Lluís Busquets i Grabulosa

Es denomina biocombustible qualsevol tipus de combustible d’origen biològic, és a dir, que derivi de materials orgànics no fòssils, provinents de la biomassa (matèria orgànica originada en un procés biològic, espontani o provocat, utilitzable com a font d’energia: organismes recentment vius o el seus residus metabòlics, com ara la femta de vaca). L’interès pels biocombustibles rau en el fet de poder substituir part del consum dels combustibles fòssils tradicionals com ara el carbó o el petroli. Els més emprats avui són el bioetanol i el biodièsel. El bioetanol, també denominat etanol de biomassa o substitut de la benzina, s’obté a partir de cultius amb components de midons o sucres com ara el blat de moro, sorgo, canya de sucre, remolatxa o d’alguns cereals com el blat o l’ordi. El 2006, quan la producció mundial va arribar als 55 mil milions de litres, EUA obtingué el 36% de la producció mundial de bioetanol; Brasil, el 33,3%; Xina, el 7,5%; Índia el 3,7%; França, l’1,9% i Alemanya l’1,5. Quant al biodièsel —que s’empra com a substitut del dièsel— es fabrica a partir d’olis vegetals, usats o no (colza, gira-sol, iucapalma....). El principal productor és Alemanya (63%), seguit de França (17%), EUA (10%), Itàlia (7%), Àustria (3%)... Altres alternatives serien el biopropanol i el biobutanol... Tanmateix, tot i que els biocombustibles són considerats una energia renovable, molts experts no la consideren una energia no contaminant i tampoc una energia verda. Expliquem-nos.

Des de finals del segle XIX, la temperatura mitjana de la superfície terrestre ha augmentat més de 0,6ºC. Es preveu que l’any 2100 augmenti entre 1,4ºC i 5,8ºC. El mínim seria moltíssim (major que en qualsevol segle dels darrers 10.000 anys). I per què aquesta pujada? Pel procés d’industrialització iniciat fa un segle i mig, la tala massiva de boscos, alguns mètodes irracionals d’explotació agrícola i, sobretot, per la combustió de quantitats cada cop més grans de petroli, gas i carbó. El model de desenvolupament econòmic i energètic basat en els combustibles fòssils, la utilització dels quals augmenta el volum de “gasos d’efecte hivernacle” a l’atmosfera (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós), fa que s’elevin les temperatures (“escalfen” l’atmosfera) i es modifiqui el clima. Aquest canvi climàtic és un problema complex, que afecta tot el món i es barreja amb d’altres problemes com els del desenvolupament i la pobresa pel sol fet que les poblacions que més el pateixen en els seus mitjans de subsistència són les més pobres.

Un dels atractius dels biocombustibles és que inicialment van ser percebuts com a neutrals en l’emissió de CO2. El fet que les plantes, en créixer, per fotosíntesi emmagatzemin el CO2 de l’atmosfera i en la seva combustió com a biocarburants l’alliberin, va semblar que l’impacte s’equilibrava. (No es ben bé així perquè transport, la necessitat d’aigua dolça i dels adobs a més de tot el processament usen combustibles fòssils i l’equilibri se’n va en orris.) Tanmateix, el 23-I-08 la Comissió Europea va donar a conèixer el seu Pla d’Acció sobre el Clima i les Energies renovables: Energia per un món en canvi, on hi ha un paquet de mesures per lluitar contra el canvi climàtic després del 2012, quan expiri l’actual Protocol de Kyoto (el qual, igual que el de Rio, la majoria d’Estats s’ha passat pel forro). Es proposa que, per al 2020, la UE consumeixi en transport el 10% de biocombustibles (actualment només es cobreix l’1%), sempre que la seva producció sigui sostenible. Ara bé, les terres de conreu de la UE amb prou feines tenen capacitat per cobrir la meitat de la quantitat prevista per a l’objectiu 2020. Això suposa que la UE haurà d’importar dels països en procés de desenvolupament matèries primeres per a la producció de biocombustibles (canya de sucre, oli de palma...). Sembla que els països més ben situats són Malàisia i Indonèsia (junts sumen el 80% de la producció mundial d’oli de palma i aspiren a assolir, el 2009, el 20% de la quota de mercat de biocombustibles a Europa) i el Brasil (seves són la meitat de les exportacions mundials d’etanol i espera augmentar en un 55% la seva producció de canya de sucre els propers sis anys). Està provat que l’etanol brasiler pot reduir a la regió un 85-90% de gasos d’efecte hivernacle, mentre que el dels EUA, basat en el moresc, tan sols en redueix sols un 15-20%. Però, d’altres països també estan invertint amb l’esperança d’endur-se un tros del pastís de bicombustibles de la UE.

El debat rau a saber si els biocombustibles són tan neutrals com es pensava i si, estimulant sectors agrícoles estancats, ajudaran a fer minvar la pobresa. En el primer cas, ja hem vist que no són cap panacea. I en el segon cal fer algunes consideracions: en primer lloc, que internalitzant costos, cal dir que s’altera l’ús de la terra, es modifiquen conreus, es cremen rostolls i es remouen terrenys, alliberant així grans quantitats de CO2. (Com que la producció de plantes per a biocombustibles dóna rendibilitat cada 6 mesos i la de pastures i altres conreus és més llarga, s’han substituït, de manera que s’ha encarit el preu de la carn a l’Argentina, del moresc a Mèxic, de la farina a Europa o de la pasta sciutta a Itàlia.) En segon lloc, la demanda de biocombustibles fa que es dediquin més superfícies al seu conreu (Indonèisa ha establert que el 40% del conreu d’oli de palma sigui destinat a la producció de biocombustibles i hi ha destinat 20 milions d’hectàrees, la majoria de boscos tropicals i torbera, importants magatzems de CO2). En tercer lloc, l’augment del preu dels aliments afecta als països empobrits (Països d’Ingressos Baixos amb Dèficit Alimentari —LIFDC, sigla en anglès— i són 82 segons la FAO, 2/3 parts de la població mundial!), que no poden participar d’aquest augment, perquè la factura d’importacions d’articles de primera necessitat puja més que la d’exportacions per a biocombustibles. Finalment, les actuacions empresarials s’han fet sense ànima (com les extraccions de gas o petroli), de manera que en la cursa per convertir-se en el més gran proveïdor de biocombustibles moltes companyies, que exploten treballadors (menys d’un dòlar per tona de canya de sucre tallada al Brasil) i discriminen la dona tot i promocionar-se com a “ètiques” i “sostenibles”, vulneren el dret d’accés a la terra de comunitats jurídicament desprotegides (l’ONU ha identificat 60 milions de persones amb perill de desplaçament de les seves terres per dedicar-les a la producció de biocombustibles.)En definitiva, en una cursa en què novament els pobres resulten els més perjudicats, la UE s’ha de replantejar la seva política de biocombustibles. Proposaria cinc punts: 1) eliminar la meta del 10% per al 2020; 2) crear les condicions de compra de materials per a biocombustibles a aquells països menys “explotadors” i aquells conreus més eficients; 3) invertir de manera més eficient (fins i tot tecnològicament) les enormes quantitats previstes per al subsidi de la producció de biocombustibles a través dels aliments; 4) promoure les condicions socials i ambientals que permetin que l’ús de biocombustibles, més enllà del negoci, incideixi verament en l’arrest del canvi climàtic, permeti als països productors una tecnologia que els ajudi a reduir la dependència del petroli i ofereixi oportunitats de desenvolupament rural a les poblacions més necessitades; i 5) promoure la investigació en biocombustibles de segona generació: algues, deixalles forestals i agrícoles i altres tipus de residus. (19-IV-2010)