Quan a la Bíblia Josep endevina els set anys d’abundor i els set de recessió a l’Egipte, el faraó diu que “té esperit diví” (Gènesi 41, 38). De vegades sembla que els economistes siguin una mica déus, perquè remenen l’oli de les finances al seu albir, se n’unten els dits si poden i ens deixen, a la resta de ciutadans, a les escapces. L’altra tradició bíblica, la de Gènesi 47,13-21, ens n’ ofereix una imatge ben diferent, de Josep; ens el deixa com un banquer especulador d’allò més tirà: primer ven blat, quan no circula moneda compra camps i bestiar, i acaba comprant vides. La Bíblia diu: “D’un cap a l’altre d’Egipte Josep va reduir el poble a l’esclavitud”. Si fa no fa com ara: esprement la desconeixença del ciutadà de peu, hi ha qui es fa ric. I els poders ens deixen en la ignorància interessadament.


Tothom sap que l’economista és aquella persona que explica per què les coses no han passat com abans s’havia previst. Ara resulta que a principis del 2007 la majoria d’experts ja anunciava que el cicle borsari havia tocat sostre. Ara bé, l’índex borsari de la construcció (segons el U.S. Construction Index) ja havia caigut un 40% el 2006. (Quant de temps feia que es parlava de “bombolla immobiliària”?) No se li va fer cas, perquè la resta d’activitats borsàries continuaren la seva trajectòria ascendent. Del 1999 al 2001 s’iniciaren a la península més de 500.000 vivendes l’any; el 2006, es van demanar 800.000 llicències. L’estimació del 2008 les situa per sota de les 150.000. La caiguda borsària del passat mes d’octubre va ser tan espectacular que alguns deien que havíem tocat fons. L’expansió havia estat llarga (a Espanya des de mitjans dels 90) i la repercussió de la crisi immobiliària en el cicle generà una gran pèrdua de confiança. De la crisi del sector-impuls (construcció-immobiliari) sorgí la reducció del crèdit, la baixada de liquiditat i els baixos interessos i aparegué la insolvència. Entren en escena les hipoteques d’alt risc dites subprime i resulta que aquests denominats “actius nocius” s’havien propagat arreu del món malgrat els controls i les empreses auditores. (Qui castiga els mal controladors i els auditors enganyosos?) Es perd confiança en la banca comercial i s’enfonsen els bancs d’inversió, titulars i difusors d’actius d’alt risc. Es van haver d’arbitrar diferents mesures d’intervenció per part de les administracions públiques. En vam parlar aquí mateix: a la privatització de guanys, succeïa la socialització de pèrdues. I els nostres economistes (liberals o socialistes) , calladets o queixant-se amb la boca petita. Aquest seria el relat ortodox.


N’hi ha un altre, de relat, més heterodox , que no ens expliquen. El deute inherent a les hipoteques va esdevenir objecte vendible i de transacció econòmica mitjançant el procediment de la titulització; així, les hipoteques subprime (les denominades “ninjas”: no income, no job, no assets) es retiraven de l’actiu del balanç de l’entitat concessionària en traslladar-les a fons d’inversió o a plans de pensions. El risc del producte es bandejà fins que el preu del diner s’encarí i van començar a aparèixer morositats i execucions hipotecàries. Altrament, als EUA —on, en cas d’insolvència, no es respon amb tot el patrimoni com aquí, sinó sols amb l’immoble hipotecat—, s’havien creat entitats de crèdit hipotecari per a famílies de renda baixa o mitjana, que gaudien d’exempció tributària tot i cotitzar a borsa (sense registres obligatoris a l’Agència de Seguretat). Aquestes entitats, conegudes com a Fannie Mae i Freddie Mac, fins que van ser intervingudes el passat setembre, encara mantenien el seu estàndard de referència. L’ordit financer es revelà d’allò més intricat. L’engranatge era aquest: un broker immobiliari a comissió presentava a un banc comercial una persona d’escassa solvència per adquirir una hipoteca; el banc la hi concedia i transferia la hipoteca a un banc d’inversió amb un cert marge, convençut de recuperar l’actiu hipotecat o, en el pitjor dels casos, de no generar pèrdues atesa l’alça permanent de preus en el sector immobiliari. Així els bancs d’inversió agrupaven el conjunt d’hipoteques adquirides tot creant un nou producte financer denominat SPV (Special Poorpose Vehicle). Dels SPV sorgeixen o bé les MBS (Mortgage Backet Sedcurities: obligacions sobre hipoteques) o bé les CDO (Collateralized Debt Obligation: emissió d’obligacions a llarg termini i bons a curt i mitjà termini). En el primer cas es traslladà el risc de maltempsada al mercat; en el segon, s’oferiren a institucions d’inversió col·lectiva amb diferents nivells de risc. Per assegurar als futurs compradors el possible perjudici en algun pagament de l’amortització de les hipoteques incloses en el paquet, se subscrivia un CDS (Credit Default Swaps: assegurança dirigida a aquesta possibilitat). Tots aquests productes eren actius de renda fixa, els quals meritaven un rendiment molt superior al del mercat. En una voràgine exitosa se’n crearen de nous (per exemple, el Synthetic CDO), en els quals ara no entrarem. Al març del 2007 l’ FMI avisà que als EUA existien al voltant de 4,2 bilions d’euros en bons lligats a hipoteques d’alt risc, dels quals al voltant de 700.000 milions d’euros l’any anterior ja pertanyien a inversors foranis (es calcula que 8.000 en bancs xinesos). Com valorar correctament els veritables actius? La manca de liquiditat s’explica, doncs, perquè les cèdules hipotecàries tenen un venciment a un, dos, tres anys, mentre que el termini de les hipoteques que les sostenen supera els vint. Arribaren les fallides, els cracs dels fons d’inversió, les suspensions de pagaments, les salvacions in extremis. No recordarem noms.


El 2007 l’Ibex va guanyar encara un 7,32%; en el primer trimestre del 2008 va baixar un 12,6%. I va seguir baixant: 9,22%, el segon; 8,79%, el tercer. Va costar entendre que la crisi era més pregona que la de la bombolla immobiliària. Quan Barack Obama guanyà les eleccions, la borsa espanyola portava un 38,46% de davallada. Ja sabem que el BCE va haver d’injectar 95.000 milions d’euros al sistema, que deu bancs mundials van acordar un programa de préstecs de 70.000 milions de dòlars, que Zapatero va haver d’anunciar la creació d’un fons de 50.000 milions d’euros per a la compra d’actius financers del sistema bancari...


A les crisis del 1929 (crack novaiorquès: 89% de caiguda als USA i 48% aquí), 1957 (causada per l’autarquia franquista: 48% de davallada a la península), 1973 (primera crisi del petroli: 73%), 1987 (crisi del crèdit bancari: 68%) i 2000 (punxada de les noves tecnologies: 68%), caldrà afegir-hi la del 2008. El cicle de la primera va ser de 23 anys, amb una fase de recessió de 34 mesos; el cicle de la segona, d’11 anys, amb una fase recessiva igual; el cicle de la del 73 va tenir12 anys de duració, amb una fase contractora de 8; la del 87 va tenir un cicle d’11 anys amb una fase restrictiva de 5; la del 2000 va durar set anys, amb 3 de contracció i 4 de recuperació.


La pegunta del milió és quant durarà l’actual cicle. Basant-se en estudis comparatius, Joan Hortalà, president de la Borsa de Barcelona, apunta que l’actual cicle, iniciat a meitat del 2007, tindrà una duració de 8/9anys (2007-2014/15). La fase contractora s’estendrà fins al 2009, la caiguda de l’Íbex arribarà al 50% (dels 16.000 als 8000 punts (amb un error de -055i +0,70) i que la recuperació es materialitzarà al llarg de 5/6 anys (2010-2014/15). I si el problema no és de cicle sinó de podrimener del sistema? No es preocupin: els bons economistes ens explicaran per què les coses no s’han esdevingut com havien previst.

<26-i-09>

0 comentaris: