El passat 21-IX, aquest diari es feia ressò d’un estudi de la Universitat Ramon Llull sobre la manca d’atracció per part dels immigrants de TV3 i Catalunya Ràdio. Mentre algunes respostes —poques— anaven en la línia positiva que el consum de mitjans autòctons afavoria la integració (i això és el que no haurien de perdre de vista els poders públics), d’altres es queixaven de la imatge negativa que s’ofereix de la immigració majoritàriament des dels mitjans (relacionada a la delinqüència i crisi econòmica); uns altres preferien consumir mitjans del seu país via satèl·lit o per internet i, encara, per acabar, hi havia qui demanava directament a Catalunya més mitjans en castellà . (Més?) El mateix dia, a l’“Avui”, F. Puigpelat explicava que el català a les Rodalies de Barcelona sols supera en 0,7 punts el 30% d’ús social sota el qual la UNESCO considera una llengua en perill d’extinció. (Està passant a Andorra. L’ús social del català fa deu anys era del 50% i ara ha baixat al 29%.)


Vist que els 25 anys de TV3 han servit molt per esguardar-se el melic sense gaire capacitat crítica, vull recordar que han anat apareixent als diaris veus crítiques tractant-la de sectària pel fet de no haver convidat a celebrar els 25 anys personatges de la casa com ara, per dir-ne tres que han sortit als mitjans i ben significatius, Àngels Barceló, Josep Puigbó o Josep M. Puyal. L’audiència de TV3 als inicis de tardor estava per terra (entorn d’un 12%). Cert que les mesures, baròmetres de comunicació inclosos, s’han d’optimitzar (no es comptabilitza l’audiència de caps de setmana en segones residències), però, consti, TV3 també dóna una imatge la mar de desorientada. L’exemple clar és aquest: una televisió pública no ha d’apostar per l’audiència a qualsevol preu. D’acord. Però no es tracta només de bandejar telescombraries. Es tracta de ser seriosos en tot. Si un telenotícies és a 2/4 de 3, facin carreres de cotxes o de motos, ha de ser a l’hora acostumada. No diem que no cal apostar per l’audiència a qualsevol preu? Els culebrots donen feina als professionals del país i són més fàcils de contractar? Però no envaïm tots els espais de tarda i nit de culebrots! L’humor és de les coses més difícils de fer i “Polònia” i els seus ròssecs han estat un encert. Però, ai, ara, quina invasió de programes de conyeta fàcil del mateix segell (i aneu a saber si de la mateixa alçada) ens esperen...


Són alguns exemples generals perquè s’entengui el que vull dir. Els en posaré un parell més lligats a les noces de plata del mitjà ben particulars. La nit dels 25 anys, si no vaig errat, va tenir aquesta rutina: Om sense gaire trempera. Ballarugues. Bachs. Club 33. Guallar jugant a amb 3 parelles del Telenotícies a l’Amor a primera vista. Francino.. Arribats aquí me’n vaig anar a dormir. Se m’havia donat alguna cosa seductora perquè em quedés enganxat a l’aparell?


Era la vigília de la nostra festa nacional. En el Telenotícies de les 9 del vespre (quan algunes emissores de ràdio ja havien donat o informat del discurs del president Montilla) les notícies catalanes van seguir aquest ordre: 1ª) Zapatero al Congrés de diputats (informació amb què podia haver obert una TV madrilenya o estatal perfectament); 2ª) Els Ministres d’Interior i Justícia proclamaven reformes en lleis penals (informació amb què podia haver obert una TV madrilenya o estatal perfectament); 3) Indignació per l’escassa multa a un Jutge que no havia complert amb els seus deures (informació amb què podia haver obert una TV madrilenya o estatal perfectament). En quart lloc, tatataxííín!, el discurs de Montilla! (informació amb què mai no obriria una TV madrilenya o estatal). Queda clar?


Si un telenotícies català obre amb portada i primers titulars com ho pot fer una TV que es pensa i pasta des de Madrid, aleshores, i sento molt dir-ho així, TV3 és prescindible.


I aquest és el problema d’aquesta TV3 i de la “Catalunya Ràdio” —que ha passat de ser “la ràdio nacional de Catalunya” a “la ràdio de tots” i ha perdut 70.000 oients segons el darrer baròmetre d’audiècnies— del tripartit. La identitat catalana queda tan diluïda i difuminada que en prou feines se la veu enlloc. I per moltes raons. Pels periodistes mateixos que confonen la professionalitat amb l’eixamplament d’ ho-ritzons pensant ser menys provincians si posen l’enfoc enllà de Catalunya; pels periodistes que s’autocensuren volent quedar bé amb allò de superar la “crosta nacionalista”; per aquells que tan podrien treballar a TV de Catalunya com a la TV del Senegal o d’allà on fos. I no. TV3 té una raó de ser i el CAC (aquest CAC que s’ha fet important si l’espien amb micròfons quan reparteix dials) hauria de vetllar-ho. I també hauria de vetllar que persones enteses, expertes i capaces substituïssin els opinadors de tertúlies, debats i entrevistes que es repeteixen i repeteixen com el cogombre.


No s’entén, per exemple, que en aquesta darrera temporada, amb el temporal del fiançament que hi ha hagut, amb les estires i arronses d’aquí i d’allà, no hi hagi hagut un professionalíssim marcatge a l’home, amb entrevistes contínues a qui alcés la veu i sense deixar de petja Zapatero, Solbes, Castells, Guerra i tots els que s’han significat, començant pels presidents de les altres comunitats autonòmiques xucladores dels nostres diners com finalment resultà evident amb la publicació de les balances fiscals. Els nostres mitjans haurien de ser mitjà i massatge (Mc Luhan), amb dades clares per endavant i fent comprometre tothom; és a dir, falcant la feina política com tan sovint saben der els mitjans bascos. No s’ha fet res de tot això i el pitjor del cas és que ningú no ho deu haver prohibit. Però tampoc ningú ha agafat les relles de la situació per poder falcar la feina discreta que s’ha de fer als despatxos. En canvi, això ho ha sabut fer la mar de bé Xavier Bosch al davant de l’“Avui” malgrat amb la paradoxa constitucional del diari s’hi hagi fet la pell; no oblidem que el van reflotar grups empresarials tan distants com Planeta i Godó. (Endevinen qui dels dos se n’ha queixat i per què, si el director tira la tovallola?)
TV3 i “Catalunya Ràdio” han de saber explicar molt millor l’incompliment del govern central pel que fa al finançament aprovat al nostre Estatut. I ha se saber explicar, sense aigualir-les, les postures (que no són iguals) del nostre govern. O bé se’ns volia enganyar a tots els ciutadans quan se’ns deia que els pistrincs estaven blindats (i els periodistes haurien de recuperar hemeroteques i fer parlar a qui ho deia) o bé el finançament aconseguit és tan desastrós que, en els temps que corren, sols queda fer-nos-el passar per espectacularment bo. I això sense comptar amb el Tribunal Constitucional, capaç de fer antijurisprudència i posar-se per damunt de la voluntat d’un poble que votà l’Estatut en referèndum després de ser votat a les Cortes i considerat Llei Orgànica. Quin jutge pot fer doctrina contra un poble? Algú ho ha explicat, això, com cal, amb tot els ets i uts? I, si no ho fan TV3 i “Catalunya Ràdio” —i ho haurien de fer amb insistència—, qui ho ha de fer? <29-xii-08>

0 comentaris: