Lluís Busquets i Grabulosa

RODA DE PREMSA DE PRESENTACIÓ (Casa del Llibre, 17-II-09)

Bon dia a tothom. Abans de res, els vull agrair la seva presència. Em toca dir que, malgrat exerceixi més d’articulista que de periodista, estic més avesat a estar a la seva banda de la taula. La darrera vegada que vaig ser a aquesta banda d’avui va ser el 14-XII-06, quan em va tocar presentar Última notícia de Jesús el Natzarè. Aleshores, ni els editors ni un servidor imaginàvem que seria un dels llibres més polèmics i venuts ni que en pocs mesos tindria diferents edicions i traducció al castellà. El llibre que avui presentem és un assaig que completa l’anterior. La línia és la mateixa. I la versió castellana també s’està preparant.

TRES ADVERTÈNCIES INICIALS
-En aquella ocasió vaig declarar que, aleshores, em feia por i m’abellia a la vegada, aquella incursió en la dimensió de la creença en el Transcendent, un dels quatre àmbits que, al meu entendre, conformen una personalitat adulta. Per a una persona com un servidor dedicada a l’ensenyament de la literatura (i se’m coneix, en l’àmbit professional, per algunes publicacions diguem-ne didàctiques), i també a la col·laboració periodística (on em posiciono des de la dimensió política) i a la pràctica de la creació literària (són encara recents el meu darrer poemari i la meva darrera novel·la El testament de Moisès), aquell quart àmbit que havia fet vida amb mi acompanyant-me més de mig centenar d’anys romania amagat fins aleshores. Les meves temences no eren infundades. El debat d’aquell llibre va ser públic i em sembla que no em trauré més del damunt l’etiqueta de creient crític. Benvinguda sigui. El meu estat d’ànim en presentar aquest nou assaig és ben semblant.

-Aleshores també vaig explicar que sóc un apassionat de les Escriptures sagrades (i no només cristianes), tot i que no em guanyo la vida ensenyant teologia ni Bíblia ni ciències de les religions ni res semblant; per tant, tot i ser teòleg, no em fa res que es consideri la meva obra com la d’un diletant. Tanmateix, ara vull afegir que això no implica pas, de cap de les maneres, que el meu treball sigui fruit només d’una mena de hobby epidèrmic i no producte d’una reflexió i d’un estudi esforçats i constants. Totes les dades que ofereixo són dades extretes d’altres experts qualificats, i, per això, ni aleshores ni ara no he buscat cap mena de sensacionalisme. I això no vol no vol dir que el llibre que presentem no ofereixi algunes dades que puguin sorprendre. El primer meravellat amb algunes descobertes he estat jo mateix. I encara que a algú potser no li agradi d’entomar-ho, als laics conscients, per crítica que sigui la nostra creença, també ens assisteix l’Esperit.

-En tercer lloc, també vaig exposar, en aquella ocasió, la meva relació amb les escriptures sagrades d’ençà que als 12 anys als escolapis d’Olot ens posaren a mà el Nou Testament de Montserrat, passant per la coneixença personal, en la meva preadolescència, del caputxí Nolasc del Molar, que havia col·laborat en la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana, l’ús del Merk llatí-grec en els meus estudis de teologia a Roma o el maneig de la Bíblia de Jerusalem, fins arribar a la feina dels biblistes catalans actuals. Ara els vull estalviar aquell grapat de noms (molts d’ells els trobaran citats en el llibre), però repeteixo el que vaig dir aleshores: “El meu llibre vol ser senzillament una humil monjoia més en aquesta línia d’investigació sobre Jesús que ha segregat el país. Només que la majoria dels autors esmentats són sacerdots amb càrrecs i càtedres i servidor puc escriure amb l’audàcia de la llibertat d’un Esperit sense lligams”.

Em sembla que calia començar per aquesta mena d’advertències abans d’entrar pròpiament en la presentació d’aquest nou llibre que, com ja he insinuat, toca de ple, no pas sols d’esquitllentes, la persona de Jesús el Natzarè, a partir de les dues figures properes i que resultaran les més considerades en la tradició canònica i apòcrifa posterior: Maria, la seva mare, i Maria Magdalena.

PER QUÈ LES DUES MARIES ENSEMS ?
Una de les originalitats d’aquest llibre constitueix precisament en la visió conjunta dels dos personatges esmentats. Al mercat hi trobaran molts llibres de Magdalena (gairebé podríem parlar d’una magdalenologia) i molts sobre Maria (i em declaro deutor de la de Jacques Duquesne —Maria. La veritat que s’amaga rere del mite—des d’ara mateix, tot i que també he llegit la biografia desautoritzada de Michael Jordan), a més a més de tota mena de mariologies. Però em sembla que no n’hi ha cap que afronti ambdós personatges a la vegada. Quan em vaig posar a estudiar en quins dels escrits apòcrifs sortien ambdues i què s’hi deia, vaig tenir la primera sorpresa; ara bé, encara va ser més gran quan vaig estudiar els sants pares i em vaig adonar que, per als primers (des del segle II fins a inicis del III), Magdalena, primer testimoni de la resurrecció segons l’Evangeli de Joan, és molt ben tractada amb qualitats del tot positives. És la nova Eva, la núvia del Ressuscitat, assimilada a la Sulamita del Càntic dels càntics, és l’apòstol dels apòstols” perquè anuncia als apòstols la pervivència de Jesús (així Hipòlit de Roma), i esdevé fins i tot la Saviesa del Crist. Amb Justí i Ireneu de Lió, al segle II, començà l’oposició Eva-Maria, i durant tot el segle III té lloc un temps de fluctuació, durant el qual (Tertulià, per exemple, no admet la virginitat en el part de Maria), si la mare de Jesús era la nova Eva, ella havia de tenir totes les qualitats positives i a la Magdalena no li’n quedaven sinó de negatives i havia d’assumir el paper de l’Eva pecadora. Així serà ja en el segle IV, en els escrits d’Ambròs de Milà i Agustí, en què Magdalena és l’Eva antiga, l’esca del pecat per antonomàsia; amb l’elaboració de la teoria del pecat original (que tots tindríem pel fet de ser engendrats sexualment), s’anava estrafent negativament la figura de Magdalena i es magnificava des de la positivitat la figura de Maria.

