“Falta energia, tant a Girona com a Barcelona, però no pas d’alta tensió”, deia el senyor Puig, president d’Eurosolar, el mes passat, en una de les sessions del “Club de debat de la Garrotxa”, acompanyat a la taula per Xavier Llorente, un dels portaveus de la plataforma NO a la MAT, que també exposà els seus fonamentats arguments contraris a aquesta obra faraònica. I consti: tots dos creuen que s’ha de fer alguna cosa amb l’obsoleta xarxa energètica gironina, però no el que s’està parant o preparant (per no dir, que es maneflejant). Ja vam veure la setmana passada com el mediador europeu Sr. Monti ha deixat de fer de mediador entre parts i ha pres partit a Girona i a Perpinyà. Ahir aquest diari publicava que la francesa RTE podia adaptar línies de 220 kV, però l’espanyola REE, no, segons el dossier de respostes a les preguntes dels denominats antilínia. Un dossier que no responia al perquè la manca de diàleg (processos públics de consulta establerts per la llei) amb les plataformes opositores.

Abans, tanmateix, de ressenyar els arguments de Puig i Llorente, deixin-me dir que dóna gust sentir persones preparades (tots dos coneixien perfectament l’informe Monti), perquè et fan contrastar els partits presos. Confesso que, a mi, sovint, des de la ingenuïtat de lector poc expert en el tema, em convencen els arguments del senyor Joan Vila (amb qui ha debatut sovint el senyor Llorente) en les pàgines d’aquest mateix diari, però, val a dir-ho, encara em convencen molts més els arguments dels qui exposen que la nostra deficient xarxa energètica no s’arranjarà amb la MAT. I per dues raons: l’opacitat del projecte (una manca de transparència que no sols inclou pactes desconeguts entre Zapatero y Sarkosy) i el fet que se’ns amagui que les grans empreses elèctriques volen que els consumidors en depenguem, que siguem els seus hostatges i, un cop aconseguit, puguin actuar al seu albir. Exemple de desconeixement dels experts: el passat 17-IV el president Montilla declarava a Mònica Terribas que la MAT i la interconnexió amb França no eren el mateix (i tot seguit hi va haver cartes als diaris dient que aquesta era la postura dels anti-MAT!). Exemple d’actuació sense control: un cop les empreses elèctriques hagin aconseguit que en depenguem totalment, no sols podran recargolar-nos els preus sinó també produir i transvasar l’energia que es vulgui d’un lloc a l’altre (males llengües diuen que energia atòmica francesa per a l’Àfrica). I d’això els favorables a la MAT no en parlen mai. (Ens agradi o no, segons WWF el març passat, l’origen de l’electricitat a la península era aquesta: gas, 28,2%; nuclear, 22,7%; eòlica, 16,7%; carbó, 15,8 %; hidràulica, 4,2%; fuel, 0,5%; altres, 11,7%.) Res d’estrany que un filòsof tan poc sospitós com Josep M. Terricabras digués a “Catalunya Ràdio” que “és imprescindible la millora de la qualitat de servei més que no pas interconnexions a una xarxa desfasada”.

Del senyor Puig —que ens exposà els pros i contres de l’informe Monti, elaborat de la mà de l’enginyeria italiana CESI— vaig constatar que a Catalunya tenim un sistema energètic estrany (instal·lacions de generació allunyades dels centres de consum com ara Ascó i Vandellós) i, a banda que amb la MAT hi pot haver-hi igualment apagades (si en ve alguna, interconnectats i tot, com la dels novembre del 2006, vindrà d’Europa!), vaig aprendre que no és el mateix corrent altern que corrent continu. I moltes altres coses que les persones de peu desconeixem: per exemple, no sols que les lleis emparen els particulars que es produeixin energia (plaques solars, microgeneradors de gas...) o a les comunitats que se’n vulguin generar (d’aquí la proliferació d’horts solars municipals a certes zones d’Espanya) sinó que pots “reendollar” a la xarxa l’energia excedent, de manera que fins i tot te la paguen de forma primada. (Les empreses, de fet, com sap l’administració, fragmenten els parcs eòlics perquè no arribin als 50 megavats: s’estalvien la declaració d’impacte ambiental estatal i cobren la subvenció d’energia renovable.)

Del senyor Llorente els assistents també vam aprendre moltes coses. Ni el TGV ni la mala qualitat de la xarxa ni els parcs eòlics necessiten la MAT. Si ja tenim 4/6 línies que travessen els Pirineus, per què ens en cal una de nova i mastodònica? Quan i com se n’ha justificat la necessitat? L’informe Monti vol facilitar el mercat energètic i sols justifica la interconnexió Espanya-França amb una nova línia; per què? I si penséssim a requalificar les altres? Què en farem de reconnectar la nova amb xarxes desfasades? L’informe de Monti (que proposa soterrar el tram internacional en corrent continu) s’ha sotmès als interessos de la RTE francesa i de la hispànica REE?

En el pic del debat, el passat 10-IV hi va haver un encontre a la Cambra de Comerç sobre les necessitats energètiques de les comarques gironines amb el president de REE, Luis Atienza, el director general de Fecsa-Endesa, Josep M. Rovira, i l’ecologista Ramon Folch, cinc dies després, el 15, la roda de premsa de la plataforma No a la MAT i el passat dia 30 declaracions del ministre francès d’Ecologia.. Totes tres van ser ressenyades el passat 20-IV i l’1-V per Joan Vila en aquestes mateixes pàgines, amb esquemes a tot color de la xarxa gironina. Referint-se als contraris a la MAT i a Xavier Llorente diu exactament que per al portaveu dels anti-MAT “no s’han estudiat totes les alternatives possibles”. I comenta: “Es refereix al fet que les comarques de Girona poden resoldre el pas del tren (vol dir el TGV) i l’alimentació futura només augmentant de 110kV a 220kV les línies de la Roca a Salt i la de Tordera a Girona”. I el bo del cas és que afegeix que els del No a la MAT “tenen raó.” L’enginyer ho admet com a solució, però no com a “la millor” solució. I justament aquí rau el quid de la qüestió de la batalla. La millor solució, per a ell i per a tots els defensors de la MAT, a curt termini, és una línia de 400kV i, per a d’altres, ni ara ni a llarg termini, no. Perquè no volen sorolls opacs en comptes d’informacions verídiques; perquè no volen negocis d’interconnexions d’energies atòmiques; perquè no volen dependre totalment de monopolis energètics forans; perquè no volen un pedaç de teixit bo sobre una roba que es desfila (el nyap d’una línia de 400kV en una xarxa de 110kV a 220kV); perquè no volen noves obres impactants on hi pot haver repotenciacions de línies ja existents. I aquestes raons no son barrija-barreges de conceptes estètics, de salut o de paisatge, sinó concepcions de model energètic i exigència d’eficiència del que ja tenim i del que ens caurà al damunt. Mentre no es desviï l’atenció, pot ser bo enmig de la batalla reclamar compactacions (Juià-Santa Llogaia) o supressions (Bescanó-Juià), perquè no caiguin en sac foradat. Però ara som en una batalla en què han participat molts milers de conciutadans conscienciats sense que hi hagi hagut aquella complicitat comunicativa que demana el Dr. Folch. Potser ja seria hora d’obtenir-la. Si no, mentre es barallen llebrers i conillers pot esdevenir-se el que ja ha passat: que l’avantprojecte de la línia de 400kV en el tram Bescanó-Santa Llogaia ja ha estat presentat. I només quedi recórrer al Sïndic de Greuges o al defensor del Poble europeu.

0 comentaris: