moda l’ecoeficiència i el material ecològic com l’estand Nammo (Noruega) que mostra “munició no tòxica”. N’hi ha d’altra “no contaminant”. Quan alguna empresa com la Raytheon (EUA) assegura que els seus projectils són “letals” gairebé fa el ridícul. Smith and Wesson (EUA) exposa manilles de color rosa; Condor (Brasil) ofereix granades d’efecte moral (no mortal); Explorer (Itàlia) empra taurons per enemics contra les seves maletes blindades; Holger (EUA) dóna clauers en forma de míssil; Drytech (Noruega) ofereix un pica-pica de pasta bolonyesa envasada al buit. A l’estand del’MBDA Misile Systems (Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia) regalen xupa-xups.

Em deixo moltes empreses al tinter: de la Weisensee (Alemanya) a la coreana Poongsan (la mostra de bales la fan en aparadors de cristall) passant per nord-americana Lockheed Martin, l’eslògan de la qual és “Mai no oblidem per a qui treballem). I el pitjor del cas que tots, vulguem o no, col·laborem una mica en aquest negoci. Hi ha pavellons de la Renault, de Mercedes, de Saab... per parlar de marques de cotxes. I molts altres d’aviació com la Boeing (“Un boeing, al cap i a la fi, és un míssil amb seients”, deixa anar algú) i la EADS o consorci entre Alemanya i França per construir l’Airbus.

Al pavelló israelià l’estrella és el tanc Merkava MK4 —xou audiovisual inclòs— que ha sortit per tercera vegada a l’estranger; les altres dues van succeir quan s’empraren per a les incursions al Líban i a Gaza.

Algú li diu a una noia quàquera dels pacifistes de l’entrada que perden el temps, que les armes serveixen per guanyar guerres i que són la resposta que el món necessita.
—Resposta a quina pregunta? —fa.

—A la pregunta del terror, a la pregunta del qui no vol parlar.

—Si les armes són la resposta, o no hem escoltat bé la pregunta o ens en cal una de nova.

Clip-Lok SimPak (amb sucursal ibèrica) ho empaqueta tot, té caixes per a tot, menys...caixes de morts. (23-VIII-2010)

(Pitjor que ahir però millor que demà)

Acabat el curs i en ple estiu, com cada any, toca parlar de fracàs escolar, òbviament. L’educació a Catalunya va rebre dues sonores plantofades el mes de juny passat. Les proves d’avaluació de 4t de primària (10 anys) promogudes pel Ministeri d’Educació i donades a conèixer el passat 15-VI van avançar els mals resultats obtinguts en l’enquesta promoguda per la Conselleria pertinent de la Generalitat feta als alumnes de 6è de primària i donades a conèixer per algun diari el dia 13-VI.

En l’avaluació ministerial hi han participat 28.700 alumnes i els resultats catalans han estat pitjor del que s’esperava, sobretot per l’escàs nombre d’estudiants presents en els trams alts de la puntuació. Qui ho deia, que la Reforma educativa no havia estat un èxit? Es tractava d’anivellar per baix i s’ha aconseguit del tot! Ja no tenim alumnes en els trams d’excel·lència! Mentre Astúries presentava un 15% d’alumnes brillants en competències científiques, a Catalunya no arribaven al 3,3%! Segons aquesta Avaluació General de Diagnòstic per a les competències de llengua, matemàtiques i ciències socials del Ministeri en una escala en què la mitjana fos 500 punts, Catalunya n’obtindria 503 en socials (la millor puntuació se l’endu la Rioja amb 536), 502 en llengua (millor puntuació, Astúries amb 534), 500 en matemàtiques (de nou la millor puntuació per a la Rioja amb 541) i punxaria clarament en naturals (481 punts mentre la Rioja n’obté 543). Malgrat la despesa educativa per alumne d’ensenyament no universitari a Catalunya hagués estat l’any 2007 de 6.411 Є (una mica per sobre de la mitjana que fou de 6.207 Є; a Espanya qui més gasta és Astúries, amb 9.835Є), queda despenjada d’altres comunitats en relació als resultats que s’han obtingut. Ens passen la mà per la cara els alumnes d’Astúries, Castella i Lleó, La Rioja, Cantàbria, Navarra, Aragó i fins i tot Madrid.

Quan s’han volgut trobar justificacions a aquests resultats —dèficit de recursos, alta població escolar, immigració diferent—, Enrique Roca, un dels responsables de l’informe, assegurà que la presència d’alumnat estranger a l’aula no llasta gaire els resultats dels estudiants nascuts a la península i n’oferí dades. Total? Que la sensació que Catalunya en el terreny de l’educació es mou en un terreny més que gris augmenta. Ferran Ferrer, catedràtic de la UAB, afegia que el més preocupant era que “els dèficits que ofereix la fotografia dels estudiants catalans de primària són molt semblants als detectats en els de secundària en els informes PISA”.

Qualsevol professional de l’ensenyament sap que un mal aprenentatge o dèficits en la lectura i l’escriptura comporta un fracàs escolar posterior. Quan es van deixar passar cursos a alumnes que aprovaven no per mèrits sinó “per claustre”; quan les actituds s’anivellaren amb els continguts procedimentals o conceptuals; quan es van reduir les quatre hores de llengua a dues i es va treure (a la pràctica) la literatura de l’aula, alguns professors van posar el crit al cel; el gran ordinador cerebral dels nostres estudiants se n’anava en orris. Però ningú no els va fer cas. Ara en paguem les conseqüències. I perquè el desastre no es vegi tan evident es fan les Proves d’accés a la universitat (la selectivitat) més fàcils. Per això els resultats no semblen dolents. Si ara poséssim les proves que es formulaven fa una quinzena d’anys els resultats serien molt pitjors dels actuals. Qui gosa fer la prova?

Tot això ho ha confirmat de ple l’enquesta del propi departament d’Educació català en l’avaluació dels alumnes de 6è de primària, per segon any consecutiu, on ha quedat palès que un terç dels alumnes catalans passa a l’ESO sense saber llegir ni escriure correctament. El 25% tampoc no té els coneixements matemàtics suficients i un 33 % suspèn l’anglès. (Exactament: el 28,4% no ha assolit el nivell de català, el 29,8% no ha assolit el de castellà, el 23,4% no ha assolit el de matemàtiques i el 35,5 no ha assolit el d’anglès) I no farem sang dient que l’escola pública queda força pitjor en resultats que l’escola privada i la concertada. Així i tot passaran a l’Ensenyament Secundari Obligatori. I, si no estan prou preparats, per què passen a l’ESO, es demanaran vostès. Les raons de les continuades reformes educatives són tan inescrutables —a banda de consells avaluadors i que les famílies han d’estar d’acord en la repetició de curs...— que ara no em veuria en cor d’explicar-les-hi.

Els tècnics pensaven que amb una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) del 2009 més o menys consensuada (no es van fer cas a moltes sol·licituds, com la de l’Associació de catedràtics que demanava un batxillerat de 3 anys) i amb noves oposicions per incorporar nou professorat als centres les coses s’arranjarien com per art de màgia. La crisi ha aturat les incorporacions i els tècnics s’han quedat amb un pam de nas. Aleshores els experts han adduït que aquesta grisor en els resultats catalans no es correspon al desenvolupament de la societat catalana i que, si totes les administracions reiteren el seu compromís amb l’educació i freturen per obtenir bons resultats, alguna cosa deu passar. I tant, que passa! No es volen afrontar les causes de fons de l’avaria detectada per aquests diagnòstics. La Reforma de la LOGSE dels anys 90 ha fracassat. Algú hauria de gosar dir-ho i enterrar-la d’una vegada i fer néixer alguna cosa nova enllà de la LOE del 2006 que encara bevia en l’anterior. La LEC és una simple eina...

