El passat octubre, en plena discussió sobre la llei orgànica dita “de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo” (aprovada a les Cortes el passat 17 de desembre per 184 vots sobre 350), l’Institut Borja de Bioètica (IBB) —que se situa ell mateix en pro “d’una ètica de màxims d’orientació cristiana”—, amb seu a Esplugues de Llobregat, va donar a conèixer el document Consideracions sobre l’embrió humà que va portar molta cua. Són deu pàgines de la publicació periòdica “Bioètica & debat” (v. 15, núm. 57), signada per deu integrants del Grup Interdisciplinari de Bioètica de l’esmentat Institut, sis dels quals són metges amb màster de bioètica com el seu president, el jesuïta Francesc Abel Fabre, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, un catedràtic de Biologia com és l’escolapi Ramon M. Nogués, dues professores universitàries titulars de Bioètica i Filosofia com son Ester Busquets i Begonya Roman, i una jurista com Núria Terribas. Ara que ha passat la tempesta, és bo parlar-ne.
El ponderadíssim document, accessible a <http://www.ibbioetica.org/es/ img/home/BD_57_esp_F>, té, enllà de la introducció i el resum conclusiu, dues parts. La primera desplega tres tipus de consideracions: I) les dades científiques sobre l’embrió humà (el seu estatut biològic, diríem, de manera que hi és considerat embrió humà en les diferents etapes del seu desplegament, però no pas sempre amb la consideració de vida personal); II) les consideracions ètiques (i el quid de la qüestió rau a delimitar el moment en què comença l’embrió humà a adquirir la condició de persona); III) el seu estatut jurídic en els àmbits del dret constitucional i del dret civil, espanyol i europeu. A la segona part l’IBB es posiciona davant de la investigació i teràpia en els primers estadis del desplegament embrionari, la reproducció assistida i la interrupció voluntària de la gestació.
Pel que fa a I) cal retenir que només “al final de la segona setmana, el preembrió està implantat” i sols “a partir del dia 18è comença la formació de l’estructura inicial del sistema nerviós o neurulació.” Per tant, fins que no es donen determinades condicions —informació genètica bàsica, implantació, morfologia mínima i circulació fisiològica maternofetal— no sembla que es pugui parlar, encara que hi hagi vida humana, de cap persona. El document es posiciona dient que l’inici del caràcter personal de l’embrió humà cal situar-lo “no pas abans de la implantació completa (dia 14è després de la fecundació) ni més enllà de la setmana 1a del desplegament embrionari (setmana 12a de la gestació). Quant a II) s’hi expliquen les tres postures sobre l’embrió humà: considerar-lo persona des del moment de la fecundació; fer-ho a partir d’estadis posteriors del desenvolupament embrionari i fetal (postura de l’IBB); considerar-l’hi sols després del naixement. Pel que fa a III), es recorre fins i tot al Tribunal Constitucional que declarà que “la vida no és cap realitat fins a l’inici de la gestació (implantació de l’embrió en l’úter de la mare) i, per tant, no es pot parlar d’avortaments d’embrions in vitro ni tampoc intra utero abans de la implantació”.
En relació al posicionament de l’IBB es consideren acceptables “totes les tècniques anticonceptives”, incloses la contracepció hormonal i la píndola postcoital, sempre que es derivin d’una decisió responsable. S’accepten també fins al dia 14è totes les intervencions sobre l’embrió humà o sobre els gàmets masculins i femenins. Pel que fa a l’obtenció d’embrions per a la investigació, es considera acceptable el fet d’aprofitar els embrions sobrants de la reproducció assistida, amb permís dels titulars, o els pseudoembrions generats mitjançant la tècnica de transferència nuclear. En canvi, per no banalitzar la reproducció humana i entrar en la seva comercialització, es rebutja la creació d’embrions en laboratoris. Quant a l’avortament, es pondera el conflicte de valors entre l’autonomia de la dona i la vida del fetus i permet que la dona, des dels seus valors, prengui una decisió conscient. Finalment, admet el denominat quart supòsit —el document el descriu com “avortament a petició— , més enllà dels altres tres (afectació del fetus, risc greu de la salut de la mare o violació),” com a resposta jurídica, regulada per una llei de terminis, a una situació present ja tolerada. De fet, en determinats supòsits de conflicte greu de valors, la despenalització de la interrupció de la gestació s’entén com un gest de comprensió i acollida envers persones situades en circumstàncies difícils, susceptibles de convertir en càrrega molt pesada la joia de l’inici d’una vida.
Deu dies després de la publicació del document (19-X), els bisbes catalans van expressar en una nota que les opinions del document de l’IBB no estaven d’acord “amb la doctrina catòlica” repetint “la defensa de la vida humana en totes les fases de la seva existència”, com si les investigacions biomèdiques actuals no existissin. La resposta de l’IBB, signada pel seu president, tornava a la ponderació: la postura de l’IBB no és favorable a l’avortament com a principi moral bàsic; una llei despenalitzadora de l’avortament no implica cap legitimació social ni cap legalització de conductes generalitzables, i sí un canvi de marc jurídic de seguretat per a les persones; la llei no obliga ningú i deixa decisions a la consciència individual de cadascú; els cristians han de seguir criteris de consciència certa, cosa que reclama formació moral (formació en tots els àmbits, fins i tot el biomèdic, goso afegir). El novembre, el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el gos d’atura del Cardenal Rouco Varela, el polèmic i controvertit bisbe Martínez Camino, recordà que el Codi de Dret Canònic estableix excomunió per als qui han estat cooperadors directes d’un avortament realitzat i per als catòlics que votessin una llei que despenalitza l’avortament. (El Cardenal, però, afegíque el Rei la podia signar sense caure en aquest supòsit!)
Evangeli pur, com veuen. Sortosament, que jo sàpiga, cap diputat dels que votà la llei va rebre la butlla d’excomunió. (Martínez Camino resulta ben poc coherent!) Tanmateix, ens adonem que ni a Catalunya ni a Madrid, els inflexibles bisbes es preocupen de fer-se càrrec de la situació dramàtica d’una dona que per raons serioses es planteja d’avortar (allà, la ministra d’Igualtat comparà l’avortament amb “arreglarse las tetas”!) ni interpreten rectament la llei de despenalització de l’avortament ni reconeixen la funció legislativa d’un Estat no confessional, laic, amb una societat religiosament plural. A veure quan entendran els prelats que l’Estat no està obligat a ajustar les lleis civils ni a la doctrina de l’Església catòlica ni a les creences islàmiques. Seria una arbitrarietat injusta en un estat democràtic. Davant de la tragèdia d’un avortament, l’Estat ha de legislar per anular la pressió sobre la dona que es troba en aquest conflicte i perquè es pugui realitzar en condicions sanitàries correctes. L’Església, a la qual ningú no prohibeix proclamar la seva doctrina —però la proclamació no és imposició—, hauria de procurar incidir en la ponderació ètica dels seus fidels en conflicte (aquesta fase l’Estat no la pot eliminar!). Però, amb respecte davant la legislació estatal i amb cautela davant l’evolució dels coneixements científics, i encara més si s’exposen amb rigor i prudència com en el cas de l’IBB. La història ja ha demostrat massa vegades que la jerarquia ha pixat fora de test, com el papa aquell que va declarar l’electricitat un art diabòlic. <22/03/2010>

0 comentaris: