Lluís Busquets i Grabulosa

(Una lectura de Quadern d’Aram)

El fet que d’ençà de l’edició de 1997 ja n’hagin sortit dues més —la de les O.C. (2000) i la didàctica de la Col·lecció “Educació 62” (2008)—, a banda de les versions a l’italià, al francès i a l’armeni, i sigui lectura del batxillerat, Quadern d’Aram, la darrera novel·la de M. Àngels Anglada (1930-1999), torna a situar-se al pinacle de l’atenció literària. Aparentment simple, és densa i complexa, no pas fàcil d’esprémer. Anotem, d’entrada, que l’autora segueix palesant-hi els quatre pilars que conformen la seva obra: l’amor a la llengua, l’escriptura lírico-elegíaca (es definia com “una poeta que escrivia novel·les”), la memòria i el compromís. Aquí, aquests dos darrers s’hi donen la mà, perquè el text esdevé memòria i denúncia del calvari armeni (pel cap baix, 1.600.000 assassinats entre 1915 i 1916: un veritable genocidi encara que aleshores la paraula no existís!).

Si la història narrativa té com a protagonistes Marik i el seu fill Aram, la narració de la història inclou el pare i marit, Vahé, professor i poeta, assassinat pels turcs el 1915 als encontorns de Trebisonda (i construït, segons confessa l’autora, sobre la figura històrica del poeta Daniel Varujan). La dona (32 anys) i el seu fill Aram (11 anys) escapen de la massacre a causa d’un peregrinatge al monestir de Narek, a frec del llac Van, des d’on amb uns parents, amb suport rus, poden escapar de la persecució turca per Pèrsia fins a la Transcaucàsia russa. Van a parar a Jerevan (avui Erevan, capital del que resta d’Armènia), on són acollits a casa d’un metge, però des d’on s’exiliaran cap a Atenes i Marsella (França) el 1919, on podran refer la vida. En efecte, segons el dietari que comença Aram als 15 anys a Atenes en un Quadern —veritable actant de la novel·la com a material de treball de la narradora, perquè també hi escriurà Marik—, ell s’enrolarà com a bus amb els Kondos (pescadors d’esponges, corall i recuperadors de tresors en vaixells enfonsats) fins que, en saber com van assassinar Vahé a punyalades —cosa que el converteix en una “màscara d’odi” i li fa confessar a la mare que és capaç d’entrar a la FRA (Federació Revolucionària Armènia) per venjar-lo—, tindrà un accident de descompressió. Això no obstant sabem que acaba promès i casat amb Alèxia Kondos, entorn de 1925; també Marik, l’any 1923, als 40 anys, ha refet la vida esposant en segones núpcies el sacerdot armeni de la comunitat marsellesa. De fet l’acció de la història acaba abans de 1926, data de publicació del llibre de Josep Burtt: The people of Ararat (Londres:Hogarth Press, 1926), per al qual treballa Odisseas X, segons ens informa al cap VII de la novel·la, quan Odiseas X, col·lega de Vahé, va a Marsella a informar mare i fill sobre els detalls de la seva mort.

La narració, tanmateix, no acaba aquí: la narradora es demana per quines raons el Quadern —en el qual, a la part final, Aram sols hi grapava informacions dels diaris sobre les venjances armènies contra els responsables turcs de la massacre— hauria anat a parar als Kondos, arrelats a Cadaqués (un descendent dels quals l’hi hauria deixat per fotocopiar-lo) i, entre les seves càbales, no descarta que Aram o els seus descendents acabessin enrolats en la lluita armada de la FRA. De fet, a l’Epíleg, identifica els germans Aslanian que haurien combatut els nazis prop de París com a fills d’Aram... Pitjor: En un Epíleg provisional —publicat tant en l’edició del 2000 com la del 2008— el nét d’Aram hauria estat còmplice d’un atemptat a l’ambaixador turc a Roma, i es diria Max Kilndjian. Què significa aquest interès per fer acabar Aram o el seu llinatge dins la lluita armada armènia? (De fet, Aram ja ens informa en la novel·la de les execucions de Mehmet Talaat, Behaddin Txaquir, Djemal Azim, Ahmed Djemal i Ismail Enver, tots “jovers turcs” del partit “Unió i Progrés”, responsables de la massacre armènia i executats d’acord amb l’Operació Némesis durant els primers anys vint; tanmateix, atès que per a ell resta viu el doctor Nazim Fethi, la narradora no s’estalvia d’informar-nos que també va ser venjat —penjat— la tardor de 1926 en la Nota final, que forma part de la novel·la, i on ens ofereix bibliografia suficient sobre la causa armènia.) Anglada volia seduir el lector perquè, com va declarar, els homes som “massa oblidadissos, o considerava els justiciers armenis veritables executors de la justícia que no es va voler impartir a nivell internacional? El desig de l’autora sembla evident, encara que ens sorprengui: la revenja dels armenis envers els turcs trena part de la novel·la i no en podem prescindir a l’hora d’interpretar-la.

Cert, a la novel·la s’hi entrellacen esperit i matèria. Marik i Aram passen un calvari material, però troben també solidaritat arreu, des del punt de vista personal, comunitari (la fraternitat armènia!), social i internacional (com per exemple el NER: Near Est Relief, ‘Socors al Proper Orient’). Matèria i esperit. En el fons, les vides, per ferides que resultin materialment, poden refer-se si l’esperit no ha estat dallat; vet aquí el missatge positiu d’Anglada fent esposar els protagonistes vius de la tragèdia —l’amor sempre present!—, és a dir, fent-los començar una nova aventura, encara que de forma molt diferent (ella, des de la tendresa assossegada; el noi, des del desig i el desassossec). Per això, la religió hi és present, no sols en el consol espiritual i conservació de la flama de la nació armènia sinó per preservar-ne els signes d’identitat i mantenir les pròpies arrels en tots els aspectes: celebracions festives, cants, menjars, tradicions, cultura... En aquest sentit actua també la literatura, present a tot el llibre en els versos dels poetes que n’entrellacen les pàgines, i que són molts —alguns traduïts per l’autora al català—, exactament i per ordre de naixença, aquests: Grigor de Narek (944-1010), Nahabet Kučak (1500-1592), Daniel Varujan (1884-1915), Rubén Sevak (1885-1915), Ran Nazariantz (1886-1962), el contemporani Vahé Godel... Ells són els guardians i valedors de l’ànima armènia que persisteix en el temps malgrat les circumstàncies d’opressió sofertes. Però, n’hi ha prou amb l’esperit per contrarestar el mal i sobreposar-se com a poble a l’enemic que et vol aniquilar? Mantenir l’ànima, en una paraula, és suficient? Aquest és el fons mental de la novel·la i sembla que l’autora ens vulgui advertir del parany de la ingenuïtat fent-nos conscients de la insuficiència de la literatura. Quan corres perill d’anorreament per part d’un enemic potent, enllà de l’esperit, cal una altra mena d’intervencions. Vet aquí el significat de la novel·la: Malgrat la sofrença, els trastorns i el dolor causat per les injustes persecucions a què podem estar sotmesos, si salvem la vida, la majoria dels humans som capaços d’aguantar, d’adaptar-nos i de refer-la com sigui, però sense deixar de mantenir en el nostre horitzó la lluita sagrada —encara que hagi de ser violent, si està en joc la supervivència— a favor de la terra dels pares i la memòria viva d’aquells que no la van salvar, l’assassinat gratuït dels quals ja els enalteix per sempre.

Entenguem-nos. Que l’autora doni la possibilitat d’una sortida violent a un dels seus protagonistes o al seu llinatge (i negar-ho és no voler llegir la novel·la!) no vol pas dir que estigui a favor del terrorisme, sinó que desitja que els seus lectors entenguem que, enllà del fet que tota violència engendra violència (i, constatant les venjances queda del tot demostrat), també hem d’entendre que la literatura, per ella mateixa i per important que sigui, esdevé insuficient a l’hora de resoldre problemes supereestructurals com els polítics. I això ens ho palesa amb esborronadora sinceritat i lucidesa: els justiciers armenis (susceptibles de ser qualificats com a “terroristes”), sorgeixen precisament de la manca de justícia internacional. La zona de Van, ara i avui, és part de Turquia, perquè aquella part d’Armènia per la qual haurien mort Vahé i tants milers d’altres armenis... ha romàs anorreada; no debades l’autora ens diu a la cronologia final: “l’Armènia de Turquia va ser esborrada del mapa”. (28-VI-09)

Ara resulta que els funcionaris del FMI (Fons Monetari Internacional) desplaçats a Espanya exigeixen a les “Caixes d’estalvis d’importància sistèmica” (llegeixin la Caixa i Caja Madrid) que es “transformin en societats per accions”, i encara, que ho facin “de pressa”. Els senyors del FMI, que cada dia dubten entre l’austeritat per frenar el dèficit o mantenir estímuls fiscals per créixer, encara que donin alguns consells acceptables (reduir la presència de polítics a les Caixes i dotar-les de mecanismes capaços d’atraure capital estranger), haurien de ser més humils: no saben que toquen justament un dels voravius de la Caixa. Ens volen “anglosaxonificar” —les “building societies” del Regne Unit, des de finals dels 80 es van anar convertint en banques privades— com si la major Caixa dels EUA, Washington Mutual, en plena bombolla immobiliària, no hagués fet fallida el 2008 i estat venuda a JP Morgan Chase amb un cost a l’erari públic de 124.600 dòlars. Enllà de l’Americosaxolàndia existeix Europa, amb una Alemanya on funcionen territorialment, amb trifulgues, cinc-centes Caixes entorn dels onze bancs públics dels länder (i segurament s’agruparan en espais més amplis), per no parlar de la francesa Caisse Nationale des Caisses d’Épargne (quarta entitat financera!), o del cas de Noruega, on les Caixes emeten quotes participatives (i ningú pot tenir més del 10%), o del d’Àustria, on s’agrupen en fundacions que tenen un banc. Quan Standard & Poor’s manté alta la qualificació de la Caixa i Caja Madrid des del 2008, més aviat ha de fer por tocar res.

O és que el FMI va predir l’actual crisi i avisar de com sortir-nos-en? No. Més aviat va ser còmplice consentint, callant i donant ales als que ens han conduït a la penúria financera actual. El FMI sovint s’equivoca (demanin-ho als argentins o els brasilers, que van poder reflotar-se perquè no els van fer cas) i només toca a sometent, és a dir, a intervencions de l’Estat, en èpoques de crisi, quan veu augmentar el seu dèficit. I no deixa de ser vergonyós que ens vulguin dir com hem d’apagar el foc que també ells han ajudat a provocar.

L’economista Nouriel Roubini, professor de la Universitat de Nova York, sí que va ser un dels pocs que va preveure la crisi, com advertí a Davos i en un article al “Financial Times”, on adduïa que la caiguda d’Espanya seria un desastre per a la zona euro. Per evitar-la, segons ell, calia un pla de consolidació fiscal creïble, amb retallades dràstiques de la despesa pública en lloc de pujades d’impostos, per aconseguir una devaluació interna mitjançant baixades salarials i reformes estructurals generadores de competitivitat. Per què no se li va fer cas, al seu moment? Per què s’ha deixat que l’atur ultrapassi la barrera del 20% (a Catalunya es frega el 18%!) si mai no s’hi havia d’arribar? Ara, ens agradi o no, ja tenim aplicades les receptes de les retallades en la despesa pública i les baixades salarials (aquí combinades, diuen, amb pujades d’impostos). No crec que les mesures en la despesa pública siguin prou dràstiques, perquè el govern central no s’atreveix ni tan sols a suprimir els ministeris amb competències passades a les autonomies. Encara menys, a reelaborar la inversió faraònica del pla de l’AVE (1.800 km de línies en servei i 2.200 km en construcció), un model insostenible econòmicament, rebutjat per EUA o França, ja que els 50.000 milions gastats en projectes no tindran prou viatgers ni tan sols per pagar el manteniment de les línies, com denunciava l’“Avui” del passat 23-V, un tema que dóna per dedicar-hi un altre article. Tampoc no gosa reformar el mercat de treball, que és dual i ineficaç, ja que el 30% de treball és temporal, i genera col·lectius desprotegits, mentre el treball fix té una protecció excessiva (45 dies/any treballat en els acomiadaments improcedents és de les més altes de l’OCDE).

Mentrestant, en temps de vaques magres, Catalunya sempre ho paga. És igual que fem mans i mànigues per esforçar-nos a fer sobreviure una estructura productiva, que va fer els deures en temps de vaques grasses, i ara està conformada per petites i mitjanes empreses orientades a l’exportació. Ara aquestes demanen infraestructures i els ensenyen la tisora. Just quan la quota ferroviària de mercaderies ha caigut del 7% de l’any 2000 a l’actual 5%, just quan està provat que una via de passatgers i mercaderies que connectés l’eix ferroviari mediterrani (que acumula el 40% de les exportacions de l’Estat) seria rendible (ara Espanya té entorn d’un 3% de passatgers per km/any, quan Itàlia en té entorn d’un 8%, Alemanya entorn d’un 20% i França passa del 40%).

I la prova és que, més enllà de balances fiscals i pactes de finançament per a tots, Espanya deu a Catalunya, des del 2007, vora 1.000 milions € en infraestructures (976 per ser exactes) corresponents als diners no liquidats dels exercicis anteriors i que no s’han assignat a cap projecte per al 2010. El càlcul és senzill de fer. El 2007, sobre uns pressupostos generals de l’Estat de 21.335 milions € (18,85 per a Catalunya), pressupostà per al nostre territori 4.020 milions, n’invertí realment 3.208 i, per tant, queden pendents d’assignar, 501. El 2008, sobre 23.318 milions € (18,72% per a Catalunya), pressupostà inversions per 4.506, n’invertí 3.532; queden pendents, 548. El 2009, sobre 24.948 milions € (18,72%), se’n pressupostaren 4.670 més una partida addicional de 800 (5470 en total); se’n gastaren 4.809, de manera que quedaven -139 a favor de l’Estat. Sembla que aquest 2010, sobre 24.087 milions € del total de pressupostos (el 18,64% per a Catalunya), la inversió pressupostada és de 4.490 (més una partida especial de 358,3 que encara no se sap si es volatitzarà ), però dels 3.260 que Foment ha de retallar, en toquen entorn de 600 a Catalunya, de manera que en tindrem uns 110 de dèficit amb l’Estat. Total: 501+504-139+110= 976 milions €.

En altres paraules, Catalunya sempre paga els plats trencats en temps de crisi. Ens volen canviar la Caixa i ens estafen inversions en infraestructures. La disposició addicional 3ª de l’Estatut, vigent fins al 2013, s’havia dissenyat per pal·liar-ne el dèficit històric i amb la previsió que les inversions de l’Estat seguirien creixent com el període 2004-2008. Amb la reducció de despesa, Catalunya no sols pateix una pèrdua d’inversió neta, sinó que la inversió dels anys de vaques grasses sols haurà servit per finançar obres que duien un gran retard històric com la T1 aeroportuària o l’AVE. Just ara,quan calia pensar en el port, l’adaptació del corredor mediterrani o les rodalies, ens quedem un cop més amb un pam de nas. Aquesta jibarització de Catalunya i l’argentinització d’Espanya contribueix a obrir els ulls a molt ciutadans que van fent cada vegada més seu el viatge del catalanisme cap a la independència. (14-VI-2010)

Què considerem valor, cadascun de nosaltres? La idea de valor té un origen metafísic universal o depèn d’una determinada interpretació del món? Vist que la interpretació del món no és uniforme, un discurs que vulgui ser honest sobre els valors ha de ser per força polèmic. Tanmateix, l’home, com deia Nietzsche, no neix autònom. L’hominització —el camí d’esdevenir cada vegada més humans, fins i tot enllà de l’etapa actual— demana fidelitat a unes fixacions que són vàlides o valuoses en tant que funcionen com a categories per ordenar el món de la vida de cadascun de nosaltres i en cada moment determinat: els valors (valor prové de ‘valer’). Per a Aristòtil, fer-se cada vegada més humans esdevé una conquesta (ens revesteix d’una “segona natura”, diu ell).

Els valors, per bé que siguin canviants com a realitats susceptibles d’elecció preferencial, defineixen criteris de la conducta personal i comunitària. Encara que tradicionals institucions transmissores de valors —família, escola, comunitats de fe, món del treball remunerat— entrin en crisi, en sorgiran d’altres i en tenim exemples que caldria sedassejar: mitjans de comunicació, publicitat, indústries culturals i de lleure... també transmeten els seus valors.

Sortosament a Catalunya disposem de la Fundació Justícia i Pau, presidida per Arcadi Oliveres, i càtedres d’ètica com la que dirigeix Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull; es convoquen premis de civisme com el “Serra Moret” i, sobretot, comptem amb l’Observatori dels Valors —promogut per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE i per la Fundació Lluís Carulla—, des de la qual es publiquen cada any quatre informes, en una col·lecció de llibres que, des del 2007, ja n’ha ofert deu d’imprescindibles per a qualsevol empresa educadora, exactament aquests: 1) Joves i valors, 2) Identitat i diversitat, 3) Participació ciutadana, 4) Qualitat humana, 5) Valors i mitjans de comunicació, 6) Treball i valors, 7) Família i valors, 8) Exclusió social, 9) Empresa i valors, 10) Política i valors, i té en té dos més en preparació, Consum i valors i TIC i valors.

Tot plegat ens relliga una mica amb el Projecte d’Ètica Mundial promogut per Hans Küng (nascut el 1928), teòleg catòlic, perit col·laborador del Concili Vaticà II des de 1962 al costat de Joseph Ratzinger, el Papa actual, i, tanmateix, amb la llicència per ensenyar teologia catòlica retirada des de 1979. El proper 4 de setembre es compliran 17 anys de la Declaració per una Ètica Mundial subscrita al Gran Park de Chicago pel Parlament de les Religions del Món el 1993 davant de l’atzucac on es troba el nostre planeta. Des del 1995 la Fundació per a l’Ètica Mundial (Stiftung Weltethos) s’ha dedicat a prosseguir i ampliar, arreu del món, aquest procés de comunicació intercultural i interreligiós, a partir dels valors que les religions puguin tenir en comú i entorn de tres grans afirmacions: 1) No hi pot haver supervivència del nostre planeta sense una ètica mundial; 2) No hi haurà pau mundial sense una pau religiosa; 3) No hi ha possibilitat de pau religiosa sense diàleg entre les religions.

Des d’aleshores Hans Küng ha publicat Hacia una ética mundial. Declaración del Parlamento de Religiones del Mundo (Madrid: Trotta, 1994), Proyecto de una ética mundial (Ibidem, 1995), Una Ética Mundial para la Economía y la Política (Ibidem. 1999), ¿Por qué una ética mundial? Religión y ética en tiempos de globalización. Conversaciones con Jürgen Hören (Barcelona: Herder, 2002), Reivindicación de una ética mundial (Madrid: Trotta, 2002), Proyecto de una Ética Mundial. La dimensión espiritual de las religiones del mundo (Barcelona: Random House-Mondadori, 2004), Para un proyecto de ética mundial [amb Karl-Josef Kuschel , eds.], i Ciencia y Ética Mundial (Madrid: Trotta, 2006).

Tot això m’ha portat, amb una colla d’alumnes, a mirar d’esbrinar i definir els valors que podem necessitar aquest segle XXI. Ajudant-nos del magnífic llibre de Francesc Torralba, Cent valors per viure. La persona i la seva acció en el món (Lleida: Pagès editors, 20015), ens n’han sortit 180. És impossible exposar-los tots, però pot resultar il·lustrador fer-ne una breu selecció per ordre alfabètic: -ALTERITAT: Acceptar l’altre en totes les seves conseqüències, sigui un veí molest o un immigrant; i això vol dir reconèixer en l’altre un valor, donar per fet que els altres són importants en la pròpia vida, que la nostra vida fóra diferent sense ells. -CORPOREÏTAT: És la nostra carta de presentació en societat i instrument de comunicació dels nostres sentiments i emocions. Abans el cos estava reduït a la categoria de presó o receptacle de l’esperit (sarkofòbia); avui s’ha sobredimensionat, s’idolatra i obsessiona (sarkofília). No podem abandonar el cos al llarg de la nostra existència, però la veritable exterioritat corporal és fruit de la interioritat. -DECREIXEMENT:Valor incorporat al moviment ecologista per la pèrdua de significació del mot sostenibilitat, sobretot a partir del Petit tractat del decreixement serè (València: 3 i 4, 2009) de Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París. No pretén pas cap mena de “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes ni bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il·limitada. -ECODÚLIA: És l’ecoresponsabilitat que ens fa frenar els impulsos agressius i violents en la nostra relació amb la natura. (No tot allò que es possible —científicament, econòmicament, etc.— es pot dur a terme ni cal que s’industrialitzi ni es mercantilitzi.) -EPIQUEIA: Guardar l’esperit de la llei en aquelles coses en què no s’estén l’esperit de la llei i hom es conforma només amb la lletra de llei. -HOLISME: Consideració que certes realitats formen un tot que no es pot reduir a la simple suma de parts. En els hologrames (del grec hólos, ‘totalitat’), cada part de l’espai on hi ha una informació de la imatge hi és tota sencera. -IDEICA: Principi abstracte de la totalitat que ens fa present el conjunt com a suma de parts més les seves relacions i lloc on neixen les cosmovisions (sistemes filosòfics, teològics, econòmics, polítics, socials...), i els seus possibles models interpretatius de la realitat. -IMPERIÈNCIA: Experiència interior, intuïda directament abans de qualsevol racionalització, fruit del conjunt de processos, que estableixen el principi vital de la persona, tots ells susceptibles de crear un desori interior que cal mirar d’harmonitzar. Alguns autors li diuen psíquica. -NEGATIVITAT: Denominada com a condició de negatiu a manca d’un nom millor, és el valor de saber dir “no” en situacions extremes en què ens juguem part de la pròpia vida o la vida sencera. Fins i tot l’amor té límits i, de vegades, s’ha de saber dir que “no”. Ignasi de Loiola diu: “Tots els sacrificis, tot lliurament propi, tot amor és bo, excepte el que destrueix el subjecte que el porta a terme”. -RESILIÈNCIA: És el realisme de l’esperança, segons Bice, que permet reeixir socialment de manera acceptable després d’haver afrontat condicions tenses o l’adversitat amb riscos negatius. (En enginyeria és la capacitat d’un material per recobrar la seva forma original després d’haver estat deformat per una pressió.) (31-V-10)

L’Espanya de Zapatero és en hores baixes des del punt de vista internacional. El primer semestre d’aquest 2010 havia de ser un temps gloriós per al president espanyol i ara resulta que Europa se’n fum, de la seva presidència. Ensenyà la poteta al Parlament d’Estrasburg el passat 20 de gener dient que crearia ocupació i creixement i li van respondre que primer ho fes a casa. A cimeres econòmiques com la de Davos exposà tot el que pensava fer i li respongueren que allà s’hi anaven a presentar fets i no programes. Sarkozy i Merkel se l’han saltat com una fitxa de dames a l’hora de parlar de temes espinosos de la UE; per torna, a la premsa europea, a més, se li acudí crear l’acrònim PIGS per als cuers econòmics —Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (i, de vegades, s’afegeix Irlanda a la llista)— i, malgrat el seu poc anglès, sap que la parauleta vol dir ‘porcs’. Quan al febrer s’insinuà que el CNI, Centre Nacional d’Intel·ligència, sospitava d’un complot de la premsa britànica amb l’objectiu de perjudicar l’economia espanyola, “The Economist” i “The Financial Times” es van fer un tip de riure acusant la insinuació de “ximpleria”. I a l’abril, amb els ulls d’Europa sobre la pell de brau, quan Miguel Ángel Fernandez Ordóñez, governador del Banc d’Espanya, aconsellà al govern augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys (els treballadors d’avui paguem els d’ahir i els de demà ens hauran de pagar a nosaltres, un sistema vuitcentista travat i a l’albir d’algun cataclisme), va respondre que “ni pensar-hi”, però, un xic després, en veure que els socis europeus no ho veien amb mals ulls, va corregir-se i va dir que “sí”, bé que força després, amb la resposta política, social i sindical, la decisió s’ajornà. I per postres, Barack Obama li digué que no assistiria a la cimera entre EUA i la UE prevista per aquest mes de maig a Madrid perquè... no tenia temps.

En la perspectiva casolana les coses tampoc no li rutllen. Per començar, un 20% de socialistes s’estimarien més, a hores d’ara, un altre candidat (Alfredo Pérez Rubalcaba o José Bono) contra la guàrdia continuista (Blanco, López Aguilar i Chacón). Rubalcaba té el suport tàcit de Prisa, enfrontada amb Mediapro, accionista de la Sexta, i amb qui té bones relacions Chacón. En segon lloc té el problema de la justícia. M’asseguraren que en el Fòrum internacional de Davos es parlà del descrèdit de la justícia espanyola fins al punt de considerar-s’hi menys imparcial i independent que la d’Egipte, Botswana o Nepal. I Alfons López Tena, ex-membre del CGPJ ho escriu! (“Avui”, 17-IV-10). Un home tan equànime com l’exconseller Ferran Mascarell escrivia: “El TC ha dinamitat els pactes polítics del 1978. El Tribunal de Comptes no ha fiscalitzat els comptes dels partits polítics; la corrupció ha conquerit i desprestigiat la política fins a límits impensables. El Tribunal Suprem s’ha convertit en un niu de pugnes gremials presidides per una lectura absolutament conservadora —i de vegades reaccionària— i fins i tot franquista de la realitat espanyola. L’operació contra Garzón és també una operació contra la llei de la memòria històrica espanyola; com ho és també una operació a favor dels encausats del cas Gürtel i del Partit Popular” (“Avui”, 18-IV-10)

I per postres, no hi manera d’entendre això que per a la metròpoli sempre ha estat “el problema catalán”. Maragall era la gota malaia (Zapatero en dia “mosca collonera”) amb el conte del federalisme, però ara Montilla li surt tan rebec com l’altre i quan no engega la Llei del cinema (50% de les còpies de films s’hauran de distribuir en versió catalana) li posa davant dels nassos que l’Estatut català és constitucional i li diu sotto voce que els membres del TC s’han d’inhibir (i encara més sotto voce li explica que el grau de desafecció a Catalunya creix). És clar que ell sap fer comèdia i fer veure que no li importen les consultes sobiranistes (entre la del 13-XII, la del 28-II i la passada del 25-IV, ja sumen vora de mig milió de catalans que demanen la independència), però com no li han d’importar? El TC demostrant la pròpia incompetència i la clivella del vot separatista creixent, amb eleccions catalanes a la tardor, com ha de poder estar tranquil?

L’intranquil·litza que Catalunya descobreixi, finalment, que allò del pacte constituent de 1978 i que va donar lloc al vigent sistema democràtic era una enganyifa. I els catalans que encara no en tenien l’evidència ho van descobrint! Constitucions obertes amb potencialitats federalitzants, sobiranies compartides i un Estat plurinacional a la cantonada? I un be negre! Cap pacte constitucional entre Catalunya i Espanya. De sobirania n’hi ha una i prou, la del poble espanyol. L’Estat no pot ser plurinacional perquè Catalunya no es cap nació. I punt. Els polítics catalans han ensenyat les vergonyes, certament, però la comèdia s’està acabant. Amb la conya del TC fins i tot l’“Avui” havia interpretat el missatge d’Espanya als catalans: “Vostès a Catalunya, es pensen que tenen un Parlament i que la seva ciutadania és dipositària d’una sobirania que s’expressa través del vot, però, com poden veure, el que legisli el seu Parlament i el que voti la seva ciutadania nosaltres ens ho posem al clatell” (“Avui”, 19-IV-10).

Els catalans anem descobrint la vera veritat, sí: té raó Zapatero. La Carta Magna de la nostra democràcia s’ha basat en una gran mentida fundacional com algunes ments lúcides ja denunciaren al seu moment. I Zapatero, que és intuïtiu, també s’adona que això sol trenca Espanya! Una Espanya considerada en propietat! En un país civilitzat, quan una part del territori convoca una consulta per decidir com vol viure el seu futur, l’altra part adopta una posició de correcció i de seducció. “Si hem fet alguna cosa malament, la corregirem, però no us n’aneu!”, ens hauria de dir la resta de l’Estat. Tenim l’exemple del Canadà: “Els unionistes intenten convèncer els independentistes fent-los reflexionar sobre les beneficis que obtenen mantenint-se dins la relació”. Aquí, és diferent. Aquí, com que ja s’adonen que una part del territori considerat propi, se sent diferent (Catalunya i Euskadi), i saben que no ens poden convèncer, ens tracten a coces, amb l’insult, l’amenaça i la por. Però ara, amb l’euro, en fan cada vegada menys, de por. I, si els catalans sabem girar els ulls a Europa, a Estrasburg, se’ls acaba el conte xinès de les seves lleis.

És l’hora dels pactes in extremis? Zapatero està cremat. Artur Mas està escamnat i Montilla ha descobert la pota del llop uniformador sota la pell d’ovella de Zapatero. Rajoy sap que si vol guanyar les eleccions ha de fer un bon paper a Catalunya, però mentre mantingui el recurs de l’Estatut al TC ho té cru. El problema és que ha esdevingut víctima de la seva creació: els seus han dit mal de Catalunya a la resta del territori i ara no saben com anar a la resta de territori aixecant el recurs.

Ha arribat l’hora que els polítics parlin clar i que no amaguin la veritat. Una part de Catalunya vol la independència. Amb mitjans, altaveus, publicitat i partits fent pinya, aquesta part podria arribar a ser important. Hem exhaurit tres models en els trenta darrers anys: el model Pujol (“Planto cara i pacto per endur-me peix al cove”), el model Maragall (“Vinc de bon rotllo, però amb fermesa federalista que ens farà canviar a tots”) i el model Montilla (“Sóc dels vostres, i em feu el llit?”) Si exigim un altre encaix, què s’hi juguen que abans de la independència ens oferiran el concert econòmic, la sobirania compartida i, si els convé, l’or de Moscou? Tot per fer-nos fer marrada. Es pensen que ens tenen la mida presa. (O veritablement... ens la hi tenen?) (17-V-10)

El TC (Tribunal Constitucional) —que no depèn del Consell General del Poder Judicial (no ho oblidéssim!)— és un òrgan polític, quatre dels dotze membres del qual tenen el mandat caducat i prorrogat, un altre recusat i un altre mort; dels sis restants, tres acaben el mandat aquest proper novembre. Aquí mateix vaig escriure que aquests senyors no són res de res, perquè, si fossin alguna cosa, haurien dit ja fa mesos que ells no podien sentenciar contra el que havia votat el poble de Catalunya i s’haurien considerat incompetents, com fan els tribunals dels pobles civilitzats. Però, no: en creure’s amb el poder de corregir el que un poble ha decidit a les urnes —democràti-cament parlant, una aberració!—, és que es creuen per damunt de la voluntat popular, i l’única cosa que fan és demostrar que són uns agents antidemocràtics.

Em diran que el nostre sistema ho permet, és clar. I els responc tot seguit: Doncs cal canviar el sistema! Allò que va dir Rajoy, que no es pot canviar d’àrbitre ni de regles de joc enmig d’una partida (ja reconeix, doncs, que cal fer-ho un cop acabada!) és absolutament fals. Si l’àrbitre es lesiona, es canvia; si es posa a pedregar i a nevar en un partit, se suspèn i es reprèn en un altre lloc. I el nostre TC no és que s’hagi lesionat: s’ha trencat el cap pel fet de voler canviar el pactes constitucionals de Catalunya amb Espanya! I no és que nevi o pedregui damunt seu: s’ha fet caure foc al damunt i s’ha autoincinerat! Res d’estrany que algun jurista declarés a “Catalunya Ràdio”, que, vist que totes les sentències dels nostres magistrats es fan invocant el nom de S. M. el Rei, el Rei ha de prendre cartes en l’afer, si no vol que, hi hagi la sentència que hi hagi, aquesta sigui un frau! A no ser que les altres instàncies de l’Estat vulguin que Catalunya no sigui una nació (si ho fos, òbviament no caldria demanar permís per existir al TC!)

Si després de tres anys i mig els agents del TC no han trobat una sentència jurídica sobre l’Estatut de Catalunya és que no cerquen cap sentència jurídica sinó política, d’acord amb els dos partits que els van nomenar: el PP, a qui li importa un rave el nostre Estatut —ho va demostrar Rajoy no responent als empresaris gironins quan se’l va interpel·lar sobre aquest afer—, i el PSOE, a qui, malgrat haver-nos-hi passat el ribot a les Cortes i al Senat, ja li va bé una nova retallada. La doble moral, un cop més, en joc: se sol·licita el respecte al TC d’una banda i, de l’altra, es manefleja per sota fent tota mena de trampes possibles.

A veure si ens entenem: la votació esperada el passat divendres 16-IV no era cap bicoca per als catalans. A la ponència d’Elisa Pérez Vera hi havia una bona i dura retallada (amputació de 15 articles i interpretació restrictiva de 20 més!), encara que, vista segons com, no era una retallada absoluta; i com que es pensava que s’empataria la votació amb un 5-5, amb el vot doble de la Presidenta Emília Casas s’hauria acabat l’afer, els catalans hauríem hagut de callar perquè hauria guanyat el denominat “sector progressista” del TC (espanyolista igual que l’altre) i amb l’argument de la por que tan bé saben esgrimir des de Madrid quan els convé (“Hauria pogut ser molt pitjor!”, ens haurien dit), ens haurien fet passar bou per bèstia grossa com si la retallada no fos un frau democràtic contra el que el poble de Catalunya ha votat.

PSOE i PP demostren el respecte que Espanya tenen per Catalunya mantenint l’article 17.2 de la llei orgànica del TC on es disposa que els seus magistrats “continuaran en l’exercici de les seves funcions fins que hagin pres possessió els seus successors”. Cap dels dos partits té la més mínima intenció de canviar-los, perquè si ara es canviés el TC, la correlació de forces canviaria, el PP perdria pes i podria passar factura al PSOE. Com deia J. Barbeta a La Vanguardia, “el PP fa trampa, la trampa li dóna resultat i no sembla haver-hi manera legal de resoldre-ho”. I seguia: “...si la nova ponència aconsegueix sis vots, l’Estatut fruit de la voluntat expressada democràticament pels catalans serà amputat, però la sentència constituirà un autèntic frau”. Justícia tardana i maneflejada, és justícia? Ho pot recolzar, tot plegat, S.M. el Rei? Per això no hem de demanar canvi de jutges sinó de jugada.

Agradi o no, el que ara tenim és això: 4 agents socialistes que es conformen amb 15 amputacions a l’Estatut més una vintena de restriccions (els que van votar sí el passat dia 16-IV); 3 agents més (un socialista i dos populars) que volen amputar i restringir més coses, especialment les que toquen la llengua i la nació (Aragón vol que hi consti una cosa així com “indisoluble unidad de la nación española”, perquè, vist que no és enze, sap que si es reconeix, encara que sigui en el preàmbul del darrera, la Nació catalana com reclama el sentit comú, no té el més mínim sentit cap TC espanyol i no es vol fer el harakiri); finalment, 3 agents populars que voldrien amputar tot allò que és nou en el nostre Estatut (i, a poder ser, anul·larien el vell i tot). Però no ens enganyem: tots 10 coincideixen en dos punts més: a) l’Estatut no es cap pacte amb l’Estat (què ens hem cregut, els catalans!), està per sota de la Constitució espanyola i de qualsevol normativa present o futura, establerta o hipotètica, perquè “a los catalanes hay que ponerlos en su sitio y hacerles notar quién manda”; b) allò que no sigui amputat, serà castrat químicament, de manera que es deixarà ben clar que els articles sobrevivents no tindran cap eficàcia ni aplicació mentre govern i Corts espanyoles no reformin la pròpia normativa (que no tenen cap ganes de reformar mentre puguin anar repartint el cafè per a tots i el finançament per al més llest).

Deixem-nos, doncs, de demanar el canvi de jutges; exigim-los que es declarin incompetents com han demostrat que són, que s’inhibeixin, si en quatre anys no han estat capaços de fer la seva feina. (A Madrid han pres els nostres polítics per l’enano de la venta; fan riure per no plorar. Montilla només hauria de fer una trucada per canviar les coses de dalt a baix: dir al Zapatero que o el TC s’inhibeix o el PSC s’independitza del PSOE!)

I els ciutadans, què hem de fer en l’ínterim? Donar les gràcies, perquè la sentència no es farà, pel cap baix, fins a l’estiu i, de moment ens ha estalviat les 15 amputacions. Qui dia passa, any empeny. Gràcies, doncs, a l’agent Manuel Aragón, que va fer llufa a la confiança del PSOE que l’havia nomenat (es tracta d’un senyor expert en l’obra d’Azaña, on es diu que caldria bombardejar Barcelona cada 50 anys!), i a Guillermo Jiménez Sánchez, nomenat pel PP, que ha de ser el ponent del proper esborrany de la sentència (té 70 anys, ja fa temps que té el mandat caducat i és molt possible que trobi una majoria per a la retallada monumental que Rajoy i Zapatero pretenen). A Catalunya li va quedant clara una cosa: que el que ella vol i vota no cap en la manera que els espanyols tenen d’entendre la Constitució. Parodiant Pere Quart: en el seu cap no hi cap el que cap en el nostre cap. I si no hi cabem, doncs haurem de marxar d’Espanya; ja saben què va passar amb Cuba: demanaven un Estatut, no els el van voler donar i els van dir “Adéu”. Les consultes del passat 25-IV en són el primer símptoma.

Els catalans, tard o d’hora, gràcies a agents com els del TC i a les altes magistratures que els ho permeten, cansats de la comèdia, faran cercle amb el dit índex i el gros, se’ls posaran davant la boca en forma d’embut-trompeta i, “Beeepppfff, que els provi!” (3-V-2010)

Es denomina biocombustible qualsevol tipus de combustible d’origen biològic, és a dir, que derivi de materials orgànics no fòssils, provinents de la biomassa (matèria orgànica originada en un procés biològic, espontani o provocat, utilitzable com a font d’energia: organismes recentment vius o el seus residus metabòlics, com ara la femta de vaca). L’interès pels biocombustibles rau en el fet de poder substituir part del consum dels combustibles fòssils tradicionals com ara el carbó o el petroli. Els més emprats avui són el bioetanol i el biodièsel. El bioetanol, també denominat etanol de biomassa o substitut de la benzina, s’obté a partir de cultius amb components de midons o sucres com ara el blat de moro, sorgo, canya de sucre, remolatxa o d’alguns cereals com el blat o l’ordi. El 2006, quan la producció mundial va arribar als 55 mil milions de litres, EUA obtingué el 36% de la producció mundial de bioetanol; Brasil, el 33,3%; Xina, el 7,5%; Índia el 3,7%; França, l’1,9% i Alemanya l’1,5. Quant al biodièsel —que s’empra com a substitut del dièsel— es fabrica a partir d’olis vegetals, usats o no (colza, gira-sol, iucapalma....). El principal productor és Alemanya (63%), seguit de França (17%), EUA (10%), Itàlia (7%), Àustria (3%)... Altres alternatives serien el biopropanol i el biobutanol... Tanmateix, tot i que els biocombustibles són considerats una energia renovable, molts experts no la consideren una energia no contaminant i tampoc una energia verda. Expliquem-nos.

Des de finals del segle XIX, la temperatura mitjana de la superfície terrestre ha augmentat més de 0,6ºC. Es preveu que l’any 2100 augmenti entre 1,4ºC i 5,8ºC. El mínim seria moltíssim (major que en qualsevol segle dels darrers 10.000 anys). I per què aquesta pujada? Pel procés d’industrialització iniciat fa un segle i mig, la tala massiva de boscos, alguns mètodes irracionals d’explotació agrícola i, sobretot, per la combustió de quantitats cada cop més grans de petroli, gas i carbó. El model de desenvolupament econòmic i energètic basat en els combustibles fòssils, la utilització dels quals augmenta el volum de “gasos d’efecte hivernacle” a l’atmosfera (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós), fa que s’elevin les temperatures (“escalfen” l’atmosfera) i es modifiqui el clima. Aquest canvi climàtic és un problema complex, que afecta tot el món i es barreja amb d’altres problemes com els del desenvolupament i la pobresa pel sol fet que les poblacions que més el pateixen en els seus mitjans de subsistència són les més pobres.

Un dels atractius dels biocombustibles és que inicialment van ser percebuts com a neutrals en l’emissió de CO2. El fet que les plantes, en créixer, per fotosíntesi emmagatzemin el CO2 de l’atmosfera i en la seva combustió com a biocarburants l’alliberin, va semblar que l’impacte s’equilibrava. (No es ben bé així perquè transport, la necessitat d’aigua dolça i dels adobs a més de tot el processament usen combustibles fòssils i l’equilibri se’n va en orris.) Tanmateix, el 23-I-08 la Comissió Europea va donar a conèixer el seu Pla d’Acció sobre el Clima i les Energies renovables: Energia per un món en canvi, on hi ha un paquet de mesures per lluitar contra el canvi climàtic després del 2012, quan expiri l’actual Protocol de Kyoto (el qual, igual que el de Rio, la majoria d’Estats s’ha passat pel forro). Es proposa que, per al 2020, la UE consumeixi en transport el 10% de biocombustibles (actualment només es cobreix l’1%), sempre que la seva producció sigui sostenible. Ara bé, les terres de conreu de la UE amb prou feines tenen capacitat per cobrir la meitat de la quantitat prevista per a l’objectiu 2020. Això suposa que la UE haurà d’importar dels països en procés de desenvolupament matèries primeres per a la producció de biocombustibles (canya de sucre, oli de palma...). Sembla que els països més ben situats són Malàisia i Indonèsia (junts sumen el 80% de la producció mundial d’oli de palma i aspiren a assolir, el 2009, el 20% de la quota de mercat de biocombustibles a Europa) i el Brasil (seves són la meitat de les exportacions mundials d’etanol i espera augmentar en un 55% la seva producció de canya de sucre els propers sis anys). Està provat que l’etanol brasiler pot reduir a la regió un 85-90% de gasos d’efecte hivernacle, mentre que el dels EUA, basat en el moresc, tan sols en redueix sols un 15-20%. Però, d’altres països també estan invertint amb l’esperança d’endur-se un tros del pastís de bicombustibles de la UE.

El debat rau a saber si els biocombustibles són tan neutrals com es pensava i si, estimulant sectors agrícoles estancats, ajudaran a fer minvar la pobresa. En el primer cas, ja hem vist que no són cap panacea. I en el segon cal fer algunes consideracions: en primer lloc, que internalitzant costos, cal dir que s’altera l’ús de la terra, es modifiquen conreus, es cremen rostolls i es remouen terrenys, alliberant així grans quantitats de CO2. (Com que la producció de plantes per a biocombustibles dóna rendibilitat cada 6 mesos i la de pastures i altres conreus és més llarga, s’han substituït, de manera que s’ha encarit el preu de la carn a l’Argentina, del moresc a Mèxic, de la farina a Europa o de la pasta sciutta a Itàlia.) En segon lloc, la demanda de biocombustibles fa que es dediquin més superfícies al seu conreu (Indonèisa ha establert que el 40% del conreu d’oli de palma sigui destinat a la producció de biocombustibles i hi ha destinat 20 milions d’hectàrees, la majoria de boscos tropicals i torbera, importants magatzems de CO2). En tercer lloc, l’augment del preu dels aliments afecta als països empobrits (Països d’Ingressos Baixos amb Dèficit Alimentari —LIFDC, sigla en anglès— i són 82 segons la FAO, 2/3 parts de la població mundial!), que no poden participar d’aquest augment, perquè la factura d’importacions d’articles de primera necessitat puja més que la d’exportacions per a biocombustibles. Finalment, les actuacions empresarials s’han fet sense ànima (com les extraccions de gas o petroli), de manera que en la cursa per convertir-se en el més gran proveïdor de biocombustibles moltes companyies, que exploten treballadors (menys d’un dòlar per tona de canya de sucre tallada al Brasil) i discriminen la dona tot i promocionar-se com a “ètiques” i “sostenibles”, vulneren el dret d’accés a la terra de comunitats jurídicament desprotegides (l’ONU ha identificat 60 milions de persones amb perill de desplaçament de les seves terres per dedicar-les a la producció de biocombustibles.)En definitiva, en una cursa en què novament els pobres resulten els més perjudicats, la UE s’ha de replantejar la seva política de biocombustibles. Proposaria cinc punts: 1) eliminar la meta del 10% per al 2020; 2) crear les condicions de compra de materials per a biocombustibles a aquells països menys “explotadors” i aquells conreus més eficients; 3) invertir de manera més eficient (fins i tot tecnològicament) les enormes quantitats previstes per al subsidi de la producció de biocombustibles a través dels aliments; 4) promoure les condicions socials i ambientals que permetin que l’ús de biocombustibles, més enllà del negoci, incideixi verament en l’arrest del canvi climàtic, permeti als països productors una tecnologia que els ajudi a reduir la dependència del petroli i ofereixi oportunitats de desenvolupament rural a les poblacions més necessitades; i 5) promoure la investigació en biocombustibles de segona generació: algues, deixalles forestals i agrícoles i altres tipus de residus. (19-IV-2010)