Durant els disset segles primers del cristianisme es va creure que la Bíblia era conformada per un conjunt d’escrits que tenien Déu per autor. No calia cercar-li fonts, orígens, autors ni cap dels possibles contextos històrics, perquè havien sorgit fora de l’espai i el temps humans . Havia caigut del cel i prou. I durant tretze segles ni es van emprar els textos originals, sinó la traducció llatina de la Vulgata. (Si un concepte com el de “veritat”, ja té matisos diferents entre el llatí i el grec, imaginin amb l’hebreu, que ni tan sols existeix!) Quan a principis del segle XIX la història neix com a disciplina científica independent (és a dir, es desempallega de la fe, de la filosofia i de la teologia), sorgirà també la crítica històrica, que plantejarà problemes cabdals davant d’una visió tan fonamentalista dels textos sagrats. Aviat la crítica històrica es voldrà aplicar als textos sagrats occidentals. El dominic pare M. J. Lagrange (1855-1938) es prepara, estudia semítiques a Viena i va a Jerusalem on funda l’École Practique d’Études Bibliques, antecedent de l’Institut Bíblic actual. El 1902 fa una conferència a Tolosa: La méthode historique. Partidari de l’encíclica Providentissimus Deus (on Lleó XIII convidava els estudiosos a afrontar les dificultats sorgides de l’anàlisi racionalista de la Bíblia), desfà errors i desmitifica creences, però des de certs dicasteris vaticans no sols li posen pals a les rodes (avui ja es poden llegir les seves memòries) sinó que les hi fan veure de tots colors fins al punt d’obligar-lo a deixar Jerusalem sense condemnar-lo ni rehabilitar-lo mai. Va patir tant que volgué renunciar ell personalment als estudis de la seva vida a fi que la recerca bíblica pogués avançar. Sortosament, els superiors no li ho permeteren. Morí als 83 anys, sense haver pogut veure que la jerarquia eclesial li acabaria donant raó. Llegeixin l’encíclica de Pius XII Divino afflante Spiritu (1943), la constitució Dei Verbum del Vaticà II (1963) o l’exhortació La interpretació de la Bíblia en l’Església de la Pontifícia Comissió Bíblica (1993), traduïda al català pel caputxí Frederic Raurell. Que els textos sagrats siguin inspirats no vol dir que no se serveixin de mans humanes!


Ve a tomb, tot això, perquè el passat 17 de febrer, vaig presentar en una roda de premsa el meu llibre Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena. La història amagada —i demà surt en castellà amb el títol La història oculta. María, madre de Jesús, y María Magdalena—, on pretenc fer un estudi seriós i desmitificador d’ambdós personatges resseguint el poc que tenim d’ells als evangelis canònics i també als apòcrifs que en parlen, i presentant, a més, el breu Evangeli de Maria Magdalena i una lectura guiada de l’Evangeli de la nativitat de Maria i de Jesús. El volum ve introduït per un antropòleg de prestigi, com el pare Duch, monjo de Montserrat, i és epilogat per un teòleg com J. J. Tamayo. A la vigília, aquest rotatiu s’avançà i l’Anna Rodríguez en va fer una magnífica recensió. A quarts de dues de la tarda (evidentment sense haver llegit el llibre perquè encara no s’havia distribuït), un lector que signa “Fastiguejat de les fabulacions” comenta: “Jo no perdria el temps llegint aquestes històries perquè es basen en llibres que no són dignes de fe, el seu origen és sempre sospitós, inautèntic, herètic, fabulós. Demostren tenir una falta de consistència històrica i crítica”.


A veure si ens entenem, senyor “Fastiguejat”: que vol dir manca de consistència històrica i crítica? Un tal Jordi ja el rebatia el mateix dia : “Jo sí que invertiria temps en llibres com aquest. Són apòcrifs, però la ciència avança a còpia de preguntar-se”. Els apòcrifs, deixem-ho clar, no tenen cap origen sospitós ni inautèntic ni fabulós, i per això els experts els estudien: neixen en comunitats cristianes creients en Jesús i ens aporten dades en què l’Església ha cregut des de sempre; per exemple, que els pares de Maria es deien Joaquim i Anna o que a Betlem hi havia un bou i una mula (dades que no són als textos canònics i sí als textos que servidor presenta). I, sobretot, no són herètics (la darrera edició catalana dels apòcrifs l’ha coordinada mossèn Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia!). No confonguem la gimnàstica amb la magnèsia!


L’endemà de la presentació algun mitjà em va fer dir coses en què no crec (per exemple, que "Magdalena va ajudar Joan a escriure el seu evangeli", amb cometes i tot, i això que estic convençut que el quart Evangeli mai no el va escriure Joan!), però un error de matís el pot tenir tothom. Pitjor el que el dia 17 mateix, M. Carbó escrivia a la denominada “religionenlibertad”: “Acaba de salir un libro de Busquets i Grabulosa (el autor que dijo que Jesús, cuando murió, fue lanzado al foso para ser pasto y comida de carroñeros), que afirma que el cristianismo esconde a María como Diosa Madre primigenia (María, para el autor, posiblemente fue una ¡prostituta sagrada del Templo!)”. Aquesta persona, que no tinc el gust de conèixer, no va pas venir a la presentació ni es va prendre la molèstia de llegir la ressenya que en va fer, per exemple, l’agència Europa Press, que sí que hi era present: “Pel que fa a Maria, l'autor es proposa replantejar tots els seus dogmes —sense negar-los—, per apreciar millor la seva aportació al Cristianisme com a figura històrica […] Segons ell, no es tracta de renegar dels dogmes, sinó de ser conscient que "són fruit d'unes creences que té cada generació i que s’expressen míticament". Busquets apunta que Maria difícilment es va poder formar al temple de Jerusalem de petita; va ser una galilea pobra; possiblement, mare de família nombrosa, i amb una rebel·lia interior que la va fer sentir finalment "seduïda pel moviment d'alliberament del seu fill".


M. Carbó, més papista que el Papa, no vol acceptar les ciències arqueològiques, les quals ens diuen que, malgrat els milers de crucificats, sols s’ha trobat l’esquelet d’un i, per tant, cal deduir que els cadàvers anaven a parar a un pou de calç o eren deixats als carronyers (aquesta era la part vergonyant de la condemna a la crucifixió!) i ja em té posada l’etiqueta des del llibre que vaig escriure sobre Jesús. Ho resumia G. Cañas a “El País” el 6-VIII passat: “...muchos de los trabajos sobre Jesús han merecido el desprecio de los conservadores. Así le ocurrió al libro «Última noticia de Jesús el Nazareno», de Lluís Busquets, pese a ser un compendio riguroso de las aportaciones hechas hasta el momento”. Cap problema. Som dos móns. “Catalunya Ràdio” dedicava una hora de programa al meu llibre el passat 8-III. Allà qui vulgui amb la seva ignorància! El que no val, ara, és apuntar contra el P. Duch i encendre el foc perquè el mitjà esmentat tituli amb interrogant si Montserrat és cristiana o no. El títol, és clar, provoca comentaris, òbviament anònims, el primer dels quals ve a dir que els enemics del cristianisme (suposo que el P. Duch, servidor i així... fins al pare Lagrange) som dins de la institució. (I, per als fonamentalistes, si cerquem la veritat, som un problema!) El darrer comentari, signat per un tal Alejandro, ja resulta del tot carpetovetònic: “Lástima que no cayeran más peñascos este invierno sobre Montserrat. A ver si desaparece ese nido de independentistas camuflados…” Ho deixo en punts suspensius. La ignorància sempre ha estat agosarada. Sort que ja fa temps que es va abolir la Inquisició!

<23-03-2009>