LLUÍS BUSQUETS PUBLICA UN POLÈMIC LLIBRE SOBRE LES DUES MARIES
Maria, mare de Jesús, i Maria Magdalena: aquests són els dos personatges objecte d’estudi de l’olotí Lluís Busquets i Grabulosa en el seu nou assaig presentat a Barcelona el passat 17 de febrer, al que vaig assistir. Un llibre que complementa —ha dit— el seu debatut llibre sobre Jesús, un gran èxit de l’autor. Prologat pel pare Duch, monjo de Montserrat, i epilogat pel teòleg Juan José Tamayo, torna a aixecar polèmica. Ja en la contraportada es mencionen certes qüestions provocadores, que per si soles poden aixecar un gran rebombori en certs sectors de la societat, entre d’altres l’autor es pregunta “És possible que la mare de Jesús fos en realitat una Qedeixà o prostituta al servei del temple de Jerusalem?”, passem doncs a esbrinar alguns aspectes sobre aquest apassionant tema de mà del propi autor...
—Per què “La història amagada” de subtítol?
—Presento els evangelis apòcrifs sobre la mare de Jesús, el denominat Protoevangeli de Jaume, i el de la Magdalena, i “apòcrif” també vol dir “secret”, “hermètic”, “amagat”... Altrament, crec que de cadascuna de les dues figures no disposem, encara avui, de la seva veritable història, sinó d’una mena de closca que els segles ha anat amuntegant damunt d’ells. Una closca que amaga la història real.
—Ha dit que ha pretès deixar al seu lloc la figura de la Magdalena després de les bajanades que se n’han escrit i que ha posat les bases per a una mariologia del segle XXI.
—I ho segueixo dient. Magdalena ens ha arribat com una mena de prostituta penedida i no en va tenir res; tampoc no va ser la promesa o esposa de Jesús ni la mare de cap fill seu. Altrament, Maria, ha estat tan enaltida i se li han atorgat tants privilegis que, per a molts, s’ha convertit en una mena de semideessa pagana, llunyana de qualsevol altre creient en Jesús, el seu fill...
—Anem a la Magdalena. Per què no va poder ser l’esposa de Jesús com es pot llegir a “L’enigma sagrat” o a “El codi da Vinci”?
—La segona és una novel·la, cosa que vol dir ficció. Explico en el llibre alguns punts falsos en què es recolza. Quan al primer llibre, els mateixos autors avisen que no tracten pas d’oferir documents històrics. Ho sento per als seus milions de lectors : de la Magdalena, pobra, tenim cinc o sis sepultures, però disposem de suficient documentació per seguir-li la pista des del segle I en endavant. A banda dels evangelis canònics, en parlen molts altres apòcrifs: l’Evangeli secret de Marc, l’Evangeli de Tomàs, l’Evangeli de Pere, i en el segle II, a banda del seu propi Evangeli, l’Evangeli de Felip, la Sofia de Jesucrist, el Diàleg del Salvador, el Primer apocalipsi de Jaume, l’Epistula Apostolorum, el Pistis Sofia... ¿Amb tots aquests documents, si hi hagués hagut una relació íntima amb Jesús, penses que no en quedaria cap rastre? Si calia escandalitzar, sort que s’ha oblidat el fragment simbòlic d’Epifani de Salamina en el seu Panarion, sobre les pràctiques fibionistes, que explico en el meu llibre...
—D’on surt que va ser promesa de Jesús?
—Hipòlit, al segle II-III, compara la Magadalena de la resurrecció amb la Sulamita o núvia del Càntic dels càntics, i això va donar a l’Edat mitjana per a moltes especulacions gratuïtes. Les analitzo totes. Justament Hipòlit denomina Magdalena, l’“apòstol dels apòstols”, perquè va ser ella qui els anuncià que havia vist viu el Crucificat! En un principi la Magdalena, per als sants pares, com a anunciadora del Ressuscitat, era la nova Eva i fins se li va dir “Saviesa de Jesucrist”. A partir de Justí, al segle II, que oposà Eva i Maria, hi va haver un temps de fluctuació, fins que, al segle IV, amb Ambrós i Agustí, ja es van atribuir tots els trets positius a Maria i la Magalena va quedar com a la vella Eva pecadora, amb una única possibilitat de redempció: la penitència. Va anar molt bé per reconstruir una personalitat com a exemple.
—I d’on surt que va ser una pecadora i prostituta?
—D’una homilia errònia del papa Gregori el Gran, al segle VI, que també publico. Tanmateix, Gregori de Tours, historiador dels francs, ja escriu que va acabar els seus dies a Efes... Al segle IX, quan la devoció per la santa ja s’ha estès, surt la Vida eremitica, que la fa retirar al desert a penedir-se. Encara manca la cirereta per esbiaixar-ne la figura:l’Speculum historiale, de Vicenç de Beauvais i la Llegenda auria de Iacoppo da Varezze, al segle XIII. D’aquí han begut encara els autors dels llibres que m’has citat. Els humanistes francesos del s. XVI van voler retornar les coses a lloc, però Trento s’interessà per una Magdalena convertida davant dels luterans: a la fe s’hi sumaven les obres de penitència i conversió....
—En definitiva, cap pecadora?
—Explico que Maria, que potser ni tan sols era originària de Magdala, va ser una deixeble de Jesús que el va seguir a les verdes i madures, va ser present a la crucifixió, el va plorar, el va voler embalsamar i el va anunciar viu en la seva obra. Apòstol, profetessa, mestra, un cop mort, segurament participà en l’elaboració del primer estadi del quart evangeli canònic atribuït a Joan i perdé la pugna amb el masclisme incipient de la primera església com demostra el desconegut apòcrif que porta el seu nom i que no es publicà fins a mitjans del segle passat....
—No ens la pintaven pas així. També és diferent la figura de Maria?
—Si en tens una imatge de fleuma, sí. Ben segur que va ser una galilea rebel, perquè li va tocar viure moltes convulsions... Una dona forta, mare de família nombrosa, vídua jove...
—He llegit que posa qüestió determinats dogmes...
—Dit així... sembla allò dels anglesos: trow the baby out with the bath water (‘llençar el nen amb l’aigua de la banyera’). A veure: la virginitat, bé que consti en el símbol nicenoconstantinopolità, no és cap dogma ni és essencial, segons els teòlegs, per a la fe cristiana. Quan a la maternitat divina, els entesos asseguren que tampoc no s’ha de considerar cap dogma proclamat, sinó una aclamació al concili d’Efes del 431; un concili, com és sabut, del tot accidentat. Els experts avui tradueixen Theotokos com a “paridora”, “canalitzadora de Déu”, més que no pas “mare”. Algú es pot pensar, com deia Nestori, que Maria canviés els bolquers de Déu? Ens queden la immaculada, dogma des de 1854, bé que ja proclamada així des de Nicea II, i l’Assumpció, el darrer dels dogmes proclamats, del 1950. En veritat, tots els humans naixem immaculats i tots els creients som assumits a la vida de Déu; no només Maria.
—No fugi d’estudi. El llibre reinterpreta les escriptures: el “plena de gràcia” de Lluc, “kekharitoméne” en grec, per exemple, en què es basa l’immaculada, és traduït com “receptora de la gràcia”...
—Sí. O “afavorida”. Així ho fan els exegetes catòlics, no jo. Creure en la immaculada és no creure en Maria plenament dona sinó en una dona estrafeta; seria un ésser apartat de la humanitat, sense cap mèrit en el seu “fiat!”. Per a una persona normal, tot nadó es immaculat: pensar en un déu que entafori dins la tendresa d’un nadó l’enrevessament d’un pecat original teoritzat per Agustí, que no creia en la concepció immaculada de Maria perquè havia estat engendrada sexualment com tots els humans, avui, està fora de lloc.
—Tampoc no va ser verge...
—Si Jesús és veritablement home, ha de tenir un pare humà; no pot ser fruit d’una partenogènesi (que hauria donat una nena). Altrament, un exegeta com Boismard assegura que el mot “verge” del verset 27 i tot el 35 són una interpolació al capítol primer de Lluc... Atorgar-li aquestes prerrogatives és allunyar Maria de la humanitat. I ella va ser una dona forta, mare de família nombrosa, vídua jove i amb un fill que considerava més gran ser fidel a Jahvè que a la pròpia mare... Com deia la Conferència episcopal llatinoamericana i del Carib a Aparecida, fa un parell d’anys, Maria es va comprometre amb la seva realitat. Com diu el pare Duch no es pot confondre l’expressió de la fe, que és mítica (i el dogma n’és, afegeixo pel meu compte), amb la història.
Anna Estiarte "La Comarca d'Olot", núm. 1486 <19-iii-2009>
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada