La locució “de nyigui-nyogui” s’aplica a coses fetes de qualsevol manera, de construcció defectuosa. La gent l’emprava davant les fotografies de les torres d’electricitat caigudes per la nevada del passat 8-III: “Semblen de nyigui-nyogui”. Disset línies elèctriques, segons Josep M. Rovira, director general d’Endesa a Catalunya. Déu n’hi do! Assegurava que s’havien gastat 540 milions a la província de Girona i que havien complert els terminis a l’hora de fer les subestacions de Forallac, Vall-Llòbrega i Cassà. Però es queixava de la manca de la línia Olot-Serinyà-Figueres i deixava sense explicar per què, amb la MAT i tot, els problemes s’haguessin esdevingut igualment. “La situació no l’hem creada nosaltres”, assegurava. Doncs, qui? Els follets?

Ara que hem passat l’antiga Setmana Santa —tot i que el viacrucis de l’allau de ciutadans amb dret a reclamar indemnitzacions no s’hagi acabat— és l’hora de preguntar-se si és el país el que és de nyigui-nyogui o som els ciutadans els que no estem avesats a exigir el que ens pertany i reclamar els nostres drets; és a dir: ¿som nosaltres els qui, a còpia de rebre, ens hem acostumat a parar els cops sense la més mínima queixa? Som els ciutadans de nyigui-nyogui? Opino que el país seria menys de nyigui-nyogui si, algunes coses, la ciutadania no les permetés.
Escriu això qui, al llarg d’aquest darrer any, ha hagut de suportar a sota casa seva un generador (segons el responsable esmentat, Endesa pot disposar de 170 grups electrògens) tres temporades —la més llarga va durar tres setmanes; la més curta, una—, perquè després de les dues primeres panes (m’ho van explicar els propis treballadors) s’havien arranjat les coses amb nyaps i bunyols i no s’havia canviat la línia com calia. Tres vegades. Qui és el responsable d’aquesta despesa gratuïta? Ah! Quan quedàvem sense corrent, no se’ns acudís trucar a la companyia. Sortia una veu que deia que les línies estaven ocupades. A totes hores. Per què ho permetem, això, els ciutadans? Per què ho permeten, les nostres autoritats, que se’ns rifin així?
El mateix s’esdevé si vostè té un problema amb la seva companyia de telefonia. Li surt una veu enllaunada sud-americana de vés a saber on (on és més barata, és clar), a qui li importa un rave el seu problema, la qual pot acabar posant-te música, dient que no es retiri que et passa amb no sé qui i, al capdavall, tallar-te. Com si et pengessin el telèfon. Per què ho permeten, això, les autoritats? Per que ho permetem, els ciutadans? (Demanin sempre el nom de l’operadora i queixin-se, sisplau!) Desitjo que vostè tingui sort i que no sigui internet allò que li falli, perquè pot estar mig mes desconnectat, encara que el necessiti per a la feina...

Els posaré un parell d’exemples barcelonins. No fa gaires mesos s’inaugurà l’intercanviador de Provença, capaç de connectar les línies 3 i 5 de metro amb els Ferrocarrils del a Generalitat. El carrer Balmes portava més d’un any amb la circulació reduïda. Marbres i cintes transportadores. Fantàstic. Però a la primera ploguda van sortir goteres arreu. Qui se l’encarrega, qui se’n fa responsable d’una obra mal feta?

De poc, també, en algunes estacions d’autobusos, s’han posat panells indicadors dels minuts que falten perquè els vehicles de les diferents línies arribin. S’hi deu haver dedicat una despesa milionària. Semblava com si Barcelona no volgués perdre el tren d’Europa. Però, en una estació d’autobusos tan poc cèntrica com la del passeig de Gràcia-Diputació (en sóc usuari) el panell mai no va. Algun càndid va deixar anar al meu costat: “Van amb energia solar i, és clar, com que no fa sol...” Però amb sol tampoc no van. Qui se’n fa responsable, d’aquest mal funcionament? Per què les autoritats pertinents no diuen res? Per què ho permetem, els ciutadans? El mateix s’esdevé amb els semàfors plans. Han de ser més eficients? Han d’aguantar més la pluja? Doncs, noi, els passa com amb els altres... Si plou i no van, autosemaforitzem-nos!

Mirin, inferint totes aquestes dades, la conclusió no pot ser altra que aquesta: els ciutadans som de nyigui-nyogui perquè les autoritats també ho són i ens hi volen. I la prova és que el dia de la nevada ningú no va ser capaç d’informar de res que servís a la ciutadania: trànsit, mitjans, escola... Valgui aquest exemple. A un quart de sis de la tarda havia d’acompanyar el meu fill a recuperació mèdica. Esperàvem l’autobús a l’altura de Travessera-Balmes. Nevava, però no pas una cosa de no dir. Els cotxes circulaven com en un dia de pluja. L’autobús trigava més del compte, això sí. Anar esperant sota la marquesina. Al cap d’una estona va apropar-se una unitat mòbil de “RAC-1”. Una noia va treure el micro per la finestra i va demanar, sense dirigir-se a ningú en concret de la munió de gent que érem sota l’aixopluc: “Estan molt enfadats?” La majoria vam fer cara de fora de joc. “Ah, no ho saben? A les cinc s’ha donat l’ordre als autobusos perquè ja no circulin més.” “Gràcies, senyoreta.” Tothom va desfilar resignat. Ases dels cops, bèsties de càrrega. El meu fill (10 anys) em diu: “I ens ha d’avisar una emissora privada? No ens pot avisar un guàrdia o algú de l’Ajuntament?”

No parlaré del senyor Boada pixant fora de test. Ell no era pas més responsable que d’altres. Els guàrdies de trànsit, en comptes de posar ordre, posaven multes. (Més de 30.000 euros per mals aparcaments?) Fixin-se on arriba la ceguesa dels nostres cappares que, el divendres següent, atesa la situació de la costa gironina i empordanesa, després de no haver estat capaços de donar la més mínima ordre quan era necessari, es demanà a la ciutadania que no acudís a les segones residències d’aquelles zones per no sobrecarregar unes línies ja prou deficients. És a dir, vostè podia tenir un arbre damunt del teulat amb les corresponents filtracions, la caldera de la calefacció feta xixina per manca d’electricitat o tot casa seva amb una ferum de mil dimonis provenint de la cuina per tot el menjar que se li havia malmès, però s’havia de fer fúmer, perquè se li aconsellava que deixés aquells problemes per la setmana següent! I, els ciutadans som tan mesells i tant de nyigui-nyogui que... vam obeir.

Un darrer exemple. Uns coneguts havien d’anar a Olot. Podrien passar pel túnel de Bracons? Trucada telefònica. Els aconsellen que ho consultin a Trànsit de la Generalitat per internet. S’hi connecten. Però, oh meravella!, a la xarxa de carreteres de la Generalitat el túnel de Bracons no apareix! Tornen a trucar. “És que fa poc que s’ha inaugurat!” “No, escolti: jo hi vaig passar fa un any! ” “Glups!” “Em pot donar el telèfon de Trànsit?” “Aquestes hores no hi ha servei... Truqui al 012.” Ho fan. “Puc passar pel túnel de Bracons?” “No. Els camions ...” “Seria un turisme...” “Ah, així pot passar-hi sense cap problema.” “Moltes gràcies”. Hi devien passar a quarts de dotze de la nit. En fila índia i aturant-se a trams per deixar circular la rècula de vehicles en sentit contrari. Cinc o sis elevadors en tot el tram amb operaris que arranjaven qui sap què (goteres, conduccions de llum, d’aigua...?) Sortosament ho feien a la nit perquè el dissabte i el diumenge la circulació pogués ser fluïda. Quin detallàs! Des de la meva poquesa de nyigui-nyogui no em queda sinó fer una reverència: “Gràcies, bwanes!” (5-IV-2010)

0 comentaris: