Lluís Busquets i Grabulosa

(Una lectura de Quadern d’Aram)

El fet que d’ençà de l’edició de 1997 ja n’hagin sortit dues més —la de les O.C. (2000) i la didàctica de la Col·lecció “Educació 62” (2008)—, a banda de les versions a l’italià, al francès i a l’armeni, i sigui lectura del batxillerat, Quadern d’Aram, la darrera novel·la de M. Àngels Anglada (1930-1999), torna a situar-se al pinacle de l’atenció literària. Aparentment simple, és densa i complexa, no pas fàcil d’esprémer. Anotem, d’entrada, que l’autora segueix palesant-hi els quatre pilars que conformen la seva obra: l’amor a la llengua, l’escriptura lírico-elegíaca (es definia com “una poeta que escrivia novel·les”), la memòria i el compromís. Aquí, aquests dos darrers s’hi donen la mà, perquè el text esdevé memòria i denúncia del calvari armeni (pel cap baix, 1.600.000 assassinats entre 1915 i 1916: un veritable genocidi encara que aleshores la paraula no existís!).

Si la història narrativa té com a protagonistes Marik i el seu fill Aram, la narració de la història inclou el pare i marit, Vahé, professor i poeta, assassinat pels turcs el 1915 als encontorns de Trebisonda (i construït, segons confessa l’autora, sobre la figura històrica del poeta Daniel Varujan). La dona (32 anys) i el seu fill Aram (11 anys) escapen de la massacre a causa d’un peregrinatge al monestir de Narek, a frec del llac Van, des d’on amb uns parents, amb suport rus, poden escapar de la persecució turca per Pèrsia fins a la Transcaucàsia russa. Van a parar a Jerevan (avui Erevan, capital del que resta d’Armènia), on són acollits a casa d’un metge, però des d’on s’exiliaran cap a Atenes i Marsella (França) el 1919, on podran refer la vida. En efecte, segons el dietari que comença Aram als 15 anys a Atenes en un Quadern —veritable actant de la novel·la com a material de treball de la narradora, perquè també hi escriurà Marik—, ell s’enrolarà com a bus amb els Kondos (pescadors d’esponges, corall i recuperadors de tresors en vaixells enfonsats) fins que, en saber com van assassinar Vahé a punyalades —cosa que el converteix en una “màscara d’odi” i li fa confessar a la mare que és capaç d’entrar a la FRA (Federació Revolucionària Armènia) per venjar-lo—, tindrà un accident de descompressió. Això no obstant sabem que acaba promès i casat amb Alèxia Kondos, entorn de 1925; també Marik, l’any 1923, als 40 anys, ha refet la vida esposant en segones núpcies el sacerdot armeni de la comunitat marsellesa. De fet l’acció de la història acaba abans de 1926, data de publicació del llibre de Josep Burtt: The people of Ararat (Londres:Hogarth Press, 1926), per al qual treballa Odisseas X, segons ens informa al cap VII de la novel·la, quan Odiseas X, col·lega de Vahé, va a Marsella a informar mare i fill sobre els detalls de la seva mort.

La narració, tanmateix, no acaba aquí: la narradora es demana per quines raons el Quadern —en el qual, a la part final, Aram sols hi grapava informacions dels diaris sobre les venjances armènies contra els responsables turcs de la massacre— hauria anat a parar als Kondos, arrelats a Cadaqués (un descendent dels quals l’hi hauria deixat per fotocopiar-lo) i, entre les seves càbales, no descarta que Aram o els seus descendents acabessin enrolats en la lluita armada de la FRA. De fet, a l’Epíleg, identifica els germans Aslanian que haurien combatut els nazis prop de París com a fills d’Aram... Pitjor: En un Epíleg provisional —publicat tant en l’edició del 2000 com la del 2008— el nét d’Aram hauria estat còmplice d’un atemptat a l’ambaixador turc a Roma, i es diria Max Kilndjian. Què significa aquest interès per fer acabar Aram o el seu llinatge dins la lluita armada armènia? (De fet, Aram ja ens informa en la novel·la de les execucions de Mehmet Talaat, Behaddin Txaquir, Djemal Azim, Ahmed Djemal i Ismail Enver, tots “jovers turcs” del partit “Unió i Progrés”, responsables de la massacre armènia i executats d’acord amb l’Operació Némesis durant els primers anys vint; tanmateix, atès que per a ell resta viu el doctor Nazim Fethi, la narradora no s’estalvia d’informar-nos que també va ser venjat —penjat— la tardor de 1926 en la Nota final, que forma part de la novel·la, i on ens ofereix bibliografia suficient sobre la causa armènia.) Anglada volia seduir el lector perquè, com va declarar, els homes som “massa oblidadissos, o considerava els justiciers armenis veritables executors de la justícia que no es va voler impartir a nivell internacional? El desig de l’autora sembla evident, encara que ens sorprengui: la revenja dels armenis envers els turcs trena part de la novel·la i no en podem prescindir a l’hora d’interpretar-la.

Cert, a la novel·la s’hi entrellacen esperit i matèria. Marik i Aram passen un calvari material, però troben també solidaritat arreu, des del punt de vista personal, comunitari (la fraternitat armènia!), social i internacional (com per exemple el NER: Near Est Relief, ‘Socors al Proper Orient’). Matèria i esperit. En el fons, les vides, per ferides que resultin materialment, poden refer-se si l’esperit no ha estat dallat; vet aquí el missatge positiu d’Anglada fent esposar els protagonistes vius de la tragèdia —l’amor sempre present!—, és a dir, fent-los començar una nova aventura, encara que de forma molt diferent (ella, des de la tendresa assossegada; el noi, des del desig i el desassossec). Per això, la religió hi és present, no sols en el consol espiritual i conservació de la flama de la nació armènia sinó per preservar-ne els signes d’identitat i mantenir les pròpies arrels en tots els aspectes: celebracions festives, cants, menjars, tradicions, cultura... En aquest sentit actua també la literatura, present a tot el llibre en els versos dels poetes que n’entrellacen les pàgines, i que són molts —alguns traduïts per l’autora al català—, exactament i per ordre de naixença, aquests: Grigor de Narek (944-1010), Nahabet Kučak (1500-1592), Daniel Varujan (1884-1915), Rubén Sevak (1885-1915), Ran Nazariantz (1886-1962), el contemporani Vahé Godel... Ells són els guardians i valedors de l’ànima armènia que persisteix en el temps malgrat les circumstàncies d’opressió sofertes. Però, n’hi ha prou amb l’esperit per contrarestar el mal i sobreposar-se com a poble a l’enemic que et vol aniquilar? Mantenir l’ànima, en una paraula, és suficient? Aquest és el fons mental de la novel·la i sembla que l’autora ens vulgui advertir del parany de la ingenuïtat fent-nos conscients de la insuficiència de la literatura. Quan corres perill d’anorreament per part d’un enemic potent, enllà de l’esperit, cal una altra mena d’intervencions. Vet aquí el significat de la novel·la: Malgrat la sofrença, els trastorns i el dolor causat per les injustes persecucions a què podem estar sotmesos, si salvem la vida, la majoria dels humans som capaços d’aguantar, d’adaptar-nos i de refer-la com sigui, però sense deixar de mantenir en el nostre horitzó la lluita sagrada —encara que hagi de ser violent, si està en joc la supervivència— a favor de la terra dels pares i la memòria viva d’aquells que no la van salvar, l’assassinat gratuït dels quals ja els enalteix per sempre.

Entenguem-nos. Que l’autora doni la possibilitat d’una sortida violent a un dels seus protagonistes o al seu llinatge (i negar-ho és no voler llegir la novel·la!) no vol pas dir que estigui a favor del terrorisme, sinó que desitja que els seus lectors entenguem que, enllà del fet que tota violència engendra violència (i, constatant les venjances queda del tot demostrat), també hem d’entendre que la literatura, per ella mateixa i per important que sigui, esdevé insuficient a l’hora de resoldre problemes supereestructurals com els polítics. I això ens ho palesa amb esborronadora sinceritat i lucidesa: els justiciers armenis (susceptibles de ser qualificats com a “terroristes”), sorgeixen precisament de la manca de justícia internacional. La zona de Van, ara i avui, és part de Turquia, perquè aquella part d’Armènia per la qual haurien mort Vahé i tants milers d’altres armenis... ha romàs anorreada; no debades l’autora ens diu a la cronologia final: “l’Armènia de Turquia va ser esborrada del mapa”. (28-VI-09)