Les eleccions gallegues i basques del diumenge 1 de març han portat una colla de conseqüències. La victòria per majoria absoluta del candidat del PP Alberto Núñez Feijoo per damunt de la suma del PSdG-PSOE i del BNG, que conformaven l’anterior govern, ha deixat Touriño sota les urpes del propi partit i ha convertit el somriure de Zapatero en una ganyota. Rajoy, amb la victòria del seu candidat, respira fons, malgrat les persecucions de Garzón i la brutícia que va sortint de sota la catifa valenciana. Feijoo imposarà a Zapatero parlar de finançament i, de retruc, rebrem els catalans: el que havia d’estar decidit a l’agost es tornarà a retardar ad kalendas graecas. Tant debò m’equivoqui. S’imposa als governants catalans seduir la Sánchez-Camacho encara que no els agradi. S’ha posat més d’una vegada el finançament ala boca i és l’única que pot fer un pont amb Feijoo via Madrid.


Encara més complicat és l’escenari a Euskadi, amb una esquerra abertzale bandejada de les urnes (cosa que, agradi o no, mistifica tot el procés electoral) i uns resultats que han deixat líders com Javier Madrazo (IU-EB) sense escó. Ara que amb el vot estranger els comptes porten a poder prescindir del partit de la Rosa Díaz (els resultats finals han estat aquests: PNB, 30 escons; PSE-PSOE, 25; PP,13; Aralar, 4; AA, 1; EB, 1; UPD, 1), sóc de l’opinió que Patxi López ocuparà al lendekariza encara que sigui amb pactant contra natura amb el PP —els socialistes mai s’han perdut un centre de poder—, perquè la sociovergència basca (el pacte PNB-PSE, viscut entre 1986 i 1998) hic et nunc qualla tan poc com a Catalunya. Em sembla doncs, que si no hi ha un daltabaix, Ibarretxe s’haurà de conformar a fer de Mas, com el líder convergent molt bé els va advertir.


Així les coses, des de Catalunya no val a badar, perquè, des de la metròpoli (llegeixin Madrid), el govern Zapatero, sense el suport del BNG ni del PNB, es quedarà amb roba interior. Ara entrarem en la fase arxiconeguda de les carícies interessades (posin per cas, l’oferta d’un ministeri a CiU) i l’escandalosa llagoteria (el sentit de responsabilitat de l’Estat dels partits nacionalistes catalans)... Que no caiguéssim en cap temptació, valg’am Déu val!


El dimecres 4 de març, al Parlament català, quan Puigcercós demanà al president Montilla que es mullés una mica, insinuant que hi podria haver un consens català per crear pressió i unes condicions més favorables a Catalunya, el president va haver d’admetre que “no estem en pitjors condicions que les de fa unes setmanes, sinó segurament en millors... Estem en condicions de tenir més pes i ser més decisius”. De quina manera? Això és el que Montilla no va respondre, perquè aleshores, encara no havia rebut Mas en aquella cimera a quatre ulls promesa quinze dies enrere. Quan Mas li va qüestionar si pensava canviar d’estratègia, vist que, des de l’actual, el govern central se’ls estava rifant, ja va deixar clar que no. És a dir, el PSC-PSOE, mentre Montilla estigui al capdavant, es disposa a seguir com fins ara. És a dir, no està disposat a fer res. Ho pagarà a les properes eleccions com ho ha pagat Touriño? Encara ho pagarà més ERC!


Convé saber, tanmateix, que aquell dia, des del matí, circulava pel Parlament la xifra que Solbes estava disposat a concedir a Catalunya en qüestió de finançament, una xifra que no arribava als 1.300 milions, ni la meitat dels 3.500 amb què compta el govern català. Per això Mas instà Montilla a comunicar la xifra que li ofereix el govern Zapatero (aquell de “Si guanya Zapatero...”) i els punts que obstaculitzen l’entesa amb Castells: “El poble de Catalunya mereix que el president digui en què no s’està d’acord”. Ho mereix, sí, però Montilla no ho deu creure, perquè no va deixar anar cap dada nova. Té la lliçó apresa i la repeteix com un lloro: “La xifra no és adequada ni justa ni s’adapta a l’Estatut”. I d’aquí no el treuen. Encara que qui rebi els atacs de Fernàndez dela Vega, Elena Salgado o Pérez Rubalcava sigui el seu conseller Castells.


A la tarda, d’una banda a l’altra de l’hemicicle, van tornar a sobrevolar ofertes de consens. Davant del risc d’entesa sobre el finançament per part del PP-PSOE (inclòs el PSC montillesc, no ens enganyem) anava i venia l’encens cap a CiU lloant-li la seva capacitat d’influència a Madrid. Nadal, amb la seva dosi de realisme, adduïa que “s’ho faran pagar car” i Puig, traient pit, anava alçant el llistó. Exigiria renovar el Tribunal Constitucional (TC) abans de la sentència de l’Estatut. Parole, parole, sense concrecions. I se l’encarrega la pobra LEC (Llei d’Educació de Catalunya), projecte d’Ernest Maragall que topa amb la vaga del proper 19-III.
I som on som. Amb una llei de finançament que s’havia de complir el passat agost i que encara està a l’aire. Com que sembla que els nostres polítics estiguin sense full de ruta, aquí en va un. Pla A: 1r) Cloure el finançament, que no s’acceptarà si no és el calculat pel govern abans del mes de maig; 2n) Renovar el TC abans de la sentència de l’Estatut; 3r) Retardar aquesta sentència per després de cloure el finançament.


Com que a Madrid ens prenen de cap d’esquila, és molt possible que no ens facin cas. Aleshores, atès que no es pot correspondre amb lleialtat i legalitat la seva deslleialtat i il·legalitat, cal iniciar una lluita no violent i passar, seguint la doctrina de Gandhi, de la cooperació actual a la no-cooperació, a la desobediència civil i a les accions alternatives. Han de saber que tenim un Pla B, que ja entenc que el PSC-PSOE no estarà disposat a dur a terme fins que sigui massa tard, però que podria tornar a donar credibilitat a ERC. Es aquest: 1r) El govern de la Generalitat prepararà una Agència Tributària alternativa perquè tots els catalans hi tributem els impostos anuals (i els corresponents des del segon trimestre) que ens caldria tributar a les agències estatals abans del mes de juny; 2n) El govern de la Generalitat organitzarà un Tribunal de Cassació alternatiu al TC perquè dictamini si hi ha cap Tribunal que pugui corregir la Llei Orgànica de l’Estatut, aprovada a les Cortes i referendada pel poble català, i, en cas afirmatiu, elabori una sentència alternativa a la del TC sobre aquells articles conflictius de l’Estatut; 3r) Es donarà a conèixer la sentència al poble català; 4t) Aquest mateix tribunal elaborarà un informe sobre la possibilitat que els catalans puguin retardar el seu pagament d’impostos el mateix temps en què l’Estat retarda el compliment de la Llei sobre finançament.


Em diran que això no és possible. Això, perdonin, seria per política catalana. I a l’horitzó hi tindríem la moció de censura contra Zapatero. Vindria Rajoy? I què? Millor tractar amb un enemic que amb un fals amic. La resta és cobrar uns bons sous per fer volar els coloms del qui dia passa any empeny.<9-03-09>

0 comentaris: