Ara resulta que els funcionaris del FMI (Fons Monetari Internacional) desplaçats a Espanya exigeixen a les “Caixes d’estalvis d’importància sistèmica” (llegeixin la Caixa i Caja Madrid) que es “transformin en societats per accions”, i encara, que ho facin “de pressa”. Els senyors del FMI, que cada dia dubten entre l’austeritat per frenar el dèficit o mantenir estímuls fiscals per créixer, encara que donin alguns consells acceptables (reduir la presència de polítics a les Caixes i dotar-les de mecanismes capaços d’atraure capital estranger), haurien de ser més humils: no saben que toquen justament un dels voravius de la Caixa. Ens volen “anglosaxonificar” —les “building societies” del Regne Unit, des de finals dels 80 es van anar convertint en banques privades— com si la major Caixa dels EUA, Washington Mutual, en plena bombolla immobiliària, no hagués fet fallida el 2008 i estat venuda a JP Morgan Chase amb un cost a l’erari públic de 124.600 dòlars. Enllà de l’Americosaxolàndia existeix Europa, amb una Alemanya on funcionen territorialment, amb trifulgues, cinc-centes Caixes entorn dels onze bancs públics dels länder (i segurament s’agruparan en espais més amplis), per no parlar de la francesa Caisse Nationale des Caisses d’Épargne (quarta entitat financera!), o del cas de Noruega, on les Caixes emeten quotes participatives (i ningú pot tenir més del 10%), o del d’Àustria, on s’agrupen en fundacions que tenen un banc. Quan Standard & Poor’s manté alta la qualificació de la Caixa i Caja Madrid des del 2008, més aviat ha de fer por tocar res.

O és que el FMI va predir l’actual crisi i avisar de com sortir-nos-en? No. Més aviat va ser còmplice consentint, callant i donant ales als que ens han conduït a la penúria financera actual. El FMI sovint s’equivoca (demanin-ho als argentins o els brasilers, que van poder reflotar-se perquè no els van fer cas) i només toca a sometent, és a dir, a intervencions de l’Estat, en èpoques de crisi, quan veu augmentar el seu dèficit. I no deixa de ser vergonyós que ens vulguin dir com hem d’apagar el foc que també ells han ajudat a provocar.

L’economista Nouriel Roubini, professor de la Universitat de Nova York, sí que va ser un dels pocs que va preveure la crisi, com advertí a Davos i en un article al “Financial Times”, on adduïa que la caiguda d’Espanya seria un desastre per a la zona euro. Per evitar-la, segons ell, calia un pla de consolidació fiscal creïble, amb retallades dràstiques de la despesa pública en lloc de pujades d’impostos, per aconseguir una devaluació interna mitjançant baixades salarials i reformes estructurals generadores de competitivitat. Per què no se li va fer cas, al seu moment? Per què s’ha deixat que l’atur ultrapassi la barrera del 20% (a Catalunya es frega el 18%!) si mai no s’hi havia d’arribar? Ara, ens agradi o no, ja tenim aplicades les receptes de les retallades en la despesa pública i les baixades salarials (aquí combinades, diuen, amb pujades d’impostos). No crec que les mesures en la despesa pública siguin prou dràstiques, perquè el govern central no s’atreveix ni tan sols a suprimir els ministeris amb competències passades a les autonomies. Encara menys, a reelaborar la inversió faraònica del pla de l’AVE (1.800 km de línies en servei i 2.200 km en construcció), un model insostenible econòmicament, rebutjat per EUA o França, ja que els 50.000 milions gastats en projectes no tindran prou viatgers ni tan sols per pagar el manteniment de les línies, com denunciava l’“Avui” del passat 23-V, un tema que dóna per dedicar-hi un altre article. Tampoc no gosa reformar el mercat de treball, que és dual i ineficaç, ja que el 30% de treball és temporal, i genera col·lectius desprotegits, mentre el treball fix té una protecció excessiva (45 dies/any treballat en els acomiadaments improcedents és de les més altes de l’OCDE).

Mentrestant, en temps de vaques magres, Catalunya sempre ho paga. És igual que fem mans i mànigues per esforçar-nos a fer sobreviure una estructura productiva, que va fer els deures en temps de vaques grasses, i ara està conformada per petites i mitjanes empreses orientades a l’exportació. Ara aquestes demanen infraestructures i els ensenyen la tisora. Just quan la quota ferroviària de mercaderies ha caigut del 7% de l’any 2000 a l’actual 5%, just quan està provat que una via de passatgers i mercaderies que connectés l’eix ferroviari mediterrani (que acumula el 40% de les exportacions de l’Estat) seria rendible (ara Espanya té entorn d’un 3% de passatgers per km/any, quan Itàlia en té entorn d’un 8%, Alemanya entorn d’un 20% i França passa del 40%).

I la prova és que, més enllà de balances fiscals i pactes de finançament per a tots, Espanya deu a Catalunya, des del 2007, vora 1.000 milions € en infraestructures (976 per ser exactes) corresponents als diners no liquidats dels exercicis anteriors i que no s’han assignat a cap projecte per al 2010. El càlcul és senzill de fer. El 2007, sobre uns pressupostos generals de l’Estat de 21.335 milions € (18,85 per a Catalunya), pressupostà per al nostre territori 4.020 milions, n’invertí realment 3.208 i, per tant, queden pendents d’assignar, 501. El 2008, sobre 23.318 milions € (18,72% per a Catalunya), pressupostà inversions per 4.506, n’invertí 3.532; queden pendents, 548. El 2009, sobre 24.948 milions € (18,72%), se’n pressupostaren 4.670 més una partida addicional de 800 (5470 en total); se’n gastaren 4.809, de manera que quedaven -139 a favor de l’Estat. Sembla que aquest 2010, sobre 24.087 milions € del total de pressupostos (el 18,64% per a Catalunya), la inversió pressupostada és de 4.490 (més una partida especial de 358,3 que encara no se sap si es volatitzarà ), però dels 3.260 que Foment ha de retallar, en toquen entorn de 600 a Catalunya, de manera que en tindrem uns 110 de dèficit amb l’Estat. Total: 501+504-139+110= 976 milions €.

En altres paraules, Catalunya sempre paga els plats trencats en temps de crisi. Ens volen canviar la Caixa i ens estafen inversions en infraestructures. La disposició addicional 3ª de l’Estatut, vigent fins al 2013, s’havia dissenyat per pal·liar-ne el dèficit històric i amb la previsió que les inversions de l’Estat seguirien creixent com el període 2004-2008. Amb la reducció de despesa, Catalunya no sols pateix una pèrdua d’inversió neta, sinó que la inversió dels anys de vaques grasses sols haurà servit per finançar obres que duien un gran retard històric com la T1 aeroportuària o l’AVE. Just ara,quan calia pensar en el port, l’adaptació del corredor mediterrani o les rodalies, ens quedem un cop més amb un pam de nas. Aquesta jibarització de Catalunya i l’argentinització d’Espanya contribueix a obrir els ulls a molt ciutadans que van fent cada vegada més seu el viatge del catalanisme cap a la independència. (14-VI-2010)

0 comentaris: