A inici de curs els diaris publicaven mobilitzacions, plantades i tancaments d’estudiants a les universitats, a causa del procés de Bolonya, al qual els estudiants es manifestaven com a contraris. El doctor Josep Oliver, catedràtic d’Economia, escrivia que l’oposició a Bolonya era un aspecte sols parcial dels problemes univesitaris ierroni si impedia identificar-ne els principals reptes. Però, realment, quins són els fonaments del Pla de Bolonya?

El procés de Bolonya és un document firmat l'any 1999 per 45 estats ( Albània, Alemanya, Andorra, Armènia, Àustria, Azerbaidjan, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Geòrgia, Grècia, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Moldàvia, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Macedònia, República Txeca, Romania, Rússia, Sèrbia, Montenegro, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna, Regne Unit, el Vaticà i Xipre), on s'estableix que hi haurà uns continguts semblants per a les mateixes carreres universitàries i uns criteris semblants d'avaluació a les universitats dels països signants. Això ha de facilitar el fet de poder estudiar o treballar a l'estranger, amb els mateixos títols i crèdits, estalviant els tràmits actuals, complicats i costosos, actuals. En altres mots, ha de dinamitzar la mobilitat d’estudiants i professors i facilitar l’homologació de titulacions.

Qui analitza des de fora el nostre sistema d’ensenyament es troba amb una mena de matryoshka russa: no funciona la investigació perquè la universitat no pita; no pita la universitat perquè l’educació secundària no sirga; no sirga l’educació secundària perquè la primària fa aigües... Amb paràmetres ben nostres que empitjoren la situació en aquestes latituds: òrgans de govern sense presència rellevant de la societat (cosa que impedeix la generació de teixit productiu per no parlar de la projecció internacional), febleses de directives (estudiants i personal no docent juguen un paper determinant assembleàriament ), cofoïsme babau (l’excel·lència acadèmica per incentivar el professorat topa amb l’autogestió), necessitat urgent de corregir mals aprenentatges... Els nostres cappares universitaris volen aprofitar el moment per canviar l’ensenyament universitari atesos els aires europeus del Pla Bolonya tot presentant aquest com una norma vinculant de la Unió Europea, cosa del tot falsa: l’espai Bolonya inclou més països que no pas la UE. (El que és cert és que, romanent al marge, pots sentir encara més fred.) El nou sistema, no pas del tot dissemblant de l’espanyol actual, en comptes d’organitzar carreres llargues i sense sortides (model alemany), establirà un primer grau de quatre anys i molts cursos de postgrau o màsters,necessaris per poder exercir professionalment. (I de pas, la universitat omplirà les arques —es parla de màsters oficials d’un o dos cursos a un preu que va dels 1000 al 6000 euros— i els professors amb poc alumnat, podran inventar-se cursos i anar a predicar a l’estranger.) Per norma general, 60 crèdits equivaldran a un curs acadèmic, 30 a un semestre i 20 a un trimestre. Aquesta modalitat docent requereix temps complet a l’alumne.

Quant a l’avaluació, hom es regirà més pels sistemes anglosaxons o d’Europa del Nord que pels mediterranis de jugar-s’ho tot a la carta de l’examen: han de minvar les classes magistrals a favor de l’ensenyament tutorial i els aprenentatges amb petit grup, cosa que implica més dedicació a l’estudiant. S’aposta per a l’avaluació continuada.

Els estudiants es queixen que Bolonya augmentarà els costos econòmics d els estudis, objecció a la qual se’ls respon que millorarà també el sistema de beques i ajudes (hi haurà també la modalitat de beca-préstec) a les persones que ho necessiten, a la recerca de la sostenibilitat. A Espanya resulta que les beques esdevenen del tot insuficients per poder-se permetre uns estudis sense haver de treballar al mateix temps, ja que cobreixen la matriculació però no la supervivència durant el període d'estudi. La universitat serà per a fills de classes benestants? (Resposta: es millorarà el caire social de les ajudes econòmiques a estudiants amb capacitats i sense recursos. A les Jornades de portes Obertes de la UAB es s’explica que els màsters seran més barats que no ara i que la universitat hi perdrà diners.)

Una altra objecció és el temps els grups petits pressuposen menys absències, menys possibilitats de treball fora de la universitat per part dels estudiants, més control. Es compta amb l’assistència obligatòria, la presentació de Treballs de Recerca i altres petites investiacions, aprenentatges del treball amb grup... En altres mots, la universitat es converteix en un centre privat i s’homologuen les hores lectives als horaris laborals. (Resposta: els cursos es podran fer amb dos anys i, sobre el paper, hi haurà ponts entre unes matèries i unes altres.)

<9-ii-09>

Una altra de les reclamacions dels estudiants és el seu dret a la participació en un procés que s’ha dut a mig d’amagatotis o, almenys, sense les informacions necessàries. Es tem,per exemple,que si la universitat ha de competir, amb d’altres saltin aquelles disciplines menys competitives,com per exemple Literatura catalana. (Resposta: enlloc com a Espanya els estudiants no juguen un paper tan determinant, encara que practiquin la denominada política de cadira buida: no assistir a les reunions dels òrgans de govern si no hi tenen majoria.)

La política d’opacitats o, com a mínim, de poca informació ha fet pensar alguns cappares. Sembla clar, per tant, que l'única sortida és el diàleg.. Caldrà un diàleg obert a les innovacions i mirar cap a Europa. Un diàleg del qual n’ha de resultar un bon sistema educatiu a tots nivells.

Hi ha més coses, és clar. Hi ha qui parla de privatització dels estudis (cosa que suposaria un negoci) i qui diu que grans productores de material informàtic i audiovisual ja es freguen les mans esperant el negoci...

0 comentaris: