Dissabte passat 12 d´abril, a l´Orfeó Gracienc de Barcelona, «Església Plural» va dedicar tot el matí a fer un homenatge a Lluís M. Xirinacs. La Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona en prepara un altre per al proper 8 maig. Tot això contrasta amb el que vull explicar i denunciar, vist que el cas va saltar la setmana passada a Vilaweb i a l´Avui.

Durant el mes d´agost, després de la mort de Lluís M. Xirinacs -declarada oficialment pel Jutge, després del dictamen dels forenses, malgrat tot el que es va escriure, com a «mort natural»-, un membre de la Junta del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, el vicedegà, amic i excol·lega , em va demanar via correu electrònic si podria fer un article ben documentat per a la Revista del Col·legi del mes de gener d´enguany. Li vaig dir òbviament que sí. Curant-se amb salut va adduir que en ple estiu no havia pogut parlar amb tota la Junta i que ja em confirmaria l´en­càrrec.

Malauradament l´ofrena de la vida que va voler fer en Lluís Maria ens va donar feina a tots els que més o menys havíem estat al seu entorn i, a mi, des de la «Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs», se m´en­co­ma­naren alguns dels seus papers. Preparàrem contra rellotge Dietari final, que va arribar a les llistes dels més venuts. Mentre anava preparant aquell volum, no deixava de prendre notes de l´encàrrec del Col·legi, tot i que vaig arribar a pensar que treballava debades perquè ningú no em confirmava res. Tampoc volia fer entrar cap clau per la cabota. Havíem acordat entre els companys que havia de ser el poble a valorar l´obra de Xirinacs, el seu testimoni i el seu acte final, i que no forçaríem res, tret de demanar que s´esmenessin aquells que l´havien errada meridianament amb els seus judicis. El metge de capçalera d´en Lluís Maria, per exemple, va haver de recórrer al «Defensor del lector» de La Vanguardia perquè sortís una resposta als articles de Trallero i Morán, i jo vaig intentar debades que des d´E-Notícies es reflexionés i esmenés el que s´havia escrit a l´agost en aquestes mateixes pàgines. El poble, sortosament, feia el seu camí, dedicant-li articles i poemes, atorgant el seu nom a places i carrers del país, fent-li homenatges arreu, llegint-lo, votant-lo com a català de l´any a Vila-web...

A finals de novembre, tanmateix, vaig rebre una trucada a casa meva de la coordinadora de la redacció de la Revista de l´esmentat Col·legi, demanant-me quan li lliuraria l´article encomanat. Li vaig haver d´explicar que sols tenia les coses investigades a mitges, perquè se m´havia de confirmar l´encàrrec i ningú no ho havia fet. Encara vaig xanxejar dient-li que, malgrat els amics que tinc a la Junta del Col·­le­gi, havia arribat a pensar que, a d´altres membres l´encàrrec els podia semblar inadequat. Segons ella, res d´això: podia donar per confirmada la petició de part de l´editor, també amic i ex-col·lega, i, per anar bé, l´havia de lliurar abans de Nadal. M´hi vaig comprometre i, malgrat algun entrebanc, vaig complir. L´article, llarg, oferia dades noves i desconegudes. Encara vam pactar que, malgrat no ser costum en la Revista del Col·legi de fer-ho, posaria les notes a peu de cada pàgina i no al final.

Després de Reis vaig rebre un e-mail del vicedegà dient-me que l´article, tant ell com l´editor, el trobaven molt interessant («magnífic» i «excel·lent» eren exactament els adjectius), però que algunes persones del Consell de Redacció no l´havien trobat prou oportú i, que, de moment, no sortiria en el número de gener perquè caldria que tot el Consell el valorés. Li vaig respondre alçurat com cal que s´alçuri qualsevol escriptor: No era l´hora de sortir amb romanços. Si allò era una manera de dir-me que censuraven l´article, no em donava cap altra alternativa que denunciar-ho. Ah!, i volia cobrar la feina. Ja teníem conflicte.

Hi va haver estires i arronses. N´havíem de parlar amb l´editor. Aquest em convidà a sopar. Primer em volia girar la truita volent-me fer combregar amb rodes de molí: allò no era cap censura. «Si t´es­cap­çà­vem un tros d´article, sí que ho seria». «Mira què diu el diccionari». S´havia llegit l´article per totes bandes. El trobava, va dir-me, perfectament publicable. «Almenys cobraràs la feina». «No és això el que ara m´importa». Vaig arribar a suposar que la censura no venia d´ell. «El consell de redacció no em fa cap por: hi tinc amics». «És que no sé si és cosa del Consell». «Si confirmes un encàrrec i no pots complir-lo tot i sent el responsable de publicacions del Col·legi, ja saps què et toca». «Sí. Dimitir. Ja hi he pensat». «Ho has dit tu».Vam acabar el sopar amicalment, però sense saber si l´article sortiria o no a l´exemplar de final de curs. Ja em diria alguna cosa. Vaig pensar fins i tot si hi podia haver alguna pressió política; les indagacions en aquesta línia resultaren negatives.

En no obtenir resposta seva durant el mes de febrer, a primeries de març vaig enviar un e-mail a la degana del Col·legi. La senyora Josefina Cambra em va cercar tot seguit per telèfon i vam parlar. Li vaig començar dient que, si en el meu escrit hi havia cap error de forma o fons, estava disposat a corregir-lo. Em va deixar clar que aquesta no era la qüestió, però que l´article no sortiria; segons ella, li sabia greu que una persona com jo, amb un historial d´haver col·laborat amb el Col·legi, no entengués que allò no era cap censura. Servidor li va respondre que una accepció de «censurar» segons el diccionari és «pro­hibir la difusió d´un escrit», i que, com a escriptor, havia de considerar una censura el que se´m feia, cosa que m´obligaria a denunciar-ho. En honor de la senyora degana val a dir que em va respondre que li importava menys la meva denúncia que la meva relació de col·la­bo­ració amb el Col·legi. «Una cosa no treu l´altra. Demanar que el Col·legi no censuri en ple segle XXI els articles que encomana és seguir-hi col·laborant». Em va dir que havia de vetllar per la pluralitat. «Aquesta és justament la manera de no fer-ho».

L´article s´acaba de publicar encapçalant l´antologia d´escrits d´en Lluís M. Xirinacs que edita aquesta diada de sant Jordi l´editorial Abadia amb el títol L´Esperit batega per Catalunya i n´he explicat l´origen i la peripècia. Si algú vol conèixer Xirinacs de veritat, que demà passat es compri aquest llibre. El lector, a més, podrà jutjar quines raons ha pogut tenir el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya per encomanar un escrit i censurar-lo, perquè jo encara no les entenc. Sortosament el testimoni de Lluís M. Xirinacs no depèn d´arbi­tra­rie­tats com aquesta: ja són una vintena els municipis catalans que li han dedicat un carrer o plaça, es prepa­ren més homenatges a la seva persona i va endavant la iniciativa popular d´alçar un monòlit de pedra, al Pla de Can Pegot (Ogassa), a l´in­dret on en Lluís M. va ofrenar la seva vida. Una llàstima que el Col·­le­gi s´hagi girat d´esquena a voler donar a conèixer la vida i obra d´un dels més grans lluitadors en pro de la nostra majoria d´edat i a favor de la pau arreu del món.

0 comentaris: