No els parlaré de la manifestació d’abans d’ahir, promocionada per Òmnium Cultural i anunciada fa quinze dies pel mateix President Montilla, a penes no es va saber la sentència contra el nostre Estatut del Tribunal Constitucional (TC); sabia que si no l’anunciava, li passaria pel damunt. Escric abans que no es produeixi i, quan vostès llegeixin, ja sabran quina mena d’eslògans es van emprar (a més de l’oficial, vull dir, aquest equívoc “Som una nació. Nosaltres decidim!”) i quina mena d’èxit ha tingut una manifestació convocada un dissabte de juliol.
El que els recordaré és que, fa uns mesos, si li demanaves al President què passaria amb una sentència negativa del TC, deia que tenia un pla B. “Quin és?”, li demanaven. “Si el dic, ja no seria pla B!” Ara ja sabem que no hi havia pla B. I és que de plans B només n’hi podia haver cinc, i els polítics no han pogut assolir-ne cap ni estaven gaire disposats a dur-ne algun a terme. Eren aquests cinc: 1) Aconseguir que no hi hagués cap sentència i que el TC es considerés incompetent per corregir un text referendat a les Cortes i per la ciutadania; 2) Canviar els membres caducats del TC i fer-li entendre que no es podia sentir legitimat a cometre un atemptat antidemocràtic de passar per damunt de la voluntat d’un poble; 3) Elevar a un tribunal superior (Europa/Estrasburg) les circumstàncies il·legítimes en què s’ha produït aquesta sentència (això encara es podria fer, amb eficàcia executiva o teòrica: ens cal saber d’una una instància judicial externa, si un Tribunal sortit del poble pot legislar contra del poble); 4) Fer venir tots els diputats catalans a Catalunya i independitzar el PSC del PSOE; 5)Convocar un referèndum immediat. Han estat impossibles 1) i 2); no he sentit parlar de 3); el PSC-PSOE no està disposat a 4); tampoc CiU està disposat —i, segurament fa bé— a 5). I diu que “decidim nosaltres”?
La cosa és clara: Catalunya no cap en la Constitució del 1978 segons el desprestigiat i antidemocràtic TC; la voluntat del poble de Catalunya ha quedat alterada de dalt a baix. El TC s’ha quedat sense ètica i sense estètica. Servidor no va votar aquest Estatut retallat i, per tant, ens han de deixar fer una altra consulta pagant-la ells, és clar. No ens podem conformar amb el dret a la protesta (només faltaria!), però res més. A Madrid els dos grans partits polítics es freguen les mans: “Objetivo cumplido”, se li va escapar a Zapatero. Ens han etzibat el trágala i ens l’hem d’empassar amb patates. “Se van a manifestar y ya está”. “Esos catalanes... ¡En septiembre ya ni se acuerdan! Y luego, elecciones.” Ens tenen la mesura presa.
Consti: el passat dia 28-VI ho van brodar. Van fer pública la decisió final (el fallo) del recurs del PP (i a mitges tot anul·lant una catorzena d’articles i deixant a la seva interpretació no pública vint-i-set més!) i es van deixar al calaix els recursos del Defensor del Poble i els de les comunitats de Rioja, Balears, València, Aragó i Múrcia. Ni els polítics van poder sortir a la TV i parlar de matisos de la sentència perquè... ni tan sols no la tenien sencera.
A poc a poc s’han anat sabent coses, que vostès ja hauran llegit. Entre els catorze articles retallats, no té cap eficàcia jurídica que siguem una”nació”, el català no serà llegua “preferent”, res de Tribunal o “Consell de garanties estatutàries”, Caixes, Bancs i assegurances dependran de la metròpoli així com el dret civil (la justícia s’ha endut una bona queixalada), res d’establir i regular tributs, el Síndic de greuges s’haurà de pintar a l’oli el seu caràcter exclusiu i la llei Castells sobre finançament, això és, que la Catalunya donant no quedi pitjor que la comunitat que rep per manca d’esforç fiscal... Si hi pensen veuran que es tracta del nucli dur de l’Estatut, digués el que digués la senyora de la Vega i alguns, com deixar de considerar la llengua catalana com a preferent en l’administració i els mitjans públics del país, fins i tot podrien suposar una regressió. Entre els altres vint-i-set articles que han sofert la castració química d’una reinterpretació hi ha el tema de les competències exclusives, compartides i executives...
No els vull pas entretenir en detalls. La trompada és semblant a la que van rebre els bascos amb el “Pla Ibarretxre”, aprovat el 30-XII-2005 al Parlament de Vitòria, però rebutjat a les Cortes de Madrid l’1-II-2005. Podríem repetir les frases d’aleshores. “Vinc amb la mà estesa; espero que no la rebutgi”, etzibà Ibarretxe a ZP. La clau del conflicte basc és “el dret a decidir” dels bascos” i “l’obligació de pactar entre tots” un marc juridicopolític perquè Euskadi encaixi a Espanya “amb amabilitat, ja que la convivència no es pot imposar”. Amabilitat? Si per part d’Espanya hi hagués amabilitat no ens haurien de refregar vuit vegades en la sentència això de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. ZP va respondre amb l’argument tronat de sempre: “Si vivim junts, junts hem de decidir”. Una cosa així com que, si jo visc en una comunitat de propietaris, els veïns de dalt o de baix m’han de dictar on vull anar de vacances o de quin color he de pintar el menjador de casa.
Bé, ja som on el dos grans partits volien que fóssim. Ben eixalats bascos i catalans. Els pactes constitucionals, trencats. Però, nosaltres, acatant, per disconformes que estiguem. Ells seguiran carpetovetònicament mirant de tornar enrere l’Espanya de les autonomies sorgida per necessitats de la transició. Ara ens diran que és molt cara i que hem d’estalviar; o que les perifèries tenen massa pes en les decisions polítiques del centre; o que hem de canviar la llei d’Hont; o que el Noguera-Pallaresa és un riu castellà perquè s’aboca a l’Ebre, que no neix a Catalunya.
A curt termini no passarà gran cosa. La manifestació d’abans d’ahir, un 11 de setembre més exaltat, eleccions (el Papa a la Sagrada Família entremig), probable canvi de govern que tornarà a tenir l’aigua al coll perquè fiscalitat i finançament tornen a ser seus i les balances fiscals començaran a anivellar-se ad kalendas graecas.
A llarg termini, sí, que passarà. Enllà de la ignomínia i la humillació, el bloqueig i el retrocés, que suposa la sentència del TC, enllà de la trencadissa estructural d’una Espanya que s’aguanta amb guetes, la confiança s’ha trencat (per sempre?) i ha fet obrir l’ull. Potser mai no l’havíem d’haver atorgat del tot, la confiança, perquè no la mereixien. El 28-VI marcarà un abans i un després del nostre dret a decidir. Uns altres pactes? Un nou estatut? Per què? O anem a una altra Constitució o res.
El trencament és més a prop que mai. L’autodeterminació, també. Espanya ja pot començar aprendre a mimar-nos perquè ineluctablement tenim els peus més fora que dins... A Catalunya no ens caldrà dir “Adéu, Espanya!”. El TC ha començat a dir, de part d’Espanya, “Adéu, Catalunya!” I, si hem de seguir així, que els provi! (12-VII-2010)

0 comentaris: