V aig viure circumstancialment les eleccions de l´Estat del passat 9 març a Itàlia. Abans de mitjanit la RAI ja argumentava que Zapatero havia guanyat les eleccions gràcies a Catalunya. Teníem els resultats finals i d´altres arguments. Els primers, en escons, passats els recomptes i posant entre parèntesi els del 2004 van ser aquests: PSOE 169 (164), PP 154 (148), CiU 10 (10), EAJ-PNB 6 (7), ERC 3 (8), IU 2(5), BNG 2(2), CC-PNC 2 (3), UPyD 1 (-), NA-BAI 1 (1). D´arguments en van dir i n´hem llegit, a la tornada, per donar i per vendre. Un de bo, que la qüestió nacionalista no ha estat digerida pel PP: encara que guanyin escons perden vots a Catalunya i a Euskadi. Però, ull viu!: el PP, que hauria guanyat en una Espanya sense Catalunya, forjaria la seva victòria no pas en l´Espanya rural sinó en espais vitals, dinàmics i emergents com són Madrid i el País Valencià. Fins i tot a Andalusia (no parlem de Galícia) el vot urbà de les capes mitjanes és per al PP; és el PSOE qui el compensa amb el vot rural. Això vol dir que Esperanza Aguirre ho tindrà bé per a d´aquí quatre anys, si aconsegueix descavalcar Rajoy (té tots els suports de fora, Club Bildelberg inclòs). En definitiva, aquell eslògan de «Si guanya Zapatero, guanya Catalunya» s´ha de canviar per aquest altre: «Zapatero guanya gràcies a Catalunya» (servirà d´alguna cosa al president Montilla?).
Davant el manteniment de CiU i l´ensopegada d´ERC a Itàlia vaig sentir un bon plantejament i vaig llegir un bon apòleg. (Em deixo al tinter el crac comunista, que allà interessava prou...)
El plantejament poc comú era aquest: si davant de Catalunya, PP i PSOE són iguals -entre ells parlen d´un bipartidisme imperfecte-, per què la qüestió nacional ha esdevingut una barrera per al PP i no per al PSOE? En altres mots: per què el centredreta nacionalista (CiU) atura el PP i l´esquerra nacionalista (ERC) no atura el PSOE? La Chacón i l´eslògan «Si tu no hi vas, ells tornen» pot més que els desastres de Rodalies, el retard del TGV i de l´aeroport, les cues estivals, les apagades i tot el ròssec de mancances del govern Montilla? Potser respon aquests interrogants l´apòleg esmentat. Contava que ERC es trobava entre un llop (CiU) i un ós (PSC-PSOE). Un llop d´un escamot aliè -deia-, pot començar barallant-se amb tu i fent-te mossegades, però, al capdavall, acabaves fent bandada comuna i treballant junts fins al punt que les ferides resultaven superficials i acabaves fent part de la mateixa llopada nacionalista (crec que escrivia «catalanista»); un ós no t´atacava: t´abraçava tan fort que no et deixava alè fins a trencar-te les costelles. Per al comentarista, ERC s´havia d´escapolir urgentment de l´abraçada de l´ós socialista. I deia que, si el tripartit s´havia signat per nodrir una esquerra nacional catalana xuclant electorat del PSC-PSOE, en aquestes eleccions s´havia demostrat que havia esdevingut tot el contrari. Allí cuejava la sortida de la política de Prodi i demanaven dimissions, però, ja se sap: això són coses d´altres latituds.
I, ara, què? La crisi d´ERC toca el govern del tripartit, és clar -Puigcercós ha sortit del Govern per alguna cosa-, encara que facin mans i mànigues per mantenir-lo. (Segons com vagi el congrés d´ERC, l´abraçada de l´ós no es faria esperar.) Ministres socialistes i catalans a Madrid? No, no: millor secretaris d´Estat i directors generals, que prenen decisions. Si el pacte bilateral d´infraestructures ha d´anar endavant (i alguns barons socialistes ja li posen pals a les rodes), ens calen gestors a Madrid i diàleg entre Solbes i el conseller Castells, vist que aquest any es presenta des del punt de vista econòmic força gris (crisi al sector del totxo, credit crunch, augment de l´atur...)
I, cal, sobretot, solucionar el tema del poder judicial en l´horitzó de l´Estatut català. No debades, sense els impediments d´IU i ERC, ja hi ha projecte d´acord entre PSOE i PP per renovar el Consell General del Poder Judicial després de la investidura de Zapatero (nou jutges per a cada partit, un per als nacionalistes bascos i un altre per als catalans i president de consens). També s´ha mogut l´escaquer del Tribunal Constitucional (TC). En efecte,el passat dia 12 es va acordar d´expulsar del seu si a dos magistrats, Roberto García Calvo i Jorge Rodríguez-Zapata, recusats pel govern per haver donat suport a les tesis del PP sobre la reforma legal que ha permès perllongar el mandat de la presidenta del TC, Maria Emilia Casas, que hauria d´haver cessat el juny de l´any passat. L´excusa és bona per mirar de treure´s del damunt dos magistrats oposats a l´Estatut català després que el PP havia aconseguit treure-se´n de sobre un de favorable, Pablo Pérez-Tremps, que pertanyia al sector progressista de la Institució. El projecte de reforma de la llei del TC enviat al Parlament canvia dos aspectes bàsics del seu funcionament: perllongar el mandat de la presidenta mentre el TC no es renovi i que els quatre jutges nomenats pel Senat siguin designats per les comunitats autònomes. El PP va recórrer totes dues qüestions i pressionà perquè la presidenta dimitís (així li prenien el control de l´agenda i el vot de qualitat en un TC en què els vots podien ser de 6/5, cosa que suposava l´escac mat per a l´Estatut català). Però l´Executiu va girar el tauler d´escacs recusant els dos magistrats que havien signat una carta de recusació de la presidenta. Un escrit que ha actuat de bumerang per als jutges anti-Estatut... El PP, però, vol una sentència sobre l´Estatut català amb l´actual composició del TC abans de pactar-ne la renovació. Acabaran definitivament descavalcats els dos magistrats?
Sigui com sigui, no cantem victòria. Els entesos que han vist com van els treballs preliminars de la sentència que es prepara asseguren que l´Estatut sofrirà retallades al TC.
Si les coses són així, el catalanisme polític haurà de liderar una gran protesta (cap jutge o pot corregir el que ha votat el poble!) i el PSC-PSOE pot aprendre que una victòria pot esdevenir pírrica ben aviat. Llavors sí que la mancança d´infraestructures que ara no se li ha girat en contra li cauria al damunt. Eleccions anticipades? Dependrà de si el nas de Zapatero creixi o no, aleshores, com el de Pinotxo!
Davant el manteniment de CiU i l´ensopegada d´ERC a Itàlia vaig sentir un bon plantejament i vaig llegir un bon apòleg. (Em deixo al tinter el crac comunista, que allà interessava prou...)
El plantejament poc comú era aquest: si davant de Catalunya, PP i PSOE són iguals -entre ells parlen d´un bipartidisme imperfecte-, per què la qüestió nacional ha esdevingut una barrera per al PP i no per al PSOE? En altres mots: per què el centredreta nacionalista (CiU) atura el PP i l´esquerra nacionalista (ERC) no atura el PSOE? La Chacón i l´eslògan «Si tu no hi vas, ells tornen» pot més que els desastres de Rodalies, el retard del TGV i de l´aeroport, les cues estivals, les apagades i tot el ròssec de mancances del govern Montilla? Potser respon aquests interrogants l´apòleg esmentat. Contava que ERC es trobava entre un llop (CiU) i un ós (PSC-PSOE). Un llop d´un escamot aliè -deia-, pot començar barallant-se amb tu i fent-te mossegades, però, al capdavall, acabaves fent bandada comuna i treballant junts fins al punt que les ferides resultaven superficials i acabaves fent part de la mateixa llopada nacionalista (crec que escrivia «catalanista»); un ós no t´atacava: t´abraçava tan fort que no et deixava alè fins a trencar-te les costelles. Per al comentarista, ERC s´havia d´escapolir urgentment de l´abraçada de l´ós socialista. I deia que, si el tripartit s´havia signat per nodrir una esquerra nacional catalana xuclant electorat del PSC-PSOE, en aquestes eleccions s´havia demostrat que havia esdevingut tot el contrari. Allí cuejava la sortida de la política de Prodi i demanaven dimissions, però, ja se sap: això són coses d´altres latituds.
I, ara, què? La crisi d´ERC toca el govern del tripartit, és clar -Puigcercós ha sortit del Govern per alguna cosa-, encara que facin mans i mànigues per mantenir-lo. (Segons com vagi el congrés d´ERC, l´abraçada de l´ós no es faria esperar.) Ministres socialistes i catalans a Madrid? No, no: millor secretaris d´Estat i directors generals, que prenen decisions. Si el pacte bilateral d´infraestructures ha d´anar endavant (i alguns barons socialistes ja li posen pals a les rodes), ens calen gestors a Madrid i diàleg entre Solbes i el conseller Castells, vist que aquest any es presenta des del punt de vista econòmic força gris (crisi al sector del totxo, credit crunch, augment de l´atur...)
I, cal, sobretot, solucionar el tema del poder judicial en l´horitzó de l´Estatut català. No debades, sense els impediments d´IU i ERC, ja hi ha projecte d´acord entre PSOE i PP per renovar el Consell General del Poder Judicial després de la investidura de Zapatero (nou jutges per a cada partit, un per als nacionalistes bascos i un altre per als catalans i president de consens). També s´ha mogut l´escaquer del Tribunal Constitucional (TC). En efecte,el passat dia 12 es va acordar d´expulsar del seu si a dos magistrats, Roberto García Calvo i Jorge Rodríguez-Zapata, recusats pel govern per haver donat suport a les tesis del PP sobre la reforma legal que ha permès perllongar el mandat de la presidenta del TC, Maria Emilia Casas, que hauria d´haver cessat el juny de l´any passat. L´excusa és bona per mirar de treure´s del damunt dos magistrats oposats a l´Estatut català després que el PP havia aconseguit treure-se´n de sobre un de favorable, Pablo Pérez-Tremps, que pertanyia al sector progressista de la Institució. El projecte de reforma de la llei del TC enviat al Parlament canvia dos aspectes bàsics del seu funcionament: perllongar el mandat de la presidenta mentre el TC no es renovi i que els quatre jutges nomenats pel Senat siguin designats per les comunitats autònomes. El PP va recórrer totes dues qüestions i pressionà perquè la presidenta dimitís (així li prenien el control de l´agenda i el vot de qualitat en un TC en què els vots podien ser de 6/5, cosa que suposava l´escac mat per a l´Estatut català). Però l´Executiu va girar el tauler d´escacs recusant els dos magistrats que havien signat una carta de recusació de la presidenta. Un escrit que ha actuat de bumerang per als jutges anti-Estatut... El PP, però, vol una sentència sobre l´Estatut català amb l´actual composició del TC abans de pactar-ne la renovació. Acabaran definitivament descavalcats els dos magistrats?
Sigui com sigui, no cantem victòria. Els entesos que han vist com van els treballs preliminars de la sentència que es prepara asseguren que l´Estatut sofrirà retallades al TC.
Si les coses són així, el catalanisme polític haurà de liderar una gran protesta (cap jutge o pot corregir el que ha votat el poble!) i el PSC-PSOE pot aprendre que una victòria pot esdevenir pírrica ben aviat. Llavors sí que la mancança d´infraestructures que ara no se li ha girat en contra li cauria al damunt. Eleccions anticipades? Dependrà de si el nas de Zapatero creixi o no, aleshores, com el de Pinotxo!
A una dotzena de dies escassos de les eleccions a les Cortes, encara que des de la metròpoli ens vulguin enlluernar amb l´AVE, podríem fer un repàs orientador per a les persones que, aquí, encara no estiguin decidides a qui votar. No parlarem del finançament promès i degut ni de balances fiscals ni de traspassos (de rodalies i aeroports, el més calent és a l´aigüera) ni de deslocalitzacions empresarials ni de pacte escolar ni de canvi en la política d´immigració... Podrien semblar temes massa tòpics. Ni tan sols parlarem de polítiques de cohesió (actualment força absents, malgrat disposar de dades alarmants: el Ripollès és la comarca de menor creixement de població en l´últim quinquenni, amb un increment de l´1% , quan el creixement mitjà de Catalunya ha estat del 12,2%; el Pallars Jussà té l´índex d´envelliment de població més alt; l´Anoia és la comarca amb un índex d´atur més preocupant; la Terra Alta és la comarca de menor taxa d´activitat i amb menor nombre de centres de cotització a la Seguretat Social). Tampoc no recordarem que Catalunya, segons dades de Foment del Treball, és la comunitat amb el dubtós honor d´encapçalar la mitjana d´execució més baixa d´obra pública en relació a la pressupostada pel Ministeri de Foment (sols un 74,2% entre 2002 i 2006, quan la mitjana a tot Espanya és del 84,5). Ni esmentarem el Pacte Nacional d´Infraestructures donat a la premsa el passat 29-I: l´endemà ERC i ICV ja deien que no hi havia acord en algunes d´elles com el Quart cinturó (ara, ronda del Vallès).
Parlarem només de tres infraestructures: la carretera de la discòrdia, la línia elèctrica d´interconnexió amb França i el desdoblament de la carretera Besalú-Girona. Començant per aquesta darrera obra, cal recordar que en el debat de política general del passat setembre, el president Montilla anuncià l´elaboració d´un segon pla d´eixos viaris (és a dir, d´autovies), entre les quals anuncià que es completaria l´anella de les Gavarres i el desdoblament de l´eix Girona-Banyoles-Besalú. (Els altres eren l´Eix de l´Ebre, el túnel de la Conreria, el desdoblament Lleida-Balaguer, l´eix Tàrrega-Balaguer-Alfarràs, la millora integral de la C14 Ponts-la Seu d´Urgell, el desdoblament de la B-224 Martorell-Masquefa-Piera-Vallbona i el desdoblament del tram Castellbell i el Vilar-Manresa). És a dir, Girona-Besalú... li tocarà esperar, malgrat estigui acabada l´autovia Besalú-Olot i haver-se anunciat i promès temps ha que s´acabarien ensems ambdues obres. Res del que s´anuncià en l´esmentat debat té un horitzó proper. Es podria haver parlat del tren transversal i tot! La Generalitat està invertint actualment prop de 14.000 milions d´euros en infraestructures viàries, ferroviàries, hidràuliques, ambientals i socials i, per a aquest 2008, a més d´altres projectes, ha d´arribar a informació pública el Pla Director del tren orbital Mataró-Granollers-Sabadell-Terrassa i Martorell-Vilafranca-Vilanova, ha de construir carrils bus-vao (vehicles d´alta ocupació) Ripollet-Terrassa i Barcelona-Montgat, constituir l´Autoritat Territorial de Mobilitat del Bages i realitzar la integració tarifària de Girona, Lleida i Tarragona... Penso que si arriba la integració tarifària... ja podrem estar contents. A què treu cap fer volar tants coloms?
Anem a la carretera de la discòrdia, que com vostès saben correspon al traçat final de l´eix Vic-Olot pel túnel de Bracons, la C-37, una carretera ecològicament contestada durant el mandat de CiU i corregida -«mal corregida», diuen alguns- amb el tripartit, tot i les promeses d´ICV i d´ERC d´aturar el projecte. Les dues perforacions del túnel es van trobar el passat desembre, però no hi va haver festa ni discursos, no fos cas que es desenterrés tota la polèmica del projecte i la cua que porta. I és que per canalitzar adequadament el trànsit que baixarà de Bracons fan falta dues variants, la variant de les Preses i la Vall d´en Bas i la variant d´Olot (denominada nord-oest). Sembla que les incògnites de la variant d´Olot estan resoltes des del passat setembre: Joaquim Nadal va dir que tindria quatre carrils com vol l´alcalde Lluís Sacrest i que inclouria millores com un túnel a l´Hostal del Sol. Com que encara cal l´estudi informatiu, el d´impacte ambiental i el projecte constructiu (10 mesos de feina valorats en 3,3 milions d´euros), les obres no es podran iniciar fins a finals d´aquest any o principis del que ve, just quan ja s´obrirà el túnel de Bracons. És a dir el trànsit provinent de Bracons no es podrà canalitzar fins acabada la variant, anant bé a finals del 2010. I per on passarà la variant de les Preses-Vall de Bas? It´s the question! Des de la tardor del 2006 sabem que hi ha dues alternatives: la que passa pel mig dels conreus de la Vall, destrossant terres agrícoles, aqüífers del Fluvià i amenaçant escoles com la de Verntallat -cosa inacceptable per la Vall- i la que passa amb túnel sota el Marboleny i va a parar amb fals túnel sota el polígon industrial, cosa inacceptable per les Preses perquè, addueix la població, trepitja el corredor biològic de can Xon. Aquesta, és clar, és molt més cara i lenta. El secretari de mobilitat Manel Nadal va encendre els ànims quan va exposar que el seu Departament de Política Territorial i Obres Públiques, estava a favor del traçat del mig dels conreus. Qüestió de pistrincs! Es faci com es faci, serà una destrossa incalculable, però caldria que almenys no s´escatimessin diners per fer les coses bé. De moment, per no tenir resoltes les coses a temps, el trànsit que vingui de Bracons haurà de travessar les Preses i arribar a Olot per la C-63, almenys fins al 2010. El caos en hores punta serà per admirar!
I acabem amb la línia MAT i la interconnexió elèctrica amb França (infraestructura que divideix els socis del tripartit), que també es vol que sigui de gas (de moment un gasoducte Martorell-Figueres per al 2009 i amb França per al 2015). No sé la cara que deuria posar el secretari general d´Energia del Ministeri d´Indústria, quan va llegir que des de la UE se sol·licitava que la línia anés soterrada en alguns trams ni les entrevistes amb Mario Monti. La passada tardor, contra l´enginyer francès Daniel Depris, defensor del soterrament, ell havia declarat a la Cambra de Contractació gironina que soterrar la línia pel mètode d´aïllament gasós, a banda de ser deu vegades més car que el de la línia aèria, no sols no era segur sinó que era inviable fins a l´any 2020. I com que a Espanya sols hi ha 12 km soterrats que es va pagar AENA (saben on? A Barajas-Madrid!), i que dels 7.000 km de línies programades cap de 400kV s´ha projectat soterrada perquè les reparacions són més difícils i costoses (es va estalviar de dir que les línies soterrades sofreixen menys incidències), doncs que la població que la volgués soterrada... se la pagués. Com si el diner públic dels consistoris fos diferent del que ell remena! Indigne d´un gironí com Ignasi Nieto, no troben? És clar que se li van escapar dues perles: les línies soterrades poden augmentar el camp magnètic (o sigui que les aèries no són innòcues) i Girona era la darrera de les províncies d´Espanya on no existeix xarxa mallada (això és alternatives de subministrament en casos d´accidents i curtcircuits). Una pregunta: qui n´és el responsable? I una altra llençada al vent: Vist que no fa gaire bona espina que Zapatero i Sarkozy desencallessin la interconnexió Figueres-Perpinyà tot creant amb un cop de ploma una empresa compartida entre RTE-EDF i la REE amb la idea que funcioni el 2011, enllà de possibles soterraments, hi ha interessos amagats de passar-se energies sobrants de centrals nuclears o no?
(Perquè s’allunyin de Baal i s’apropin a l’Esperit)
Benvolguts senyors bisbes,
Benvolguts senyors bisbes,
Reunits a Vic en començar aquest mes, com a pastors eclesiàstics vostès es van sentir “incòmodes” davant del document que el dijous 31-I, el portaveu de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Antonio Martínez Camino, va fer públic, on es deia textualment que “una societat justa no pot reconèixer ni explícitament ni implícita una organització terrorista com a representant polític de cap sector de la població ni pot estendre-li la mà com a interlocutor polític”, valga’m Déu val! (Recordem que, segons males llengües, Martínez Camino és un senyor que, perduda la Conferència episcopal catalana, va retardar d’enviar a Roma l’acord d’una mena de mínima unió episcopal catalana —“regió”?— i li ho van premiar amb el bàcul episcopal. Recordem que els monsenyors Martínez Sistach i Vives formen part de la Permanent, valga’m Déu val! Quins assessors s’hi emporten?)
Només es van sentir “incòmodes”? Perdonin-me la gosadia: la seva postura era una mena de “sí, però no”, una mena de seguir nedant i guardant la roba. No qüestionaven res, valga’m Déu val! Creuen veritablement que el poble fidel català espera això de vostès?
Vostès només serveixen per fer joc d’amagatotis? Van ser vostès els qui van treure de la cúpula de la CEE Rouco Varela aprofitant unes votacions (i no sé si han exigit Blázquez perquè fes el que calia en aquests anys per posar l’Església hispànica al dia); ara, tanmateix, davant d’una propera batalla perduda, alguns de vostès, en comptes de desmarcar-se’n del tot (COPE inclosa), s’afanyen a assistir a la concentració madrilenya feta amb l’excusa de defensar la família (d’altres es fan venir una grip). Tot d’estranquis, tot sense donar la cara. Però l’Esperit del Senyor és clar i escarit. I la dóna sempre, la cara. Davant dels falsos profetes dóna testimoni peti qui peti. Recordin el cicle d’Elies enfront dels profetes de Baal! Jesús, el qui hauria de ser el seu Mestre, s’hi va fer la pell, per donar la cara.
