Lluís Busquets i Grabulosa

No vull entrar en com es tracta el tema escolar ni el tema de la immigració -tots dos d´una manera ben erràtica-, perquè si TV3 hagués estat alerta, mai no ens haurien d´haver transportat a casa nostra camionades d´immigrants com si fossin bestiar que difícilment podrem integrar. La TV també serveix per denunciar! I el que passa amb la nostra llengua a la UE (som cornuts, ­paguem llengües més minoritàries que la nostra i ens fem fotre) no té perdó!L´estudi del retrocés del català que es presentà el mes passat fa plantejar un interrogant: s´imaginen Catalunya sense TV3? Avui és un dels nostres senyals d´identitat. Doncs, si el català retrocedeix, l´staff de TV3 ha de plantejar-se d´actuar cada dia com si fos l´últim, encara que els professionals hagin de tenir la confiança que tenen un treball per sempre. Com aquell director que proclama que vol empleats disposats a treballar gratis, perquè ja se´n cuidarà ell prou de no permetre-ho.

Sisplau, reflectim la nostra realitat amb tota la crosta que calgui! No la que ens volen fer creure des de la metròpoli!

Un tema recurrent als diaris el mes de juny és el del fracàs escolar. I això que aquest curs d´educació (projecte de nova Llei d´Educació de Catalunya i vaga d´ensenyants inclosa) a casa nostra se n´ha parlat a bastament, encara que no ens agradin els resultats de l´Informe PISA. Les dades de l´estudi de la Fundació Bofill van fer córrer tinta des del passat mes de novembre: un 13,7% d´estudiants catalans havia repetit 4t curs d´ESO (18,8% entre els alumnes dels centres públics els anys 2004 i 2005, enfront d´un 7,1% als centres privats), cosa que superava en més de 12 punts els que havien repetit 6è de Primària (1,5%). Catalunya se situava com la tercera comunitat en taxa de repetidors (sols per davant d´Extremadura i Canàries). Els autors de l´estudi afirmaven sense embuts que el fet amagava «un possible fracàs encobert i amagat a primària que apareix clarament a ESO». Per si fos poc, un 34,1% de joves catalans entre 18 i 24 anys abandonen prematurament els estudis postobligatoris (la mitjana espa­nyola és d´un 30,8%) i no obté cap títol superior al de l´ESO segons dades del 2005 (l´any 2000 sols era d´un 29,5.). La Fundació Bofill ja parlava d´un augment significatiu (de l´1,9% el 1999 al 12,3% el 2006) i d´una distribució desigual de la població immigrant i, ara, aquest passat mes de maig, el Síndic de Greuges tornava a incidir en el mateix tema. És clar que Catalunya també és a la cua de la inversió per alumne (3.543,9 euros enfront dels 3.946,8 de la mitjana espanyola; 2,2 del PIB català enfront del 3,28 del PIB espanyol). És una bona excusa a la qual alguns representants sindicals s´agafen. Sobretot ara que es parla d´avaluar la tasca dels professors... El nostre sistema fa aigües arreu: posin el termòmetre allà on vulguin, a Primària a o a la Universitat.

Admetem que la futura LEC (Llei d´Educació de Catalunya) sigui modèlica, que la inversió creixi i que l´autonomia dels centres augmenti. Es corregirà la situació o arribarem a empitjorar-la? Partim de molt avall. Mirin les tres dades seguides de la distribució de la població de 25 a 64 anys segons el seu grau de formació arribi a l´ensenya­ment obligatori, al Batxillerat/ FP o a la Universitat: 55,8% ,18,8% i 25,4% a Catalunya; 56%, 18% i 26% a Espanya; 36 % 40% i 23% a la Zona euro. Hi ha una altra dada perquè el Departament reflexioni: el 80% del professorat se sent competent científicament i pedagògicament, però admet no estar preparat per gestionar els conflictes de l´aula. Com que els conflictes són de mal afrontar, és més fàcil dimitir de la responsabilitat educativa. Els posaré un exemple: un professor estava llegint un poema i una alumna... vinga a xerrar i a xerrar. El va molestar tant que la va engegar fora de classe. (Vostès no ho saben, però avui està mal vist que un professor faci fora de classe algun alumne: la culpa és seva per no saber-lo motivar. Hem arribat a perversions recargolades!). La noieta va sortir amb un cop de porta i se´n va anar a explicar al seu tutor que el professor li havia faltat al respecte.(Vostès no ho saben, però avui seria ben possible que un tutor es posés a favor de l´alumne i contra el company professor; sortosament, no va ser aquest el cas.) El professor va intervenir-hi i va explicar davant del tutor la veritat. I va dir a la noieta, alçant el to de veu, que si no tenia educació n´hi ensenyaria començant per mostrar-li com es tancaven les portes. Va sentir la conversa un altre company i, amb bona fe, al cap d´una estona, a l´ascensor tenien aquesta conversa: «No et compliquis la vida, home». «Què vols dir?» «Ets capaç de fer-li tancar la porta sense fer cap cop a la propera classe davant de tothom!» «I tant que ho faré! Que no va ser davant de tothom, el seu cop de porta?» Avui ho ha fet. Alguns amics i amigues de la noia han fet males cares al professor en qüestió. És clar! Però, què era més fàcil, de part seva? Òbviament, deixar-ho córrer tot.

L´actual esfondrament educatiu no serà fàcil de solucionar. El primer que cal és la complicitat amb les famílies i la societat. Hem d´acabar amb la creença que tothom serveix per fer una carrera universitària. Estudiar és una tasca dura i difícil. Acomplerts els estudis obligatoris (que, en alguns casos, ja no resulten gens fàcils), sense motivació no hi pot haver estudiants. Jo he tingut alumnes que fumaven un paquet diari i no compraven el llibre de literatura obligatori perquè era massa car. Una llar amb llibres i diaris -hi ha estadístiques!- ofereix alumnes amb millors resultats (però moltes llars hispàniques no arriben a tenir... 10 llibres!). F. de Vicente, president de l´Associació de catedràtics, amb experiència com a director d´Insti­tut i home de guix a les aules, decla­rava fa poc que el model pedagògic de la LOGSE ha fracassat estrepi­tosa­ment, però que malauradament el lobby pedagògic «logseístic» encara dominava el Departament d´Educació i no estava disposat a reconèixer els seus errors.

Això és molt fort! I el cas és que n´assenyalava algunes, de falles: l´escàs rigor en el pas de primària a secundària, la poca exigència (hi ha aprovats amb asterisc que vol dir que el professor responsable de la matèria ha suspès l´alumne però el consell avaluador l´aprova), la càrrega de responsabilitat als centres i professors sense autocrítica de l´Administració, l´èmfasi en la comprensió i no pas en l´aprenentatge, la conversió de centres d´ensenya­ment en pàrquings de preadolescents difícils? Afegeixin enguany ma­les marors per la supressió de cur­sos nocturns i per la caiguda de di­rectors amb paracaigudes en certs centres.

Fa temps es creia que sense una aula adequada amb audiovisuals i ordinadors no es podia fer classe. (Alexandre Galí, un dels nostres grans pedagogs, deia que un bon mestre fa classe sota un pi!) Ara, en­llà de l´exigència de recursos, s´ha posat de moda parlar de compe­tències. Resulta que els coneixements i capacitats no garanteixen que en determinades situacions l´alumne doni una resposta eficient. És un concepte que ve de la lingüística i de l´empresa. Vaig sentir no fa gaire una xerrada d´un expert so­bre el tema. Però l´expert reco­nei­xia que no hi pot haver compe­tències sense coneixements. (I som on érem!) Segons ell, cal ensenyar d´una altra manera, enllà de la classe magistral. (No hi ha cap alumne que aguanti classes magistrals de fa molt anys! Gairebé, fer-ne alguna, els resultaria una novetat!). Fem lleis com cal, oferim recursos, però sense professors vocacionalment preparats, sense exigència com a complementària de l´acolliment, sense respecte com a contrafort de la disciplina, sense cultura de l´esforç, sense assumpció de les pròpies responsabilitats, sense informació veraç dels nivells educatius assolits... tornarem a parlar de fracàs escolar el curs vinent. Com diu un meu amic de pissarra i guix, les coses encara poden empitjorar! Temps al temps.

Segons l´estadístic nord-americà D. B. Barrett, cada sis hores es publica al món un llibre sobre Jesús. Els passats 15-17 de maig, la Facultat de Teo­logia de Catalunya, dins la celebració del 40è aniversari de la seva fundació, va organitzar un rellevant simposi internacional -traducció simultània inclosa- sobre la recerca del Jesús històric que, incomprensiblement, ha passat força desapercebut a la premsa. Coordinat pel carmelita Agustí Borrell, secretari de l´Associació Bíblica de Catalunya -un home que vaig conèixer en un debat sobre Jesús a 8TV-, va aplegar experts internacionals i de casa (cap de «eclesialment» conflictiu, és clar) i va resultar més que interessant (possiblement se´n publiquin els resultats). Si no hi van ser convidats els teòrics més en destret, sí que es va triar una gamma d´experts amb teories prou oposades dins de l´ortodòxia, cosa que enriquí l´actual debat a més no poder.

El dia 15, a la tarda, Giuseppe Sagalla (professor a Milà-Pàdua), després de les investigacions d´E. P. Sanders que tants hem emprat, va emmarcar Jesús dins del marc del judaisme, com correspon a la Third Quest, i sintetizà la recerca actual amb tres trets fonamentals (fragmentarietat, actualitat i globalització), a les quals correspondrien tres tendències: publicitat, contextualitat i recerca científica pluridisciplin. R. Aguirre, professor a Bilbao, tot seguit exposava com s´han posat en qüestió suposades novetats d´aquesta darrera etapa de recerca i com hi han contribuït amb riques aportacions disciplines com l´arqueologia, l´antropologia cultural o la sociologia. El debat acabà amb un col·loqui molt interessant.

L´endemà, el matí del divendres dia 16, Josep Oriol Tuñí, professor a la Facultat catalana, va fer una decidida defensa del mètode historicocrític i, a partir de l´evangeli de Joan, insistí en el context en el qual es van escriure els evangelis com el marc comunitari on s´elabora la primera teologia; per a ell, els materials no permeten anar més enllà d´una utilització moderada i modestíssima pel que fa a l´estudi del Jesús històric. Altrament, reprenent la teoria de Conzelmann segons la qual el «secret messiànic» és la clau hermenèutica del gènere «evangeli», posà en dubte la relació dels evangelis amb les bioi o biografies hel·lenístiques de l´època. Tot seguit, per la seva banda, Richard Bauckham (de St. Andrews), que classificà els evangelis en el gènere dels bioi, mostrà el seu escepticisme amb el mètode historicocrític i preferí situar la seva intervenció en el terreny de la relació entre oralitat (que, per a ell, no era en absolut anònima sinó que ofereix el lligam entre aquest testimoniatge oral, quan encara hi ha memòria vivent dels fets, amb la comunitat primigènia) i escriptura. A la tarda, Daniel Marguerat (Lausanne), insistia en la judaïtat de Jesús malgrat la seva singularitat, que resumí en tres aspectes: a) supedita la Torà al precepte d´amor als altres interpretat de manera radical; b) el contacte amb els altres esdevé en ell l´àmbit on encarnar la puresa (i no la contaminació); c) crida a un imperatiu ètic de to escatològic. Tot seguit, el professor James Charlesworth (Princeton), incidí en l´aspecte de puresa ritual judaica en temps de Jesús; tenint en compte les dades arqueològiques i el valor històric de l´evangeli de Joan, Jesús, més que transgredir la Torà, es posà en contra de les noves normatives sacerdotals que exageraven la importància de la puresa, posades en relació directa amb el culte al Temple i amb les festes que s´hi celebraven. Per als grans sacerdots, Jesús menystenia les seves regulacions i això li costà la vida, però, per al professor, Jesús hauria estat respectuós i hauria mantingut una actitud positiva amb la Torà, el Temple o el dissabte. De nou les sessions de treball acabaren amb col·loqui.

Dissabte al matí, Seán Freyne (Dublín) es preguntava si calia considerar Jesús un rebrot dels sapiencials, un savi, com segons Kloppenborg queda palès en el primer estrat del Document Q, o un profeta apocalíptic; en definitiva, el seu va voler ser un missatge ètic o profètic? El professor Freyne destacà la interrelació entre literatura apocalíptica i sapiencial en el judaisme del període del segon temple, fins al punt de conformar una única cosmovisió. Distingir radicalment els dos àmbits, per a ell, seria una postura equivocada.

A la darrera ponència del simposi, l´admirat professor Armand Puig, barrejant tanmateix exegesi i teologia com se li va fer veure en el debat posterior, oferí una visió també sintètica entre saviesa i profecia en la personalitat de Jesús i desenvolupà les seves tesis a partir del que platejà com una mena de quatre axiomes: a) Jesús fa realitat en el seu ministeri l´anunci de l´inici del regnat de Déu a la història humana (un inici discret, gens espectacular, en què és més el profeta del Regne que no el del judici de Déu); b) la incoació d´aquest regnat es manifesta amb senyals inconfusibles (guaricions i exorcismes) i amb la der­rota concomitant de Satanàs (qui sap si fundacional i metafòrica segons Lc 10,18); c) crida a una ètica de resposta al designi de Déu que no és pura explanació de la Torà; d) la revelació autoritzada sobre Déu com a Pare d´ell i de tots els homes.

Després d´un brevíssim descans, hi va haver de nou un fructífer col·loqui (un encert que, sense tancar cap intervenció, fos entre els professors assistents, perquè els assistents no havien d´escoltar obvietats ni es perdien en l´epidermis) i, encara, abans que el bisbe Tena clogués l´acte en comptes del Sr. Cardenal com s´havia anunciat (volem penar que no pas per prevenció amb el que es podia haver discutit) i d´uns mots del professor Margerat, el coordinador, Agustí Borrell, ens oferí -amb la intervenció escrita, com totes les anteriors- un resum de totes les intervencions del col·loqui.

Potser no hi havia hagut una trobada bíblica tan interessant a Catalunya d´ençà de la dels membres de la Studiorum Novi Testamenti Societas, el 2004, quan van oferir ponències Wayne A. Meeks, (Universitat de Yale, EUA), Hans-Josef Klauck, professor de la Universitat de Chicago (EUA) i Florentino García Martínez, de la Universitat Catòlica de Lovaina (Bèlgica). Quan un col·loqui així tingui lloc al Museu dels Sants d´Olot, el Museu sortirà al mapa museístic i es complirà el somni de la malaguanyada Teresa Planagumà.

Erine, una nena manresana de quatre anys, va rebre a mitjans març un trasplantament de cèl·lules mare (sang) del cordó umbilical de la seva germana Izel per mirar de curar-la de la seva leucèmia. D´aquí a uns mesos es podrà saber si la intervenció, duta a terme a l´Hospital de la Vall d´Hebron, va tenir èxit. Izel, és clar, va ser plausiblement concebuda per voluntat dels seus pares mitjançant tècniques de selecció embrionària perquè pogués curar la seva germana.

No és l´únic cas. Al nostre país hi ha força famílies que han concebut heroicament un fill amb selecció embrionària per mirar de salvar-ne un altre. Malgrat això, la selecció embrionària es permet a comptagotes d´ençà de la reforma de la Llei de Reproducció assistida de l´any 2006. Hi ha una Comissió Nacional de Reproducció Assistida assessora del Ministeri de Sanitat que ha d´autoritzar les peticions per concebre un fill amb l´objectiu de salvar-ne un altre. (Darrerament, de més de vint peticions, se sap que se n´han atorgat solament quatre a famílies de València, Múrcia, Salamanca i Sevilla.) No va ser pas el cas de l´Erine, diagnosticada a l´any i mig d´una estranya forma de leucèmia. Els pares, veient que el temps jugava contra seva i amb una primera negativa de la Comissió Nacional de Reproducció Assistida -de la segona sol·licitud, encara n´esperen resposta-, van demanar ajuda ciutadana per fer front als més de 6.000 euros del tractament i gràcies a l´ajuda dels manresans, van decidir sotmetre´s a les tècniques de selecció embrionària i de reproducció assistida a Bèlgica (un país amb centres especialitzats i on la manipulació és legal). Tot va anar bé i fa dos mesos van poder celebrar el naixement a Barcelona d´Izel, genèticament compatible amb la seva germana i donadora de la sang del seu cordó. S´ha sabut que d´altres famílies catalanes, sense el vistiplau de la Comissió, han hagut de recórrer a clíniques d´EUA.

Els passos són aquests: 1) una parella, trobant-se amb un fill amb una malaltia hematològica, oncològica o immunodeficitària, decideix tenir-ne un altre que el pugui curar; 2) la parella se sotmet a un tractament de reproducció assistida, en el qual els espermatozous fecunden òvuls en un laboratori; 3) quan els embrions tenen tres dies, s´extreu una cèl·lula de cadascun per ser analitzades i poder-ne seleccionar dos o tres (que no tinguin els gens causants de la malaltia del primer fill); 4) aquests embrions, implantats a l´úter de la mare, seran compatibles amb l´altre fill i alliberats de malalties; i, 5) de l´embrió o embrions que donin lloc a un emba­ràs naixerà un bebè o naixeran bebès compatibles amb el ger­mà malalt i li podran donar cèl­lules mare per guarir-lo (sol ser sang del cordó umbilical o medul·la òssia extreta del fèmur).

Malauradament, no sempre la reproducció assistida acaba amb èxit; els diaris han informat de casos de fracàs. Això sol hauria de ser una raó perquè el legislador es posés a favor de qui s´acull a la Llei i ho fa, com ho hem qualificat nosaltres, d´una manera heroica: engendrar nova vida per salvar la que perilla.

Sembla estrany que una tècnica a l´abast, tan normal en d´al­tres llocs, aquí passi per filtres inqualificables. Amb raó es queixava la mare d´Irine de la lentitud i de la mala aplicació de la llei: «No és cap caprici. Tots els pares que es trobessin amb un fill malalt, farien l´impossible per salvar-lo. La salvació no és impossible! No entenc per què s´hi posen tantes traves». Antoni Pellicer, de l´IVI (Institut Valen­cià d´Infertilitat), on van començar els seus tràmits els pares d´Erine, declarava que el 2006 sols els havien autoritzat tres peticions sobre una vintena i, el 2007, una sobre tretze; per tant, tampoc no entenia que no s´agilitzés un procés tan avançat mèdicament. «Es bo que l´orga­nització de Transplantaments avaluï tots els casos, però no es poden donar com a experimentals tècniques ja usuals en alguns centres».

Sanitat es defensa dient que són les mateixes famílies les que desisteixen en exigir-los tots els requisits de la llei.

La doctora Anna Veiga, de la Clínica Dexeus, pionera i especialista en reproducció assistida i ex-membre de la Comissió Nacional assessora, reconeix que caldria una major agilitat per resoldre aquests casos, ateses les diverses situacions familiars. «Com més es fa esperar les famílies per concebre un segon fill, més es redueixen les seves possibilitats d´èxit en la reproducció i més risc corre el primer fill». I això sense comptar la incidència en l´equilibri emocional de les parelles.

La Comissió que valora èticament les sol·licituds perquè no hi hagi abusos capriciosos faria bé de tenir en compte aquells mots de Gaspar Mora, professor de Teologia Moral: «¿Què es vol dir quan diem "ètica humana"? Res més que la veritable manera humana de viure [...] I en el missatge cristià, el criteri de la veritat ètica és el bé i la salvació de la persona humana». Qüestions de bioètica i de l´origen i acabament de la via, eutanàsia inclosa, ha estat afrontat per l´associació «Cristianisme i Segle XXI» i s´ha plasmat en el llibre Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana (Fragenta Editorial, 2008), amb aportacions de Marc Antoni Broggi, Joan Carrera, Gaspar Mora, Ramon M. Nogués, Begonya Roman, Núria Terribas i Federico Mayor Zaragoza.

L'acte, organitzat amb la Fundació Randa-Lluís Maria Xirinacs, serà presidit pel degà de la facultat, Jordi Sales, i també comptarà amb la presència d'Antonio Aguilera, que va dirigir la tesi amb què l'exsenador es va doctorar en aquesta universitat.

A més, hi intervindran el professor de la facultat Octavi Piulats i tres representants de la Fundació Randa: Lluís Busquets i Grabulosa, Manuel Garcia i Àngels Baldó.