A veure si sóc capaç d’oferir algunes idees econòmiques amb claredat i rigor vist que llegeixo repetidament que l’actual situació és semblant a la de la Gran Depressió dels anys 30 i aleshores John Maynard Keynes (alçat i enderrocat dels altars) hi va dir la seva. Avui dia, llevat de Noruega, tots els governs europeus gasten més del que ingressen. Això costa diners. A Espanya, els interessos i les prestacions per manca de treball, s’han disparat. En els pressupostos del 2010 un 45% de la recaptació es destinarà a pagar interessos de deute i subsidis d’atur. Hi ha una partida deliberadament alta: les inversions públiques en infraestructures i obra civil (Pla E de 33.000 milions). La idea de la despesa pública com a estímul a la demanda per reanimar consum i inversió és del tot keynesiana. Però hi ha algunes diferències substancials entre la situació actual i la d’aleshores. Primera, Keynes justificava aquesta reanimació a través del denominat “multiplicador keynesià”: si algú cobra 1000 euros i en gasta el 80%, vol dir que en gastarà 800; qui els percebi, seguint la mateixa proporció del 80 %, en gastarà 640; qui percebi aquesta quantitat, en despendrà 512. I així successivament fins a sumar 5.000 euros en consum. Els 1000 euros s’haurien multiplicat com per art de màgia. Multiplicarà el Pla E el consum? Difícilment, perquè, vist que la part grossa del pastís va a parar a empreses de construcció (amb ganes d’equilibrar balanços davant l’actual restricció creditícia), sols una petita part anirà a parar a salaris. L’efecte multiplicador dels 33.000 milions pot resultar, doncs, molt baix.
Segon punt: mentre als anys 30, famílies i empreses no sol·licitaven crèdits, avui els deutes en requereixen més, de manera que la liquiditat actual dels bancs centrals s’està invertint en actius per manca de confiança a l’hora de col·locar el diner en l’economia real del crèdit. Keynes preferia, abans del dèficit, la reducció d’impostos per alliberar renda disponible; si això no anava, l’Estat havia de fer la despesa. Aquí s’ha fet a l’inrevés: primer hem incorregut en dèficit i, després, ens caldrà augmentar impostos per finançar-lo. Tercer punt: la política keynesiana de la despesa s’aguanta perquè els estats poden gestionar la seva oferta de diners i els tipus d’interès. La UE suposa renunciar-hi. Quan Alemanya i França estiguin millor, pressionaran per pujar els tipus i el nostre deute s’encarirà notablement. Si la crisi segueix, la UE podria ser que limités el deute de l’Estat espanyol i el govern ni podrà augmentar la massa monetària ni devaluar la moneda ni baixar els tipus. Amb una taxa d’atur que és la més gran d’Europa, la solució només passa per aprimar unes administracions públiques que potser no podem permetre’ns (i els polítics no volen fer aquests deures) o augmentar els impostos i disminuir les pensions (cosa que ja s’ha fet). Darrer punt: els anys 30 els moviments especulatius de capital no eren els d’avui. Cada dia, més d’un bilió i mig de dòlars van i vénen repetidament, tot especulant sobre les variacions de la cotització de divises. Aquesta inestabilitat dels canvis és una causa de l’alça dels interessos reals, que frena el consum domèstic i les inversions empresarials, fa més profunds els dèficits públics i incita els fons de pensions, que mouen centenars de milions de dòlars, a reclamar dividends més alts. Les primeres víctimes d’aquesta cacera de guanys són els assalariats, l’acomiadament en massa dels quals fa pujar la cotització borsària dels seus amos. Només hi veig com a solució l’aplicació de la taxa Tobin.
Quan s’enderrocava el sistema monetari sorgit dels acords de Bretton Woods, James Tobin, un professor americà de la Universidad de Yale, imaginà una eina de lluita contra l’especulació financera (la Tobin Tax). El 1972, durant un col·loqui, aquest economista keynesià, premi Nobel d’Economia el 1981, presentà per primera vegada la seva idea de crear un impost sobre totes les transaccions de canvi de divises a fi de “posar un granet de sorra” a uns mecanismes massa greixats i desanimar “les especulacions que fan breus viatges d’anada i tornada”.
Atès que des del final de la convertibilitat del dòlar en or (Nixon, 1971), i des de la liberalització generalitzada dels moviments de capitals (el 1974 als EUA i a partir del 1990 a la UE), el món viu en una total inestabilitat monetària, s’ha desenvolupat una economia financera purament especulativa, cada vagada més dissociada de l’economia real —o directament hostil a ella— i d’una veritable cultura industrial. L’objectiu de la rendibilitat a curt termini provoca crisis de superproducció en uns llocs (indústria de l’automòbil, electrònica, Informática...), penúries en d’altres (vivenda, educació, alimentació…) i d’altres caigudes de productivitat en sectors tan diversos com els dels cereals o els sistemes informàtics. La taxa Tobin pretén exercir un control sobre els capitals que es mouen sense cap tipus de supervisió arreu del món per tal de dificultar-ne les fugides davant de decisions polítiques no compartides, per exemple, pels accionistes. Gravar fiscalment les operacions de canvi a fi de penalitzar l’especulació i controlar els moviments de capital a curt termini permetria controlar millor els actors econòmics perquè jugaria un triple paper: frenaria la facilitat de mobilitat de capitals, reduiria la inestabilitat política internacional i crearia un mecanisme de finançament que podria sanejar la situació financera internacional. (Amb un volum d’operacions d’1,6 bilions de dòlars per dia laborable, uns 380,9 bilions/any, una simple taxa del 0,1% produiria 230 milions de dòlars anuals, recursos que es podrien dedicar a un fons de desenvolupament contra la pobresa a benefici dels països del Sud i frenarien els especuladors que amb la moneda d’anada i la de vinguda haurien de pensar en una rendibilitat superior al 0,2% de l’impost.)
D’altres economistes han afegit a la taxa Tobin, l’impost IDE (Inversions Directes a l’Estranger) en béns immobles, els seus equipaments i les tecnologies associades i la taxa unitària (unitary tax) per posar cota als denominats preus de transferència (facturació interna d’un grup que li permet minimitzar beneficis on han de pagar més impostos i a l’inrevés), ja existent als EUA.
Els tres impostos —Tobin, IDE i unitari sobre beneficis— constitueixen un mosaic per a una nova economia altermundista més justa i igualitària. Sembla arribat el moment de demostrar a les forces més reaccionàries que les forces més modernes saben utilitzar les armes de la modernització, la globalització. Des de la passada tardor Brasil ja aplica un 2% a les inversions en actius financers amb l’objectiu de frenar l’entrada de diner calent que distorsionava la seva economia. Taiwan ha adoptat mesures semblants. Índia i Indonèsia estudien mesures idèntiques. A la City londinenca, la taxa a les transaccions borsàries (stamp duty) ha resultat una bona font tributària des de fa dècades i la idea d’aplicar una taxa a escala mundial ha estat defensada en tot el Regne Unit. La taxa Tobin també guanya adeptes a França, Alemanya i Bèlgica. Per a l’economista Stephany Griffith-Jones, el problema de l’evasió (el gran argument advers) va ser respost per Tobin mateix a mitjans dels 90: és el mateix argument que es va fer contra l’impost sobre la renda i, encara que hi hagi evasió, no deixa de ser un tribut eficaç i just. Per a l’esmentada economista, la taxa Tobin proporcionaria molts recursos, tindria una bona acceptació bancària perquè els bancs també se’n beneficiarien i seria una bona eina per reduir l’excessiva volatilitat del mercat de divises. <22/02/2010>
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada