El passat 6 de febrer, a la Conferència de Seguretat de Múnic, es va tornar a parlar de desarmament tot recuperant la perspectiva de l’abolició total d’armes nuclears, un tema encallat des de fa una vintena d’anys. Frank-Alter Steinmeier, ministre d’afers exteriors alemany, va assegurar que veterans falcons com H. Kissinger, H. Schmidt o ex-secretaris de defensa dels EUA com ara Schultz i Perry, advocaven per l’abolició total. Però, abans, caldran “passos intermedis”, òbviament.

A mitjans dels 80 els arsenals de les superpotències comptabilitzaven més de 50.000 capçals nuclears, amb un potencial conjunt de més de 13.000 megatons, capaç de destruir entre 10 i 15 vegades tota la vida del planeta. Gràcies al desarmament rus-nordamericà dels anys 90, avui “només” tenim 27.000 capçals nuclears, dels quals “sols”. 12.000 estan “desplegats” (llegeixin: estan preparats per a l’ús immediat). Les cometes són iròniques: Ara, la capacitat teòrica instal•lada per destruir la terra “només” és de 5 a 7 vegades superior a la necessària. I el 90% d’aquestes armes correspon als arsenals de Rússia i dels EUA. Pensin que les armes d’un sòl submarí estratègic Trient suposen una potència explosiva diverses vegades superior a totes les bombes llençades durant la Segona Guerra Mundial (incloses les d’Hiroshima i Nagasaki).

Alguns experts creien que després de la guerra freda el desarmament seria més fàcil. No va ser així., Els guanyadors van decidir anar per lliures i no es va ratificar l’acord per a la prohibició de proves nuclears (CTBT). L’acord de desarmament estratègic Start II (1993) i l’esquema de l’Start III, acordat el 1997, es van anul•lar a causa de la retirada unilateral dels EUA de l’acord ABM, perquè volia tenir les mans lliures per poder construir el seu escut antimíssils (NMD) i disposar d’una política orientada a l’ús unilateral de la força. La crònica en matèria d’armes de destrucció massiva des del final de la guerra freda ha estat una successió de desastres; altrament, la societat civil i l’opinió pública (tan actives en qüestions de desarmament els anys 80) han assistit passivament al retrocés. Al maig del 2002, a Moscou, Rússia i EUA van acordar limitar els seus capçals nuclears operatius a 1.700 i 2.200 respectivament. Un acord tan dolent que permetia a ambdós retenir 12.000 míssils emmagatzemats (amb la càrrega a un quilòmetre). Això no és pas desarmament! Segons l’Associació de control d’armes, actualment Rússia té 14.00 capçals nuclears, ha realitzat 715 proves nuclears, de les quals 496 han estat soterrades; segueixen les xifres dels EUA: 5.400 capçals, 1.032 proves, 815 soterrades. A continuació, i per ordre de poder destructor vénen França (350, 210, 160), Xina (100/200, 45, 22), Regne Unit (160, 45, 24), Índia (100, 3, 3), Pakistan (60, 2,2) i Corea del Nord (6/12,1,1). No se saben dades certes d’Israel, Iran i Sud-Àfrica.

Ara sembla que Barack Obama vol fer un canvi radical. Sergei Ivanov, viceprimer ministre rus, ha declarat que Rússia està reparada per treballar amb Obama, el qual ha deixat entre parèntesis el sistema antimíssils NMD. Però Obama es troba amb pressions dels generals del Pentàgon només d’anunciar la retirada d’Iraq d’aquí a un any i mig. Els experts han parlat de compensació als falcons del Pentàgon (David Petraeus, cap del comandament militar central i el Secretari d’Estat): Afganistan i Pakistan per la retirada d’Iraq. L’acord de desarmament estratègic Start caduca el desembre d’enguany. “Tenim gairebé un any per treballar”, ha dit Ivanov.

Gairebé ens ho podríem creure si no fos que els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides —EUA, Rússia, França, Regne Unit i Xina— , és a dir els responsables de la pau al món i del respecte als drets humans, controlen el 76% del mercat mundial d’armes i les empren no sols com a mitjà per a establir aliances polítiques sinó com a mitjà econòmic (augmentant vendes s’abarateixen costos de producció). Més cinisme, impossible. Volen dades? Els principals exportadors d’armes són Rússia (31% del total d’exportacions mundials) , EUA (30%), UE (27%). Facin càlculs.

Per a més inri, diem que el 36% de les exportacions nord-americanes han tingut com a destí Grècia, Israel, Regne Unit i Egipte, contravenint el codi de conducta que diu que no es poden vendre armes a països en tensió o en conflicte. A més, els EUA intenta contrarestar la influència xinesa al sud-est asiàtic venent armes i proposant ofertes d’armament a l’Índia i al Japó.

Quant a Xina, les exportacions ultrapassen una mica el 2% mundial; ara bé, les aprofiten per crear aliances polítiques seguint dos vectors: d’una banda, continuar amb les relacions establertes durant el període de la guerra freda tot exportant a Pakistan, Iran i Egipte, els seus tres principals clients; de l’altra, atès que el desenvolupament econòmic xinès ha fet augmentar la seva dependència en la importació de recursos com el gas o el petroli, ha creat una xarxa d’interessos, de manera que importa petroli o gas de Nigèria, Sudan i Cambodja i aquests estats obtenen armes de Xina.

Acabo. Per si no ens hem adonat de la cínica hipocresia dels cappares polítics, diem que en una àrea tan conflictiva com l’Orient Mitjà, la xarxa d’interessos i aliances és més que visible: Iran compra armes a Xina i Rússia; Síria en compra a Rússia; Israel, Aràbia saudita i els Emirats Àrabs, als EUA i a la UE.
Amb tants interessos creats, arribarem mai al desarmament desitjable?
<23-ii-09>

0 comentaris: