Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932-2007) va preparar minuciosament el seu final i ho va deixar escrit en un recull de textos dispersos, escrits al llarg del mes abans de deixar-se morir al bosc, i que ara surten endreçats en forma de Dietari final. L'obra, de la qual han tingut cura Lluís Busquets i Grabulosa i la Fundació Randa, la publica Ara Llibres amb els passatges més significatius i impactants, dels quals emergeix un Xirinacs serè, plenament conscient del pas que fa i agraït per la vida en plenitud que ha tingut.
Tal com remarca Busquets i Grabulosa en la introducció, i com especifica el mateix Xirinacs, el vell lluitador feia molts anys que havia decidit deixar aquest món quan complís 75 anys. I així ho va fer, sense deixar de reflexionar fins a l'últim moment, en la intimitat, per escrit. "Enguany deixeu-me viure els meus setanta-cinc anys en pau, silenci i soledat", havia declarat la vigília del seu aniversari a alguns dels seus deixebles.
Fidel als seus referents (Jesús el Natzarè, Gandhi i Ramon Llull en primer lloc), coherent fins a les últimes conseqüències amb el seu exigent ideal de justícia humana i de llibertat per Catalunya, en aquests corprenedors fulls inèdits Xirinacs fonamenta la seva radical decisió d'autoimmolar-se en la soledat del seu paisatge estimat, als peus del Taga, i adverteix: "Em diran: orat, boig, pertorbat mental. Una depressió de cavall. Pessimisme de cavall. Pessimisme de la vida. Covardia. Desengany. Obsessió. Deslleialtat. Demència senil. Xacres". Però "suposo -afegeix en un altre moment- que no passaran gaires anys sense que es permeti planificar a voluntat la pròpia mort talment com avui dia els pares planifiquen la vinguda a la vida dels seus fills".
El qui va ser candidat al premi Nobel de la pau entre 1975 i 1977, senador durant la Transició, en aquestes darreres confessions també repassa la seva relació amb la fe -"marxo de la nostra plenitud parcial a la plenitud total"-, els anys de capellà i la seva trajectòria com a lluitador pacifista, amb les seves nombroses plantades i vagues de fam.
FONT: AVUI
Tal com remarca Busquets i Grabulosa en la introducció, i com especifica el mateix Xirinacs, el vell lluitador feia molts anys que havia decidit deixar aquest món quan complís 75 anys. I així ho va fer, sense deixar de reflexionar fins a l'últim moment, en la intimitat, per escrit. "Enguany deixeu-me viure els meus setanta-cinc anys en pau, silenci i soledat", havia declarat la vigília del seu aniversari a alguns dels seus deixebles.
Fidel als seus referents (Jesús el Natzarè, Gandhi i Ramon Llull en primer lloc), coherent fins a les últimes conseqüències amb el seu exigent ideal de justícia humana i de llibertat per Catalunya, en aquests corprenedors fulls inèdits Xirinacs fonamenta la seva radical decisió d'autoimmolar-se en la soledat del seu paisatge estimat, als peus del Taga, i adverteix: "Em diran: orat, boig, pertorbat mental. Una depressió de cavall. Pessimisme de cavall. Pessimisme de la vida. Covardia. Desengany. Obsessió. Deslleialtat. Demència senil. Xacres". Però "suposo -afegeix en un altre moment- que no passaran gaires anys sense que es permeti planificar a voluntat la pròpia mort talment com avui dia els pares planifiquen la vinguda a la vida dels seus fills".
El qui va ser candidat al premi Nobel de la pau entre 1975 i 1977, senador durant la Transició, en aquestes darreres confessions també repassa la seva relació amb la fe -"marxo de la nostra plenitud parcial a la plenitud total"-, els anys de capellà i la seva trajectòria com a lluitador pacifista, amb les seves nombroses plantades i vagues de fam.
FONT: AVUI
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada