Lluís Busquets i Grabulosa

Els lectors ja saben que m'agrada repassar aquest mes de gener esdeveniments de finals de l'any anterior que són significatius i que ens poden haver passat una mica desapercebuts. Els vull parlar, doncs, de la cimera del G-20 (que fet i fet gestiona l'economia mundial) de Seül i de la del canvi climàtic de Cancun.

Si el G7 va néixer el 1975 a causa de la crisi del petroli de l'any anterior, la crisi asiàtica de finals dels 90 institucionalitzà la reunió de ministres de finances i governadors de bancs centrals dels 20 països amb un comerç exterior i un PIB més alts, (85% del PIB mundial). Tanmateix, la primera cimera del G20 se celebrà a Washington, el 2008, a causa del crac del Lehman Brothers i de la crisi de les hipoteques subprime. Des d‘aleshores se n'han celebrat a Londres (abril 2009), Pittsburgh (setembre 2009), Toronto (juny 2010) i Seül (novembre passat). Integren el G-20 els estats del G-7 (EUA, Japó, Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i Canadà), la UE com a bloc (per on de vegades deixen treure el cap a ZP) i 12 estats emergents: d'Àsia, Xina, Índia, Corea del Sud i Indonèsia; d'Amèrica llatina, Argentina, Brasil i Mèxic; Sud-àfrica, Aràbia Saudita, Rússia, Turquia i Austràlia.

A Seül, l'agenda de temes de la primera part eren els de cooperació internacional per a polítiques macroeconòmiques, reforma del sistema de regulació financera i reestructuració dels òrgans financers internacionals que no van ni prevenir ni actuar davant la crisi (BM i FMI). Els de la segona part suposaven la revisió de les 47 tasques específiques que s'havien imposat per prevenir crisis futures i controlar les accions dels òrgans financers d'alt risc. A Seül, doncs, s'abordà l'estructura de capitals dels bancs, l'enfortiment i regulació de les SIFIs (Institucions Financeres sistemàticament Importants) i la distribució de fons públics. Les finances ja no seran mai més com abans. No hi ha retorn possible.

Altrament, encara que no se n'hagi parlat gaire, a Seül es debaté la denominada "guerra de divises". La Xina, infravalorant el iuan, s'enfronta amb les potències occidentals i els EUA, imprimint més paper i causant una devaluació artificial, també. Prou demanà Obama que la Xina i Alemanya deixessin de basar el seu creixement en l'augment de les exportacions (23% les xineses amb superàvit de 27.000 milions de dòlars, amb 18.000 milions a favor seu amb relació a la balança de pagaments amb els EUA) i clamà a favor de límits quantitatius sobre dèficits i superàvits comercials per arribar a un creixement més harmònic. Però ni Alemanya (que registra el seu millor superàvit comercial des de fa dos anys) ni altres líders no ho acceptaren, de manera que allò de tenir un "govern planetari el segle XXI" segons va dir Sarkozy a Washington el 2008, més aviat comença fent una passa més vers una guerra comercial global. Val la pena repassar-ho, tot això, perquè quan aquí sentim parlar d'unió de Caixes o transformació d'aquestes en bancs, ja sabem on hem d'anar a buscar el cap del fil.

Anem ara a la cimera de Cancun. La Convenció de les NU sobre el canvi climàtic (UNFCCC) —la cap de la qual és Christina Figueres, néta de catalans— és un tractat internacional signat a Rio de Janeiro el 1995 i ratificat ara per 192 països, amb l'objectiu d'estabilitzar les concentracions atmosfèriques dels gasos d'efecte hivernacle en un nivell que no suposi cap perill en el sistema climàtic del planeta. El problema és que el tractat no incorpora ni límits quantitatius per a les emissions (ni globals ni per països) ni tampoc estableix cap mecanisme per exigir-ne el compliment als països signataris. Simplement el tractat preveu el desenvolupament posterior dels denominats protocols (que han de ser els instruments que fixin aquests límits i aquests mecanismes de vigilància. Fins ara sols s'ha signat el protocol de Kyoto (vigent des del 2005 fins al 2012, quan s'hauria d'allargar o bé fer-ne un de nou). En aquest protocol, 37 països es van comprometre a reduir un 5,2% de les seves emissions respecte de les que tenien el 1990 (però ni els EUA ni la Xina, els dos principals emissors mundials, es van comprometre a cap reducció). La UE es va comprometre a reduir un 8% les emissions, però amb un repartiment intern desigual, segons el qual, per exemple, l'Estat espanyol podia incrementar-les un 15% (mitjana ja ultrapassada) en comptes de reduir-les. Malgrat tot les emissions globals no paren de créixer. L'Agència Internacional de l'Energia (AIE) assegura que si no s'estabilitzen en un 450ppm (part per milió) —xifra que suposaria que la temperatura del planeta no augmentés per sobre de 2º—, malament rai: la catàstrofe pot igualar la que es produeix en una etapa de glaciació. Avui som en uns 390ppm, però augmentem a un ritme de 2ppm/any, cosa que ens porta a un horitzó de concentracions de 1000ppm i a un augment de temperatures de 6º. Per a J. Hansen, un dels màxims experts mundials en canvi climàtic, si incrementem com ara les emissions durant una dècada i seguim sense prendre mesures dràstiques, eliminem la possibilitat a mitjà termini de tornar a unes concentracions atmosfèriques que evitin el cataclisme. Per sortir-nos-en caldria que les emissions globals deixessin de créixer, en valor absolut, a partir del 2020, i que tot seguit caiguessin ràpidament en 2050 un 40% (això és, per sota dels nivells de 1990).

Cancun ha estat la setzena reunió de l'UNFCCC per avaluar la reducció d'emissions. L'anterior, a Copenhaguen, va ser un fracàs. Gràcies a la creació per part dels estats rics d'un Fons Verd (100.000 milions de dòlars) gestionat pel BM per compensar els països més afectats pel canvi climàtic (sequeres, onades de calor...), protegir boscos i desenvolupar ?energies ecològiques a partir del 2020 (quan els països rics hagin reduït les emissions entre un 25% i un 40% en relació al 1990), i a substituir la paraula "consens" per "acord general", la cimera va acabar millor del que s'esperava malgrat les ambigüitats (només Bolívia va fer el rebec). S'han acceptat els 2ºC de l'escalfament del planeta com a llindar no traspassable (amb possibilitat de reduir-los a 1,5ºC el 2015) i també que han de ser els països desenvolupats els que han de reduir més per compensar les seves emissions passades i donar temps als països en desenvolupament per reduir les seves. Queden molts interrogants: què faran la Xina i els EUA, que porten el ritme de la lluita contra el canvi climàtic? A la pròxima cimera climàtica de l'any que ve a Durban (Sud-àfrica) tindrem un protocol d'obligat compliment o s'allargarà el de Kyoto? Si d'aquí a menys d'un any no som capaços d'acordar una continuació de Kyoto, amb les pertinents reduccions de tothom, inclosos xinesos i nord-americans, pot ser que ja no estiguem a temps de fer-hi res. (24-I-2011)

Des de la metròpoli madrilenya, aprofitant la transició de l'administració catalana, ens en van engegar dues al front: una, la sentència del seu denominat Tribunal Suprem que obliga que el castellà sigui llengua vehicular en l'ensenyament contra l'experiència de la immersió lingüística en català; dues, el recurs al Constitucional de la llei de consultes i referèndums per part del govern Zapatero. Respecte a la primera, la Carta Europea de llengües regionals i minoritàries (ratificada per l'Estat espanyol i en vigor des del 2001) deixa clar que en cap cas el castellà es pot considerar discriminat a causa de la immersió catalana, però s'ho passen per l'entrecuix, com sembla que els nostres polítics s'hi pensen passar la sentència. Quant a la segona, Zapatero torna a ensenyar la poteta... sobretot al PSC-PSOE.

Ja pot filar prim la nova consellera de Justícia, Pilar Fernàndez Bozal, una de les sorpreses del Govern, ateses les seves responsabilitats en pro de l'advocacia de l'Estat contra la consulta independentista d'Arenys. I ja que al·ludim al canvi d'administració i al nou govern, deixin-me opinar que el pacte Nadal-Mas a favor de la investidura del segon, va deixar fora de joc no només el PP de la senyora Alicia Sánchez Camacho (que esperava la trucada de l'aleshores candidat amb candeletes per afanyar-se a dir-li que sí i poder tornar a treure pit a Madrid), sinó molt especialment l'ERC de Puigcercós i la SI de Laporta i va donar aire al desinflat PSC-PSOE.

Al meu entendre, si Puigcercós i Laporta juguen la carta catalanista, havien d'haver corregut a pactar amb Mas perquè des de Madrid veiessin que no necessitava cap partit amb pedirgí espanyolista. (Laporta n'hauria pogut treure un diputat de CiU per fer grup parlamentari.) Mig país s'adonà de la seva espifiada, de la seva incapacitat de pacte o maniobra, però encara és l'hora no ja d'haver entonat el mea culpa sinó d'haver fet pública una mínima autocrítica. Ara ja s'adonaran de com en són, de prescindibles.

Altrament, allò que va voler deixar palès Nadal, que no es tractava de cap pacte de govern, de cap sociovergència, va quedar claríssim quan Mas, després del refús de dues dones (una d'elles, Mònica Terribas), oferí el departament de cultura al socialdemòcrata senyor Ferran Mascarell, conseller en temps de Maragall, desactivant així una possible oposició a l'Ajuntament barceloní. Jugada mestra.

No diré que la resta de càrrecs fossin cantats. Ho eren els secretaris de Govern (G. Gordó) i de Presidència (F. Homs), i els consellers d'Ensenyament ( I. Rigau), Política Territorial (Ll. Recoder), Agricultura (J. M. Pelegrí), Benestar i Família (J. Ll. Cleries, que ja n'havia estat director general) i Governació i Relacions Institucionals (J. Ortega), amb la sorpresa d'assumir una vicepresidència (una figura, tot sigui dit, que CiU considerà extraestatutària i espanyolitzadora quan l'activà el tripartit). S'hi van pensar una mica Boi Ruiz (president de la Unió Catalana d'Hospitals i partidari del copagament) per assumir l'àrea de Salut i F. Puig, a l'hora d'entomar Interior, perquè segurament a l'empresa privada guanyaria més amb menys maldecaps. I això és el que es va trobar als dits el nou president amb àrees d'Empresa (F. X. Mena) i Economia i finances (A. Mas-Collell), per a les quals va haver de recórrer a dos professors experimentats.

Ara sols cal esperar que el nou govern sigui, a més de nou, un bon govern, cosa que costarà de veure si ha de començar amb retallades, estretor de cinyells i, per postres, ha de plantar cara a Madrid amb el tema dels recursos, es digui concert o nou pacte fiscal. (Si Mas deixa el tema ad kalendas graecas, l'electorat no li ho perdonarà.) I de moment, les coses clares, l'horitzó no es dibuixa gens fàcil. Segons els vaticinis aquest 2011 no es presenta pas millor que l'any anterior. I a mesura que llegim coses del Wikileaks, el maremàgnum esdevé encara més considerable. Hi ha coses que les tenim a tocar i no ens n'adonem fins que, des de fora, ens fan obrir els ulls. Per exemple, per què els EUA consideren "estratègics" els laboratoris catalans Grifols? Doncs perquè elaboren immunoglobulines purificades a partir del plasma humà. Resulta obvi, doncs, que la sang, amb els seus components i derivats, són de vital importància per al món (estratègics). A Catalunya, en un any, s'administren 267.400 concentrats d'hematies, 33.600 concentrats de plaquetes i 44.000 unitats de plasma. És a dir, diàriament, es transfonen 1.000 productes sanguinis als malats ingressats als hospitals i clíniques del país. S'han preguntat quantes transfusions es deuen fer al món?Ja no ens preguntem pel preu. En la nostra societat del benestar estem tan avesats a anar a una clínica i que ens tractin amb el que calgui que no tenim en compte ni els recursos ni els costos (el 55% dels concentrats d'hematies es destinen a persones de més de 70 anys; en conseqüència, se n'incrementarà la necessitat a mesura que augmenti l'envelliment de la població). Per això arrufem el nas quan ens diuen que el nou conseller de Salut, per fer-nos tots plegats una mica més responsables, s'ha mostrat partidari de fer pagar al pacient els àpats que pren mentre està hospitalitzat i de fer abonar el 40% del preu dels medicaments. Què dirà en temps de crisi el consell assessor sobre salut? Com reaccionarem quan es posin mesures d'aquestes sobre la taula?

Sí, val la pena que, des de baix, des de la ciutadania, tots esdevinguem més responsables, sobretot quan sabem que es fa negoci sobre la nostra salut ("Les farmacèèèutiques!", crida la sòsia de la germana Forcades al Polònia, però ara com ara hi ha unes 700 clíniques al món que ja ofereixen teràpies amb cèl·lules mare).

Val la pena ser responsables, sí, però també des de baix, des de la ciutadania, hem de demanar responsabilitats als de dalt, als governs i a d'altres organismes que donen diners a entitats financeres que els malgasten i manifesten guanys al cap de l'any. És del tot escandalós que els "inventors d'armes financeres de destrucció massiva", com han estat qualificats pel Times, segueixin treballant a Wall Street com si res no hagués passat mentre en paguem les conseqüències tots. Uns exemples. AIG, gegant nord-americà d'assegurances, que ha rebut subsidis públics milionaris, el passat febrer va fitxar Thomas Russo per al seu Consell d'administració; Russo, tanmateix, era director jurídic de Lehman Brothers, el quart banc d'EUA que va fer una fallida estrepitosa el 2008, inici de la crisi que encara patim. També Dick Fuld, excap executiu d'LB, es va incorporar el març a la firma d'inversió Legend Securities. Tom Montag, antic cap de vendes de Goldman Sachs, el banc d'inversió que va esquivar la bancarrota el mateix any per pèls (i ajuts), ara és president de la secció de banca i mercats del Bank of America. Són simples botons de mostra. Qui serà capaç de posar morral a aquests taurons? Mentrestant, als EUA, entre 2009 i 2010, més de 3 milions de persones han perdut la casa per no poder pagar la hipoteca. I de rebot, a Europa s'ha esdevingut si fa no fa el mateix. L'estat del benestar perilla. El Govern britànic, abans del passat Nadal, tallà els ajuts per pagar la calefacció domèstica fins a l'abril proper. I ja sabem les mesures del Govern espanyol: congelació de pensions; reducció del sou dels funcionaris; supressió del "xec nadó" i de l'ajut de 426? als aturats sense subsidi; 9,8% de pujada de l'electricitat; jubilació als 67 anys; pujades de la gasolina, el tabac, les targetes de transport i l'euríbor... Veritablement, el nostre govern, ja pot fer filigranes! (10-I-2011)

Demà es la diada dels Sants Innocents. Un moment perfecte per explicar alguns fenòmens que s’encavallaren damunt de les eleccions catalanes i el 5-0 del Barça al Madrid i,mentre Mas preparava la investidura i el govern, ens van poder agafar amb el lliri a la mà. Anem a pams. El dia 27 de novembre el senyor Zapatero es reunia amb 37 empresaris liderats pel senyor González del BBVA i altra gent de FCC o Sacyr no se sabia ben bé per què. “Cortina de fum”, propalaven des del PP, perquè no volen pas moure un dit per sortir de la crisi que enfonsa ZP. Francesc Sanuy, es declarava estupefacte que el govern legítim “s’hagués de rebaixar davant dels poders fàctics” i es demanava, textualment, “per quina raó s’ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se’ls aplica una regulació més rigorosa” (“Avui”, 28-XI-2010). Val a dir que entre els convidats hi havia representants de corporacions catalanes com la Caixa, Banc Sabadell, Gas Natural, Agbar o Abertis però ben pocs d’empreses familiars catalanes, la veritat: només Grífols i Planeta (Celsa, Agrolimen., Catalana Occident, Almirall, Puig o Mango brillaven per la seva absència).

Bé, doncs Zapatero no va fer res més que portar al seu racó del ring el combat de boxa a sang i fetge que tenia lloc a Madrid feia tres setmanes, amb el rescat d’Irlanda a l’horitzó. I la cosa era aquesta: un centenar d’empresaris, gestors i economistes havien fet arribar al Rei, com a Cap d’Estat, un informe en què se li mostrava que l’averia econòmica de l’Estat era realment gravíssima i que només es podria reparar repensant-ho tot de dalt a baix, incloent en la reparació una reordenació a fons de les autonomies. L’informe conegut com “Manifest per la rectificació” porta per títol Declaración Transforma Espanya (amb aquest títol es troba a la xarxa) i hauria estat promogut per la Fundació Everis, entitat que presideix l’ex-ministre Eduardo Serra, bé que estaria avalat per les principals empreses de l’Ibex 35 i per entitats financeres de gran relleu, encara que no totes hi hagin aportat la signatura dels seus presidents (sí que ho hauria fet el President de Telefònica César Alierta).

El document urgeix canvis estructurals en el model econòmic i en la mateixa concepció de l’Estat de benestar, en el funcionament de les administracions públiques, en la llei electoral, en el sistema educatiu i de coneixement ... I l’informe insisteix molt —massa— en la configuració de la unitat de mercat i en la marca d’Espanya com a identitat pròpia, ara —segons l’informe— massa dispersa a causa de les autonomies. En un moment de l’anàlisi es diu que “España resulta globalmente poco atractiva y en busca de su identidad”. Amb bones paraules i amb tot el cotó fluix que vulguin, es demana un cop de timó. Un cop de timó diferent del dels anys 80, perquè ara tenim l’exèrcit a l’OTAN i perquè des d’aleshores, Espanya s’ha civilitzat: la societat s’ha globalitzat amb mercats i fluxos monetaris d’una banda (i prou que manca un mínim control a l’especulació) i amb acceleració d’informació mitjançant les xarxes socials de l’altra. I, segons el document, “La vertebración del aparato público en múltiples ámbitos de actuación (geografías, competencias, intermediarios, etc.) y su concepción heredada, en muchos aspectos, de un pasado ya caduco, obligan a una revisión profunda del papel, alcance, organización, modelo de prestación y ámbito de proximidad de las Administraciones Públicas, en línea con los criterios de excelencia…” Traduïm-ho: el cafè per a tots de les autonomies resulta massa car. Conseqüència: deixant Euskadi per impossible, cal doblegar el coll a Catalunya perquè les altres autonomies acceptin una eixalada substancial. En una lectura en diagonal no veig enlloc que es parli d’una reforma del sistema judicial i de la Magistratura, quan la gran crisi que hem patit els catalans ha estat la sentència del Tribunal Constitucional dient-nos que no cabem a Espanya de la manera que volem encabir-nos-hi.. Cal deduir, doncs, que, per als autors, el tema no compta… O, millor: que la Magistratura és l’únic poder que ha estat en el seu paper.

El document sembla més susceptible de ser utilitzat com a munició que per a una reflexió oberta, plural i de llarg recorregut. Hi ha qui ho ha llegit com un nou “Manifiesto de los Persas”, document de 69 diputats el 1814, en què es demanava a Ferran VII que posés fi a l’aventura liberal i restablís el vell l’ordre... És a dir, segons aquests senyors que toquen a sometent d’Emergència Estatal (ells en deuen dir Nacional), la correcció necessària seria retornar a l’Espanya uniforme d’abans de les autonomies.

I per això, veient arribar l’exèrcit dels perses d’avui, ZP preferí reunir-se amb els que el senyor Sanuy qualificava de sàtrapes (al cap i a la fi, originàriament, “governadors de les províncies de Pèrsia”), amb més poder i tot que els signants del manifest de la Fundació Everis. I li calia fer-ho a la vigília de les eleccions catalanes, perquè els seus serveis de prospectiva ja diagnosticaven la patacada de Montilla.

No va ser sols una reunió de fum per fer la foto. El tret li va sortir per la culata, perquè els empresaris —els veritables sàtrapes perses— li exigiren que actués amb major celeritat davant de les exigències europees, si volia donar una imatge de confiança al món. I li tocà acceptar de pressionar el Pacte de Toledo a fi de reformar les pensions abans del 31 de març i d’altres exigències com, per exemple, establir mesures per alleugerir el crèdit als promotors (Fainé, la Caixa) , reformar el sector immobiliari (Rato, de Caja Madrid) per no parlar de vendre el 49% d’Aena i una altra part de “Loterías”. I es va comprometre de tornar-los citar a la Moncloa d’aquí a dos o tres mesos.

Uf! Qui dia passa any empeny. L’endemà ja podia digerir millor l’ensulsiada socialista a Catalunya, bé que alguns presidents autonòmics del seu color, amb Montilla desbarbat, posaven les seves barbes en remull i començaven a posar-hi les de Zapatero. Per afrontar millor Rajoy, ¿no seria millor que ZP tirés la tovallola i avancés les eleccions generals tot anunciant la retirada i el substitut abans de les autonòmiques i les municipals de maig? Per a ZP (al qual la reunió satràpica donà aire), de moment, encara no seria l’hora de reduir els poders autonòmics (de moment). Per això, la solemne patacada socialista catalana li feia esperar el tàndem Duran Lleida/Mas amb afalacs i candeletes a Madrid. Des del PSOE, es tornava a considerar Catalunya un sòlid centre de gravetat per a l’equilibri d’Espanya. Vaja, home! Com si els catalans no tinguéssim memòria i a Mas no li haguessin aixecat mai la camisa! Dos tirs al front: el Tribunal Suprem declarant el castellà llengua vehicular i la Llei de consultes cap al Constitucional. Els catalans tenim clar que el nostre Estatut no cap en aquesta Espanya dissenyada pel TC i que ZP no va moure cap dit contra aquell TC il·legítim; i ara som el centre de l’equilibri? Volent-nos contents, ja ens han tingut enganyats massa vegades! Ells van fer passar el clau de la sentència contra l’Estatut per la cabota i ara, des de Catalunya, hem de rematar, encara que sigui per la cabota, la consecució del concert econòmic, abans de l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Mas diu que vol esperar que governi el PP, en comptes d’aprofitar les febleses del govern d’ara i posar un peixarro al cove. Si Mas no tiba com cal, s’equivocarà. I s’equivocaran ICV, PSC, SI i ERC si, en aquesta batalla —que serà duríssima, perquè es tracta de poder munyir la vaca o no—, no fan costat a Mas. (27-XII-2010)