I passa el que ha de passar: vostès resulten superats pels propis fidels. Sortosament, l’Esperit bufa. Parressía! L’Abat Soler de Montserrat demanant que l’Església no s’atorgui cap monopoli “sinó proposar de manera serena, no des de la confrontació”, va ser un botó —amb ressò televisiu— d’una mostra infinita de proclames del passat diumenge dia 3-II en contra de la declaració de la permanent de la CEE. A Barcelona hi va haver declaracions des dels jesuïtes a la parròquia de Sant Ildefons passant per altres dotzenes de parròquies i consells pastorals i organitzacions com les d’“Església Plural”; arreu de Catalunya n’hi va haver centenars, milers. Quan uns pastors veuen que el ramat fressa camins que ells no s’atreveixen a fressar, ja cal que es reorientin abans no sigui massa tard! “No escolteu els mots dels profetes que us enganyen; us proclamen els propis desitjos i no la paraula de Déu!” (Jr 23,16). “Ai dels pastors d’Israel que es peixen ells mateixos!” (Ez 34,1)
I consti: la premsa ha fet de portaveu només de l’epidermis de la qüestió. Molts bisbes hispànics recolzarien el PP a les properes eleccions i per això els cal despistar amb tota aquesta mena de subterfugis. Però això no seria nou. Cada dia des de la COPE es difon la mateixa doctrina (i encara esperem la seva palinòdia). Tampoc no és nou que la UCD, el PP i el PSOE haguessin volgut dialogar amb ETA. Ni que representants eclesials hagin fet de mediadors! El que és nou, per antievangèlic, és que qualsevol negociació amb ETA es pugui considerar una actitud no cristiana i que aquesta afirmació sols els produeixi “incomoditat”, a vostès. El profeta Ezequiel diu que el pastor com cal “és qui va al darrera de l’ovella esgarriada i la porta al bon camí i qui cerca l’ovella perduda” (Ez 34,4). I Jesús diu que el bon pastor és el qui dóna la vida no sols per les seves ovelles sinó per les que no són de la seva pleta (Jo 10,15-16). Sotmetre’s sols “incòmodament” a la veu de Martínez Camino sense cap resposta adient, ha estat una feblesa imperdonable per part seva. (Mt 12,31ss)
Han deixat que el portaveu de la CEE pequés de supèrbia, perquè ha volgut donar a entendre que sap el que no sap ningú: què és una organització “terrorista”. Ni a l’ONU ni al Vaticà (en el Catecisme de l’Església Catòlica segueix defensant la guerra justa) ni a la Unió Europea s’ha gosat mai definir què és “terrorisme”, perquè, com tothom sap, n’hi ha de moltes menes. Una guerra d’alliberament nacional com la dels asmoneus contra els selèucides o els romans era terrorisme? Doncs la Bíblia tracta els macabeus d’herois i aquests “terroristes” es van establir com a representants polítics dels jueus. Més i tot: segons els més recents estudis, sembla que Jesús no els feia pas fàstics! (Segons la CEE, el poble jueu no havia d’haver fet res contra els invasors: s’havia de seguir deixant oprimir!) I el paper d’un grup de bascos contra un Estat considerat opressor no es pot assimilar a aquells asmoneus heroics? (Almenys cal admetre que hi pugui haver historiadors que vegin la lluita etarra com una lluita d’alliberament nacional!) Girem la truita? Bush a l’Iraq, amb totes les benediccions que vulguin, va ser o no va ser un terrorista? Tenir presoners sense judici a Guantánamo és terrorisme? Va ser un terrorista Tiberi a Palestina? I els zelotes que es rebel·laven contra l’Imperi romà? I Jesús, que tenia zelotes entre els seus apòstols, es podia considerar terrorista? La condemna romana a Jesús va ser claríssima!
Només he trobat una definició de terrorisme : “és tot mitjà de violència, física o no, que utilitzen les classes dominants per impedir l’accés de les classes populars al poder”. La signarien els bisbes de la CEE? I vostès, senyors bisbes catalans? O per a vostès Jesús tampoc no estendria la mà a cap terrorista, a cap avortista, a cap gai? Ell només estimava enemics, prostitutes, malalts, marginats... Ell només defensava els terroristes galileus ajusticiats per Pilat dient que no eren pas més pecadors que l’altra gent! (Lc 13,1-3)
Un prec final: si no volen escandalitzar el ramat, deixin-se amarar de la força de l’Esperit sense temença! Els farà entendre que no estendre la mà a un enemic (encara que sigui polític) és el que resulta antievangèlic!
OPINIÓ // 28.01.2008
A un mes i mig de les eleccions generals previstes per al 9-III-08, PSOE i PP reorienten els seus missatges amb la finalitat d´atreure els votants de centre, una bossa de votants que consideren decisiva en la propera contesa electoral. Segons les enquestes l´avantatge del PSOE sobre el PP fluctua entre els 2,3 i els 6 punts, la qual cosa suposa que el futur inquilí de la Moncloa pot dependre d´un marge escàs d´escons, entre dotze i quinze. Si a això hi afegim que la majoria d´aquests diputats depèn del centre o d´una perifèria com Màlaga (per això s´explica el mínim sentit democràtic de Zapatero, passant-se pel folre una de les cambres de representats del poble, en no fulminar la ministra de Foment quan el Senat l´ha rebutjada majoritàriament), és a dir de llocs on la frontera PSOE-PP és més permeable, la cursa cap al centre pren encara més rellevància.
Ara bé, aquest espectacle de veure com el PSOE endureix el discurs amb ETA, marca distàncies amb ERC, s´embolcalla amb essències d´espanyolitat (llegeixi´s José Bono), promet la rebaixa de l´IRPF i la supressió de l´impost de patrimoni, o com el PP amaga certs líders a certes zones, parla també de rebaixa d´impostos o d´augment de pensions, ¿dóna els seus rèdits o més aviat cansa els ciutadans? Potser és cert que el centre electoral carpetovetònic és una amalgama de sectors poc polititzats, votants d´escassa fidelitat, ciutadans convençuts de corregir excessos de tota mena (bipartidistes, nacionalistes, etc.). És de témer que molts d´aquests esforços vagin a parar a l´abstenció. Caldrien estudis seriosos, però Carod-Rovira, per exemple, demostrà que no per anar més al centre els vots pugen sinó que poden pujar fins i tot després de subratllar una posició gens centrista com la visita a Catalunya Nord.
La gent no és estòlida. Tothom sap que si Zapatero guanya, encara que ara se n´allunyi, farà els possibles per posar fi a ETA, dialogant com sigui, com també faria Rajoy. És el seu deure. Crec que els discursos de precampanya estan mancats de sinceritat, de joc; és un mal partit, com el d´aquells dos equips de futbol que es tenen massa por un a l´altre. Recorden el debat de pressupostos de desembre? CiU i PSC-PSOE s´acusaren mútuament d´haver aturat recursos per al proper any i cap dels dos va parlar clar. (I mira que hauria estat fàcil a CiU d´explicar que si el senyor Solbes volia, posava una addenda als pressupostos com havia fet amb alguna altra comunitat, i santes Pasqües!)
Manquen discursos escarits i raonats, explicacions compromeses per ambdues parts. El PP és incapaç d´explicar per què ha portat a Magistratura punts del nostre Estatut acceptats en d´altres estatuts hispànics (pitjor: per què no accepta el resultat d´un referèndum democràtic) i els altres partits són incapaços d´exigir-li que ho expliqui. I el PSOE és incapaç d´explicar les marrades i enganyifes del senyor Zapatero. Ara, vist que a Madrid li diuen que caldria el gran pacte PSOE-PP per acabar d´una vegada amb els nacionalismes català i basc (som al segle passat!), l´home torna a dir que veu un futur equilibrat pactant amb CiU i PNV després de les eleccions. Amb els nacionalistes bascos, tot deixar portar a judici el seu lehendakari i haver-los negat el pa i la sal per dues vegades? Amb una consulta popular d´Ibarretxe sobre la taula per a la propera tardor? Pensa pactar amb els catalans gratis et amore, perquè té Montilla a la Generalitat? Amb un any nefast com el passat, ja hem vist com ha quedat el gran eslògan de la campanya anterior: «Si guanya Zapatero, guanya Catalunya!». Ja hem vist on són els seus «fets i no paraules»: el més calent de les balances fiscals, de la gestió de l´aeroport o del pla d´inversions per satisfer les passades rapinyes... és a l´aigüera. Les dades són clares. En els darrers 11 anys el pressupost per habitant en euros d´Espanya era de 310, de Madrid 389, i de Catalunya 280! L´execució en inversions entre el 2002 i el 2006 és de 84,5% de mitjana espanyola, de 102,2% a Madrid i de 74,2 a Catalunya! Potser amb dades com aquestes la gent sortiria més a votar.
Josep Antoni Duran i Lleida va posar algunes condicions per pactar amb Zapatero: a més de les esmentades, pacte escolar per elevar la qualitat del sistema educatiu, debat energètic, canvi en la política d´immigració, reforma del codi penal per poder perseguir bandes organitzades, política econòmica a favor de la competitivitat de les empreses, política social a favor de la família...
Esperem que a l´hora de la veritat CiU hi pensi, perquè, si no recordo malament, Zapatero ja va prometre les balances fiscals a Puigcercós, fa..., quants anys? Cal que els partits recorrin a les hemeroteques si volen estimular la gent a anar a votar. Res d´estrany que ERC es plantegi revisar el pacte tripartit només un any després de la signatura. Veia a l´horitzó proper traspàs de Rodalies i aeroport, noves infraestructures, nou sistema de finançament, agència fiscal catalana i amb una mica de sort els pactes seran molt més a ras de terra: immigració, inspecció de treball, comunicació electrònica... De moment, malgrat les promeses, ni Rodalies ni aeroport. Les paraules se les emporta el vent. La cimera de traspassos Estat-Generalitat del passat dia 10 va treure espurnes. A la vigília, al sopar d´aniversari de S.M. el Rei, ja havien topat Montilla i Zapatero...
Ho diu tothom: les eleccions seran ajustades. Esperem que Catalunya no perdi un nou llençol en la bugada. El que encara sembla més clar és això: qui en surti derrotat, se´n va a casa. A Zapatero el podria substituir Bono. A Rajoy, Gallardón (i, tot seguit, Piqué podria tornar a entrar al PP i rentar un xic la cara del partit). Després del proper 9-III, hi pot haver una vida nova. Fins i tot es podria donar el cas, a l´hora dels pactes, que el partit guanyador no fos el partit de govern. El que a Catalunya ja portem vivint sense escarafalls dues legislatures, a la metròpoli, els ho asseguro, seria un sagramental. Temps al temps.
A un mes i mig de les eleccions generals previstes per al 9-III-08, PSOE i PP reorienten els seus missatges amb la finalitat d´atreure els votants de centre, una bossa de votants que consideren decisiva en la propera contesa electoral. Segons les enquestes l´avantatge del PSOE sobre el PP fluctua entre els 2,3 i els 6 punts, la qual cosa suposa que el futur inquilí de la Moncloa pot dependre d´un marge escàs d´escons, entre dotze i quinze. Si a això hi afegim que la majoria d´aquests diputats depèn del centre o d´una perifèria com Màlaga (per això s´explica el mínim sentit democràtic de Zapatero, passant-se pel folre una de les cambres de representats del poble, en no fulminar la ministra de Foment quan el Senat l´ha rebutjada majoritàriament), és a dir de llocs on la frontera PSOE-PP és més permeable, la cursa cap al centre pren encara més rellevància.
Ara bé, aquest espectacle de veure com el PSOE endureix el discurs amb ETA, marca distàncies amb ERC, s´embolcalla amb essències d´espanyolitat (llegeixi´s José Bono), promet la rebaixa de l´IRPF i la supressió de l´impost de patrimoni, o com el PP amaga certs líders a certes zones, parla també de rebaixa d´impostos o d´augment de pensions, ¿dóna els seus rèdits o més aviat cansa els ciutadans? Potser és cert que el centre electoral carpetovetònic és una amalgama de sectors poc polititzats, votants d´escassa fidelitat, ciutadans convençuts de corregir excessos de tota mena (bipartidistes, nacionalistes, etc.). És de témer que molts d´aquests esforços vagin a parar a l´abstenció. Caldrien estudis seriosos, però Carod-Rovira, per exemple, demostrà que no per anar més al centre els vots pugen sinó que poden pujar fins i tot després de subratllar una posició gens centrista com la visita a Catalunya Nord.
La gent no és estòlida. Tothom sap que si Zapatero guanya, encara que ara se n´allunyi, farà els possibles per posar fi a ETA, dialogant com sigui, com també faria Rajoy. És el seu deure. Crec que els discursos de precampanya estan mancats de sinceritat, de joc; és un mal partit, com el d´aquells dos equips de futbol que es tenen massa por un a l´altre. Recorden el debat de pressupostos de desembre? CiU i PSC-PSOE s´acusaren mútuament d´haver aturat recursos per al proper any i cap dels dos va parlar clar. (I mira que hauria estat fàcil a CiU d´explicar que si el senyor Solbes volia, posava una addenda als pressupostos com havia fet amb alguna altra comunitat, i santes Pasqües!)
Manquen discursos escarits i raonats, explicacions compromeses per ambdues parts. El PP és incapaç d´explicar per què ha portat a Magistratura punts del nostre Estatut acceptats en d´altres estatuts hispànics (pitjor: per què no accepta el resultat d´un referèndum democràtic) i els altres partits són incapaços d´exigir-li que ho expliqui. I el PSOE és incapaç d´explicar les marrades i enganyifes del senyor Zapatero. Ara, vist que a Madrid li diuen que caldria el gran pacte PSOE-PP per acabar d´una vegada amb els nacionalismes català i basc (som al segle passat!), l´home torna a dir que veu un futur equilibrat pactant amb CiU i PNV després de les eleccions. Amb els nacionalistes bascos, tot deixar portar a judici el seu lehendakari i haver-los negat el pa i la sal per dues vegades? Amb una consulta popular d´Ibarretxe sobre la taula per a la propera tardor? Pensa pactar amb els catalans gratis et amore, perquè té Montilla a la Generalitat? Amb un any nefast com el passat, ja hem vist com ha quedat el gran eslògan de la campanya anterior: «Si guanya Zapatero, guanya Catalunya!». Ja hem vist on són els seus «fets i no paraules»: el més calent de les balances fiscals, de la gestió de l´aeroport o del pla d´inversions per satisfer les passades rapinyes... és a l´aigüera. Les dades són clares. En els darrers 11 anys el pressupost per habitant en euros d´Espanya era de 310, de Madrid 389, i de Catalunya 280! L´execució en inversions entre el 2002 i el 2006 és de 84,5% de mitjana espanyola, de 102,2% a Madrid i de 74,2 a Catalunya! Potser amb dades com aquestes la gent sortiria més a votar.
Josep Antoni Duran i Lleida va posar algunes condicions per pactar amb Zapatero: a més de les esmentades, pacte escolar per elevar la qualitat del sistema educatiu, debat energètic, canvi en la política d´immigració, reforma del codi penal per poder perseguir bandes organitzades, política econòmica a favor de la competitivitat de les empreses, política social a favor de la família...
Esperem que a l´hora de la veritat CiU hi pensi, perquè, si no recordo malament, Zapatero ja va prometre les balances fiscals a Puigcercós, fa..., quants anys? Cal que els partits recorrin a les hemeroteques si volen estimular la gent a anar a votar. Res d´estrany que ERC es plantegi revisar el pacte tripartit només un any després de la signatura. Veia a l´horitzó proper traspàs de Rodalies i aeroport, noves infraestructures, nou sistema de finançament, agència fiscal catalana i amb una mica de sort els pactes seran molt més a ras de terra: immigració, inspecció de treball, comunicació electrònica... De moment, malgrat les promeses, ni Rodalies ni aeroport. Les paraules se les emporta el vent. La cimera de traspassos Estat-Generalitat del passat dia 10 va treure espurnes. A la vigília, al sopar d´aniversari de S.M. el Rei, ja havien topat Montilla i Zapatero...
Ho diu tothom: les eleccions seran ajustades. Esperem que Catalunya no perdi un nou llençol en la bugada. El que encara sembla més clar és això: qui en surti derrotat, se´n va a casa. A Zapatero el podria substituir Bono. A Rajoy, Gallardón (i, tot seguit, Piqué podria tornar a entrar al PP i rentar un xic la cara del partit). Després del proper 9-III, hi pot haver una vida nova. Fins i tot es podria donar el cas, a l´hora dels pactes, que el partit guanyador no fos el partit de govern. El que a Catalunya ja portem vivint sense escarafalls dues legislatures, a la metròpoli, els ho asseguro, seria un sagramental. Temps al temps.
L'escriptor i periodista Lluís Busquets i Grabulosa, autor de l´assaig de gran èxit Última notícia de Jesús el Natzarè, «redimensiona» el personatge de Moisès «a les seves mesures històriques» dins el thriller de caràcter bíblic El testament de Moisès (Ara Llibres).
El llibre gira entorn de la troballa del testament de Moisès enterrat als Trofeus de Pompeia dels Pirineus, que acaba en mans d´un professor barceloní, qui es veu enfrontat a les tres religions monoteistes que s´embarquen en una lluita per a fer-se amb les tauletes de fang.
Segons explica l´autor del llibre, intenta treure la «mítica» dels textos bíblics, ja que no pot passar per històric el llenguatge mític. En aquest sentit, Busquets recorda que l´Estela de Merneptah parla del poble jueu anys abans de quan se situa històricament l´Èxode.
A la novel·la, Moisès és fill del faraó, s´enfronta al poder egipci per l´esclavitud a la qual sotmet el poble i després de l´Èxode torna cap a Egipte, on escriu el testament i és enterrat. Les tauletes de fang amb el testament són regalades, anys després, per Antipas a Pompeia.
A més de la trama bíblica, el llibre proposa resseguir la vida del professor qui, enmig d´un procés de nul·litat canònica, es veu embolicat en el desxiframent de les tauletes enmig de les pressions de les tres religions monoteistes.
El tractament dels personatges un dels aspectes amb els quals l´autor ha quedat «més content», entre els quals es permet introduir-hi persones reals com el pare Miquel Batllori, jugant així entre la ficció i la realitat.
FONT: Diari de Girona
El llibre gira entorn de la troballa del testament de Moisès enterrat als Trofeus de Pompeia dels Pirineus, que acaba en mans d´un professor barceloní, qui es veu enfrontat a les tres religions monoteistes que s´embarquen en una lluita per a fer-se amb les tauletes de fang.
Segons explica l´autor del llibre, intenta treure la «mítica» dels textos bíblics, ja que no pot passar per històric el llenguatge mític. En aquest sentit, Busquets recorda que l´Estela de Merneptah parla del poble jueu anys abans de quan se situa històricament l´Èxode.
A la novel·la, Moisès és fill del faraó, s´enfronta al poder egipci per l´esclavitud a la qual sotmet el poble i després de l´Èxode torna cap a Egipte, on escriu el testament i és enterrat. Les tauletes de fang amb el testament són regalades, anys després, per Antipas a Pompeia.
A més de la trama bíblica, el llibre proposa resseguir la vida del professor qui, enmig d´un procés de nul·litat canònica, es veu embolicat en el desxiframent de les tauletes enmig de les pressions de les tres religions monoteistes.
El tractament dels personatges un dels aspectes amb els quals l´autor ha quedat «més content», entre els quals es permet introduir-hi persones reals com el pare Miquel Batllori, jugant així entre la ficció i la realitat.
FONT: Diari de Girona
Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932-2007) va preparar minuciosament el seu final i ho va deixar escrit en un recull de textos dispersos, escrits al llarg del mes abans de deixar-se morir al bosc, i que ara surten endreçats en forma de Dietari final. L'obra, de la qual han tingut cura Lluís Busquets i Grabulosa i la Fundació Randa, la publica Ara Llibres amb els passatges més significatius i impactants, dels quals emergeix un Xirinacs serè, plenament conscient del pas que fa i agraït per la vida en plenitud que ha tingut.
Tal com remarca Busquets i Grabulosa en la introducció, i com especifica el mateix Xirinacs, el vell lluitador feia molts anys que havia decidit deixar aquest món quan complís 75 anys. I així ho va fer, sense deixar de reflexionar fins a l'últim moment, en la intimitat, per escrit. "Enguany deixeu-me viure els meus setanta-cinc anys en pau, silenci i soledat", havia declarat la vigília del seu aniversari a alguns dels seus deixebles.
Fidel als seus referents (Jesús el Natzarè, Gandhi i Ramon Llull en primer lloc), coherent fins a les últimes conseqüències amb el seu exigent ideal de justícia humana i de llibertat per Catalunya, en aquests corprenedors fulls inèdits Xirinacs fonamenta la seva radical decisió d'autoimmolar-se en la soledat del seu paisatge estimat, als peus del Taga, i adverteix: "Em diran: orat, boig, pertorbat mental. Una depressió de cavall. Pessimisme de cavall. Pessimisme de la vida. Covardia. Desengany. Obsessió. Deslleialtat. Demència senil. Xacres". Però "suposo -afegeix en un altre moment- que no passaran gaires anys sense que es permeti planificar a voluntat la pròpia mort talment com avui dia els pares planifiquen la vinguda a la vida dels seus fills".
El qui va ser candidat al premi Nobel de la pau entre 1975 i 1977, senador durant la Transició, en aquestes darreres confessions també repassa la seva relació amb la fe -"marxo de la nostra plenitud parcial a la plenitud total"-, els anys de capellà i la seva trajectòria com a lluitador pacifista, amb les seves nombroses plantades i vagues de fam.
FONT: AVUI
Tal com remarca Busquets i Grabulosa en la introducció, i com especifica el mateix Xirinacs, el vell lluitador feia molts anys que havia decidit deixar aquest món quan complís 75 anys. I així ho va fer, sense deixar de reflexionar fins a l'últim moment, en la intimitat, per escrit. "Enguany deixeu-me viure els meus setanta-cinc anys en pau, silenci i soledat", havia declarat la vigília del seu aniversari a alguns dels seus deixebles.
Fidel als seus referents (Jesús el Natzarè, Gandhi i Ramon Llull en primer lloc), coherent fins a les últimes conseqüències amb el seu exigent ideal de justícia humana i de llibertat per Catalunya, en aquests corprenedors fulls inèdits Xirinacs fonamenta la seva radical decisió d'autoimmolar-se en la soledat del seu paisatge estimat, als peus del Taga, i adverteix: "Em diran: orat, boig, pertorbat mental. Una depressió de cavall. Pessimisme de cavall. Pessimisme de la vida. Covardia. Desengany. Obsessió. Deslleialtat. Demència senil. Xacres". Però "suposo -afegeix en un altre moment- que no passaran gaires anys sense que es permeti planificar a voluntat la pròpia mort talment com avui dia els pares planifiquen la vinguda a la vida dels seus fills".
El qui va ser candidat al premi Nobel de la pau entre 1975 i 1977, senador durant la Transició, en aquestes darreres confessions també repassa la seva relació amb la fe -"marxo de la nostra plenitud parcial a la plenitud total"-, els anys de capellà i la seva trajectòria com a lluitador pacifista, amb les seves nombroses plantades i vagues de fam.
FONT: AVUI
Subscriure's a:
Missatges (Atom)