CONDEMNES A MOURINHO, A LA RFEF I AL SEUS CC i CA


  Que em perdonin els companys d’esports, però, avui, aquesta col•laboració anirà de futbol. Prometo que serà només aquesta vegada. Però és que, encara que no ho hagin publicat els diaris, ha començat l’escola i ha passat el que havia de passar: al pati de no sé quin institut un xicotot ha trencat la ròtula a un company fent-li l’estisoreta. El noiet s’ha excusat dient que no sabia que aquella jugada es deia “estisoreta”, que havia vist com Marcelo la feia a Cesc per aturar-lo i que no devia ser gaire greu vist que el jugador només havia estat sancionat per un partit. Sembla que el seu company es restablirà. Pitjor ha resultat un altre cas: al pati d’un col•legi de pagament de la zona alta de Barcelona, un altre bordegàs ha enfonsat un ull a un company de l’equip de futbol contrari perquè, durant un partit, li havia semblat que l’havia insultat de mala manera. No li han pogut salvar, l’ull. Quedarà borni per sempre.

   El bordegàs agressor ha declarat que no sabia que els ulls s’enfonsaven, que Mourinho ho havia fet a Tito Vilanova i tothom ho havia vist a totes les televisions del món en el partit de supercopa d’Espanya del passat 17 d’agost i no havia passat res. I ell també era del Madrid!

   Els pares del noi afectat, enutjats d’allò més, han buscat un advocat com Déu mana, el cèlebre doctor Bonseny, barceloní però no barcelonista (l’home està casat amb una basca i és del Bilbao), el qual va començar demanant reglaments a la UEFA (Unió de Federacions de Futbol Europees), actes arbitrals al CA (Col•legi d’àrbitres) i vídeos a la RFEF (Real Federació Espanyola de Futbol), a les televisions i als clubs del Reial Madrid i del F. C. Barcelona i va voler assabentar-se de qui integrava la Lliga Professional de futbol (una entitat esportiva privada) i quins eren tots els comitès de competició i apel•lació que hi hagi hagut mai o que hi pugui haver. (També s’informà del Col•legi d’àrbitres, que depèn de la RFEF, i dels comitès regionals.)

   Es veu que al doctor Bonseny li va fer estrany que l’àrbitre del col•legi andalús, senyor Fernàndez Borbalan i els seus cinc ajudants (cinc!) que van arbitrar el partit de tornada al Camp Nou no s’adonessin de res i, encara més que, després d’haver vist per TV la ditada mourinhesca sense haver fet constar a l’acta del partit l’agressió —i el menyspreu del senyor Morinho al senyor Vilanova anomenar-lo pito a la sala de premsa—, l’àrbitre principal no fes un annex a l’acta arbitral com manen els cànons. Davant la possibilitat d’edulcoració de tot el sextet arbitral per part d’algun dels clubs, deixà la via d’investigació oberta.

   Al doctor Bonseny també li va fer estrany que essent present a la llotja el president de la RFEF Sr. Àngel M. Villar, no hagués fet cap declaració posterior i que el Jutge únic de la competició de la supercopa d’Espanya, Sr. Alfredo Florez Plaza, decidís, textualment, “Incoar procediment disciplinari extraordinari a don José dos Santos Mourinho Felix, per la realització d’una conducta que, en aquest moment i amb caràcter únicament indicatiu, podria resultar infracció al que disposa l’art. 98 i/o l’art. 100 del Codi Disciplinari de la RFEF” i nomenés el Sr. Rafael Alonso Martínez instructor d’ambdós procediments. (En l’apartat B, també s’incoava un procediment semblant a don Francisco Vilanova Bayo, per infringir els art. 111 i/o l’art. 122 del mateix codi.)

   Sense esperar què deia l’instructor de la RFEF, el nostre home, pacientment, procurà informar-se de quantes vegades s’han vist aquests mals exemples en les televisions de tot el món (passen de cent mil i es calcula en milions els receptors) i també se les enginyà per saber si a la llotja de l’estadi de Mònaco, quan el partit de la supercopa d’Europa, els cappares allí presents (el Príncep —que paga perquè la supercopa europea es faci en aquell camp de patates—, el Sr. Platini, els presidents respectius dels clubs, etc.) havien parlat o no del dit agressiu de l’entrenador del Reial Madrid i resultà que sí, i molt. Més i tot: quan després de la victòria del Barça, alguns afeccionats cridaven allò de “Boti, boti, botiu, madridista qui no boti!” i Guardiola els va fer que no amb les mans, i tallà aquella eufòria que podria haver esdevingut antiesportiva, hi va haver persona de molt alt rang qui va comentar: “La mà de Guardiola és el camí; el dit de Mourinho, la destrucció el futbol”.

   El Sr. Bonseny amb tota la requisitòria feta per defensar la família del noi borni, va acusar l’entrenador del Madrid, la RFEF i els seus Comitè de Competició i Col•legi d’àrbitres. Aquests, amb tots els advocats metropolitans a disposició, van fer un recurs d’empara ja que, a més del delicte de mal exemple mundial, havien estat acusats de violació dels drets i llibertats fonamentals continguts a la Constitució (igualtat, llibertat, no-discriminació per raó d’afecció esportiva, integritat física, honor i jo què sé què més).

   L’advocat de la família del noi borni Sr. Bonseny es veu que va esperar a fer entrar al jutjat el cas dels pares del pobre noi fins que no li toqués l’il•lustríssim magistrat Sr. Aquí Benposats, del qual sabia que feia honor al seu nom. El Sr. Benposats va llegir tots els considerands i resultands i estaven tan argumentats i refistolats que s’anava indignant cada vegada més.

   Bé, doncs acaba de fer-se pública la sentència. El text és sucós: el magistrat Benposats s’hi ha abonat i fins i tot té la dallonses de fer el fatxenda en exposar-hi que és més lenta la justícia esportiva que la justícia normal. Però tota l’argumentació rau en la mala exemplaritat davant la joventut del món sencer de l’entrenador afectat, de manera que els experts asseguren que no hi haurà recurs possible: els afectats s’hauran de gratar la butxaca.

   La família del noi borni es folrarà de diners, perquè el jutge condemna l’entrenador del Madrid i el seu president, els presidents de la RFEF i els responsables del Comitè de Competició i del Col•legi d’àrbitres. Els dos primers han de pagar 120.000 euronets, que són 20 milions de les antigues pessetones, els responsables del CC i del CA han de pagar-ne la meitat i el president de la RFEF ha estat condemnat a 1 euro per cada persona que hagi pogut veure el mal exemple difós a les TV de tot el món per haver callat com un mort (són milions i li ho calcularà el Defensor del poble!) sense que ell hagués “mogut cap dit”, com diu la literalitat de la sentència.

  El pare del noi, òbviament, ha declarat que s’estimaria més que el seu fill no hagués perdut cap ull en comptes d’aquesta pluja de diners.

                                                    * * *

   Tot el que acabo d’explicar els companys d’esports d’aquest diari i vostès, estimats lectors, saben que ho he somniat. Espero que em sàpiguen perdonar bonhomiosament. Tots sabem que els expedients s’amunteguen als jutjats, que la justícia esportiva i l’altra no és tal justícia precisament per causa d’endarreriments i retards, que hi ha instàncies intocables i que el que acabo de relatar —un somni en una nit de finals d’estiu— és impossible que mai esdevingui cap realitat. Una veritable llàstima. Si no volem prendre mal, com deia l’entrenador del Barça, ens manquen advocats Bonsenys i magistrats Benposats. El futbol, encara que es jugui amb els peus, s’ha d’administrar amb el cap. (19-IX-2011)

0 comentaris

DE BRAUS I ESMENES CONSTITUCIONALS



         Conservo un parell de mails antics d’amables lectors i, encara que aquesta no és cap secció a la carta, els guardava per respondre’ls quan en tingués ocasió. El primer, d’aquest estiu, em renya perquè li  ha semblat que aplaudia la prohibició de les curses de braus  quan  les he defensades aquí mateix (i té raó).  El segon, d’abans de les eleccions catalanes, addueix que si mai Catalunya arriba a les portes de la independència, l’actual Constitució permetria que des de Madrid ens enviessin els tancs com el 1934  i em demana què en penso.
Anem als braus. Servidor va tenir una educació equivocada respecte a aquest tema. En la meva família de pagès, un dinar de  festa major o de fira s’havia d’acabar a la plaça de braus d’Olot (ja m’hi devien portar quan tenia 8 ó 10 anys), la més antiga de l’Estat, diuen.  Entre veure morir aquells jònecs i veure morir els vedells a l’escorxador (els clavaven un cop de maça al cap i quedaven estabornits amb estentors a tot el cos durant una bona estona abans no els remataven i escorxaven) no hi havia gaire diferències. Per postres, jugàvem a casa d’un amic navarrès que tenia tots els estris de torejar, vestuari, capes i muletes, espases i carretó amb banyes inclòs. Aviat vaig saber els tipus de passes, què volia dir torejar al natural o entrar a matar des de la sort contrària.
Diguem que enmig d’un públic força llec en tauromàquia, hi entenia una mica. Quan em venien amb arguments  de si el brau, pobret!, patia molt —com si el dolor animal i l’humà fossin comparables— o de si m’agradaria que me les clavessin a la mi, les banderilles, pensava amb les esgarrifances dels bous i vedells que havia vist matar a l’escorxador. No: és clar que no m’agradaria. Però era diferent: l’animal, diuen els experts, no té el sobrepuig del dolor psicològic. I adduïa que sense curses de braus, no hi hauria braus de lídia. El brau, a la plaça, assoleix una certa dignitat; si el piquen amb justesa, conserva la fúria i és noble, mor enganyat després d’haver pugnat per viure. I aquí rau el secret (no sé si l’art): que una bèstia de més de quatre tones que el pot estripar, doblegui l’espinada entorn del cos d’un torejador en semicercle, fixat en l’engany. Quan bèstia i torero són un —i això es veu poques vegades!— és un moment d’estremiment, de frisança, d’adrenalina. Ho he viscut a la Monumental de Barcelona, amb José Tomàs i amb d’altres. Per això, quan vaig presenciar una cursa de  braus a Lisboa, em vaig sentir estafat: el toro, allà, a Portugal, amb la piloteta de goma a les banyes, és un ninot que tot just pot propinar una rebolcada al torejador; han convertit tota la noblesa de l’animal en un putxinel·li sense defensa possible. En la pugna animal-home queda sempre l’home, perquè ho té tot a favor, allí. Aquí, no: en una cursa de veritat, la mort plana damunt la plaça per a tots dos, home i animal, i el torejador sap que li pot tocar a ell. Les infermeries en són testimonis!
Però, ja dic: anava errat d’osques. A Roma aquest moment d’esgarrif també es vivia en les lluites de gladiadors. I, a les places majors de moltes de les nostres capitals, amb les execucions i autos de fe de la Inquisició  i, no fa pas tant de temps, en els combats de boxa. Esmeno, doncs, el meu error. I no sols per un motiu ètic sinó per un d’ecoreligiós. Podria resumir el primer amb la  Carta de la Terra (The Earth Charter), una mena de Constitució de principis, propostes i aspiracions per a una societat mundial sostenible, solidària, justa i pacífica per al segle XXI, adoptada per la UNESCO l’any 2000, tot i que no sembla pas que els antitaurins se n’hagin assabentat gaire, i això que hi podem llegir, per exemple: “La protecció de  la vitalitat, de la diversitat i de la bellesa de la terra és un deure sagrat”.  Aquesta consideració  “sagrada” de tota la vida del nostre planeta planteja la segona concepció que dic, ecoreligiosa,  a partir de Pau ( Rm 8, 22): “Tota la creació gemega i pateix dolors de part”.  I és que tot el creat —braus inclosos— camina vers la seva màxima perfecció. Per a Teilhard de Chardin, l’evolució camina des de la cosmogènesi a la biogènesi,  i des d’aquesta a l’antropogènesi,  per abocar-se finalment a la noosfera, en un arc que va de l’Alfa a l’Omega. Per a Leonardo Boff, abans d’arribar al cor i a la ment de les persones, Déu ja era a l’univers, ja hi preexistia d’alguna forma abans d’emergir-hi com a consciència: “No tot és Déu, però Déu és en tot”. De cada realitat en fa el seu temple i viceversa: tot és en Déu  perquè “en ell vivim, ens movem i existim” (Act 17, 28).
Raimon Panikkar, traspassat l’agost del 2010, parla d’una realitat androcos-moteàndrica (home-cosmos-Déu) que suposa una nova espiritualitat. L’ecologia, com un nou espai sagrat, alça la redempció dels cristians a la categoria de recreació cosmològica darrera. El cel nou i la terra nova  (Ap 21, 1) ho subratlla. Quan els terraqüis finim (manquin els milions d’anys que manquin per a l’extinció del sol), si no hem colonitzat altres pluriversos com saltimbanquis, l’obra divina seguirà. Per a un creient veritable, malgrat els desastres  comesos per la humanitat, la natura  també, al final, haurà de ser salvada. Encara que es tracti d’un brau de lídia. I això val per a correbous i festes amb jònecs, típiques de les Terres de l’Ebre. Cal també prohibir-les!
            Aquesta conclusió em permet passar fàcilment a la resposta al segon comunicant Per què un brau de més de quatre tones sucumbeix davant d’un home de setanta quilos? Perquè l’home és intel·ligent. El brau no té altra la intel·ligència que l’instint,  l’emotivitat, la força i el coratge que la seva casta li atorguen.
            Doncs, bé, em temo molt que si mai Catalunya fos a punt d’assolir la indepen-dència d’Espanya, aleshores voldria dir que viuríem la més tràgica cursa de braus mai lidiada en aquest territori de la pell de brau. Fixin-s’hi: contra  Catalunya i Euskadi, PSOE i PP es posen d’acord a pactar sostres de despesa a la Constitució comsi fos el punt a reformar més important.  Si Espanya no pot aturar els catalans amb la força bruta de l’ordeno i ho mano  (disfressat de TC o del que sigui) o amb l’engany (sigui el Rajoy o el  ZP de l’ara pacto i ara me n’oblido), el brau Espanya començarà a segregar suc d’instint (no pas d’intel·ligència, que consistiria en voler-nos entendre i mimar-nos)  i ens farà responsables de tot:  serem nosaltres els culpables d’atemptar contra la sagrada i reconsagrada unitat, nosaltres els que no hem volgut col·laborar mai després d’haver-nos aprofitat de la resta d’Espanya, nosaltres els caps de turc de tot. Enfonsada en ella mateixa, Espanya reaccionarà amb bilis i amb la  fúria del brau ferit... Riguin-se de la batalla del concert econòmic que ens espera! Com volen que des d’enllà de l’Ebre s’autoimaginin, en un mapa hipotètic, sense Catalunya, sense Euskadi?
            Ens enviaran els tancs de l’exèrcit espanyol com em demana el meu comunicant?  Em sembla que  dependrà  del moment, de les circumstàncies i de les complicitats que hàgim assolit a Europa perquè ho impedeixi. El nostre mapa ha de ser el de “Catalunya dins la Unió Europea” i desconec si algú treballa en aquest sentit.
Per això és un perill de fer anar les campanes al vol com si tinguéssim la secessió a tocar. Pensem-ho bé. Encara que nosaltres no ho desitgem, la nostra independència es plantejarà contra la “seva” identitat espanyola.  El seu ésser nacional contra el nostre. La seva manera de projectar-se al món contra una altra manera diferent i possible com seria la nostra. Qui té les de guanyar?  Jo crec que si fem bé les coses, no ens en han de poder  enviar els tancs, com en el segle passat, no pas per manca de voluntat, sinó perquè el marc europeu ho impedeixi gràcies al treball que fem des d’ara a Europa. Si ens els poden enviar, és que haurem fet les coses molt malament. (5-IX-2011)

0 comentaris

PRESENTACIÓ D'"ALBADA A LISBOA" A OLOT

 

   El passat dia 3, a can Trinxeria (Olot), promoguda per “Rapsòdia:Veus literàries” i “Amics de les Lletres Garrotxines”, tingué lloc la presentació de la darrera novel·la de l’olotí Lluís Busquets i Grabulosa, Albada a Lisboa. Inicià l’acte l’alcalde, Sr. Josep M. Coromines, situant l’autor dins dels actius contrastats de la cultura olotina. Josep M. Canals, tot seguit, en féu una profusa presentació. L’escriptora i periodista Clàudia Pujol, a continuació, demostrà algunes virtuts de la novel·la, entre les quals, considerant l’autor un humanista per la vastitud de la seva cultura, la capacitat  de fer venir ganes de visitar Lisboa, lloc on situa la trama, amb la Revolució dels clavells portuguesa  com a retaule. Però, especialment, lloà el fet que, enmig de la problemàtica de la independència de Catalunya i el laberint eròtic en què es troba el protagonista, la novel·la es plantegi la recerca de la felicitat, que fins i tot gosà descriure. El poeta Joan Mercader parlà dels canvis de registre de Busquets i de la seva ambició literària  pel fet d’haver escrit una obra molt diferent d’altres —en aquest cas més  intensa que extensa—, on també hi ha una reflexió sobre la mateixa literatura. Els seus mots  anaven il·lustrats amb fragments de l’obra llegits per Joan Casellas.
Al final l’autor va fer els agraïments oportuns i ex-posà que, en la novel·la, havia volgut defugir la guia turística i el viatge familiar així com el pretext de pre-sentar la Revo-lució dels clavells por-tuguesa del 25-IV 1974 . Enllà del divertimento de convertir el narrador, ex-professor de filosofia, en un home que ha acabat fent discursos per als polítics de la Generalitat, i de l’embull de fer topar-lo amb una seva antiga amant que l’obsessiona, hi ha volgut reportar alguns punts d’elucubració i de fricció més importants del pensament intel·lectual i científic en  el tombant del segle XX-XXI, tot plegat, suprimint ornamentacions i enfarfecs per deixar la novel·la nua i pelada, en el seu moll de l’os, sense ni tan sols amagar  intertextualitats  cronotopogràfiques (Pessoa hi destaca) ni deixar de revelar com ha estat construïda (“això que ara en diuen metarelat”, va explicar). Segons va exposar, volia deixar despullat l’esperit humà que rau a sota de les nostres vides, amb tots els problemes i tots els anhels. Per això hi fa parlar d’espiritualitat a un manaia de la Caixa i l’interessà exposar-hi com un pintor jueu com Marc Chagall, perseguit pels cristians, se sentí espiritualment seduït per Jesús en la creu. Li agradà que li diguessin que era una reflexió sobre la literatura i una recerca de la felicitat, convençut que la felicitat no es construeix  pas des de l’individu sol, sinó des de la comunitat, quan ambdós, individu i comunitat, son autònoms, lliures, independents i segueixen un fil dreturer en un desenvolupament propi, sense grinyols,  que mai pot estar deslligat del d’un univers en el qual hi té cabuda la Transcendència. No debades per al narrador, la darrera nit a Lisboa se li converteix en una albada de felicitat ja que combrega no sols amb la família sinó amb tota la comunitat portuguesa arribada  a la democràcia i amb la pròpia comunitat catalana, convençut que també arribarà un dia a la seva majoria d’edat.

0 comentaris

TÍTOLS I INSÍGNIES PAPALS


Ahir el Papa deixava Madrid i posava fi a la Jornada Mundial de la Joventut que el cardenal Rouco Varela havia preparat  amb zel i filigrana per mirar de negar el que diuen les estadístiques: que els joves passen de l’Església. En venir a Barcelona el passat novembre, arran del meu llibre Carta al Papa d’un creient crític, una persona em va etzibar que mai no hauria pensat que gosés interpel·lar el representant de Déu a la terra. Quan li vaig demanar d’on ho havia tret que era “el representant de Déu”, em va respondre que ho deien els Evangelis i em vaig adonar que  molta gent creu que els títols papals són poc menys que de dret diví o provenen de la Sagrada Escriptura.  Òbviament, l’Evangeli no diu res d’això. Em proposo aquí donar-ne clarícies. La paraula Papa prové del terme grec πάππας (páppas), que significa ‘pare’ o ‘papà’, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. (Ciprià de Cartago, per exemple, al segle III, és denominat “papa”.) La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma  és en una carta de Cirici (cf. Carta VI en PL 13, 1164), de finals  del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament el 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apóstoli Potestatem Accipiens (literalment: “El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Se non é vero...
El títol original del Papa és el de Bisbe (επίσκοπος ='vigilant') de Roma, testimoniat per Ignasi d'Antioquia i Eusebi de Cesarea. Segons la doctrina del Vaticà II, fa part a l'ensems del Col·legi episcopal  i n'és el Cap visible, “en el qual rau la funció que el Senyor encomanà singularment a Pere”, segons el Dret Canònic, el qual afegeix  que “en virtut de la seva funció té potestat ordinària, la qual és suprema, plena, immediata i universal de l'Església i que pot exercir sempre lliurement”.
L'historiador  L. P. Qualben  explica el següent: quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l'any 330, el bisbe de Roma  omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l'Església. En l'antiguitat romana,  el “pontífex” ('fer el pont') era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l'Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d'August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme.
El Bisbe de Roma  va romandre com el cappare  més important de l'Europa Occidental quan, a finals del s. V, l’Imperi d’aquesta banda s’esfondrava; així va anar assumint gradualment  el poder de l'Estat  i va establir la pròpia supremacia, tant secular com religiosa. Bé que Lleó el Gran (440-461) ja n’havia posat les bases, es pot dir que el papat, com el coneixem avui, no començà fins al segle VI; els historiadors apunten a Gregori el Gran  (590-604) com el veritable  governador de Roma, el qual  defensà la ciutat contra els llombards; ell seria el fundador de la monarquia papal. Acabaren d’arrodonir  l’arquitectura del sistema, Carlemany (el qual volia ser el “rector Ecclessiae” juntament amb el papa i se sentia obligat a vetllar per la unitat de la fe),  el papa Gregori VII (1073-1085) —que va avançar vers una ”església imperial” perquè considerava superior la unció episcopal a la reial dels monarques — i  Innocenci III (s. XII-XIII). Els seus Dictatus Papae en les seves 27 proposicions resumeixen tots els seus poders fonamentals: cal estar d’acord amb l’Església  romana, tinguda per  infalible, per poder considerar-se cristià; el Papa, un cop ordenat canònicament, és sant per automatisme, únic legislador, font i norma de tot dret, jutge suprem i universal, que no pot ser jutjat per ningú; només el papa pot emprar  les insígnies imperials i li és lícit  destituir reis i emperadors; és l’únic home al qual tota la resta de prínceps li ha de besar els  peus. I es deia Innocent!
Justament el títol de Vicari de Crist l’emprà per primera vegada aquest Innocenci III  (Papa del 1198 al 1216) per fonamentar la seva autoritat i el Concili de Florència, al segle XV, definí el títol com ortodox per a tota l'Església. En un Corpus Jurídic canònic editat a París el 1612 (Decretal. D. Gregor. Pap. 9. lib. 1, de translat. Episc. tit. 7, c. 3. Corp. Jur. Canon, ed. París, 1612; tom. 2. Decretal. Col. 205) encara recollia una seva  Decretal en què s’hi diu que el romà Pontífex és el “vicari en la terra”, no només d’un simple home, sinó del mateix Déu, atès que el Papa és vicari de Crist, “veritable Déu i veritable home”. Després d'Innocenci III, Joan XXII, Papa del 1316 al 1334, en una de les denominades Extravagantes, anomena el Bisbe de Roma com "Dominum Deum nostrum Papam" ("Nostre Senyor Déu el Papa") i així encara es pot llegir en una edició d'Amberes de 1584; val a dir que més tard, en d'altres edicions del segle XVII, ja s'omitiria el mot “Déu” i el títol es quedaria reduït a “Nostre Senyor el Papa”. (Uf!)
Aquí val la pena  aturar-se un moment a considerar que el qualificatiu de Pontífex romà ha impregnat el “Credo” de l’Església catalana; mentre els catòlics d’arreu creuen que l’església és, malgrat la divisió dels creients, “una, santa, catòlica i apostòlica”, el credo català hi afegeix “i romana”, per expressar la seva proximitat al bisbe de Roma.  Però aquest títol no es troba fins al segle XVII i es consolida durant els segles XIX i XX.
 D'altres títols, a banda de Sobirà de l'Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d'Estat arreu)  han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Primat d'Itàlia, Arquebisbe i metropolità de la Província romana, Pastor del ramat de Crist i Patriarca d'Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el  títol de  Servus Servorum Dei (Servent dels servents de Déu), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo  amb el de Bisbe universal que s'atorgava el Patriarca de Constantinoble.
A aquests títols cal afegir-hi determinades insígnies com són l'anell del Pescador, la tiara, el solideu, i el bàcul pastoral. El primer, l'anell del Pescador (Anulus Piscatorius), un anell d'or que representa sant Pere pescant amb la barca i es remunta al segle XIII durant el pontificat de Climent IV, serveix de segell per estampar breus papals (la declaració de basílica del temple de la Sagrada Família el té). L’imposa i destrueix per a cada nou Papa el cardenal camarleng. La tiara o triregnum  és una mitra metàl·lica cenyida per tres corones d’or i pedres precioses i rematada per  una petita creu damunt d’una esfera amb la qual els papes eren coronats com a monarques.  El seu ús s’estengué des del segle XII fins a Pau VI, que, afortunadament, hi renuncià.  Antigament, la primera representava la sobirania sobre els Estats pontificis; la segona, el poder  espiritual damunt del civil; la tercera, l’autoritat papal damunt prínceps i reis. Actualment  es diu que la tiara simbolitza les tres facultats del Pontífex: ordre sagrat, jurisdicció i magisteri.  Joan Pau II va abolir el terme “coronació”  pel de “cerimònia d’inauguració del Pontificat” (Universi Dominici Gregis). Per la seva banda, el solideu, casquet que corona l’occípit usat per bisbes, cardenals i papa (en aquest cas, blanc, davant del qual se’l treuen els anteriors),  prové dels mots llatins soli i Deo, que volen dir que només es treu davant de Déu. Finalment, el bàcul pastoral, que en la península ibèrica no s’empra abans del segle VII, és el gaiato que porten els bisbes com a signe de la seva funció pastoral i se li lliura en la pròpia consagració.  (22-VIII-2011)

0 comentaris

D’ON VE LA CRISI I COM SORTIR-NE?



Tothom està d’acord que l’actual recessió econòmica començà per una crisi dels mercats financers. Aquests mercats financers són els llocs on es negocien —compren  o venen— actius financers: accions, obligacions, bons d’empreses, bons de deute públic, divises, assegurances de preus futurs, deutes titolaritzats, fons d’inversió, etc. i que plegats —bancs, caixes, agències de valors, asseguradores, gestors de fons d’inversió, agències de “rating” o valoració, etc.— conformen  el sistema financer. La crisi de solvència financera —la sospita sobre la capacitat del sistema financer o de les entitats financeres per poder tornar els diners dipositats pels seus clients— va estar a punt d’enfonsar els mercats financers i els governs van haver de rescatar-los injectant-los diners dels seus ciutadans (o bé, endeutant-se, que a la llarga és el mateix).
Com que la nostra economia (personal i col·lectiva)  no pot funcionar sense diners, les entitats financeres, en si, no són dolentes, ans fan una funció útil: rebre diners de persones i empreses per custodiar-los o reutilitzar-los concedint crèdits a persones o empreses per a les seves necessitats de consum o d’inversió. Ara bé, la permissiva desregularització que va tenir lloc en les dues dècades del passat tombant de segle, permetent al sistema financer de moure diners comprant i venent actius financers sense cap utilitat real, s’havia d’abocar al desastre del 2008 (un crack que s’ha comparat amb el de 1919). Tots hem sentit parlar de nous tipus d’actius, productes estructurats, hipoteques subprime, etc., que van permetre beneficis desmesurats, tots els quals, sumats —parlem del cas espanyol— al desequilibri entre ingressos i despeses, manca d’estalvi, excés d’inversió en béns especulatius (el totxo), el feble augment de la productivitat i l’escassa competitivitat, van dur el sistema a petar. El rescat dels estats era indefugible per no augmentar la crisi.
Amb la crisi, tanmateix, els ingressos dels estats a través dels impostos es van desplomar (menys treballadors i menys consum vol dir menys IRPF i menys IVA, i menys empreses i menys impostos de societats...). Els estats, si volien pagar pensions o seguir fent escoles o carreteres, van haver de recórrer als mercats financers que havien rescatat perquè els deixessin diners: van emetre títols de deute públic per finançar el seu dèficit. Però, arribats aquí, els mercats van malfiar-se del deute dels estats i van decidir que deixar-los diners era molt arriscat. Van posar interessos alts als països amb més riscos, que per a ells eren els PIGS (en anglès “porcs”): Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya. Per exemple, si en un estat qualsevol un comprador de deute públic podia abonar 1.000€ en comprar-ne perquè n’hi tornessin 1.100€ al cap d’un any (el deute estava al 10%), en aquests països només li tornaven 1.050€ (un 5%) perquè l’entitat financera s’assegurava l’altre 5%; resultaven, doncs, menys competitius. Els interessos per a les entitats, pujaren més i més. (Els mercats financers es fregaven les mans perquè feien negoci amb els mateixos governs que els havien rescatat!)
I encara hi havia inversors que jugaven amb accions a curt termini i a operacions al descobert. L’inversor calculava en quina època una empresa podia tenir una despesa forta, venia l’acció posem a 10€, l’empresa baixava de cotització en haver de fer front a la despesa, i la recomprava a 8€ (pel camí l’inversor havia guanyat 2€ per acció sense crear cap bri de riquesa). Aquestes operacions els mercats financers les feien també amb títols de deute públic. Aleshores no només l’Estat havia de pagar interessos altíssims per col·locar els seus títols de deute públic, sinó que queien de manera accelerada els preus dels títols emesos en el passat, recomprats i revenuts en els mercats financers, ja que si van mal dades, la gent prefereix treure-se’ls del  damunt encara que sigui perdent-hi una mica. (I els mercats financers tornaven a fregar-se les mans perquè, si venien deute a 4, i el preu s’enfonsava, volia dir que el podrien recomprar a 2 i tota la diferència que s’hi feien de negoci!)
Davant d’aquesta situació, si els governs no volien que els interessos del seu deute públic es disparessin i provoquessin un col·lapse, només podien fer una cosa: retallar despesa pública, serveis, societat del benestar; o, des de l’altra cara de la moneda, pujar impostos i reduir salaris i mercat laboral. Els governs, d’esquerres o de dretes, si eren conscients, quedaven a remolc dels mercats financers: ens agradi o no, ells decideixen pensions, treball, protecció social, despesa sanitària...  L’ou de la serpent: el deixes viure i se’t menja.
Però, des de la indignació cal preguntar-se si l’única manera de finançar el nostre dèficit públic és venent deute públic als mercats financers. I si poséssim impostos al sistema financer, en comptes de demanar-li que compri el nostre deute públic? Millor dit: i si reforméssim de dalt a baix el sistema financer?
Desgrano algunes propostes: a) limitar el creixement excessiu dels bancs (que comporta el risc de no poder-los deixar caure); b) impost sobre els beneficis bancaris; c) controlar la llibertat de moviments de capitals amb una taxa específica (com la coneguda, estudiada positivament i mai  no imposada “taxa Tobin”); d) impost sobre sous i bonus que cobren els directius de les entitats financeres ; e) establir requisits de capitalització de les entitats financeres per tal de garantir la seva solvència; f) eliminar el secret bancari  amb la consegüent desaparició de paradisos fiscals; g) fer un marcatge més real de les grans empreses auditores i de ràting, que també formen part del sistema financer; h) treballar amb la denominada “moneda transparent” —n’he parlat altres vegades aquí mateix— de manera que no hi pugui haver diner negre.
Vist que l’actual crisi, des del punt de vista social, ha caigut a l’esquena de la classe treballadora (reducció de sous, congelació de pensions, atur, augment de l’IVA, reforma laboral...), aquesta reforma financera ha de dur de bracet una reforma fiscal, a fi que els sacrificis dels més dèbils no permetin les mateixes activitats especulatives als responsables de la crisi. És just que mentre s’augmenten els impostos per les rendes del treball continuïn en situació de privilegi les rendes derivades del capital,? No es podrien destriar, almenys, les derivades d’operacions especulatives? Si no es fa res pot passar com a Islàndia, on s’han dirimit  jurídicament responsabilitats de la crisi i molts banquers i alts executius han hagut d’abandonar el país. Hi ha una revolució silenciosa,  malgrat el silenci informatiu al qual estem sotmesos. (8-VIII-2011)

0 comentaris

ALTERITAT, INCLUSIÓ I EXCLUSIÓ



La paraula alteritat s’ha posat de moda; no debades parlem d’alternatives socials, de medicina alternativa, de  món alternatiu… Noster, alter, alius són tres paraules llatines. Una es refereix a allò nostre; l’altre  és  just l'alternativa, allò que és precisament el contrari d’allò nostre. Fixem-nos-hi: alter sempre es refereix a dos pols, a allò nostre i allò que no es nostre i que és altre. Sols podem considerar altre des d’una  disminució d’allò que és nostre. En canvi, alius té un referent més dispers; vol dir «altres coses...». En català no  distingim l'alter de l'alius, però en llatí sí, i val la pena fer-ho, perquè d’alius en surt el mot alienació... I tots hem sentit parlar d’alienacions laborals,   econòmiques, polítiques, militars; el Marx jove fins i tot arriba a parlar de l’alienació de l’esperit.

Ens alienem quan, conscientment o no,  actuem d’acord amb interessos que no són intrínsecament nostres. Ens alienem quan  renunciem a l’esforç global de la nostra pròpia realització i quan  mirem el món només des del forat o les ulleres que ens proposen interessadament, per exemple, amagant-nos parts de la realitat. En alguns moments, fins i tot  l’alteritat ens ha fet nosa i ens l’hem treta del davant: els malalts mentals, als manicomis; els encomanadissos, als hospitals; els vells, als geriàtrics; els  nens discapacitats, a escoles especials... Sortosament avui es parla ja d’escola inclusiva i potser un dia entendrem que tota la societat ha de ser-ho, d’inclusiva, perquè acceptarem l’alteritat de les persones diferents, de les persones discapacitades, de les persones altres. Com que l’alteritat ens esperona i ens fa trontollar els partits presos, ja ens està bé... que ens l’amaguin.

Ser alternatiu, tenir en comte l’alteritat, primer de tot vol dir anar en contra del nostre ego personal i contra la nosteritat comunitària; i això no sols suposa renunciar a les pròpies seguretats sinó pugnar contra les grans marginacions, laborals, econòmiques, racials, polítiques, militars, mentals, de salut...  De fet, aper això surten moviments com l’ecologisme, el feminisme, el pacifisme...

La societat del nostre món té uns continguts determinats, que són els que la defineixen. Amb les crisis  actuals —econòmiques, de valors, de lideratges— aquests continguts ens poden semblar malament; aleshores  lluitem per superar-los i arribar a una desitjada alternativa. Ull viu, però: en el joc del noster-alter, l’alternativa pot esdevenir l’afirmació d’una nova nosteritat tan banal i criticable com la nosteritat vigent. Si no ens n’adonem, podem pugnar per un xoc entre dues posicions que se substitueixin i prou. La síntesi dialèctica entre allò nostre més o menys egocèntric i allò alternatiu diferent és l’alter radical. I què seria aquesta alteritat radical, que ens permetria construir un món alternatiu radical?

Els experts parlen de quatre etapes. Inicialment el nostre ego s’emancipa de la “matriu universal” i pren una autonomia particular —i és bo que ho faci— fins afirmar la sobirania del propi ego i de la comunitat on pertanyem, la nostra. En una segona fase, però, conscients que tenim un cordó umbilical que ens lliga a l’univers sencer, ens distanciem d’això. Allò nostre és la nostra autonomia, és allò que nosaltres volem i hem de voler sense camuflatges. Però aquestes nosteritats, sense adonar-nos del cordó umbilical que ens lliga a la totalitat, xoquen entre elles, creen violència. En la tercera fase, ens adonem que l’altre, amb totes les seves diferències,  també existeix. I per tenir en compte l’altre, en el fons, hems de passar per l’oblit de nosaltres mateixos, per la mort d'un mateix.  I morir un mateix no vol dir canviar de gas natural a energia solar o  de pa blanc a pa integral; no vol dir això. Morir un mateix vol dir oblidar‑se de sí mateix, de les pròpies il·lusions, de les pròpies fòbies, de les pròpies fílies, dels propis interessos, de les pròpies seguretats. Això vol dir morir un mateix, fins esdevenir un no-ningú capaç d’acceptar l’altre sigui com sigui

Deia Kierkegaard: «la fe és llançar-se en el buit de les raons d’esperar». Aquesta actitud negativa resulta essencial. Si no ens fem no-ningús, no entrem en el circuït de l’univers. Si s’hi entra, toques fons i  et deixes posseir: t’envaeix alguna cosa que et fa sentir que no ets tu. Som a la quarta fase. T’envaeix l’autèntica alteritat.  Què et posseeix? No té nom. Els experts en Marx, parlen d’il·luminació, en el Marx jove. Els místics ja parlaven de llum, de via il·luminativa, estat que t’ho feia veure tot  d’una altra manera. Des del camp religiós s‘ha parlat de la fe, la fe d’Abraham que  el desarrela d’on és i el va anar no sap a on, una fe que és esperança i amor a la vegada. El text sagrat diu «Abraham va creure i Déu li va comptar com a justícia» (Gn 15,6).   «Justícia», en aquell temps i en aquell llenguatge no volia dir això que surt dels magistrats ni això de la “justícia social” ni res d’aquestes coses. «Justícia» volia dir la vida superior, la vida plena, la vida total: «la vida ajustada amb l'Univers», vol dir això! Això diu la frase, i aquesta frase és el fonament de tota la fe dels jueus,dels cristians, dels cristians —sant Pau la remata a Rm 4,3 i Luter s’hi enganxarà—  i dels musulmans. Tots venim del pare Abraham en la fe. No solament hi ha l'ego individual que ens lliga amb el Cosmos, sinó que hi ha comunitats humanes senceres que se saben relligats amb el Cosmos i hi viuen amb coherència.  Això en la Bíblia està simbolitzat pel «Poble de Déu». Els primers cristians plantejaven el mateix a escala universal: la fe en Déu els harmonitzava amb el Cosmos. Questa connexió inefable amb l’Univers constitueix la quarta fase de l’alteritat; tots la tenim, però  la civilització, al nostrificar‑nos, a l'egoitzar‑nos, ens en separa. Recuperar-ho va més enllà del temps, de l’espai, de la paraula. Suposa arribar a l’alteritat radical.
           
Dues consideracions finals. Aquesta alteritat radical t’atorga el do del profetisme i el testimoniatge, però no de manera continuada; més aviat et reclama a treballar  des de la nosteritat la construcció de l’alteritat a partir de la pròpia experiència. Això és, et reclama al compromís quaotidià. Ho diem sovint: «aquest partit és testimonial...», «aquesta acció és testimonial...». Els alternatius practiquen aquestes accions:molts alternatius fan coses que saben que tal com les porten, de moment, no triomfaran (benaurades aquestes llavors!). El do del profetisme fa que el  profeta no sigui  una persona que parli des de sí mateix; el profeta —fins i tot el profeta bíblic— no es cap endeví. És una persona a través de la qual es parla: un esperit nou, un alè revolucionari, un avís, una direcció, un testimoniatge... Com un sonàmbul. (Hi ha sonàmbules que s'han aixecat del llit i han anat a fer l'ou ferrat per al marit i se n’han tornat a dormir a l’alcova. L’endemà al matí, l’ou està, el marit se’l menja i la senyora no es recorda de res. Doncs això és ser profeta... El profeta no planteja solucions tècniques per als problemes; només, és el testimoni i responsable de l'alter en aquest món, no el responsable del noster. En conseqüència, ell ofereix una línia, un esperit, una lluita, un testimoni, un exemple radiant del que és altre,del que no és nostre. Però això no és un do continuat i s’equivocaria si aquesta funció de testimoniar alter la deixés sense el compromís quotidià. Hi ha qui diu que el Marx jove dels Manuscrits va actuar de profeta, d’alter, preocupat pel món del treball; en canvi, el Marx d’El Capital no fa concessions a l’altre món ni a cap mena d’alteritat. Però la seva experiència del lligam amb l’Univers  li ha fecundat tot el sistema. L’anada reclama una tornada per contribuir a fer un món diferent. Alter. (25-VII-2011)

0 comentaris

LES PROPOSTES DELS INDIGNATS

 

Qui ho ha dit, que  els “indignats”  no van enlloc, perquè s’han organitzat assembleàriament i no tenen líders? L’Assemblea de Catalunya (una part de la nostra història), abans de les manefleries polítiques, no va anar enlloc? Certament l’assemblea és una manera d’arribar a acords —per consens—,  més lenta que d’altres,  però, si l’assemblea es manté dreturera i sense manipulacions, té avantatges: tothom hi pot dir la seva, ningú no n’és exclòs (ni per manca de representació ni per llistes tancades) i els acords no són partidistes. En vaig parlar no fa gaire, dels indignats, abans que grups violents s’hi infiltressin, i vaig dir que se’ls havia d’escoltar. Alguns ho han fet. M’acaba d’arribar  per una via prou fiable un document titulat “Propostes dels indignats” que és tot un programa. Les resumeixo en un decàleg. Una carta als Reis Mags? Llegeixin, si volen.

            1) Prou privilegis per a polítics, començant per Barcelona. Això implica: a) Retall dràstic del sou dels polítics i equiparació del seu al de la mitjana de la població; b) supressió dels privilegis en el pagament d’impostos, dietes, anys de cotització i pensions (només a Barcelona l’estalvi seria de mig milió d’euros al mes com a mínim); c) prohibició de pensió superior a la pensió màxima establerta per a la resta dels ciutadans i ciutadanes; d) Supressió de la seva immunitat jurídica i de prescripció per als casos de corrupció i cessament instantani dels sospitosos de corrupció fins que  decideixi la justícia; e) Consciencia en els polítics catalans de tenir coratge de fer publicar sempre que calgui les balances fiscals (un Observatori econòmic hauria de denunciar setmanalment del deute d’Espanya amb Catalunya) i proposar  el concert econòmic i referèndums que calguin (fins i tot en relació a Europa); f) Proposar una reforma constitucional i una nova llei electoral (amb llistes obertes, pressupostos participatius, sense lleis d’Hont, transparència en el finançament de partits, etc.).

