Pian piano si va lontano. Abans d’ahir hi havia convocada a Girona l’Assemblea general de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència), que ja són 469 a més a més de 23 consells comarcals i la Diputació de Lleida, que també en formen part. Ben segur que en d’altres pàgines del diari n’han tingut puntual informació. L’AMI no deixa de ser una més de les organitzacions i entitats que pugnen per convertir Catalunya en un nou estat europeu començant pel parlamentari SI (Solidaritat per la Independència), seguint per ANC (Assemblea Nacional catalana), l’RCat de Carretero (Reagrupament, Independència, Democràcia i Treball) i acabant per organitzacions juvenils com la dels Maulets. Algunes, com l’ALE (Aliança Lliure Europea), aglutinen diverses formacions europees que treballen per l’autodeterminació, com ara ERC i el Partit Nacional Escocès), que presideix Eric Defoort; d’altres presenten iniciatives, com el cas de RCat, que demanava que Europa reconegués Catalunya en el cas que assolís la independència. La cosa no és tan fàcil. L’estament europeu no ho va pas acceptar de bones a primeres —no va trobar bases jurídiques en els tractats—, però sí que va considerar possible la secessió d’una part d’un estat europeu.
Justament el passat dijous 21-VI es va presentar a Brusel•les, a la seu del Parlament Europeu, l’European Partnership for Independence (EPI) o Aliança Europea per la Independència. Es tracta d’una organització sobiranista internacional integrada per moviments socials de nacions sense estat, concretament, Països Catalans, País Basc, Flandes i Escòcia, amb el repte d’aconseguir que la UE s’impliqui en els processos d’autodeterminació. El germen de l’Associació va néixer a Catalunya, en el marc de les consultes sobiranistes, quan Anna Arqué, que formava part de l’organització d’aquells referèndums, va anar teixint complicitats amb entitats de les nacions esmentades fins al punt d’assolir observadors internacionals en les consultes i esdevenir actualment portaveu de Welcome Mr. President, l’entitat que representa Catalunya a l’EPI, que ja va néixer amb un cert suport. Malgrat el gros de l’EPI siguin les nacions que hem esmentat, no es vol pas reduir a aquestes i es vol crear una comissió paral•lela on tinguin cabuda altres organitzacions i ciutadans que defensin els drets universals i l’autodeterminació. Una de les primeres iniciatives ciutadanes de l’EPI és que és que la UE legisli sobre el sobiranisme. Encara s’està decidint com articular la proposta, però l’objectiu no és altre que la Comissió Europea accepti iniciar la recollida d’un milió de signatures per tramitar la urgència d’aquesta legislació. La campanya per a la recollida de signatures seria una bona promoció per a l’autodeterminació. A més a més, si mai Catalunya votés la independència, Europa no es trobaria en calçotets a l’hora de decidir què fer.
L’AMI va ser una entitat impulsada per l’alcalde Vic, Josep M. Vila d’Abadal (CiU) i en pocs mesos aconseguí aglutinar la meitat dels ajuntaments del país. El repte actual és articular un lobby local o municipalista per poder pressionar el Parlament i el govern per tal d’avançat nítidament i sense complexos cap a l’estat propi.
L’estació final és l’organització d’una consulta independentista el mateix dia per part dels consistoris de l’AMI. D’aquesta manera serien els alcaldes els que agafarien les regnes d’aquest referèndum, a diferència de l’onada de consultes sobiranistes que va començar a Arenys de Munt i que va estar encapçalada per la societat civil.
L’AMI pretén que la cita sigui un èxit i, per això mateix, no pensa convocar la votació fins que no disposi del suport d’un nombre important de ciutadans que permeti i auguri la victòria del “sí”. Aquesta cita implica, amb tota probabilitat, l’intent de la incorporació de Barcelona i aglutinar almenys el 60% de la població —ara diuen estar en un 40%—, amb la mirada posada, això sí, no més enllà del 2014.
Què passarà després de la consulta? Parlar-ne es pura futurologia, però el president de l’entitat, Josep M. Vila d’Abadal, espera que les formacions facin un pas endavant i vagin a les eleccions amb un programa independentista després de veure que la majoria de la ciutadania aspira que Catalunya tingui un estat propi. Els alcaldes implicats consideren que la meitat dels municipis del país poden arribar a ser una força imparable i se senten legitimats perquè les adhesions a l’AMI han hagut de passar per plens i aprovacions per majoria absoluta.
Tanta eufòria pot ser contraproduent? Aconseguir la independència no serà pas un camí planer. Per això l’ex-presidnet Pujol parla d’un xoc de trens. Perquè Espanya pugui concedir el dret d’autodeterminació interna (auotonomia) i externa (independència) a alguna nacionalitat —Euskadi o Catalunya— caldria modificar la Constitució d’acord amb els complexos mecanismes que preveu el seu article 168 per a qüestions com la monarquia, la bandera o la unitat d’Espanya (i també podrien obligar-hi a l’hora de formalitzar un Estat simplement plurinacional). Recordem que la reforma constitucional ha de ser aprovada per la majoria absoluta del Congrés i del Senat. Suposant que això s’assolís, caldria tot seguit dissoldre les Corts i convocar eleccions. El nou ventall parlamentari —que, lògicament, hauria de reflectir el pes afirmatiu de la independència— hauria de ratificar també, per majoria absoluta, la reforma constitucional. Per últim, aquesta reforma caldria que fos sotmesa a referèndum a tot Espanya, com en el seu moment ho va ser la Constitució. I ja ens podem imaginar quin resultat sortiria. Ja he dit moltes vegades que tenim una Constitució que permet que els veïns de sota a casa ens vinguin a dissenyar els mobles i els espais i els quadres a les parets del nostre menjador.
El camí ha de ser diferent d’aquest. Per això, l’AMI, abans de preguntar a la ciutadania, vol anar pas a pas, seguint l’estratègia de l’associació. Vol incorporar més poblacions, guanyar gruix social, teixir complicitats amb d’altres entitats i grups que treballen pel mateix, bastir ponts amb el Parlament i amb el govern, i sobretot, fer feina de projecció exterior: mirar cap a Europa. A Europa ja no trobarà un àrid desert, sinó que es trobarà amb l’EPI, l’Aliança Europea per la Independència i a veure si seran capaços de tramitar una legislació.
La trobada de Girona havia de marcar les línies de treball per potenciar l’entitat i definir l’estratègia per arribar a l’objectiu final de la consulta. Altrament, els municipis independentistes, només donaran suport al pacte fiscal si suposa “la plena sobirania fiscal de Catalunya (caixa i clau de la caixa). Amb aquesta empenta del municipalisme, l’independentisme ha d’aconseguir un braç institucional? Cal esperar-ho. I que les sinèrgies no s’aturin! (9-VII-2012)
La Cúria Romana, denominada també Seu Apostòlica, està més que dividida des de la malaltia de Joan Pau II. La Cúria és un conjunt orgànic de dicasteris (això és, ministeris i/o direccions generals amb cardenals al capdavant), la veritable autoritat de l’Església, formada —després de la reforma de Joan Pau II el 1988 per la Constitució Pastor Bonus— per aquests organismes: Secretaria d’Estat (amb dues seccions); 12 Congregacions; 14 Consells Pontificis; 8 Comissions i Comitès; 3 Tribunals (Penitenciaria apostòlica, Tribunal Suprem de la Signatura apostòlica, Tribunal de la Rota romana); 4 altres organismes (Prefectura de la Casa pontifícia, Oficina per a les celebracions litúrgiques del Summe Pontífex, Sala de premsa de la Santa Seu, Oficina central d’estadística de l’Església); 14 Institucions vinculades a la Santa Seu (des de l’Arxiu Secret Vaticà passant per la Biblioteca apostòlica vaticana, la Tipografia políglota vaticana, Ràdio Vaticana, Centre televisiu vaticà fins a “L’Osservatore Romano”); 3 Oficines: Cambra apostòlica, Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica (l’APSA controla avui tots els béns mobles i immobles del Vaticà, incloses les reserves d’or) i la Prefectura per als afers econòmics de la Santa Seu).
Val a dir que aquesta Prefectura dels afers econòmics de la Santa Seu, que disposa d’un consell de consultors i un altre de revisors, examina les relacions de l’estat patrimonial i econòmic, els balanços i controla, si ho creu oportú, escriptures contables i documents, redacta els balanços preventiu i consolidat de la Santa Seu i els sotmet a l’aprovació de l’autoritat superior en els temps previstos. (Pastor Bonus, 176-179). La Cambra apostòlica, antic òrgan financer del sistema de l’administració pontifícia, avui ha quedat reduïda a desenvolupar les funcions que li pertoquen en el temps de “seu vacant”. L’APSA “administra els béns propietat de la Santa Seu, destinats a fornir els fons necessaris per al compliment de les funcions de la Cúria romana” (Pastor Bonus, 172).
Enlloc no surt encara l’important IOR (Istituto per le Opere di Religione), més conegut com el Banc del Vaticà, presidit pel cardenal Marcinkus (1971-1989), d’infausta memòria, dotat el 1990 d’un nou estatut, per Joan Pau II. Presidit des d’aleshores per Angelo Caiola (1989-2009), va ser implicat en l’escàndol Enimont del 1993 i en la “trobada” a la Banca della Svizera Italiana, de tres comptes de la Santa Seu (de dos / tres mil milions €) i d’haver aconseguit 15 milions € en negre per a la caixa de l’APSA. Recentment es parlà encara de l’escàndol futbolístic de Calciopoli (fons negres de la Gea World dipositats al IOR i altres 150 milions fruit de les intermediacions fubolístiques del pare Luciano Moggi). El periodista Gianluigi Nuzzi, servint-se dels arxius de Monsenyor Renato Dardozzi —ex-conseller de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu, que a la seva mort el 2003, per voluntat testamentària, va voler fer públics arxius on guardava més de 4.000 documents entre cartes, balanços i altra paperassa—, denuncià que mitjançant un IOR paral•lel, entre 1989 i 1993, s’haurien mogut 275 milions € comptants i sonants, uns 135/200 mil milions de lires en títols de l’Estat. En el seu llibre Vaticano S.p.A. (2009) assegura que el IOR seguia actiu en el blanqueig de diner negre i comissions, suport efectiu a la màfia i fins i tot en la fundació d’un partit de Centre que pogués substituir la Democràcia Cristiana.
Res d’estrany que, en arribar Ratzinger al papat, fes que un home de confiança com Tarcisio Bertone, Secretari d’Estat, substituís el 2008 Angelo Sodano —degà del col•legi cardenalici— com a President de la comissió cardenalícia de vigilància de l’IOR, renovés el cardenal Attilio Nicora com a President de l’APSA i nomenés un nou revisor de comptes de la Santa Seu, l’economista coreà Thomas Han Hong-Soon, a frec dels membres de la Prefectura dels afers econòmics de la Santa Seu.
No n’hi havia prou: el gener del 2010 va promoure el prelat de l’IOR, monsenyor Piero Pioppo, l’home del Cardenal Sodano allà dins, a Nunci Apostòlic del Camerun i de Guinea a Equatorial (“promoveatur ut removeatur”) i nomenà com a nou president de la banca vaticana (l’IOR), Ettore Gotti Tedeschi, un banquer considerat dur, ja acusat de joc brut des del setembre del 2010, tot i que es passà per alt. És home de l’Opus i representant del Santander a Itàlia. Ara, després dels llibres de M. Polici, Crisi d’un papat, i de G. Nuzzi, Sua Santità. Le carte sagrete di Benedetto XVI, acaba de ser defenestrat de mala manera.
Segons Alberto Statera, l’IOR és un banc especial, potser únic al món, perquè d’una banda és una banca “of shore” , que opera en la més impune extraterritorialitat, i de l’altra és “on shore”, en el sentit que, adequadament presentats —són pocs, però compten molt— ,hi podeu entrar portant una maleta plena d’euros o de dòlars de qualsevol procedència i sortir-ne, sense rebut, amb la certesa que el seu contingut monetari anirà a parar on ha d’anar, deixant poc rastre (Da Solidarnosc al clan della Magiana: tutti i segreti dal banchiere di Dio, “La República”: 7-X-2005).
D’acord amb d’altres informes, l’IOR només té una seu dins del Vaticà (vora la torratxa de Nicolau V), amb 130 dependents i un patrimoni estimat, l’any 2008, de 5 mil milions €, 44 mil € en comptes corrents (reservats a dependents vaticans, eclesiàstics i una escollida quantitat d’ens privats), i la resta en inversions estrangeres i títols d’Estat de baix risc. Els interessos anuals oscil•len entre el 4% i el 12% i, atès que no existeixen impostos al Vaticà, els interessos són nets. Sense accionistes a repartir guanys, aquests van a obres de caritat. Una xarxa de contactes amb bancs d’arreu del món possibilita l’exportació de quantitats il•limitades de diners amb reserva absoluta —un veritable paradís fiscal—, perquè la Ciutat del Vaticà encara no s’ha adherit als pactes internacionals antiblanqueig de diner negre. (El Papa havia promès que s’hi adheriria abans del 2010; el 30-XII d’aquell any sortí una llei, la 127,.. sense gaire repercussió. El passat 16-III-12, inspectors de oOneyval, grup del Consell d’Europa sobre l’avaluació de sistemes antiblanqueig, encara eren al VAticà) Les coses van canviar una mica perquè res no canviés... o es pretenia que canviessin de veritat? Alguns diuen que d’aquí plora la criatura: Gotti Tedechi hauria estat defenestrat per la seva rigidesa davant els privilegis de certs cardenals de la Cúria sobre el blanqueig. Però hi hauria d’altres raons: la fallida del grup hospitalari San Raffaelle, de Milà, al rescat del qual acudí l’IOR, i el seu arrenglerament amb els cardenals que, ja pensant en el proper conclave, en voldrien descavalcar justament Bertone. El banquer ha dit que es debatia “entre l’ànsia d’explicar la veritat i la prudència de no voler pertorbar el sant Pare”, que és una mala autojustificació per no dir res.
Vet aquí les arrels de l’actual pugna a la Cúria vaticana. Els aferrats als privilegis antics no deixen ni la més mínima reforma (del tot insuficient) al Papa i al seu Secretari d’Estat. Segueix la lluita sorda entre Opus Dei i maçoneria? Quan vaig publicar Carta al papa d’un creient crític (2010), tot i donar sempre la font de les meves dades, algú em va recriminar que no estava bé publicar que el Papa perdia diners a borsa; aleshores creia —i ho segueixo creient— que el Papa ni ha de jugar a borsa ni ha de tenir cap compte corrent. Ara, al llibre que ha fet saltar els ploms del Vaticà, de Gianluigi Nuzzi , fins i tot s’hi revela el número de comte del Papa obert el 10-X-2007. D’on han sortit les dades i, sobretot, les cartes publicades en el seu llibre (entre elles, el refús de la diplomàcia vaticana a participar en l’anunci de treva d’ETA com a resultat de l’activitat de l’església basca a favor de la pacificació)? Dels despatxos papals, és clar; però, ¿qui hi tenia accés? Ara per ara carreguen el mort al pobre Paolo Gabriele, un simple majordom, que fan servir d’home de palla (sense cap escrúpol). Si el 2001 tothom s’adonà que hi havia cardenals darrera del llibre All’ombra del Papa infermo, darrera Sua santità, també n’hi ha. I esperem que no hagi de sortir A l’ombra del papa vell. (25-VI-2012)
L’última xerrada llarga la vam fer entre Nadal i Reis: anava amb bici amb el meu fill i ell i la Conxita passejaven per la carretera de Riudaura mirant de prendre aquell solet hivernal. El vaig veure molt desmillorat, per què enganyar-me?, tot i que vaig procurar que no ho notés. “Potser no saps que tinc un càncer i que no me’l poden tractar gaire”. Conversador com era, em va explicar durant una bona estona que estava molt agraït del que la vida li havia donat i va fer com una mena d’inventari de fets i d’amics. “No sé què hauria fet jo si tu no m’haguessis insistit que posés els ulls en els grans escriptors de Catalunya...” I encara em va explicar que volia acabar un llibre de colofons. A mi m’acabaven de trobar un tumor, que no em pensava que tingués les males conseqüències que va tenir, però no vaig gosar explicar-li res.
A primeries de maig em va arribar el seu darrer llibre de bibliòfil: Colofons de Domènec Moli en els llibres de Miquel Plana. Li vaig donar les gràcies per telèfon. Em va dir que ja no es veuria pas amb cor de ser a la presentació. Fou el passat 12-V al nou Arxiu olotí, ja sense la seva presència, tot i que va escriure uns mots llegits per dos dels seus fills. Tots els presents vam entendre que era el seu darrer comiat. Era un escrit en què recordava els seus inicis a Gràfiques Olot amb els Congost, la seva emancipació, els primers tempteigs fins a la seva darrera experimentació amb la informàtica... Era un escrit d’agraïment a la vida per tot el que li havia donat. El dilluns 21 el meu germà em trucà per donar-me la mala nova: havia mort la vigília i el funeral era el 22 a migdia. Aquell dimarts, a un quart de dotze, tenia oncòleg, servidor: impossible anar-hi malgrat haver fet mans i mànigues per canviar dades o hores. Vaig trucar a casa seva i ho vaig explicar a una de les seves filles. Ho va entendre perfectament.
Ara torno a obrir Colofons. La dedicatòria fa així: “Al bon amic Lluís Busquets que en els meus inicis em connectà amb els Mestres de la Cultura catalana”. A dins, en un pròleg titulat ‘Miquel Plana, arquitecte de complicitats’, la Mireia Sopena ho explica així: “A primeries dels anys vuitanta, Plana encomanà un escrit a un excompany escolta que tenia inquietuds literàries, Lluís Busquets i Grabulosa. Seduït pel resultat excepcional d’“El Burí i la Ploma”, l’amic li féu notar immediatament que havia d’ampliar l’espectre d’autors i d’artistes plàstics més enllà de la comarca. Tot i la garrotxina modèstia de Plana, Busquets gestionà de manera eficaç la col•laboració de tres insignes literats que coneixia de prop: Marià Manent, Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo. Aquells bons oficis de l’escriptor olotí revaloraren el contingut literari de la bibliofília planiana i determinaren la projecció de l’artista en el territori nacional. Amb posterioritat, altres intel•lectuals de renom prengueren el relleu de Busquets en la mediació amb plomes de prestigi...”
Va ser exactament així, només que servidor ja havia col•laborat amb ell, enllà d’“El Burí i la Ploma” amb el text Passarelles (1980), dins Gussinyè: 5 paisatges (1980), amb un text titulat Esgarip d'impotència (Paisatge amb altres arbres). I que no vaig poder ser tan eficaç, perquè, a més dels tres grans escriptors esmentats,ens havíem proposat publicar un text de Mercè Rodoreda i la senyora, que tenia una oferta bibliòfila d’uns alemanys, volia cobrar una quantitat desorbitada. Amb aquells llibres en què vaig col•laborar vaig aprendre la paciència de Job que en Miquel gastava i com en treia més de la bonhomia pagesa de fer-se l’enze que no pas de passar per savi, per exemple amb Manent. Abans no va sortir Cançons des del silenci (1982), d’Espriu, per al qual vaig escriure l’epíleg, li demanà veure la tipografia, el projecte d’enquadernació i les il•lustracions que faria. Quan li va portar unes espigues de blat precioses fetes amb no sé quina tècnica, l’Espriu va quedar meravellat; ara, quan li va deixar revisar el text, extret de les seves obres completes, li va fer repetir dues pàgines ja impreses perquè en la darrera edició hi havia una puntuació corregida que en Miquel no havia tingut en compte. Encara mancava fer-li manuscriure un poema signat a cada volum!
Pedrolo em va dir que volia conèixer aquella persona interessada en la seva obra. Quan vam ser a casa seva a tots dos, don Manuel que me li engalta: “Miri, jo sóc un escriptor del poble. La meva obra no lliga amb la bibliofília. Si jo pogués, enqua-dernaria els llibres amb roba de saca.” En Miquel va veure que perdíem el llibre de Pedrolo i li deixà anar: “Justament pensava fer-li una enquadernació amb arpillera o alguna cosa semblant. Li portaré una maqueta i ja veurà com li agradarà.” No sabíem si editar uns poemes visuals inèdits o un text que m’havia deixat Pedrolo, també inèdit, titulat Anna. En Miquel em va dir que fes el pròleg sobre el text i no sobre els poemes, li va portar la maqueta amb el títol d’Anna i Pedrolo va quedar tan sorprès que va dir que no se’n parlés més, que endavant. I encara li va treure un dibuix signat per ell! Va sortir l’any 82 i se’n féu una reedició per al col•loqui “Rellegir Pedrolo” el 1990. Mentrestant, sense presses però sense pausa, començà l’aventura d’”El Tòrcul i les lletres”, per al qual li vaig lliurar el relat El follet foll (1982).
En Miquel ja podia anar sol per Barcelona i per tot Catalunya. I ho feia amb silenci, humilitat, sense fressa, sense estridència, però amb una tenacitat admirable. La prova són els catàlegs de la seva obra: Miquel Plana: Trajectòria gràfica (1966-92), promocionat per la Comissió dels Premis Ciutat d’Olot; Llibres de bibliòfil de Miquel Plana (1972-97), per a la mostra del Museu Comarcal; el catàleg per a l’Exposició de la Caixa de Girona (2001), el Catálogo de la Exposición de la Biblioteca Nacional de Madrid (2003) i el de la Universitat de la Sorbona de París (2006). Qui ha arribat tan lluny, en aquest país?
En aquests catàlegs hi ha tota l’obra d’un artesà humil, capaç de dominar tota mena de tècniques com feien els renaixentistes, però també tota l’ambició d’un Artista amb majúscules. Artista en tot i per a tot, fins en encàrrecs com podien ser el record d’una Pasqua —ell era creient— o llibres i objectes d’encàrrec per senzills que fossin. Pensem en la Rosa de sant Jordi que ens enviava als amics cada any o en la selecta col•lecció de Nadales que ens envià des de 1985 fins al 2009. L’obra d’un boig pels llibres i per la lletra —vaig col•laborar a En defensa de la lletra (1990), un llibre davant del qual, segons Fonalleras, cal agenollar-se i besar-lo (“Punt/Avui” 25-V)—, d’un clarivident que deixarà, a les generacions futures, el que estan ensorrant plans Bolonyes i similars. Amb el meu germà li vam encarregar un àlbum amb motiu de les Noces d’Or dels pares per als assistents a la celebració i ells mateixos el guardaven com un joiell. Quan em vaig jubilar de l’Institut, fa un lustre, volia una cosa senzilla per als companys. “Quina frase els voldries dir?” “Gràcies del que he après de tu.” Em va fer un punt de llibre preciós i els companys van quedar admirats que els pogués oferir aquell present signat per ell.
Qui visità en Miquel al seu obrador del Morrot sap que no n’hauria sortit, perquè era d’aquells mestres que mestrejaven sense fer-ho, però fent sentir el visitant-alumne com un privilegiat d’aprendre amb senzillesa quines menes de burins existeixen i per què, com funcionava el tòrcul, que era el gramatge del paper, quins tipus de lletres es perdien... Si arribar a la fi corona la tasca de fer un llibre (Finis coronat opus) , d’en Miquel podem dir que l’obra li ha coronat la vida (Opus coronat vitam), perquè en l’obra feta viurà per sempre. (11-VI-12)
Portem dos anys de retallades (des de la rebaixa del 5% del sou dels funcionaris el 12-V-2010) sense resultats. En els quatre darrers anys l’evolució del dèficit a Espanya ha estat aquest: -4,2% el 2008; -11,2% el 2009; -9,3% el 2010; -8,5% el 2011. El dèficit es va reduir una mica del 2010 al 2011 (gràcies a les mesures del 2010), però l’any passat només es va aconseguir que l’economia espanyola creixés un 0,7%. Ergo, cal preguntar-se si el camí de les retallades és el bon camí?
El dèficit és la diferència entre el que ingressa una Administració i el que gasta i s’expressa en percentatge del PIB. Així, doncs, l’any passat Espanya va gastar molt més del que va ingressar. Concretament un 8,5% del PIB de l’Estat, uns 91.000 milions d’euros. Aquest dèficit, òbviament, obliga l’Estat a demanar diners per poder pagar unes despeses superiors als ingressos. Els diners prestats passen a engreixar els deutes generats pels interessos del préstec, la qual cosa eleva les despeses de l’Estat. En definitiva, es crea un cercle viciós, l’única manera de sortir del qual és frenant l’augment de dèficit.
Per reduir el dèficit només hi ha dues fórmules: reduir despeses i augmentar ingressos. Tant els governs de la metròpoli com els de la Generalitat han mirat d’utilitzar les dues eines. Per baixar despeses, tots els governs han retallat (en infraestructures, en jubilats —elevant l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys—, en pressupostos com els de sanitat i educació, abaratint acomiadaments segons la reforma laboral, refusant convocar oposicions a l’administració, retallant salaris i/o jornada laboral a interins...). Per augmentar ingressos, Zapatero pujà els impostos de l’IVA i l’IRPF i recuperà el de patrimoni. Rajoy ha deixat en suspens l’IVA però augmentà la renda. Mas ha apujat diferents impostos i diferents taxes com la dels hidrocarburs. I tant la metròpoli com la Generalitat han anat demanant diners a inversors oferint bons al 4% o al 4,5% per arreplegar diners com fos.
I, amb tot, no n’hi ha prou. El mercat borsari s’enfonsa i el mercat de deute penalitza Espanya d’allò més fins a situar-la a frec de Grècia (intervinguda el 23-IV-2010) i Portugal (intervingut el 6-IV-2011). El decalatge entre el que ha de pagar pel seu deute Alemanya o Espanya és la prima de risc (el dimecres 11-IV el bo alemany estava a l’1,7% a deu anys; l’italià al 3% a un any). Si volem que ens comprin deute hem d’oferir interessos més alts. I això vol dir més despesa. I si oferim més interessos, més especuladors entestats a fer-los pujar.
Fins aquí, s’entén tot. Ara començaré a exposar coses que no entenc i a respondre-les entre parèntesi (que em perdonin els economistes políticament correctes). Per què no es frena des d’Europa l’especulació? (Perquè a certs països —Merkozy es podia llegir a la premsa— ja els va bé mentre no els toquin a ells...) Per què fa uns mesos que Itàlia era blanc d’especuladors —fins al punt que l’empenyien a la fallida abans que a Espanya— i, arribat al poder el govern tècnic —no pas democràtic— de Mario Monti els ànims s’han asserenat? (Perquè han existit conxorxes sottovoce, vist que Itàlia era fundadora d’Europa i Monti, amb el seu anglès perfecte, s’ha fet estimar no sols a Brusel•les sinó a Nova York, als salons de la Citty o a la BBC.) Per què l’enyorat Jacques Delors, en un recent debat organitzat pel grup socialista del Parlament Europeu, i sintetitzant la seva postura amb el crit “Volen matar Europa!”, va argumentar que s’estava destrossant el mètode de treball comunitari? (Doncs perquè la senyora Merkel, a Bruges, planter de les noves elits europees, va advocar per deixar enrere tant el mètode de treball comunitari de Brusel•les com l’intergovernamental —els governs sols— per passar a un híbrid, que va anomenar “mètode de la Unió”, i que consistiria a traslladar el centre de gravetat al Consell Europeu, la institució que només reuneix els Caps d’Estat i de govern i li resulta força més manejable. Per a ella, només els líders nacionals haurien de marcar l’agenda comunitària.) Per què a Europa no s’engega un autèntic federalisme en comptes de conformar-se a coordinar només el mercat de la marxa de l’euro? (Per tres raons: a) Perquè això no es va fer quan calia fer-ho i ara, diuen, n’est pas possible; b) Perquè la senyora Merkel només vol pactes d’austeritat i tractats de disciplina fiscal com han hagut d’entomar Grècia i Portugal; c) Perquè no ha estat a Brusel•les sinó a Berlín i a Frankfurt —seu del Banc Central Europeu— on s’han gestat les decisions més transcendents de la crisi de l’euro com ara el rescat de països en conflicte, la creació d’un fons de solidaritat, la redacció dels esmentats tractats sobre disciplina fiscal... La Comissió Europea s’ha conformat a abaixar el cap i dir “Sí, bwana”.)
Acabem amb els parèntesis: a començaments del passat abril un editorial del “The Economist” pronosticava per a Espanya un any “terrible” atès que l’augment de la prima de risc tornava a ser “el mal de cap més gran de l’eurozona”. I seguia: “Les males mesures de Rajoy marquen uns objectius probablement inabastables” en la reducció del dèficit, del 5,3% el 2012 i del 3% el 2013”. Segons la seva anàlisi, l’economia espanyola es contraurà gairebé un 2% al llarg de l’any. Però acabava amb el que ningú gosa proclamar: “Com més es contragui el PIB d’Espanya, més cauran els ingressos i es requeriran més retallades pressupostàries. Es tracta d’un cicle destructiu sempre a la baixa”. Remei? Menys obsessió pel dèficit, més flexibilitat i més inversions. Més clar encara l’editorial del passat 13 d’abril del “The New York Times” titulat “Una sobredosi de dolor”. Considerava Espanya “l’última víctima de l’equivocada cura d’austeritat de la UE” i donava nom i cognom de la responsable directa: Angela Merkel, la cancellera alemanya. Per al prestigiós rotatiu, la responsable de la recessió espanyola és “la mala gestió de la crisi de l’eurozona” i demanava a Merkel i els seus aliats polítics que reconeguin d’una vegada que cap país no pot pagar els seus deutes asfixiant-li abans el seu creixement econòmic.” L’austeritat, l’única cura prescrita per la cancellera, “no està funcionant enlloc”.
Ja ho he dit més d’una vegada: el dèficit d’uns en beneficia d’altres i, a la senyora Merkel, ja li va bé fer de guàrdia urbà de l’eurozona. Qui oli remena, els dits se n’unta. Per a ella els desequilibris interns, que amb l’euro van aprofundir la divisió entre un Nord industrial i un Sud de serveis i turisme, l’especulació immobiliària del qual es va finançar en gran part amb els capitals resultants del superàvit exportador del Nord (no siguem hipòcrites!), ni existeixen ni compten ni evolucionen. Al seu lloc ha inventat la llegenda populista d’un centre virtuós i una perifèria malgastadora, que amenaça directament la cohesió europea. Els dolents som nosaltres i per això se’ns escanya. Espanya potser no serà intervinguda perquè, per sota nostre, hi ha el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia...valga’m Déu val. Però si els partits polítics no deixen de fer l’oca, si no van a uns Pactes de la Moncloa 2, se’n ressentiran totes les autonomies i Catalunya, sense concert econòmic, més que cap. Ja es parla de retornar competències o s’envaeixen tranquil•lament. Fins i tot la senyora Cristina Kirchner s’atreveix a nacionalitzar YPF, la filial de Repsol, una de les joies de la corona de la Caixa. Es l’hora de no badar i d’aprofitar la debilitat d’Espanya. Si no... quan fou mort el combregaren. (28-V-12)
Quan inicio les classes de l’optativa de periodisme un dels primers treballs que proposo als alumnes és aquest: atès que la monarquia de Joan Carles I va començar amb una certa indigència i vist que la revista “Forbes” el 2003 li calculava una fortuna de 1.790 milions € (cosa que el situava en el 134è lloc d’entre els més rics del planeta), ¿com ha fet diners, quins han estat els seus valedors econòmics, quines les seves amants i com es troba actualment el matrimoni amb la reina Sofia? Començo donant una pista: la reina passa llargues temporades a Anglaterra i Grècia, lluny de Madrid, en una separació formal, però no oficial, que males llengües diuen que dura des de 1976. Llavors els alumnes, escandalitzats, em demanen si estic guillat i els més monàrquics pregunten si sóc republicà.
Però treballen. La seva sol ser una fàcil recerca a Internet. D’amants els en surten a balquena: d’abans de casar-se amb Sofia el 1962, s’hauria relacionat amb Maria Gabriela de Saboia (amb qui hauria tingut una filla als 16 anys, bé que la princesa ho negà el 2008), Olghina Nicolas de Robilant (Paola?) i Micaela Flores Amaya, la “Chunga”. Després del casori —sembla que a partir de la mort de Franco—, d’altres, entre les quals Bárbara Rey, l’argentina Sandra Mozarowsky i, segons la xarxa —i n’hi ha per posar-ho en dubte— un reguitzell d’actrius i presentadores de TV que anirien de Sara Montiel i Nadiuska a Paloma San Basilio i la Rafaella Carrá, sense oblidar Julia Steinbusch i la dissenyadora Marta Gayà. Amb la qual cosa no sols es confirma l’ancestral potència borbònica sinó l’acudit de Woody Allen: per Sa Majestat, el cervell deu ser el segon òrgan més important del seu cos.
Ve a tomb, tot això, perquè l’aventura africana del Rei ha destapat la caixa dels trons i ha portat a la llum pública la darrera de les seves amants, Corinna Larsen (46 anys), abans princesa Corinna zu Sayn-Wittgenstein Berleburg, títol adquirit per les noces amb Casimir zu Sayn-Wittgenstein, del qual ja està divorciada. (Es diu que la senyora viu amb una filla en un xalet prop del Pardo, a Madrid). Sembla que ella va ser organitzadora de la cacera d’elefants a Botswana, perquè estaria especialitzada a organizar activitats cinegètiques per a milionaris —de les quals es lucraria—, on el Rei es trencà el maluc el passat 14 d’abril (mala diada per a un monarca espanyol!), en ensopegar entre tres i quatre de la nit en un graó del seu bungalow. Tothom hi ha posat més pa que formatge vist que el Rei, a més de voler caçar elefants, havia anat a Botswana a caçar elefantes.
Consti que personalment m’importen un rave els embolics reials de faldilles; si la família i els espanyols els ho permetem majoritàriament —i , fins ara, se li ha permès tot—, allà ell. Als meus alumnes, però, els demanava que de la seva informació en traguessin un article “publicable” com sabia fer al seu temps el Valle-Inclán de La corte de los milagros i, més ençà, en Paco Umbral, que anava a la tele a parlar dels seus llibres, cert, però als diaris les engaltava pel broc gros. I en discutíem models i exemples. Tot seguit procurava mostrar als alumnes que Internet té la fiabilitat que té (baixa) i els deia que llegissin algun llibre, ni que fos de Jaime Peñafiel —em va tocar signar llibres una diada de Sant Jordi al seu costat i vaig adonar-me que calla molt més del que escriu— o, millor, de Villallonga, al llibre del qual El rey (2009), el monarca trobava com a millor qualitat de la reina “la seva professionalitat” (llegeixin portar bé els apèndixs superiors). Avui potser els diria que fullegessin el de Pilar Eyre, que ja anomena la Corinna al llibre La soledad de la Reina (2012). Surten aleshores discussions sobre la sensibilitat del monarca (ja hem vist que se’n va anar a Botswana en un dels pitjors moments que ho podia fer per dur-hi a terme una activitat que fa feredat al més antiecologista) i de l’aguant de Sofia (que, en aquesta crisi, ja no ha despistat res: es quedà a Grècia on era i visità protocolàriament el Rei al cap de tres dies durant menys de quinze minuts).
El tema clau, però, és l’econòmic. El príncep Joan Carles no va remenar virolles fins al 1962, any de les seves noces, quan el banquer Lluís Valls Taberner administrà una “subscripció” —hi col•laboraren altres banquers, nobles i empresaris del franquisme— per aportar liquiditat econòmica als nou-casats. D’acord amb el llibre Un rey golpe a golpe (Libros Tauro: 2000), la família actualment té estalviats en bancs suïssos una bona picossada d’euros. Altrament, quan Ruiz Mateos es trobà encausat, declarà que el Rei havia acceptat “milers de milions”; llavors, el Fiscal General de l’Estat, indignat, l’acusà d’injúries, però tot es va acabar en un foc d’encenalls. L’historiador Jesús Cacho, a El negocio de la libertad (Foca/Akal Ed., 1999) parla de diferents vies de financiació reial, com ara comissions del cru que importava Espanya. En accedir al tron reial, Manuel Prado y Colón de Carvajal, home de confiança, envià missives a d’altres monarquies, en especial àrabs, en nom del Rei d’Espanya. Hi hauria constància documental d’una carta firmada per S.M. i dirigida al Xa de Persia, el 4 de juliol de 1977, en la qual, rere una descripció de la situació política, li diu : “Em prenc la llibertat, amb tot respecte, de sotmetre a la teva generosa consideració la possibilitat de concedir 10 milions de dòlars com a contribució personal a l’enfortiment de la corona espanyola”. El Xa va caure dos anys després, però la monarquia saudí va respondre favorablement a la petició d’un crèdit de 100 milions de dòlars, la mateixa quantitat que va pagar l’empresa kuwaití KIO.
A la Xarxa surten més coses: pròxims al rei en alguna època apareixen els noms de Mario Conde, Alfonso Escámez, Marc Rich, los Albertos així com el denominat clan de “Las Cuatro Estaciones”, nom del restaurant del qual sembla que era soci juntament amb Miguel Arias, Joaquín Vázquez Alonso —constructor que remodelà la Zarzuela—, Jaime Cardenal Pombo, soci de Borja Prado (fill de Manuel Prado) en el sector armamentístic. I això per no parlar del president de les drassanes Mefasa —constructora almenys d’un dels “Fortuna”— i del denominat grup mallorquí (Zourab Tchokotua, Oliver Mateu...), en el qual alguns hi afegeixen Giovanni Agnelli (amo de la FIAT) i Raul Gardini, expresident de Montedilson, l’empresa química a la qual Joan Abelló va vendre el seus laboratoris. Passem, aleshores, de la Xarxa als llibres: el coronel A. Martínez Inglés: 23-F. El golpe que nunca existió (Foca: 2001); Jesús Palacios: 23-F: El golpe del CESID (Planeta: 2001); Joaquín Navarro: 25 años sin Constitución (Foca:2003); José García Abad:La soledad del rey (La Esfera Libros, 2004); A. Martínez Inglés: Juan Carlos I, el último Borbón. Las mentiras de la momarquía española (Barcelona: Styria, 2007); Iñaki Anasagasti: Una monarquía protegida por la censura (2009); Iñaki Errazkin: Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones (Tafalla: Txalaparta, 2009)... En alguns s’hi troben ressenyats alguns escàndols com l’afer Elf-Ertoil o les gestions de Felipe González amb el govern grec a favor de la devolució del patrimoni de la reina Sofia confiscada al seu germà Constantí.
Els alumnes arriben a una conclusió: els comptes de la casa reial són massa opacs, cal més transparència. Però es fa difícil seguir-ne les entrades, de la reial casa, perquè, als 8,9 milions€ del 2009, per fer un exemple, cal afegir-hi els 140 milions destinats pel Patrimoni Nacional al manteniment de palaus i altres possessions i 6 més del Ministeri d’Administracions Públiques per a assessors i funcionaris d’elit i, això, sense comptar el parc mòbil (uns 60 vehicles) i altres despeses de viatges que es reparteixen els Ministerios d’Economia, Defensa o Afers exteriors.
Aleshores hi ha els llestos de torn que comencen investigant la família i van portant dades a classe: “La germana, Pilar de Borbón y Borbón, duquessa de Badajoz, figura com a administradora de nou empreses”; “el cosí germà Carlos de Borbón-Dos Sicilias y Borbón-Parma, duc de Calàbria, és conseller accionista de sis i n’adminstra tres”; “la cosina germana Teresa administra una consultoria i és propietària d’unes bodegues…” I em parlen de cosins segons i tercers, de descendents d’Alfons XIII, de nebots de graduació diversa i jo ja m’hi perdo. Enguany, quan un d’ells (era alumna) va deixar anar que l’Urdangarín és un pipioli rematat, vaig haver de donar el tema per clos. No tothom té un bon davallant. (14-IV-12)
Hi ha periodistes de raça, testimonis directes dels conflictes més importants del món en les últimes dècades. Penso en Vicente Romero, les cròniques i reportatges del qual per a “Informe semanal” o “En Portada” de TVE han estat sempre un testimoni de coratge. Aquests periodistes acaben arrenglerant-se al costat dels dèbils de la terra. Romero ha escrit al seu bloc personal “Con los pobres de la tierra” (http://blogs.rtve.es/vicenteromero/posts), que sap amb qui se la vol jugar. Perquè, com deia José Martí, no podem parlar de pobres i rics en aquest món sinó d’“empobrits” i “enriquits” «perquè el sistema econòmic criminal que regeix el món en què vivim —l’essència del qual és la distribució desigual— necessita fabricar ingents quantitats de pobresa per aconseguir l’enriquiment dels privilegiats».
Sap amb qui se la vol jugar perquè sap que el que no surt als mitjans no existeix per a la ciutadania i, encara, el que hi surt, pot resultar deformat de manera que la nostra opinió també hi resulti perquè com més allunyada és la realitat sobre la qual opinem més possibilitats hi ha d’agafar-nos a la visió d’un altre. Davant de l’exclusió social no n’hi ha prou d’informar a l’hora de fer periodisme ni tampoc de fer de portantveus d’una situació, sinó que cal fer d’altaveus d’una realitat massa sovint amagada als grans públics. Altrament els interrogants segueixen: Qui informa correctament? Què és informar correctament?
Des de fa anys, el periodisme s’ha relacionat amb l’actualitat i la publicitat; tres àmbits perfectament legítims, però no exempts d’interessos. Aquesta relació, de vegades, crea monstres: tertúlies on es barregen informació i opinió, programes en què la vida privada s’aboca pel broc gros, espais artificials on hi ha persones que es barallen, notícies poc contrastades, anècdotes elevades a categories o informacions inexistents per interessos publicitaris, notícies sense contrastar. Aquest periodisme és dolorós i causa sofriments: pot produir entreteniment, però no consciència; pot produir ficció, però no realitat; pot oferir lleure, però no compromís. Només hi compta el present. No hi ha causes ni conseqüències Allò tan greu d’ahir avui ja no importa gens perquè el receptor d’avui pot haver canviat.
Quins perills corre el tractament de la pobresa i de l’exclusió social? El primer perill és el d’una presentació fragmentada i atomista d’una situació que no té en compte les causes. Se’ns presenten històries de pèrdues de llar, de delictes, de persones que passen la nit al carrer, d’acabar a la presó, sí, però en aquests relats hi ha buits convergents, en especial els que fan referència a causes estructurals, necessàries per entendre el relat de la situació en la seva totalitat. Aquesta no es “revela”, sinó que més aviat s’amaga.
En segon lloc hi ha el perill de l’espectacularitat: se’ns conten històries de situacions límit, de violències, d’elements escabrosos en què, encara que es tracti de documentals o docudrames, l’anècdota esdevé punt central per satisfer els consum d’oci i entreteniment. No interessa gratar més endins, descobrir quantes persones viuen amb pensions de 500€ al mes ni que actualment, un 20% de la població espanyola viu al llindar de la pobresa. “Caritas” ens diu que a les grans ciutats hi ha persones que no poden permetre’s tres àpats al dia. Certament tot això surt als mitjans (seria fals i injust dir que no hi surt), però d’una manera testimonial, en espais desproporcionats en relació a la situació. Si el que interessa és l’espectacularitat, la realitat es deforma com ho fa la brometa fàcil i la tertúlia —dos gèneres d’èxit—, que, per repetits, acaben pervertint la realitat.
El tercer i darrer dels perills és molt subtil, però alhora preocupant: l’alienació, amb la qual es despulla la persona de les característiques que la fan propera i la situen en un àmbit estrany a la nostra realitat, com els rodamons que dormen al banc de la cantonada i semblen pertànyer a un “altre” món, no pas el “nostre”, un món que és objecte d’una certa curiositat periodística i prou. En lloc d’apropar-nos a una determinada realitat, la ràdio o la TV en la n’allunyen. No hi ha res pitjor que no entendre l’alteritat com l’acceptació de l’altre amb totes les conseqüències; i això vol dir reconèixer-los uns determinats valors, importants per a ells i també per la seva relació amb els nostres, ja que potser serien diferents sense ells. En aquest cas no sols desapareixen les causes sistèmiques, sinó que un rodamón, un sense llar, un indigent ens és presentat com si hagués estat així des de sempre, sense cap mena de relat vital.
Enfront d’aquests perills que corre el periodisme a l’hora d’explicar la marginació social cal tenir en compte tres actituds: 1)No oblidar les causes que hi ha al darrera de les realitats de pobresa i exclusió (un sistema econòmic i social generador i perpetuador d’exclusió); 2) canviar el punt de mira de l’espectacularitat i convertir en espectacle d’entreteniment les iniciatives comunitàries que volen donar solucions a l’exclusivitat, amb il•lusió i originalitat tot dedicant-hi temps i recursos (els consumidors d’informació necessitem reconèixer aquestes iniciatives i conrear-les); 3) No oblidar mai que darrera estadístiques i informes hi ha persones que són, intrínsecament, subjectes de drets i deures.
El periodisme correcte és el que es guia per un mínim codi deontològic. Del codi del Col•legi de Periodistes de Catalunya extrec aquests 3 punts: 1) “Observar sempre una clara distinció entre els fets i les opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”; 2) “Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i/o malaltia”; 3) “Utilitzar mètodes dignes per obtenir informacions o imatges sense recórrer a procediments il•lícits”.
Ningú no hauria de renunciar a aquests mínims exigibles: ni els mitjans de comunicació, ni les associacions que atenen persones ni, encara menys, tots els ciutadans i ciutadanes que busquem en la premsa, en la ràdio, la televisió o a internet una informació com cal. (30-IV-12)
Quan llegeixes una novel•la de la categoria i ambició de Jo confesso, de Jaume Cabré, t’agradaria tenir l’autor a prop per debatre amb ell amicalment alguns punts i, fins i tot, per mirar si alguna de les seves concepcions no podrien ser millorades. Quan, per exemple, el pare del protagonista estudia teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, l’autor barreja assignatures de Teologia amb d’altres de Filologia Bíblica o, pitjor, de Filosofia com ara la Metafísica o la Teodicea (p.32s). I, vist que l’autor ha declarat més d’un cop que la novel•la afronta el problema del mal, en aquest sentit val la pena tenir en compte que la Teodicea —sinònim de Teologia natural—, va ser un terme creat per Leibnitz en una de les seves grans obres, Assaig de Teodicea. Sobre la bondat de Déu, la llibertat de l’home i l’origen del mal (1710), on justament volia justificar la bondat de Déu malgrat l’existència del mal en una mena de diàleg amb Bayle (1647-1706). (Per a Leibnitz el nostre món és el millor dels móns possibles no en el sentit moral sinó matemàtic i físic, ja que Déu, de les infinites possibilitats de móns, hauria creat el més estable entre la varietat i l’homogeneïtat. Amb el principi de raó suficient afirma que no es produeix cap fet sense que tingui una raó suficient de ser així com és i no d’una altra manera. Així sosté que els esdeveniments considerats atzarosos o contingents ens apareixen així perquè no disposem d’un ple coneixement de les causes que els motivaren.)
Cabré no pretén justificar la bondat de Déu malgrat l’existència del mal en el món: la història d’Adrià Ardèvol, del violí Vial, un veritable storioni, i de la llarga carta d’amor a Sara, com a molt, ens ofereix una absoluta perplexitat davant d’una doble realitat: primera, que el mal —i, per això, a la novel•la hi surt Auschwitz, el nazisme i l’holocaust— recorre la història d’Occident; segona, que el mal surt d’allà on no l’esperem, ningú no n’està lliure del tot perquè tots n’estem amarats i l’exercim encara que sigui inconscientment. Però ni els tres centenars de folis que n’ha escrit el protagonista van gaire més enllà del que deia Leibnitz al segle XVIII. Entre els personatges de la novel•la, el mal és incomprensible, Déu apareix com a venjatiu i capaç de castigar-te amb les penes de l’infern.
Cabré està molt allunyat dels teòlegs cristians que han afrontat el tema i es queda amb arguments antics: davant de l’existència del mal —físic i/o moral—, o bé l’home no es pot creure que Déu el permeti, de manera que no té cap altra escapatòria que l’ateisme (sorgit als segles XVIII-XIX, ja que abans Déu era una evidència), o bé cerca excuses en la llibertat humana, el considera un misteri i admet des d’un cert fideisme que, encara que no ho entengui, Déu, en la seva infinita bondat, sap què es fa.
Però d’això, un teòleg catòlic de la categoria d’Andrés Torres Queiruga en diu “ganduleria de la raó”. En arribar la modernitat, Déu també passa pel sedàs de la raó. En el seu llibre Repensar el mal (2011) es proposa reiniciar-ne una reflexió de cap a peus. Dir que Déu és infinitament bo, que podria acabar amb el mal del món, però no ho fa, és una contradicció. Quan a Auschwitz el Papa es preguntà on era Déu i per què consentia aquelles malvestats, sabia què es deia? Si Déu hagués estat present a Auschwitz i no hagués consentit en el mal que s’hi duia a terme, no hi hauria hagut Auschwitz ni Holocaust! Ergo, si no hi va ser present hauríem d’acusar-lo davant del Tribunal de la Haia.
Anem a pams. El mal és un problema humà, no pas immediatament religiós. Siguem creients o ateus podem tenir malalties, sofrir un terratrèmol i segur que ens morirem. El mal, com a problema humà, ens afecta a tots. Per què hi ha mal al món? Doncs, perquè és finit i el món produeix mal. I tot mal —una úlcera o un tsunami— té la seva causa en el propi món (un teixit infectat o una falla tectònica). Al segle XIV, amb la pesta negra, Europa s’omplí de processons de flagel•lants; al segle XX, amb la SIDA, Europa s’omplí de laboratoris. Tanmateix, per avenços que faci la tecnociència, de mal n’hi haurà sempre. I també el mal d’un innocent té la seva causa en el món. El paradís d’un món sense mal que ens van posar al cap de petits no ha existit mai! “Tota determinació és una negació”, deia Spinoza. Un món sense mal és impossible. Per això per a Sartre era un fàstic i per a Camus un absurd. I l’arrel darrera del mal és la finitud ja que l’univers té carències. Tots sabem què és la lluita per la vida. Les utopies no existeixen. No es pot repicar i anar a la processó.
Potser ningú no havia plantejat les coses com Epicur (342-270aC), que proposà el famós dilema: “O Déu vol treure el mal del món, però no pot; o pot, però no el vol treure; o no pot ni vol; o pot i vol. Si vol i no pot, és impotent; si pot i no vol, no ens estima [no és bo]; si no vol ni pot, ni és bo ni és omnipotent; si pot i vol —i això és el mes segur—, aleshores, d’on ve el mal real i per què no l’elimina?”
Les tres primeres possibilitats donen un fals déu, un ídol impotent, dolent o totes dues coses. El dilema té trampa: dóna per suposat (i avui també ho segueix fent molta gent) la possibilitat d’un món perfecte. Però acabem de veure que el mal real prové del món —un món considerat modernament autònom, sense intervencions divines— i no té sentit demanar-se per què Déu el permet o no l’elimina, senzillament perquè l’ha creat així, finit. Tampoc no té sentit preguntar-se per què Déu no ha fet un món perfecte. Seria com demanar-nos per què no fa un cercle quadrat. No és que Déu pugui deixar de fer alguna cosa: simplement cal negar la contradicció.
Queda encara una qüestió: Déu sabia que creava un món finit, curull de mal, i tot i sabent-ho, per què el va crear? Doncs perquè, si hi bolcava el seu amor —com uns pares recents amb el seu fillet, encara que saben que passarà malalties i dificultats—, sabia que valia la pena. De fet, la majoria de gent segueix portant fills al món. Si Déu et recolza, si et diu que està al teu costat en la lluita contra el mal, te n’has d’acabar refiant. Déu no hauria pogut crear el món, segons Torres Queiruga, si ell no s’hi hagués compromès de totes totes i si no fos possible alliberar-nos del mal. I, vist que ens ha creat per amor, Déu és, per al teòleg, l’anti-mal, perquè s’ha engatjat amb els humans per salvar-nos-en. El mal, experimentat com inevitable en el món, resulta un desafiament contra el qual podem lluitar, disminuir-lo i fins i tot vèncer-lo. I podem fer-ho perquè, com a persones finites, tenim una obertura infinita i una experiència amorosa en què rebem l’essència de la persona estimada, la qual també la rep de nosaltres... I com més dónes, més tens i més ets (com uns pares més donen als fills més són ells!). I aquesta és la possibilitat que se’ns obre des de la fe: Déu se’ns lliura en aquesta obertura infinita de manera que som Déu que està amb nosaltres. En aquesta reciprocitat no desapareix la nostra finitud, però la comunió amb Déu és infinitud i plenitud.
En una entrevista amb José Manuel Vidal arran del llibre ressenyat, Torres Queiruga nega que Déu condemni ningú, “Ni a Hitler”, afegeix; “Déu consisteix a estar estimant i no sap ni pot ni vol fer altra cosa que no sigui estimar”. De Déu no arriba cap càstig, sinó només salvació. Les amenaces bíbliques no són més que la preocupació de l’amor de Déu. Déu no manté ningú sofrint eternament. L’infern no és res més que la pèrdua eterna de possibilitats de plenitud i felicitat. (16-IV-12)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)