Vaig comentar amb alguns dels meus amics més entesos que alguns atributs de Magdalena desapareixien per atribuir-los Maria. “Has de tractar tots dos personatges en un llibre”, van coincidir a dir-me. Reconec que reconstruir una mariologia per al segle XXI em feia una mandra terrible. Aleshores la meva agent literària també m’hi va insistir. Vaig fer un esquema del possible llibre, on havien de tenir un paper rellevant els dos apòcrifs que tenen per objecte cadascuna de les dues figures, i dos editors me’l van acceptar abans d’escriure’l. Ha estat la primera vegada de la vida que m’ha esdevingut una cosa així. No vaig tenir mes remei que posar-me a la feina. Els dono les gràcies.

* Per a l’Evangeli de Maria m’he basat en les obres i traduccions de Pasquier, Leloup, Montserat Torrents, l’edició catalana coordinada per Puig i,sobretot, en Karen King.
* Per al Protoevangeli de Jaume, d’acord amb els texos de Tischendorf, he comparat la versió de Vannutelli, seguida per Santos Otero, i la de Strycker, de la versió catalana d’apòcrifs.
El resultat és aquest. Un resultat elaborat des de la perspectiva de la teologia feminista, al meu entendre, més llegidor que l’anterior. Crec que en resumeix molt bé el nucli l’epíleg del Dr. Juan José Tamayo, director de la càtedra de teologia de la Universitat Carlos III de Madrid: Ambdues van ser “protagonistes i actores en el moviment igualitari d’homes i dones que posà en marxa Jesús el Natzarè, com a col·laboradores en la praxi alliberadora i de la causa de Jesús després de la seva mort”; l’esmentat teòleg assegura que el seu projecte era comú: “trencar el cercle patriarcal de la religió jueva oficial i activar un nou paradigma religiós en clau d’emancipació per a les dones i per a tots els exclosos del món”.

APORTACIONS SOBRE MAGDALENA
Ja he insinuat que si algú espera dades escandaloses en aquest llibre, malgrat el que dic d’Epifani de Salamina i els fibionistes esmentats en el seu Panarion, es decebrà. Magdalena seguí Jesús, sí, i ocupà un lloc preeminent en aquest seguici, sí, però no va ser la seva esposa ni la seva promesa ni la seva companya íntima. (I consti que analitzem l’apòcrif de Felip —base errònia d’El codi da Vinci— on es diu que acompanyava Jesús com a mare, germana i companya, i que la besava a la boca.) Si de cas va compartir el seu projecte alliberador i va ser present en els seus darrers moments. Tampoc no és veritable la tomba trobada a Jerusalem, on s’hi haurien enterrat junts ells dos: en donem proves. Magdalena no és tampoc la pecadora (i menys prostituta) ni l’endimoniada que dissenyen els evangelis canònics. Amaguen coses, aquests evangelis? Més que amagar-ne, es fan ressò del discurs patriarcal guanyador. Una dona com Magdalena va ser veritable apòstol i va poder testimoniar la presència postmortal del Crucificat abans que ningú, però això no interessava al discurs androcèntric, que preferia una successió masclista al davant de les primeres comunitats cristianes. Les cartes de Pau ja silencien Magadalena entre els testimonis del Ressuscitat, cosa que equival a l’exclusió que van patir les dones dels àmbits de responsabilitat comunitària.

Així i tot en els apòcrifs queden restes d’aquest debat sobre el rol de la dona i d’altres; en canvi, no hi cap mena de rastre de la més mínima intimitat amb Jesús, i consti que analitzem textos apòcrifs del segle I[1] i del segle II[2], la Pistis Sophia del s. III, i molt especialment en el denominat Evangeli de Maria [Magdalena] —de fet es un diàleg postresurreccional del segle II com tants d’altres—, que no va ser publicat fins a mitjans del segle XX i qualificat de gnòstic, cosa que avui, almenys, és posa en qüestió. Tamayo, comentant la nostra aportació, escriu que el nostre comentari “recupera un cristianisme tan desconegut com oblidat i ve a trencar el discurs dominant sobre els orígens jerarquico-patriarcals del cristianisme, la successió apostòlica i la uniformitat cristiana inicial.” En rigor, diu, “hi desapareix la imatge de Maria Magdalena com a prostituta, tan present en l’imaginari cristià i n’apareix una imatge ben diferent, la de Maria Magdalena com a mestra, deixeble i consoladora, com a líder i primera apòstol en comunicació directa amb el Salvador”. Goso afegir que d’entre d’altres aportacions que fem és plantejar-nos si Magdalena va poder tenir responsabilitats de redacció de l’estadi inicial del quart Evangeli canònic atribuït a Joan.

D’on surten, doncs, les llegendes que se li atribueixen i que la porten a França? La identificà amb una pecadora el Papa Gregori el Gran en una homilia interessada l’any 591, quan ja teníem testimonis que la seva vida havia acabat a Efes (de fet, se’n conserven despulles a cinc o sis llocs). Anava bé convertir-la en pecadora penedida com a exemple per a la dona cristiana. Així, una biografia del segle IX, Vita eremitica, la retira al desert. D’aquí beuran l’Speculum historiale (Vicenç de Beauvais) i la cèlebre Llegenda àuria de Iacopo de Varezze al segle XIII. Tenen tant de ressò aquestes obres, que arriben a les pintures de Giotto i Botticelli. Els debats entre humanistes francesos per posar Magdalena al seu lloc (Lefèvre d’Étaples i Molins de Rochefort), amb Erasme i tot, no podran res contra Trento: interessava una Magdalena penitent i convertida per oposar la salvació per les obres enfront de la salvació per la fe dels luterans. La resta, ja la coneixen.

Potser els pot interessar si em desmarco de dos bestsellers com L’enigma sagrat (de Baigent, Leigh i Lincoln) i El codi da Vinci, de Dan Brown. He de dir que sí —en això i en d’altres coses he seguit Erhmann—, perquè encara que el segon llibre es basi en el primer, els autors del primer han dit i repetit que no pretenien fer història.
* En aquestes obres Magdalena fuig a França amb un fill, que serà avantpassat dels merovingis; quan Godofred de Bouillon conquereix Jerusalem el 1099 recupera el propi patrimoni. La nissaga serà guardada en secret pel Priorat de Sió i esdevindrà el veritable Sant Greal (Sang Real). El sacerdot François Bérenger Saunière, rector de Rennes-le-Château, en serva el secret al segle XIX, ha trobat els tresors del Temple de Jerusalem i fa xantatge al Vaticà. Però,
o Res d’això es diu a la capella medieval de Rosslyn dedicada a la Magdalena;
o Avui sabem que el Priorat de Sió com a societat es fundà el 1956!
o No pot tenir res a veure amb el tresor del Temple de Jerusalem, saquejat pels romans l’any 70, el qual fou mostrat en processó triomfal pels Flavis, inclosa la menorà, com documenta l’arc de Titus i col·locats al temple de la Pau de Vespasià (la resta, utilitzats per finançar el Colosseu).
o Amb vuit segles d’estudis literaris, mai no s’havia barrejat Magdalena amb el Greal!
* Josep Flavi hauria estat testimoni de la caiguda de Massada.
o Al llibre setè de la Guerra dels Jueus assegura que no hi va ser.
* El codi da Vinci torna a la càrrega i barreja capella de Rosslyn, el Priorat de Sió, Església del Temple, l’Opus Dei i la filla de Jesús i Magdalena, cap de la nissaga merovíngia, es diria Sara, de manera que la casa reial francesa descendiria del llinatge diví. A més, un dels experts, Teabing, es basa en Ev Flp quan parla de mare, germana i companya entre les seguidores del Jesús i diu que “companya” en ara meu vol dir “esposa”.
o Fantàstic! Llàstima que EvFlp no estigui escrit en arameu, sinó en copte!

I MARIA?
El tema de Maria és més complicat, perquè pel mig hi ha alguns atributs convertits en dogmes que l’aparten de la seva natura humana, bé que el llibre no defuig cap dels problemes que la seva figura planteja a l’home d’avui, des de la possibilitat que fos una qdeixà (‘prostituta sagrada’) del Temple jerosolimità o que fos violada per un soldat romà a la qüestió de les aparicions.

He volgut situar la Maria-dona a la Galilea del seu temps, un territori amb contínues convulsions, dona i mare d’una família nombrosa, amb un fill no pas dòcil i, per si fos poc, vídua primerenca. Sembla que, al final de la vida de Jesús, participà en el seu moviment d’alliberament, però possiblement va morir sense veure’n el triomf. No sabem si fou present a la crucifixió (més aviat no) i es conserven dues tombes admeses oficialment: a Jerusalem i a Efes. El Protoevangeli de Jaume, que té com a objecte els primers anys de la seva figura fins a la mort del pare del Baptista, es presenta i anota amb totes les seves característiques llegendàries.

Però, anem als dogmes; hi ha també arguments escripturístics i patrístics per considerar-los en l’ordre del mite.

* De la virginitat, es diu que és un “dogma de fe professat en el Credo”, però no declarat ni essencial per a la fe. Si Jesús és veritablement home ha de ser fill de Josep, com diu Jn 1,45; si fos fruit d’una partenogènesi, seria una nena. Hi va haver comunitats que els repugnava que Jesús fill de Déu fos fruit d’un engendrament normal? Possiblement. L’argument patrístic és que si Eva era verge, Maria també ho havia de ser. (Recordem que, per a Agustí, Jesús fou concebut per aurem, non per uterum. Alguns sants pares se’n servien per enaltir la virginitat per damunt del matrimoni, argument que arriba fins a l’actualitat[3].) La seva, doncs, va ser una expressió mítica de la fe, no històrica ni biològica com diu Francesc Riera. Altrament, Boismard veu en les paraules de l’Anunciació de Lc 1 dues interpolacions, el mot “verge” i al v. 27 i tot el verset 35[4].

* Quant a la Maternitat divina sabem que s’origina al concili d’Èfes (un concili de l’any 431 ben accidentat, que no la declara sinó que l’aclama). A Maria se li diu theotokos (“receptora”, “canalitzadora”,paridora de Déu), no mare (mai no li va canviar bolquers). L’Escriptura, altrament, no ofereix cap text que s’aguanti: o la prova prové del verset de Lc interpolat o ve de Pau, que mai no va considerar Maria mare de Déu.

*La Immaculada (dogma del 8-XII-1854), pressuposa manca de pecat original des de la concepció de l’òvul. Segons Duquesne, això la foragitaria de la condició humana i li treuria tot el mèrit del “Fiat!”. Agustí i Tomàs d’Aquino n’eren contraris (Maria tindria pecat opriginal en haver estat concebuda sexualment), però, per a Ratzinger, en la hipòtesi de l’evolucionisme no hi ha lloc per a aquest pecat. Altrament tampoc no s’aguanten els textos escripturístics aportats. La Vulgata tradueix malament Rm 5,12[5] i el kejaritoméne de Lc 1, 28, avui és traduït pels experts no com a “plena de gràcia” sinó com a “receptora de gràcia”.

* Finalment, de l’Assumpció al cel (dogma des de l’1-XI-1950), no sabem ni si el dogma suposa que abans Maria morí o no, si fou ascendida en cos i ànima (una dicotomia grega, no jueva) o, simplement, no és res més que la creença en una primacia d’allò que ens esdevindrà a tots, com pensen tants creients.

A banda d’aquestes aportacions, crec que resultarà una certa novetat la recuperació mítica de Maria com a deessa universal en el subconscient de tants creients, la Gran mare de l’antiguitat segons Jung, utopia femenina d’esperança universal.

Tot plegat ho explica molt bé el pare Lluís Duch, monjo de Montserrat, en el pròleg, en explanar les relacions entre mite i història, quan assegura que ambdues concepcions es troben en situació de reciprocitat, almenys a Occident. I amb això acabo: La literalitat que conservem dels atributs hagiogràfics de les figures que he analitzat —fins i tot, goso afegir, de les expressions dogmàtiques— és expressió de fe, no pas verificable històricament com a veritat segons l’entenem nosaltres, però, com el diu el pare Duch, sí que és veritable allò que volen dir. En altres mots, mai no podríem llegir el que la fe ha expressat al llarg dels segles (i al capdavall, arribar a la realitat històrica) a partir de la confusió d’aquesta expressió amb la història dels fets, però tampoc menystenint-la irrespectuosament.

Molt agraït de la seva atenció. Ara podem iniciar un torn de preguntes.
[1] McSec, EvTom (copte), EvPe.
[2] SvJC, EvJud, DSal, EvFlp, ApJm, EpAp
[3] Ratzinger; interpel·lat per Von Balthasar, es va corregir a Informe sobre la fe (2005) i els va equiparar.
[4] L’Esperit Sant vindrà damunt teu i et cobrirà amb la seva ombra i ,per això, allò que naixerà de tu, serà anomenat Fill de Déu.
[5] “La mort s’ha estès a tots els homes vist que en ell [Adam ]('εφ'ώ: in quo) tots han pecat” ha de dir “ja que tots han pecat”

A inici de curs els diaris publicaven mobilitzacions, plantades i tancaments d’estudiants a les universitats, a causa del procés de Bolonya, al qual els estudiants es manifestaven com a contraris. El doctor Josep Oliver, catedràtic d’Economia, escrivia que l’oposició a Bolonya era un aspecte sols parcial dels problemes univesitaris ierroni si impedia identificar-ne els principals reptes. Però, realment, quins són els fonaments del Pla de Bolonya?

El procés de Bolonya és un document firmat l'any 1999 per 45 estats ( Albània, Alemanya, Andorra, Armènia, Àustria, Azerbaidjan, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Geòrgia, Grècia, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Moldàvia, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Macedònia, República Txeca, Romania, Rússia, Sèrbia, Montenegro, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna, Regne Unit, el Vaticà i Xipre), on s'estableix que hi haurà uns continguts semblants per a les mateixes carreres universitàries i uns criteris semblants d'avaluació a les universitats dels països signants. Això ha de facilitar el fet de poder estudiar o treballar a l'estranger, amb els mateixos títols i crèdits, estalviant els tràmits actuals, complicats i costosos, actuals. En altres mots, ha de dinamitzar la mobilitat d’estudiants i professors i facilitar l’homologació de titulacions.

Qui analitza des de fora el nostre sistema d’ensenyament es troba amb una mena de matryoshka russa: no funciona la investigació perquè la universitat no pita; no pita la universitat perquè l’educació secundària no sirga; no sirga l’educació secundària perquè la primària fa aigües... Amb paràmetres ben nostres que empitjoren la situació en aquestes latituds: òrgans de govern sense presència rellevant de la societat (cosa que impedeix la generació de teixit productiu per no parlar de la projecció internacional), febleses de directives (estudiants i personal no docent juguen un paper determinant assembleàriament ), cofoïsme babau (l’excel·lència acadèmica per incentivar el professorat topa amb l’autogestió), necessitat urgent de corregir mals aprenentatges... Els nostres cappares universitaris volen aprofitar el moment per canviar l’ensenyament universitari atesos els aires europeus del Pla Bolonya tot presentant aquest com una norma vinculant de la Unió Europea, cosa del tot falsa: l’espai Bolonya inclou més països que no pas la UE. (El que és cert és que, romanent al marge, pots sentir encara més fred.) El nou sistema, no pas del tot dissemblant de l’espanyol actual, en comptes d’organitzar carreres llargues i sense sortides (model alemany), establirà un primer grau de quatre anys i molts cursos de postgrau o màsters,necessaris per poder exercir professionalment. (I de pas, la universitat omplirà les arques —es parla de màsters oficials d’un o dos cursos a un preu que va dels 1000 al 6000 euros— i els professors amb poc alumnat, podran inventar-se cursos i anar a predicar a l’estranger.) Per norma general, 60 crèdits equivaldran a un curs acadèmic, 30 a un semestre i 20 a un trimestre. Aquesta modalitat docent requereix temps complet a l’alumne.

Quant a l’avaluació, hom es regirà més pels sistemes anglosaxons o d’Europa del Nord que pels mediterranis de jugar-s’ho tot a la carta de l’examen: han de minvar les classes magistrals a favor de l’ensenyament tutorial i els aprenentatges amb petit grup, cosa que implica més dedicació a l’estudiant. S’aposta per a l’avaluació continuada.

Els estudiants es queixen que Bolonya augmentarà els costos econòmics d els estudis, objecció a la qual se’ls respon que millorarà també el sistema de beques i ajudes (hi haurà també la modalitat de beca-préstec) a les persones que ho necessiten, a la recerca de la sostenibilitat. A Espanya resulta que les beques esdevenen del tot insuficients per poder-se permetre uns estudis sense haver de treballar al mateix temps, ja que cobreixen la matriculació però no la supervivència durant el període d'estudi. La universitat serà per a fills de classes benestants? (Resposta: es millorarà el caire social de les ajudes econòmiques a estudiants amb capacitats i sense recursos. A les Jornades de portes Obertes de la UAB es s’explica que els màsters seran més barats que no ara i que la universitat hi perdrà diners.)

Una altra objecció és el temps els grups petits pressuposen menys absències, menys possibilitats de treball fora de la universitat per part dels estudiants, més control. Es compta amb l’assistència obligatòria, la presentació de Treballs de Recerca i altres petites investiacions, aprenentatges del treball amb grup... En altres mots, la universitat es converteix en un centre privat i s’homologuen les hores lectives als horaris laborals. (Resposta: els cursos es podran fer amb dos anys i, sobre el paper, hi haurà ponts entre unes matèries i unes altres.)

<9-ii-09>

Una altra de les reclamacions dels estudiants és el seu dret a la participació en un procés que s’ha dut a mig d’amagatotis o, almenys, sense les informacions necessàries. Es tem,per exemple,que si la universitat ha de competir, amb d’altres saltin aquelles disciplines menys competitives,com per exemple Literatura catalana. (Resposta: enlloc com a Espanya els estudiants no juguen un paper tan determinant, encara que practiquin la denominada política de cadira buida: no assistir a les reunions dels òrgans de govern si no hi tenen majoria.)

La política d’opacitats o, com a mínim, de poca informació ha fet pensar alguns cappares. Sembla clar, per tant, que l'única sortida és el diàleg.. Caldrà un diàleg obert a les innovacions i mirar cap a Europa. Un diàleg del qual n’ha de resultar un bon sistema educatiu a tots nivells.

Hi ha més coses, és clar. Hi ha qui parla de privatització dels estudis (cosa que suposaria un negoci) i qui diu que grans productores de material informàtic i audiovisual ja es freguen les mans esperant el negoci...

Quan a la Bíblia Josep endevina els set anys d’abundor i els set de recessió a l’Egipte, el faraó diu que “té esperit diví” (Gènesi 41, 38). De vegades sembla que els economistes siguin una mica déus, perquè remenen l’oli de les finances al seu albir, se n’unten els dits si poden i ens deixen, a la resta de ciutadans, a les escapces. L’altra tradició bíblica, la de Gènesi 47,13-21, ens n’ ofereix una imatge ben diferent, de Josep; ens el deixa com un banquer especulador d’allò més tirà: primer ven blat, quan no circula moneda compra camps i bestiar, i acaba comprant vides. La Bíblia diu: “D’un cap a l’altre d’Egipte Josep va reduir el poble a l’esclavitud”. Si fa no fa com ara: esprement la desconeixença del ciutadà de peu, hi ha qui es fa ric. I els poders ens deixen en la ignorància interessadament.

Tothom sap que l’economista és aquella persona que explica per què les coses no han passat com abans s’havia previst. Ara resulta que a principis del 2007 la majoria d’experts ja anunciava que el cicle borsari havia tocat sostre. Ara bé, l’índex borsari de la construcció (segons el U.S. Construction Index) ja havia caigut un 40% el 2006. (Quant de temps feia que es parlava de “bombolla immobiliària”?) No se li va fer cas, perquè la resta d’activitats borsàries continuaren la seva trajectòria ascendent. Del 1999 al 2001 s’iniciaren a la península més de 500.000 vivendes l’any; el 2006, es van demanar 800.000 llicències. L’estimació del 2008 les situa per sota de les 150.000. La caiguda borsària del passat mes d’octubre va ser tan espectacular que alguns deien que havíem tocat fons. L’expansió havia estat llarga (a Espanya des de mitjans dels 90) i la repercussió de la crisi immobiliària en el cicle generà una gran pèrdua de confiança. De la crisi del sector-impuls (construcció-immobiliari) sorgí la reducció del crèdit, la baixada de liquiditat i els baixos interessos i aparegué la insolvència. Entren en escena les hipoteques d’alt risc dites subprime i resulta que aquests denominats “actius nocius” s’havien propagat arreu del món malgrat els controls i les empreses auditores. (Qui castiga els mal controladors i els auditors enganyosos?) Es perd confiança en la banca comercial i s’enfonsen els bancs d’inversió, titulars i difusors d’actius d’alt risc. Es van haver d’arbitrar diferents mesures d’intervenció per part de les administracions públiques. En vam parlar aquí mateix: a la privatització de guanys, succeïa la socialització de pèrdues. I els nostres economistes (liberals o socialistes) , calladets o queixant-se amb la boca petita. Aquest seria el relat ortodox.

N’hi ha un altre, de relat, més heterodox , que no ens expliquen. El deute inherent a les hipoteques va esdevenir objecte vendible i de transacció econòmica mitjançant el procediment de la titulització; així, les hipoteques subprime (les denominades “ninjas”: no income, no job, no assets) es retiraven de l’actiu del balanç de l’entitat concessionària en traslladar-les a fons d’inversió o a plans de pensions. El risc del producte es bandejà fins que el preu del diner s’encarí i van començar a aparèixer morositats i execucions hipotecàries. Altrament, als EUA —on, en cas d’insolvència, no es respon amb tot el patrimoni com aquí, sinó sols amb l’immoble hipotecat—, s’havien creat entitats de crèdit hipotecari per a famílies de renda baixa o mitjana, que gaudien d’exempció tributària tot i cotitzar a borsa (sense registres obligatoris a l’Agència de Seguretat). Aquestes entitats, conegudes com a Fannie Mae i Freddie Mac, fins que van ser intervingudes el passat setembre, encara mantenien el seu estàndard de referència. L’ordit financer es revelà d’allò més intricat. L’engranatge era aquest: un broker immobiliari a comissió presentava a un banc comercial una persona d’escassa solvència per adquirir una hipoteca; el banc la hi concedia i transferia la hipoteca a un banc d’inversió amb un cert marge, convençut de recuperar l’actiu hipotecat o, en el pitjor dels casos, de no generar pèrdues atesa l’alça permanent de preus en el sector immobiliari. Així els bancs d’inversió agrupaven el conjunt d’hipoteques adquirides tot creant un nou producte financer denominat SPV (Special Poorpose Vehicle). Dels SPV sorgeixen o bé les MBS (Mortgage Backet Sedcurities: obligacions sobre hipoteques) o bé les CDO (Collateralized Debt Obligation: emissió d’obligacions a llarg termini i bons a curt i mitjà termini). En el primer cas es traslladà el risc de maltempsada al mercat; en el segon, s’oferiren a institucions d’inversió col·lectiva amb diferents nivells de risc. Per assegurar als futurs compradors el possible perjudici en algun pagament de l’amortització de les hipoteques incloses en el paquet, se subscrivia un CDS (Credit Default Swaps: assegurança dirigida a aquesta possibilitat). Tots aquests productes eren actius de renda fixa, els quals meritaven un rendiment molt superior al del mercat. En una voràgine exitosa se’n crearen de nous (per exemple, el Synthetic CDO), en els quals ara no entrarem. Al març del 2007 l’ FMI avisà que als EUA existien al voltant de 4,2 bilions d’euros en bons lligats a hipoteques d’alt risc, dels quals al voltant de 700.000 milions d’euros l’any anterior ja pertanyien a inversors foranis (es calcula que 8.000 en bancs xinesos). Com valorar correctament els veritables actius? La manca de liquiditat s’explica, doncs, perquè les cèdules hipotecàries tenen un venciment a un, dos, tres anys, mentre que el termini de les hipoteques que les sostenen supera els vint. Arribaren les fallides, els cracs dels fons d’inversió, les suspensions de pagaments, les salvacions in extremis. No recordarem noms.

El 2007 l’Ibex va guanyar encara un 7,32%; en el primer trimestre del 2008 va baixar un 12,6%. I va seguir baixant: 9,22%, el segon; 8,79%, el tercer. Va costar entendre que la crisi era més pregona que la de la bombolla immobiliària. Quan Barack Obama guanyà les eleccions, la borsa espanyola portava un 38,46% de davallada. Ja sabem que el BCE va haver d’injectar 95.000 milions d’euros al sistema, que deu bancs mundials van acordar un programa de préstecs de 70.000 milions de dòlars, que Zapatero va haver d’anunciar la creació d’un fons de 50.000 milions d’euros per a la compra d’actius financers del sistema bancari...

A les crisis del 1929 (crack novaiorquès: 89% de caiguda als USA i 48% aquí), 1957 (causada per l’autarquia franquista: 48% de davallada a la península), 1973 (primera crisi del petroli: 73%), 1987 (crisi del crèdit bancari: 68%) i 2000 (punxada de les noves tecnologies: 68%), caldrà afegir-hi la del 2008. El cicle de la primera va ser de 23 anys, amb una fase de recessió de 34 mesos; el cicle de la segona, d’11 anys, amb una fase recessiva igual; el cicle de la del 73 va tenir12 anys de duració, amb una fase contractora de 8; la del 87 va tenir un cicle d’11 anys amb una fase restrictiva de 5; la del 2000 va durar set anys, amb 3 de contracció i 4 de recuperació.

La pegunta del milió és quant durarà l’actual cicle. Basant-se en estudis comparatius, Joan Hortalà, president de la Borsa de Barcelona, apunta que l’actual cicle, iniciat a meitat del 2007, tindrà una duració de 8/9anys (2007-2014/15). La fase contractora s’estendrà fins al 2009, la caiguda de l’Íbex arribarà al 50% (dels 16.000 als 8000 punts (amb un error de -055i +0,70) i que la recuperació es materialitzarà al llarg de 5/6 anys (2010-2014/15). I si el problema no és de cicle sinó de podrimener del sistema? No es preocupin: els bons economistes ens explicaran per què les coses no s’han esdevingut com havien previst.

<26-i-09>

Ni els Reis no ens han dut el nou finançament de forma oficial, malgrat les presses de les vigílies nadalenques de Zapatero. Els meus amics d’ERC m’asseguraven que, si el 31 no estava acordat, en passaria alguna de grossa i jo els responia que escoltessin bé l’aferrament a la poltrona de Puigcercós i Carod. No ha passat ben res. Quan es va esbombar el dinar a la Moncloa amb Montilla i Castells (i el berenar amb Chaves) del passat dia 20, el president de la metròpoli va haver de córrer a reunir-se cuita-corrents amb els presidents de Castella-la Manxa (dia 21) , Madrid (dilluns, 22), Galícia, Astúries i Extremadura (dia 23), et sic caetera. Semblava que ja estava tot pastat, però caldrà seguir negociant i esperar la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera... De nou la pastanaga. “No hi ha acord”, van haver de dir Montilla i Castells el dia 30 en comptes de denunciar un tercer incompliment.

Hi ha coses que aquest articulista no entén. No ens deien els nostres polítics que en el nou Estatut el finançament estava blindat i ben blindat? Doncs, si ja vam pactar l’Estatut (i ben retalladet que va sortir), ara cal un nou pacte o simplement l’aplicació d’una Llei, per més INRI, “orgànica”? Ens enganyen els nostres polítics? Si l’Estatut va entrar en vigor el 9-VIII-06 i fixava en dos anys el termini per pactar el nou finançament (la primera reunió Estat- Generalitat va tenir lloc el 9-VII anterior!), per què el 9-VIII-08 no es va denunciar al Tribunal Constitucional l’incompliment per part del govern metropolità? O el TC només val per actuar contra Catalunya? Baden, els nostres polítics? En 17-VIII, en plena canícula estival, Saura i de la Vega van pactar una pròrroga de dos mesos per estalviar una compareixença de Zapatero a les “Cortes” i la vicepresidenta es va passar el nostre vicepresident per l’entrecuix. Què van fer els nostres polítics? Ah, sí: el 2-X va haver-hi un pacte del tripartit i CiU denominat d’“unitat catalana” per forçar Solbes. No se’l va creure ningú. De fet l’esmentada unitat es va trencar el passat 18-XII quan el PSC-PSOE va votar que sí als pressupostos llençant l’única basa de què disposava per forçar alguna cosa que anés més enllà del cafè per a tots. Ho va dir molt bé Zapatero: “Com volen que el PSC voti en contra, si som nosaltres?” Espero que els amics del PSC, que s’enfaden quan els denomino PSC-PSOE i em demanen que tregui la cua de les sigles, ho hagin entès. He de treure PSOE o he de treure PSC, que en la carta fundacional, si no vaig errat, parla (parlava!) d’autodeterminació?

Ja només faltava que ara el senyor Solbes en la seva sessió de cosmètica de finals d’any donés peixet al catalans i semblés que entenia el principi d’anivellament a partir de crear altres fons! Entenguem-nos: ara ja hi ha el Fons de suficiència (que hauria de garantir un nivell de recursos suficient per a totes les competències de cada comunitat) i molts d’altres: el de compensació interterritorial (que cobren totes les comunitats menys Catalunya, Aragó, Madrid i les forals), el Fons d’escassa densitat de població (per a Aragó i Extremadura), el Fons de renda relativa(el cobren 9 comunitats, però no Catalunya), el Fons de mínim ‘statu quo’(per a Galícia, Andalusia, Extremadura i Castella i Lleó) ... Des de Catalunya es vol que es limiti la suficiència a serveis bàsics (educació, sanitat i serveis socials); és a dir, que es creï un Fons d’anivellament (que garanteixi els mateixos recursos per habitant per als serveis bàsics de benestar) i que es calculi a partir de la població, amb dues rectificacions: la dels costos diferencials (la vida és més cara en uns llocs que en d’altres) i per la població immigrant (al capdavall un nou Fons de compensació per l’augment de població, segons el cost mitjà de l’augment d’aquesta població: si tenim el 22% d’immigració, doncs, calen recursos per fer front a aquest 22%). Solbes diu que ha de ser un cost marginal i no mitjà (s’hi fa front amb el que ja hi ha, diu) i voldria crear-ne d’altres per satisfer a d’altres comunitats que esgrimeixen el factor dispersió poblacional, envelliment o edat escolar (cas d’Andalusia). I també es demana el principi d’ordinalitat (en cap cas s’ha de poder alterar la posició de cada comunitat en relació a la pròpia renda per càpita; en altres paraules, cap comunitat s’hauria de poguer anivellar superant la renda per càpita catalana amb diners catalans).

Tot això sembla que des de Madrid ho haguessin començat a entendre fa poc. No s’ho creguin! Les balances fiscals també les entenien perfectament i mirin el que els va costar de publicar-les. Els principis d’ordinalitat, anivellament i població els entenen des del primer dia. Com l’AVE, com la cessió d’aeroports, com tantes infraestructures que ens manquen i ens escanyen per mor de no executar els pressupostos.

Algú és tan estòlid de pensar que des de l’agost del 2006 fins al de 2008 no es podia haver arribat on ara es vol arribar? I per què els nostres polítics ni ho van denunciar on tocava ni als organismes internacionals? Per què no van ser capaços de plantejar un tancament de caixes o una nova manera de recaptació fiscal? Senzillament, perquè ja estan bé com estan. O han vist cap moviment per canviar la Llei electoral? Només cal enganyar els electors cada quatre anys, encara que sigui a costa d’estrafer la història. Preveient que el finançament estatutari, al capdavall, no serà res de l’altre món, així ho va fer el president Montilla tot recordant l’aniversari de la mort de l’avi Macià i fent-lo passar per un “pactista” per anar preparant la situació. A veure si ens entenem: Macià, en el complot de Molló, volia la independitzar Catalunya d’Espanya; i, quan el 1931 li van fer l’ensarronada de canviar-li la República catalana que havia proclamat per la promesa d’un Estatut, va declarar que aquella signatura, estampada de mal grat, era la que li havia costat el més gran dolor de tota la seva vida. De pactista, poquet. No sembrem confusions! El problema és que en èpoques difícils calen gegants polítics i els nostres polítics són... nans experts en cosmeticologies. I si no s’ho creuen, que ho demanin a Madrid, que ens tenen la mesura apamada i ens han pres pel dallonses del sereno. Saben allò del “enano de la venta”? Els d’ERC, quiets. I Montilla, que podria provocar una moció de censura a Madrid, més quiet, encara. És PSOE: Zapatero dixit. Castells podria moure’s de la foto i deixar plantat al govern per començar-se a guanyar la Casa dels canonges; però és necessita molt coratge per saber perdre ara per guanyar després. Esperin, que a la decepció del finançament s’afegirà la de l’Estatut!

Mentrestant , segons el Quadre macroeconòmic espanyol 2000-07 de la Funcas (Fundació Caixes d’Estalvi), l’any passat les famílies catalanes vam retrocedir un lloc en renda familiar, de manera que vam passar del 8è al 9è , superades (i amb aquest ordre) per les d’Euskadi, Navarra, Madrid, Aragó, Castella-Lleó, Cantàbria i Astúries (això sí, amb una particularitat: les comarques de Girona i Barcelona resulten les més cares de la península).

<12-i-09>

El passat 21-IX, aquest diari es feia ressò d’un estudi de la Universitat Ramon Llull sobre la manca d’atracció per part dels immigrants de TV3 i Catalunya Ràdio. Mentre algunes respostes —poques— anaven en la línia positiva que el consum de mitjans autòctons afavoria la integració (i això és el que no haurien de perdre de vista els poders públics), d’altres es queixaven de la imatge negativa que s’ofereix de la immigració majoritàriament des dels mitjans (relacionada a la delinqüència i crisi econòmica); uns altres preferien consumir mitjans del seu país via satèl·lit o per internet i, encara, per acabar, hi havia qui demanava directament a Catalunya més mitjans en castellà . (Més?) El mateix dia, a l’“Avui”, F. Puigpelat explicava que el català a les Rodalies de Barcelona sols supera en 0,7 punts el 30% d’ús social sota el qual la UNESCO considera una llengua en perill d’extinció. (Està passant a Andorra. L’ús social del català fa deu anys era del 50% i ara ha baixat al 29%.)

Vist que els 25 anys de TV3 han servit molt per esguardar-se el melic sense gaire capacitat crítica, vull recordar que han anat apareixent als diaris veus crítiques tractant-la de sectària pel fet de no haver convidat a celebrar els 25 anys personatges de la casa com ara, per dir-ne tres que han sortit als mitjans i ben significatius, Àngels Barceló, Josep Puigbó o Josep M. Puyal. L’audiència de TV3 als inicis de tardor estava per terra (entorn d’un 12%). Cert que les mesures, baròmetres de comunicació inclosos, s’han d’optimitzar (no es comptabilitza l’audiència de caps de setmana en segones residències), però, consti, TV3 també dóna una imatge la mar de desorientada. L’exemple clar és aquest: una televisió pública no ha d’apostar per l’audiència a qualsevol preu. D’acord. Però no es tracta només de bandejar telescombraries. Es tracta de ser seriosos en tot. Si un telenotícies és a 2/4 de 3, facin carreres de cotxes o de motos, ha de ser a l’hora acostumada. No diem que no cal apostar per l’audiència a qualsevol preu? Els culebrots donen feina als professionals del país i són més fàcils de contractar? Però no envaïm tots els espais de tarda i nit de culebrots! L’humor és de les coses més difícils de fer i “Polònia” i els seus ròssecs han estat un encert. Però, ai, ara, quina invasió de programes de conyeta fàcil del mateix segell (i aneu a saber si de la mateixa alçada) ens esperen...

Són alguns exemples generals perquè s’entengui el que vull dir. Els en posaré un parell més lligats a les noces de plata del mitjà ben particulars. La nit dels 25 anys, si no vaig errat, va tenir aquesta rutina: Om sense gaire trempera. Ballarugues. Bachs. Club 33. Guallar jugant a amb 3 parelles del Telenotícies a l’Amor a primera vista. Francino.. Arribats aquí me’n vaig anar a dormir. Se m’havia donat alguna cosa seductora perquè em quedés enganxat a l’aparell?

Era la vigília de la nostra festa nacional. En el Telenotícies de les 9 del vespre (quan algunes emissores de ràdio ja havien donat o informat del discurs del president Montilla) les notícies catalanes van seguir aquest ordre: 1ª) Zapatero al Congrés de diputats (informació amb què podia haver obert una TV madrilenya o estatal perfectament); 2ª) Els Ministres d’Interior i Justícia proclamaven reformes en lleis penals (informació amb què podia haver obert una TV madrilenya o estatal perfectament); 3) Indignació per l’escassa multa a un Jutge que no havia complert amb els seus deures (informació amb què podia haver obert una TV madrilenya o estatal perfectament). En quart lloc, tatataxííín!, el discurs de Montilla! (informació amb què mai no obriria una TV madrilenya o estatal). Queda clar?

Si un telenotícies català obre amb portada i primers titulars com ho pot fer una TV que es pensa i pasta des de Madrid, aleshores, i sento molt dir-ho així, TV3 és prescindible.

I aquest és el problema d’aquesta TV3 i de la “Catalunya Ràdio” —que ha passat de ser “la ràdio nacional de Catalunya” a “la ràdio de tots” i ha perdut 70.000 oients segons el darrer baròmetre d’audiècnies— del tripartit. La identitat catalana queda tan diluïda i difuminada que en prou feines se la veu enlloc. I per moltes raons. Pels periodistes mateixos que confonen la professionalitat amb l’eixamplament d’ ho-ritzons pensant ser menys provincians si posen l’enfoc enllà de Catalunya; pels periodistes que s’autocensuren volent quedar bé amb allò de superar la “crosta nacionalista”; per aquells que tan podrien treballar a TV de Catalunya com a la TV del Senegal o d’allà on fos. I no. TV3 té una raó de ser i el CAC (aquest CAC que s’ha fet important si l’espien amb micròfons quan reparteix dials) hauria de vetllar-ho. I també hauria de vetllar que persones enteses, expertes i capaces substituïssin els opinadors de tertúlies, debats i entrevistes que es repeteixen i repeteixen com el cogombre.

No s’entén, per exemple, que en aquesta darrera temporada, amb el temporal del fiançament que hi ha hagut, amb les estires i arronses d’aquí i d’allà, no hi hagi hagut un professionalíssim marcatge a l’home, amb entrevistes contínues a qui alcés la veu i sense deixar de petja Zapatero, Solbes, Castells, Guerra i tots els que s’han significat, començant pels presidents de les altres comunitats autonòmiques xucladores dels nostres diners com finalment resultà evident amb la publicació de les balances fiscals. Els nostres mitjans haurien de ser mitjà i massatge (Mc Luhan), amb dades clares per endavant i fent comprometre tothom; és a dir, falcant la feina política com tan sovint saben der els mitjans bascos. No s’ha fet res de tot això i el pitjor del cas és que ningú no ho deu haver prohibit. Però tampoc ningú ha agafat les relles de la situació per poder falcar la feina discreta que s’ha de fer als despatxos. En canvi, això ho ha sabut fer la mar de bé Xavier Bosch al davant de l’“Avui” malgrat amb la paradoxa constitucional del diari s’hi hagi fet la pell; no oblidem que el van reflotar grups empresarials tan distants com Planeta i Godó. (Endevinen qui dels dos se n’ha queixat i per què, si el director tira la tovallola?)
TV3 i “Catalunya Ràdio” han de saber explicar molt millor l’incompliment del govern central pel que fa al finançament aprovat al nostre Estatut. I ha se saber explicar, sense aigualir-les, les postures (que no són iguals) del nostre govern. O bé se’ns volia enganyar a tots els ciutadans quan se’ns deia que els pistrincs estaven blindats (i els periodistes haurien de recuperar hemeroteques i fer parlar a qui ho deia) o bé el finançament aconseguit és tan desastrós que, en els temps que corren, sols queda fer-nos-el passar per espectacularment bo. I això sense comptar amb el Tribunal Constitucional, capaç de fer antijurisprudència i posar-se per damunt de la voluntat d’un poble que votà l’Estatut en referèndum després de ser votat a les Cortes i considerat Llei Orgànica. Quin jutge pot fer doctrina contra un poble? Algú ho ha explicat, això, com cal, amb tot els ets i uts? I, si no ho fan TV3 i “Catalunya Ràdio” —i ho haurien de fer amb insistència—, qui ho ha de fer? <29-xii-08>