Ens agradi o no, avui per avui, el nostre sistema escolar és pitjor que ahir, però segurament menys pitjor que demà. Volem arranjar alguna cosa? El primer que caldria fer és retornar la confiança a mestres i professors. Ensenyar no és cap tècnica; és un art relacional. L’administració voldria que els currículums fossin tan reprogramats que si un docent es posa malat un altre seguís amb el seu programa com si no hagués passat res. I no. Ha passat molt! S’ha trencat el fil invisible d’una relació única entre mestre i aprenent. El segon, tornar a la disciplina i als nivells. No tothom pot fer cent metres en deu segons. No tothom és digne d’estar en una aula “obligatòriament” (= amb tot pagat). No tothom pot fer batxillerat! El tercer, tornar a donar valor a l’esforç. El quart, estimular els docents i afrontar adequadament les famílies en comptes d’enganyar uns i altres amb nous sistemes virtuals, pe-de-ís (pissarres digitals interactives), llibres electrònics i tota la gansoneria que s’acosta. Els pobres editors catalans van de bòlit elaborant materials digitals de tota mena per no perdre quota de mercat i no s’adonen que les grans multinacionals s’estan fregant les mans i rient per sota el nas. Han assolit rentar el cap de tots els responsables i desactivar allò que deia Alexandre Galí: un bon mestre es fa sota un pi, si cal. No, ara ja necessitem ordinadors i materials digitalitzats segons tècnics i experts. Es tracta de despersonalitzar la subtil relació entre docent i educant i convertir-la en un negoci. Fa temps que hi ha molts cervells que malden per imposar un pay per knowlege. Preguin nota: demà serà pitjor. I més car. Tant de bo m’equivoqui. (9-VIII-2010)

Em sembla que l’any 1985, un dels meus primers articles en aquest rotatiu, portava com a títol un crit contra el Príncep d’Astúries i de Girona, simple ressò del que s’havia sentit pels carrers gironins l’11 de setembre en les manifestacions d’aquell any. No es volien Felips ni Borbons ni prínceps espanyols! El futur Felip VI ho tenia costa amunt per caure una mica mica bé a la societat gironina. ¿La Fundació Príncep de Girona (FPG) ha estat una operació de rentat i canvi d’imatge a favor de la futura monarquia? Segurament. De la vella corona de S. M. Juan Carlos I, entre Peñafiel, Vilallonga i tot el reguitzell de llibres del 23F, en tenim biografies suficients com per deixar d’engrescar-nos? No ho sé, però hi ha gent desenganyada de la monarquia. Dues coses són ben certes: una, els adlàters més íntims de S.M. han esdevingut cadàvers polítics; dues, el seu fosc i monumental enriquiment ha esdevingut un tema tabú per a la premsa, que ha fet de S.M. el Rei més aviat un personatge imitable, proper i planer (campechano). Si es volen acabar d’escandalitzar, llegeixin Juan Carlos I, el último borbón. Las mentiras de la monarquía española, del coronel a la reserva Amadeo Martínez Inglés (Barcelona: Styria de ediciones, 2007), i creguin-se’n el que vulguin. Hi ha qui troba en la Corona signes de caducitat? No ho sé. Segur, però, que si cal mantenir el règim monàrquic a la persona del Príncep, més que un lifting li calia una imatge diferent.

Dic tot això, perquè suposo que a ningú se li acudirà titllar-me de monàrquic. Aquí mateix he publicat una carta al Príncep després del seu trencament amb Eva Sannum (agost 2001) —li deia, entre altres oses, que no podia ser que parlés llengües estrangeres i no parlés les llengües dels pobles d’Espanya— i una altra al Cardenal Rouco parlant de la catequització de la Princesa (abril 2004) abans de les noces. Més, encara: entremig, quan amb el professor Bastons vam publicar Castilla i Catalunya frente a frente: Antología para un debate cultural (2003), amb una dedicatòria al Príncep referint-li unes paraules de Bosch Gimpere sobre la fecunda diversitat d’Espanya, i li vam enviar tot sol·licitant-li la construcció d’una Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüe, en no rebre’n ni l’habitual agraïment protocol·lari, vam donar per fet que l’Espanya que li demanàvem en el futur no coincidia amb la que ell deuria projectar.
Des d’aleshores, ha plogut molt i les coses han canviat força. Ho va demostrar el Fòrum Impulsa de la Fundació Príncep de Girona (FPG) celebrat el passat dia 1 a l’Auditori del Palau de Congressos (gairebé ple) en una sessió de treball que començava a les 10 del matí i acabà a quarts de nou del vespre, quan S. A. R. van atorgar els premis Impulsa de la FPG, després que la rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli oferís les conclusions com a cloenda de l’acte. Si aquesta participació suposava la participació del món de l’ensenyament gironí al Fòrum (s’havien celebrat tallers amb nens i adolescents durant la jornada), el fet que des de la inauguració de la sessió S.A. R. el Príncep parlés un català gairebé perfecte podia donar entenent que les retallades del TC a la nostra llengua —feia ben pocs dies que havíem sabut la decisió final de la Sentència del TC sobre l’Estatut—quedaven en pur nores i que ell es comprometia amb la societat catalana a partir de la nova imatge i del nou impuls que suposà la trobada.

Imagino —ho he llegit— que hi deu haver gent, a Girona, que tenen entravessada la FPG. Però, per al futur de Catalunya, és millor tenir el Príncep a prop o llunyà? Hi ha qui pensa que, de llunyà —de Girona i de les aspiracions catalanes—, ja ho ha estat massa temps, el Príncep. Si és cert que la FPG l’apropa més que mai a la realitat nacional catalana, els republicans recalcitrants potser hauran de començar a canviar d’ulleres per una simple qüestió d’estratègia.

A més a més, enllà del rerefons polític de tot plegat, cal parlar de la dinàmica, dels convidats i de les temàtiques del Fòrum. Quan hom s’adona que en el Patronat de la FPG hi ha Caixes, Bancs, multinacionals i empreses que, per dir-ho amb correcció les denominarem “no pas verdes precisament”, és a dir, entitats que treballen per reproduir les estructures socioeconòmiques que ens han dut al món injust d’avui (1/3 de privilegiats vivim explotant els altres 2/3) i a la crisi actual, no se sap quina mena de salt mortal ha sabut fer el comitè organitzador d’Impulsa per portar en el Fòrum gironí, enllà d’iniciatives joves i innovadores —J. M. López Urdiales (que projecta un globus estratosfèric), P. Garcia-Milà (cofundador als 17 anys d’EyeOS), J. Fernández-Han (inventor i creador als 15 anys de Versatile) o A. Maiques (cofundadora d’Starlab)—, veritables representants d’aquells profetes o visionaris que malden en el nostre planeta per millorar-lo de dalt a baix a partir d’aquell eslògan que els escau perfectament: “Un altre món és possible!”. I si un altre món és possible, vol dir que des d’ara, treballen per assolir un altre paradigma, ben diferent del de les societats i empreses que, tot reproduint l’antic, col·laboren ambla FPG per cercar-ne un de nou. I per això he parlat de salt mortal del comitè organitzador!

No sempre tenim un premi Nobel a Girona com Muhammad Yunus, fundador del Grameen Bank (que de Bangla Desh ha passat a tants d’altres llocs), basat en el concepte de microcrèdits, i que ara ja treballa amb pidolaires, distribució de micronutrients o aigua. No sempre es pot sentir el professor Pedro Nueno explicant que, si demana 3 milions d’euros a la Xina per a emprenedors (fundà una societat de capital risc per a alumnes del IESE) n’hi volen donar 100! O el professor coreà Ki-Seok Kim, creador de la xarxa d’educadors internacional QEFA (Quality Education For All). O Israel Ruiz, vicepresident financer del MIT, disposat a canviar el món invertint en recerca per generar encara més recursos propis. I altres personalitats d’aquest caire. L’argentina Inés Sanguinetti cerca la cohesió social de les perifèries de les grans ciutats sud-americanes a partir de l’art i fa l’escola de l’ésser vs l’escola del tenir. Zaryn Dentzel creà a Madrid el 2006 la xarxa social Tuenti. Bruce D. Walker està formant metges sud-africans... El matí s’acabà amb una taula rodona amb quatre participants , I. Andic (fundador de Mango), A. Christenson (presidenta de Käthe Kruse Puppen), C. Losada (director d’ESADE) i M. J. Prats (directora del Departament d’Iniciativa Emprenedora del IESE).

A la tarda, després de la xerrada de Mike Feinberg, cofundador d’un nou model d’Escola pública als EUA, els emprenedors més joves van poder explicar els orígens dels seus projectes, que ja hem esmentat. Pau Garcia-Milà es posà a la butxaca els assistents, perquè la seva empresa, que permet pujar i accedir a arxius i aplicacions des de qualsevol dispositiu connectat a Internet (IBM ha incorporat aquest sistema a la seva estratègia de Cloud Cmputing), va sorgir a Olesa, perquè ell i el seu amic... no haguessin de fer la pujada d’una casa a l’altra quan s’hi deixaven els arxius que volien treballar.

Afegeixin algunes interpretacions artístiques (Brodas, Jove Ballet de Catalunya...), alguns vídeos com el de la Masia-pedrera del Barça i una moderadora com Aina Clotet i tindran una primera trobada d’èxit que caldrà repetir. (26-VII-2010)