Lluís Busquets i Grabulosa

La Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs, alguns membres de la qual som membres del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, lamentem profundament que el Col·legi encarregués un article sobre l'exsenador, pacifista i lluitador incansable pel redreçament polític del nostre poble, Lluís M. Xirinacs, al seu exdeixeble i amic Lluís Busquets i Grabulosa i que finalment fos censurat. El lector que vulgui llegir aquest article al llibre recentment aparegut L'esperit batega per Catalunya (Ed. Abadia) s'adonarà que no es tracta de cap "opinió política", com s'ha dit des del Col·legi sinó d'una investigació científica amb aportació de dades i documents desconeguts fins avui. En desgreuge d'una actitud tan poc pluralista, gosem sol·licitar a la junta del Col·legi que com han fet, fan i projecten tantes altres entitats d'arreu dels Països Catalans vulgui retre un homenatge a Lluís. M. Xirinacs, únic català candidat per tres vegades al premi Nobel de la pau.

Dissabte passat 12 d´abril, a l´Orfeó Gracienc de Barcelona, «Església Plural» va dedicar tot el matí a fer un homenatge a Lluís M. Xirinacs. La Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona en prepara un altre per al proper 8 maig. Tot això contrasta amb el que vull explicar i denunciar, vist que el cas va saltar la setmana passada a Vilaweb i a l´Avui.

Durant el mes d´agost, després de la mort de Lluís M. Xirinacs -declarada oficialment pel Jutge, després del dictamen dels forenses, malgrat tot el que es va escriure, com a «mort natural»-, un membre de la Junta del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, el vicedegà, amic i excol·lega , em va demanar via correu electrònic si podria fer un article ben documentat per a la Revista del Col·legi del mes de gener d´enguany. Li vaig dir òbviament que sí. Curant-se amb salut va adduir que en ple estiu no havia pogut parlar amb tota la Junta i que ja em confirmaria l´en­càrrec.

Malauradament l´ofrena de la vida que va voler fer en Lluís Maria ens va donar feina a tots els que més o menys havíem estat al seu entorn i, a mi, des de la «Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs», se m´en­co­ma­naren alguns dels seus papers. Preparàrem contra rellotge Dietari final, que va arribar a les llistes dels més venuts. Mentre anava preparant aquell volum, no deixava de prendre notes de l´encàrrec del Col·legi, tot i que vaig arribar a pensar que treballava debades perquè ningú no em confirmava res. Tampoc volia fer entrar cap clau per la cabota. Havíem acordat entre els companys que havia de ser el poble a valorar l´obra de Xirinacs, el seu testimoni i el seu acte final, i que no forçaríem res, tret de demanar que s´esmenessin aquells que l´havien errada meridianament amb els seus judicis. El metge de capçalera d´en Lluís Maria, per exemple, va haver de recórrer al «Defensor del lector» de La Vanguardia perquè sortís una resposta als articles de Trallero i Morán, i jo vaig intentar debades que des d´E-Notícies es reflexionés i esmenés el que s´havia escrit a l´agost en aquestes mateixes pàgines. El poble, sortosament, feia el seu camí, dedicant-li articles i poemes, atorgant el seu nom a places i carrers del país, fent-li homenatges arreu, llegint-lo, votant-lo com a català de l´any a Vila-web...

A finals de novembre, tanmateix, vaig rebre una trucada a casa meva de la coordinadora de la redacció de la Revista de l´esmentat Col·legi, demanant-me quan li lliuraria l´article encomanat. Li vaig haver d´explicar que sols tenia les coses investigades a mitges, perquè se m´havia de confirmar l´encàrrec i ningú no ho havia fet. Encara vaig xanxejar dient-li que, malgrat els amics que tinc a la Junta del Col·­le­gi, havia arribat a pensar que, a d´altres membres l´encàrrec els podia semblar inadequat. Segons ella, res d´això: podia donar per confirmada la petició de part de l´editor, també amic i ex-col·lega, i, per anar bé, l´havia de lliurar abans de Nadal. M´hi vaig comprometre i, malgrat algun entrebanc, vaig complir. L´article, llarg, oferia dades noves i desconegudes. Encara vam pactar que, malgrat no ser costum en la Revista del Col·legi de fer-ho, posaria les notes a peu de cada pàgina i no al final.

Després de Reis vaig rebre un e-mail del vicedegà dient-me que l´article, tant ell com l´editor, el trobaven molt interessant («magnífic» i «excel·lent» eren exactament els adjectius), però que algunes persones del Consell de Redacció no l´havien trobat prou oportú i, que, de moment, no sortiria en el número de gener perquè caldria que tot el Consell el valorés. Li vaig respondre alçurat com cal que s´alçuri qualsevol escriptor: No era l´hora de sortir amb romanços. Si allò era una manera de dir-me que censuraven l´article, no em donava cap altra alternativa que denunciar-ho. Ah!, i volia cobrar la feina. Ja teníem conflicte.

Hi va haver estires i arronses. N´havíem de parlar amb l´editor. Aquest em convidà a sopar. Primer em volia girar la truita volent-me fer combregar amb rodes de molí: allò no era cap censura. «Si t´es­cap­çà­vem un tros d´article, sí que ho seria». «Mira què diu el diccionari». S´havia llegit l´article per totes bandes. El trobava, va dir-me, perfectament publicable. «Almenys cobraràs la feina». «No és això el que ara m´importa». Vaig arribar a suposar que la censura no venia d´ell. «El consell de redacció no em fa cap por: hi tinc amics». «És que no sé si és cosa del Consell». «Si confirmes un encàrrec i no pots complir-lo tot i sent el responsable de publicacions del Col·legi, ja saps què et toca». «Sí. Dimitir. Ja hi he pensat». «Ho has dit tu».Vam acabar el sopar amicalment, però sense saber si l´article sortiria o no a l´exemplar de final de curs. Ja em diria alguna cosa. Vaig pensar fins i tot si hi podia haver alguna pressió política; les indagacions en aquesta línia resultaren negatives.

En no obtenir resposta seva durant el mes de febrer, a primeries de març vaig enviar un e-mail a la degana del Col·legi. La senyora Josefina Cambra em va cercar tot seguit per telèfon i vam parlar. Li vaig començar dient que, si en el meu escrit hi havia cap error de forma o fons, estava disposat a corregir-lo. Em va deixar clar que aquesta no era la qüestió, però que l´article no sortiria; segons ella, li sabia greu que una persona com jo, amb un historial d´haver col·laborat amb el Col·legi, no entengués que allò no era cap censura. Servidor li va respondre que una accepció de «censurar» segons el diccionari és «pro­hibir la difusió d´un escrit», i que, com a escriptor, havia de considerar una censura el que se´m feia, cosa que m´obligaria a denunciar-ho. En honor de la senyora degana val a dir que em va respondre que li importava menys la meva denúncia que la meva relació de col·la­bo­ració amb el Col·legi. «Una cosa no treu l´altra. Demanar que el Col·legi no censuri en ple segle XXI els articles que encomana és seguir-hi col·laborant». Em va dir que havia de vetllar per la pluralitat. «Aquesta és justament la manera de no fer-ho».

L´article s´acaba de publicar encapçalant l´antologia d´escrits d´en Lluís M. Xirinacs que edita aquesta diada de sant Jordi l´editorial Abadia amb el títol L´Esperit batega per Catalunya i n´he explicat l´origen i la peripècia. Si algú vol conèixer Xirinacs de veritat, que demà passat es compri aquest llibre. El lector, a més, podrà jutjar quines raons ha pogut tenir el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya per encomanar un escrit i censurar-lo, perquè jo encara no les entenc. Sortosament el testimoni de Lluís M. Xirinacs no depèn d´arbi­tra­rie­tats com aquesta: ja són una vintena els municipis catalans que li han dedicat un carrer o plaça, es prepa­ren més homenatges a la seva persona i va endavant la iniciativa popular d´alçar un monòlit de pedra, al Pla de Can Pegot (Ogassa), a l´in­dret on en Lluís M. va ofrenar la seva vida. Una llàstima que el Col·­le­gi s´hagi girat d´esquena a voler donar a conèixer la vida i obra d´un dels més grans lluitadors en pro de la nostra majoria d´edat i a favor de la pau arreu del món.

L'anava a publicar el Col·legi del Doctors i Llicenciatura en Filosofia i Lletres. L'escriptor Lluís Busquets i Grabulosa ha acusat el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya d'haver-li "censurat" un extens article biogràfic sobre Lluís Maria Xirinacs, després d'haver-li encarregat, i al·legant que resultava "excessivament laudatori". Ho va afirmar l'autor aquest dissabte durant un homenatge a Xirinacs a l'Orfeó Gracienc de Barcelona organitzat per Església Plural

V aig viure circumstancialment les eleccions de l´Estat del passat 9 març a Itàlia. Abans de mitjanit la RAI ja argumentava que Zapatero havia guanyat les eleccions gràcies a Catalunya. Teníem els resultats finals i d´altres arguments. Els primers, en escons, passats els recomptes i posant entre parèntesi els del 2004 van ser aquests: PSOE 169 (164), PP 154 (148), CiU 10 (10), EAJ-PNB 6 (7), ERC 3 (8), IU 2(5), BNG 2(2), CC-PNC 2 (3), UPyD 1 (-), NA-BAI 1 (1). D´arguments en van dir i n´hem llegit, a la tornada, per donar i per vendre. Un de bo, que la qüestió nacionalista no ha estat digerida pel PP: encara que guanyin escons perden vots a Catalunya i a Euskadi. Però, ull viu!: el PP, que hauria guanyat en una Espanya sense Catalunya, forjaria la seva victòria no pas en l´Espanya rural sinó en espais vitals, dinàmics i emergents com són Madrid i el País Valencià. Fins i tot a Andalusia (no parlem de Galícia) el vot urbà de les capes mitjanes és per al PP; és el PSOE qui el compensa amb el vot rural. Això vol dir que Esperanza Aguirre ho tindrà bé per a d´aquí quatre anys, si aconsegueix descavalcar Rajoy (té tots els suports de fora, Club Bildelberg inclòs). En definitiva, aquell eslògan de «Si guanya Zapatero, guanya Catalunya» s´ha de canviar per aquest altre: «Zapatero guanya gràcies a Catalunya» (servirà d´alguna cosa al president Montilla?).

Davant el manteniment de CiU i l´ensopegada d´ERC a Itàlia vaig sentir un bon plantejament i vaig llegir un bon apòleg. (Em deixo al tinter el crac comunista, que allà interessava prou...)
El plantejament poc comú era aquest: si davant de Catalunya, PP i PSOE són iguals -entre ells parlen d´un bipartidisme imperfecte-, per què la qüestió nacional ha esdevingut una barrera per al PP i no per al PSOE? En altres mots: per què el centredreta nacionalista (CiU) atura el PP i l´esquerra nacionalista (ERC) no atura el PSOE? La Chacón i l´eslògan «Si tu no hi vas, ells tornen» pot més que els desastres de Rodalies, el retard del TGV i de l´aeroport, les cues estivals, les apagades i tot el ròssec de mancances del govern Montilla? Potser respon aquests interrogants l´apòleg esmentat. Contava que ERC es trobava entre un llop (CiU) i un ós (PSC-PSOE). Un llop d´un escamot aliè -deia-, pot començar barallant-se amb tu i fent-te mossegades, però, al capdavall, acabaves fent bandada comuna i treballant junts fins al punt que les ferides resultaven superficials i acabaves fent part de la mateixa llopada nacionalista (crec que escrivia «catalanista»); un ós no t´atacava: t´abraçava tan fort que no et deixava alè fins a trencar-te les costelles. Per al comentarista, ERC s´havia d´escapolir urgentment de l´abraçada de l´ós socialista. I deia que, si el tripartit s´havia signat per nodrir una esquerra nacional catalana xuclant electorat del PSC-PSOE, en aquestes eleccions s´havia demostrat que havia esdevingut tot el contrari. Allí cuejava la sortida de la política de Prodi i demanaven dimissions, però, ja se sap: això són coses d´altres latituds.

I, ara, què? La crisi d´ERC toca el govern del tripartit, és clar -Puigcercós ha sortit del Govern per alguna cosa-, encara que facin mans i mànigues per mantenir-lo. (Segons com vagi el congrés d´ERC, l´abraçada de l´ós no es faria esperar.) Ministres socialistes i catalans a Madrid? No, no: millor secretaris d´Estat i directors generals, que prenen decisions. Si el pacte bilateral d´infraestructures ha d´anar endavant (i alguns barons socialistes ja li posen pals a les rodes), ens calen gestors a Madrid i diàleg entre Solbes i el conseller Castells, vist que aquest any es presenta des del punt de vista econòmic força gris (crisi al sector del totxo, credit crunch, augment de l´atur...)

I, cal, sobretot, solucionar el tema del poder judicial en l´horitzó de l´Estatut català. No debades, sense els impediments d´IU i ERC, ja hi ha projecte d´acord entre PSOE i PP per renovar el Consell General del Poder Judicial després de la investidura de Zapatero (nou jutges per a cada partit, un per als nacionalistes bascos i un altre per als catalans i president de consens). També s´ha mogut l´escaquer del Tribunal Constitucional (TC). En efecte,el passat dia 12 es va acordar d´expulsar del seu si a dos magistrats, Roberto García Calvo i Jorge Rodríguez-Zapata, recusats pel govern per haver donat suport a les tesis del PP sobre la reforma legal que ha permès perllongar el mandat de la presidenta del TC, Maria Emilia Casas, que hauria d´haver cessat el juny de l´any passat. L´excusa és bona per mirar de treure´s del damunt dos magistrats oposats a l´Estatut català després que el PP havia aconseguit treure-se´n de sobre un de favorable, Pablo Pérez-Tremps, que pertanyia al sector progressista de la Institució. El projecte de reforma de la llei del TC enviat al Parlament canvia dos aspectes bàsics del seu funcionament: perllongar el mandat de la presidenta mentre el TC no es renovi i que els quatre jutges nomenats pel Senat siguin designats per les comunitats autònomes. El PP va recórrer totes dues qüestions i pressionà perquè la presidenta dimitís (així li prenien el control de l´agenda i el vot de qualitat en un TC en què els vots podien ser de 6/5, cosa que suposava l´escac mat per a l´Estatut català). Però l´Executiu va girar el tauler d´escacs recusant els dos magistrats que havien signat una carta de recusació de la presidenta. Un escrit que ha actuat de bumerang per als jutges anti-Estatut... El PP, però, vol una sentència sobre l´Estatut català amb l´actual composició del TC abans de pactar-ne la renovació. Acabaran definitivament descavalcats els dos magistrats?

Sigui com sigui, no cantem victòria. Els entesos que han vist com van els treballs preliminars de la sentència que es prepara asseguren que l´Estatut sofrirà retallades al TC.

Si les coses són així, el catalanisme polític haurà de liderar una gran protesta (cap jutge o pot ­corregir el que ha votat el poble!) i el PSC-PSOE pot aprendre que una victòria pot esdevenir pírrica ben aviat. Llavors sí que la mancança d´infraestructures que ara no se li ha girat en contra li cauria al damunt. Eleccions anticipades? Dependrà de si el nas de Zapatero creixi o no, aleshores, com el de Pinotxo!

A una dotzena de dies escassos de les eleccions a les Cortes, encara que des de la metròpoli ens vulguin enlluernar amb l´AVE, podríem fer un repàs orientador per a les persones que, aquí, encara no estiguin decidides a qui votar. No parlarem del finançament promès i degut ni de balances fiscals ni de traspassos (de rodalies i aeroports, el més calent és a l´ai­güera) ni de deslocalitzacions empresarials ni de pacte escolar ni de canvi en la política d´im­mi­gra­ció... Podrien semblar temes massa tòpics. Ni tan sols parlarem de polítiques de cohesió (actualment força absents, malgrat disposar de dades alarmants: el Ripollès és la comarca de menor creixement de població en l´últim quinquenni, amb un increment de l´1% , quan el creixement mitjà de Catalunya ha estat del 12,2%; el Pallars Jussà té l´índex d´en­ve­lli­ment de població més alt; l´Anoia és la comarca amb un índex d´atur més preocupant; la Ter­ra Alta és la comarca de menor taxa d´activitat i amb menor nombre de centres de cotització a la Seguretat Social). Tampoc no recordarem que Catalunya, segons dades de Foment del Treball, és la comunitat amb el dubtós honor d´en­cap­çalar la mitjana d´execució més baixa d´obra pública en relació a la pressupostada pel Ministeri de Foment (sols un 74,2% entre 2002 i 2006, quan la mitjana a tot Espa­nya és del 84,5). Ni esmentarem el Pacte Nacional d´In­fraes­truc­tu­res donat a la premsa el passat 29-I: l´en­de­mà ERC i ICV ja deien que no hi havia acord en algunes d´elles com el Quart cinturó (ara, ronda del Vallès).

Parlarem només de tres infraestructures: la carretera de la dis­còr­dia, la línia elèctrica d´in­ter­con­nexió amb França i el desdoblament de la carretera Besalú-Girona. Començant per aquesta darrera obra, cal recordar que en el debat de política general del passat setembre, el president Montilla anuncià l´elaboració d´un segon pla d´eixos viaris (és a dir, d´autovies), entre les quals anuncià que es completaria l´anella de les Gavarres i el desdoblament de l´eix ­Girona-­Ba­nyo­les-Besalú. (Els altres eren l´Eix de l´Ebre, el túnel de la Conreria, el desdoblament Lleida-Balaguer, l´eix Tàrrega-Balaguer-Alfarràs, la millora integral de la C14 Ponts-la Seu d´Urgell, el desdoblament de la B-224 Martorell-Masquefa-Piera-Vallbona i el desdoblament del tram Castellbell i el Vilar-Manresa). És a dir, Girona-Besalú... li tocarà esperar, malgrat estigui acabada l´au­to­via Besalú-Olot i haver-se anunciat i promès temps ha que s´acabarien ensems ambdues obres. Res del que s´anuncià en l´esmentat debat té un horitzó proper. Es podria haver parlat del tren transversal i tot! La Generalitat està invertint actualment prop de 14.000 milions d´euros en infraestructures viàries, ferroviàries, hidràuliques, ambientals i socials i, per a aquest 2008, a més d´altres projectes, ha d´arribar a informació pública el Pla Director del tren orbital Mataró-Granollers-Sabadell-Terrassa i Martorell-Vilafranca-Vilanova, ha de construir car­rils bus-vao (vehicles d´alta ocupació) Ripollet-Terrassa i Barcelona-Mont­gat, constituir l´Autoritat ­Territorial de Mobilitat del Bages i realitzar la integració tarifària de Girona, Lleida i Tarragona... Penso que si arriba la integració tarifària... ja podrem estar contents. A què treu cap fer volar tants coloms?

Anem a la carretera de la dis­còr­dia, que com vostès saben correspon al traçat final de l´eix Vic-Olot pel túnel de Bracons, la C-37, una carretera ecològicament contestada durant el mandat de CiU i cor­re­gi­da -«mal corregida», diuen alguns- amb el tripartit, tot i les promeses d´ICV i d´ERC d´aturar el projecte. Les dues perforacions del túnel es van trobar el passat desem­bre, però no hi va haver festa ni discursos, no fos cas que es desenter­rés tota la polèmica del projecte i la cua que porta. I és que per canalitzar adequadament el trànsit que baixarà de Bracons fan falta dues variants, la variant de les Preses i la Vall d´en Bas i la variant d´Olot (denominada nord-oest). Sembla que les incògnites de la variant d´Olot estan resoltes des del passat setembre: Joaquim Nadal va dir que tindria quatre carrils com vol l´al­cal­de Lluís Sacrest i que inclouria millores com un túnel a l´Hostal del Sol. Com que encara cal l´estudi informatiu, el d´impacte ambiental i el projecte constructiu (10 mesos de feina valorats en 3,3 milions d´euros), les obres no es podran iniciar fins a finals d´aquest any o principis del que ve, just quan ja s´obrirà el túnel de Bracons. És a dir el trànsit provinent de Bracons no es po­drà canalitzar fins acabada la variant, anant bé a finals del 2010. I per on passarà la variant de les Preses-Vall de Bas? It´s the question! Des de la tardor del 2006 sabem que hi ha dues alternatives: la que passa pel mig dels conreus de la Vall, destrossant terres agrícoles, aqüífers del Fluvià i amenaçant escoles com la de Verntallat -cosa inacceptable per la Vall- i la que passa amb túnel sota el Marboleny i va a parar amb fals túnel sota el polígon industrial, cosa inacceptable per les Preses perquè, addueix la po­blació, trepitja el corredor biològic de can Xon. Aquesta, és clar, és molt més cara i lenta. El secretari de mobilitat Manel Nadal va en­cen­dre els ànims quan va exposar que el seu Departament de Política Territorial i Obres Públiques, estava a favor del traçat del mig dels conreus. Qüestió de pistrincs! Es faci com es faci, serà una destrossa in­calculable, però caldria que almenys no s´es­ca­ti­mes­sin diners per fer les coses bé. De moment, per no tenir resoltes les coses a temps, el trànsit que vingui de Bracons haurà de travessar les Preses i arribar a Olot per la C-63, almenys fins al 2010. El caos en hores punta serà per admirar!

I acabem amb la línia MAT i la interconnexió elèctrica amb Fran­ça (infraestructura que divideix els socis del tripartit), que també es vol que sigui de gas (de moment un gasoducte Martorell-Figueres per al 2009 i amb França per al 2015). No sé la cara que deuria posar el secre­ta­ri general d´Energia del Ministeri d´Indústria, quan va llegir que des de la UE se sol·li­ci­tava que la línia anés soterrada en alguns trams ni les entrevistes amb Mario Monti. La passada tardor, contra l´enginyer francès Daniel Depris, defensor del soterrament, ell havia declarat a la Cambra de Contractació gironina que soterrar la línia pel mètode d´aïllament gasós, a banda de ser deu vegades més car que el de la línia aèria, no sols no era segur sinó que era inviable fins a l´any 2020. I com que a Espanya sols hi ha 12 km soterrats que es va pagar AENA (saben on? A Barajas-Madrid!), i que dels 7.000 km de línies programades cap de 400kV s´ha projectat soterrada perquè les reparacions són més difícils i costoses (es va estalviar de dir que les línies soterrades sofreixen menys incidències), doncs que la població que la volgués soterrada... se la pagués. Com si el diner públic dels consistoris fos diferent del que ell remena! Indigne d´un gironí com Ignasi Nieto, no troben? És clar que se li van escapar dues perles: les línies soterrades poden augmentar el camp magnètic (o sigui que les aèries no són innòcues) i Girona era la ­darrera de les províncies d´Espanya on no existeix xarxa mallada (això és alternatives de subministrament en casos d´ac­ci­dents i curtcircuits). Una pregunta: qui n´és el responsable? I una altra llençada al vent: Vist que no fa gaire bona espina que Zapatero i Sarkozy desencallessin la interconnexió Figueres-Perpinyà tot creant amb un cop de ploma una empresa compartida entre RTE-EDF i la REE amb la idea que funcioni el 2011, enllà de possibles soterraments, hi ha interessos amagats de passar-se energies sobrants de centrals nuclears o no?

(Perquè s’allunyin de Baal i s’apropin a l’Esperit)

Benvolguts senyors bisbes,

Reunits a Vic en començar aquest mes, com a pastors eclesiàstics vostès es van sentir “incòmodes” davant del document que el dijous 31-I, el portaveu de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Antonio Martínez Camino, va fer públic, on es deia textualment que “una societat justa no pot reconèixer ni explícitament ni implícita una organització terrorista com a representant polític de cap sector de la població ni pot estendre-li la mà com a interlocutor polític”, valga’m Déu val! (Recordem que, segons males llengües, Martínez Camino és un senyor que, perduda la Conferència episcopal catalana, va retardar d’enviar a Roma l’acord d’una mena de mínima unió episcopal catalana —“regió”?— i li ho van premiar amb el bàcul episcopal. Recordem que els monsenyors Martínez Sistach i Vives formen part de la Permanent, valga’m Déu val! Quins assessors s’hi emporten?)

Només es van sentir “incòmodes”? Perdonin-me la gosadia: la seva postura era una mena de “sí, però no”, una mena de seguir nedant i guardant la roba. No qüestionaven res, valga’m Déu val! Creuen veritablement que el poble fidel català espera això de vostès?

Vostès només serveixen per fer joc d’amagatotis? Van ser vostès els qui van treure de la cúpula de la CEE Rouco Varela aprofitant unes votacions (i no sé si han exigit Blázquez perquè fes el que calia en aquests anys per posar l’Església hispànica al dia); ara, tanmateix, davant d’una propera batalla perduda, alguns de vostès, en comptes de desmarcar-se’n del tot (COPE inclosa), s’afanyen a assistir a la concentració madrilenya feta amb l’excusa de defensar la família (d’altres es fan venir una grip). Tot d’estranquis, tot sense donar la cara. Però l’Esperit del Senyor és clar i escarit. I la dóna sempre, la cara. Davant dels falsos profetes dóna testimoni peti qui peti. Recordin el cicle d’Elies enfront dels profetes de Baal! Jesús, el qui hauria de ser el seu Mestre, s’hi va fer la pell, per donar la cara.

I passa el que ha de passar: vostès resulten superats pels propis fidels. Sortosament, l’Esperit bufa. Parressía! L’Abat Soler de Montserrat demanant que l’Església no s’atorgui cap monopoli “sinó proposar de manera serena, no des de la confrontació”, va ser un botó —amb ressò televisiu— d’una mostra infinita de proclames del passat diumenge dia 3-II en contra de la declaració de la permanent de la CEE. A Barcelona hi va haver declaracions des dels jesuïtes a la parròquia de Sant Ildefons passant per altres dotzenes de parròquies i consells pastorals i organitzacions com les d’“Església Plural”; arreu de Catalunya n’hi va haver centenars, milers. Quan uns pastors veuen que el ramat fressa camins que ells no s’atreveixen a fressar, ja cal que es reorientin abans no sigui massa tard! “No escolteu els mots dels profetes que us enganyen; us proclamen els propis desitjos i no la paraula de Déu!” (Jr 23,16). “Ai dels pastors d’Israel que es peixen ells mateixos!” (Ez 34,1)

I consti: la premsa ha fet de portaveu només de l’epidermis de la qüestió. Molts bisbes hispànics recolzarien el PP a les properes eleccions i per això els cal despistar amb tota aquesta mena de subterfugis. Però això no seria nou. Cada dia des de la COPE es difon la mateixa doctrina (i encara esperem la seva palinòdia). Tampoc no és nou que la UCD, el PP i el PSOE haguessin volgut dialogar amb ETA. Ni que representants eclesials hagin fet de mediadors! El que és nou, per antievangèlic, és que qualsevol negociació amb ETA es pugui considerar una actitud no cristiana i que aquesta afirmació sols els produeixi “incomoditat”, a vostès. El profeta Ezequiel diu que el pastor com cal “és qui va al darrera de l’ovella esgarriada i la porta al bon camí i qui cerca l’ovella perduda” (Ez 34,4). I Jesús diu que el bon pastor és el qui dóna la vida no sols per les seves ovelles sinó per les que no són de la seva pleta (Jo 10,15-16). Sotmetre’s sols “incòmodament” a la veu de Martínez Camino sense cap resposta adient, ha estat una feblesa imperdonable per part seva. (Mt 12,31ss)

Han deixat que el portaveu de la CEE pequés de supèrbia, perquè ha volgut donar a entendre que sap el que no sap ningú: què és una organització “terrorista”. Ni a l’ONU ni al Vaticà (en el Catecisme de l’Església Catòlica segueix defensant la guerra justa) ni a la Unió Europea s’ha gosat mai definir què és “terrorisme”, perquè, com tothom sap, n’hi ha de moltes menes. Una guerra d’alliberament nacional com la dels asmoneus contra els selèucides o els romans era terrorisme? Doncs la Bíblia tracta els macabeus d’herois i aquests “terroristes” es van establir com a representants polítics dels jueus. Més i tot: segons els més recents estudis, sembla que Jesús no els feia pas fàstics! (Segons la CEE, el poble jueu no havia d’haver fet res contra els invasors: s’havia de seguir deixant oprimir!) I el paper d’un grup de bascos contra un Estat considerat opressor no es pot assimilar a aquells asmoneus heroics? (Almenys cal admetre que hi pugui haver historiadors que vegin la lluita etarra com una lluita d’alliberament nacional!) Girem la truita? Bush a l’Iraq, amb totes les benediccions que vulguin, va ser o no va ser un terrorista? Tenir presoners sense judici a Guantánamo és terrorisme? Va ser un terrorista Tiberi a Palestina? I els zelotes que es rebel·laven contra l’Imperi romà? I Jesús, que tenia zelotes entre els seus apòstols, es podia considerar terrorista? La condemna romana a Jesús va ser claríssima!
Només he trobat una definició de terrorisme : “és tot mitjà de violència, física o no, que utilitzen les classes dominants per impedir l’accés de les classes populars al poder”. La signarien els bisbes de la CEE? I vostès, senyors bisbes catalans? O per a vostès Jesús tampoc no estendria la mà a cap terrorista, a cap avortista, a cap gai? Ell només estimava enemics, prostitutes, malalts, marginats... Ell només defensava els terroristes galileus ajusticiats per Pilat dient que no eren pas més pecadors que l’altra gent! (Lc 13,1-3)

Un prec final: si no volen escandalitzar el ramat, deixin-se amarar de la força de l’Esperit sense temença! Els farà entendre que no estendre la mà a un enemic (encara que sigui polític) és el que resulta antievangèlic!