2) Prou  privilegis per a banquers. Això suposa: a)Prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital a entitats bancàries i caixes: aquelles entitats en
dificultats faran fallida  o seran nacionalitzades per a constituir una banca pública sota control social; b) Devolució transparent i immediata a les arques públiques per part dels bancs de tot capital públic aportat; c) Prohibició d’inversió en paradisos fiscals  i regulació dels moviments especulatius (amb sancions a la mala praxis bancària);
3) Prou privilegis per a les grans fortunes. Aquest punt té una anotació inicial entre claudàtors: [N'hi hauria prou d’aplicar el 5% de la retallades que es va aplicar als funcionaris només a les 50 més grans fortunes i se solucionaria el problema de dèficit de l'Estat Espanyol.] Implica aquests punts: a) Augment del tipus impositiu a les grans fortunes i entitats bancàries, eliminació de les SICAV; b) Recuperació a tot l’Estat de l’impost de successions i de l’impost de patrimoni; c) Control real i efectiu del frau fiscal i de la fuga de capitals a paradisos fiscals; d)Promoció a nivell internacional de l’adopció d’una taxa a les transaccions financeres (taxa Tobin); e) Planificar una economia absolutament sostenible; f) Assumir una agència tributària catalana. Acaben el punt amb una altra anotació: [Amb l’aplicació d’aquests 3 punts s’obtindria el pressupost per solucionar els quatre següents; no manquen diners, e problema és que els detenen un pocs i no hi ha disponibilitat econòmica].

4) Sous dignes i qualitat de vida per a tothom. Això vol dir: a) L’economia al servei de les persones i no a l’inrevés; b) Establiment d’un màxim i d’un mínim salarials, sense possibilitat de blindatges en contractes (i també per als esportistes d’elit); b)Reducció de la jornada de manera que tothom pugui gaudir i conciliar la seva vida personal amb la vida laboral, sense reducció de sou; aquesta reducció de personal permetrà un repartiment de tasques que  acabarà amb l’atur estructural; c) Retirada de la reforma de les pensions; d) Augmentar la  seguretat en el treball (impossibilitat d’acomiadaments col·lectius o per causes objectives a les grans empreses
mentre hi hagi beneficis; inspecció  eficient de les grans empreses per assegurar que no cobreixen amb treballadors temporals llocs de treball que podrien ser fixos); e) Reconeixement del treball domèstic, reproductiu i de cura o atenció als malats.

5) Dret a la vivenda: a) Totes les vivendes adquirides per execucions hipotecàries allotjaran, en règim de lloguer social, a les famílies  desnonades; b) Expropiació de les vivendes en desús que no s’han venut per augmentar el parc públic de vivenda en règim de lloguer social; c) Declaració de les ciutats com a lliures de desnonaments i desallotjaments; d) Penalització de les pràctiques de mòbbing; e) Donació en pagament de les vivendes per cancel·lar les hipoteques, de forma retroactiva des de l’inic de la crisi; f) Prohibició de l’especulació immobiliària.

El document m’adverteix que els punts que segueixen estan pendents d’aprovació.

 

6) Serveis públics (sanitat, pensions, educació, justícia  i transport) de qualitat: a) Retirada de les retallades plantejades pel govern de la Generalitat; b) Restabliment dels serveis que ja han estat retallats en sanitat i educació; c) Restabliment de la puja de pensions proporcional a la puja del cost de la vida sense les actuals congelacions; d)Contractació de personal sanitari fins que s’acabin les llistes d’espera; e) Contractació de professorat per  garantir la ràtio d’alumnes per aula, els grups de desdoblament i els grups de suport; f) Garantir realment la igualtat d’oportunitats per a l’accés a tots els nivells d’educació (universitat inclosa, superant es actualment exagerades taxes de matrícula), independentment de la  procedència socioeconòmica; g) Escola laica;h) Finançament públic de la investigació per garantir la seva independència. i)Transport públic de qualitat i ecològicament sostenible; j) Serveis públics i gratuïts d’atenció a la infància i a les persones amb necessitats especials d’atenció;k) Prohibició de privatització dels serveis públics; l) Assolir que la justícia sigui eficient, ràpida, manifesta i pròxima, tot vetllant per  una política sense corrupteles ni corrupcions i per una societat laica i plural, on cap tradició religiosa tingui privilegis.
7) Reducció de la despesa militar [Aquest punt no s’explicita.] 

8) Canvi radical del model energètic. Això suposa: a) cercar l’eficiència dels combustibles des de la generació fins a  l’ús final (una central tèrmica  genera sols el 30% del que gasta i una de cicle combinat el 50%); b) accelerar el desplegament de les energies renovables ; c) caminar vers una xarxa intel·ligent en què l’usuari  que consumeix pugui també ser generador (i venedor) d’energia; d) dret de l’ús de recursos naturals. 

9) La nostra cultura catalana no hauria d’estar  subsistida. a) Cal pugnar contra la diglòssia que sofrim i exigir, almenys, el bilingüisme des de tots els aspectes i angles, incloent cinema i audiovisuals, fent pagar cànons si cal i exigint a totes les televisions que es veuen a Catalunya un un determinat  minutatge en català; b) Això suposa una respectuosa acollida i atenció als immigrants.

     10) Llibertats i democràcia participativa. Aquest és un apartat llarguíssim on es posicionen contraris al control d’Internet, a la Llei Sinde, a ACTA,  demanen l’eliminació de monopolis de facto dels espais radioelèctrics o l’ús lliure de software públic i fins i tot considerant un anacronisme la monarquia.

 

            Ah! Consti: Al final del document, consideren que aquestes demandes són de mínims, això és, d’aplicació immediata, perquè la gent, reorganitzada amb col·laboració i dignitat, pugui plantejar les de màxims el dia de demà... I, si ha arribat fins aquí, benvolgut lector, pregunti’s per què els grans mitjans no han parlat d’aquestes propostes. (11-VII-2011)

0 comentaris

Subscriure's a: Missatges (Atom)