Lluís Busquets i Grabulosa

Monsenyor Georg Gaenswein, secretari personal del Papa Benet XVI (“il bello Giorgio”, li diuen a Itàlia) estava preocupat. El Papa, il·lusionat a l’estiu amb la continuació del seu llibre sobre Jesús —volia tractar els primers temps i els darrers, que havia deixat sense tractar en el primer volum— , des de feina setmanes, només feia que demanar informes i assessories sobre temes econòmics. No s’havia interessat pel pessebre de la Plaça de Sant Pere (en el seu primer any de pontificat havia demanat que la cova de Betlem fos substituïda per la casa de Natzaret i tota la dreta eclesiàstica, de l’Opus enllà, se li havia abraonat al damunt) ni per les respostes rebudes dels experts a qui havia deixat fragments del seu llibre (“Sí, Betlem és més una dada teològica que històrica”, li havia contestat un dels més grans coneixedors dels budellams de la Sagrada Escriptura, germà en l’episcopat) i ni s’interessava per l’esborrany de les celebracions nadalenques de la Ciutat del Vaticà. Ni tan sols s’havia emocionat amb un pessebre de guix, un diorama, que li havien regalat uns periodistes africans, com una capsa de sabates, amb totes les figures negres i un estrany camí que sortia de la cova i, en comptes d’abocar-se a un desert amb els camells dels Reis, arribava a un pujol amb tres creus nues, el Gòlgota.

Il bello Giorgio en volgué parlar amb el Cardenal Bertone, Secretari d’Estat. I aquest, que en sabia l’origen, li va donar clarícies d’aquelles preocupacions. Resultava que en la reunió de cardenals del passat mes de novembre per tractar el tema de la pedofília a l’Església, un senyor Cardenal sud-americà havia gosat dir-li al Papa que ja començava a ser hora de preocupar-se menys de la sexualitat humana i més de l’economia del món. “Wall Street i els lobbies farmacèutics i petroliers, per no parlar dels de la droga que n’és el lubricant, maneflegen l’economia mundial”, va gosar exposar-li; i afegí: “En un món en crisi l’Església ha de tenir una paraula per a tot això. No pot ser que s’abaixi a detallar què es el FIVET, què és una cèl·lula troncal, una concepció heteròloga o una fissió gemel·lar i no digui un mot de com es blanquegen diners, de la llibertat de circulació de capitals, de la manca de controls sobre l’especulació i de qui porta sofriment al món”.

Cridar-lo al seu despatx va ser pitjor. Benet XVI s’havia pensat que el Cardenal era una persona seduïda per la teologia de l’alliberament i que ell el sabria reconduir. El senyor cardenal sud-americà no sols li va adduir que Jesús havia vingut a alliberar el món i que tota teologia per ser vàlida havia de resultar alliberadora sinó que li va etzibar que els responsables de la crisi econòmica i financera mundial tenien noms i cognoms i que ningú com el Papa per desemmascarar-los. “Certament sereu criticat i perseguit, però aquest és el senyal de Jesús per a tots els seus... No dieu que creieu tant en la raó humana? Doncs, Santedat, empreu-la i estudieu una mica d’economia o feu-vos-en fer cinc cèntims pels vostres assessors. A les universitats americanes es parla de responsables de la crisi quan n’hauria de parlar l’Església. Jesús no vol un món de privilegiats que s’aprofitin dels que no ho són, Santedat.” Li va proposar que comencés per Bear Stern, el primer banc d’inversió a caure a causa de les hipoteques subprime, el juliol del 2007, bé que J. P. Morgan rescatés l’entitat poc després, de la mateixa manera que el Banc d’Anglaterra va acudir a ajudar el Northern Rock el febrer del 2008 perquè no fes fallida. L’agost del 2007 BNP Paribas congelà dos fons de risc i es traslladà la crisi a Europa com un dominó. “Si us informeu, Santedat, trobareu responsables: fins i tot en Alan Greenspan, director de la Reserva Federal Americana, que no va baixar els tipus d’interès fins el gener del 2008, quan ja portàvem un any de crisi financera i alguns s’hi feien la barba d’or”, afegí el senyor Cardenal. “Ah! I assabenteu-vos, també, de la responsabilitat de les agències de qualificació de risc, posem per cas, la Fitch, l’Standard & Poor’s o la Moody’s … I de casos com els d’Enron i WorldCom. Sabeu el nom d’alguns especuladors com Georg Soros? I el dels assistents a l’última reunió del Club de Bilderberg?” Quan s’acomiadà, el senyor Cardenal encara li va gosar fer una pregunta indiscreta: “L’IOR, l’Institut per a les Obres Religioses o Banca Vaticana, ja ha signat els pactes europeus antiblanqueig com va prometre que faria aquest 2010?” Bertone ho explicava tot al bello Giorgio amb un punt de sornegueria. “Quant a la resta, vós sou més present al seu despatx que no jo”, li va dir el Cardenal.

El secretari va lligar caps i assegurà que des d’aleshores el Papa havia contactat amb els experts que havien participat en el plafó “Responsability and the Financial Crisis of 2008”. Es podia considerar un entès en tot el que havia passat al món econòmic durant el seu pontificat. Li havia comentat que duia una bena als ulls. El govern americà havia rescatat unes determinades entitats (Fannie Mae, Freddie Mac, IndyMac Bank, AIG i d’altres) mentre que havia deixat caure el colós banc Lehman Brothers, cosa que va provocar el pànic entre inversors de mig món que no sabien si els seus diners serien garantits per l’Estat o no. George W. Bush, el setembre del 2008, havia invertit 700.000 milions de $ per a un rescat financer, sense comptar el rescat per als fabricants de vehicles. Donar diners a uns era treure’ls dels altres i dels mercats. I estendre la crisi. Per primera vegada Monsenyor Georg Gaenswein deixà anar una de les seves pors: “El Papa podria estar preparant una Encíclica sobre els responsables de la crisi econòmica i alguns sectors de la Cúria no li ho permetrien”. Era greu.

Bertone li proposà que en parlés prudentment amb un home fidel, el portaveu papal i director de la Sala Stampa vaticana, el jesuïta Federico Lombardi. Ho va fer justament la tarda que el Papa havia cridat al seu despatx l’economista coreà Thomas Han Hong-Son, revisor de tots els comptes vaticans. Al jesuïta no li vingué res de nou. Al Papa li preocupava que promotors, constructors i grans bancs haguessin acumulat vivendes i terreny finançats a baix preu gràcies a la bombolla immobiliària que ells mateixos havien creat; de la crisi en treien suc. Es deia que, a Polònia i a Espanya, els bancs havien adquirit a baix preu gairebé la meitat del sol urbanitzable posat en venda en els darrers quinze anys. Però l’encíclica podia perjudicar el catolicisme en un moment en què els grans poders hi apostaven per fer una religió única al món. Lombardi va ser clar: per arguments que adduís, ell pensava fer costat al Papa i anar a totes.

“Però els poders fàctics el crucificaran!”, exclamà. Aleshores, li sonà el mòbil, al secretari. Era el revisor de comptes coreà. “Sisplau, vingui!”

Il bello Giorgio va córrer al Palau Apostòlic i va trobar Benet XVI plorant com una magdalena, amb panteixos com solen tenir els vellets adolorits, estintolat a l’escrivania del seu despatx, entre tremolors i batzegades. “Santedat!” Li oferí aigua.

—Tenim el teulat de vidre! —va articular en un sanglot el sant Pare. I amb els ulls va cercar els de l’economista, que estava allà, com un estaquirot i abaixà el cap consentint.Aleshores el Papa, més calmat, va voler manipular el seu pessebre-diorama. Monsenyor Georg Gaenswein s’adonà que havia posat el Nen Jesús al Gòlgota i que el treia d’allí i el tornava a la cova de Betlem. I va veure dos documents a l’escriptori del Pontífex. L’un duia per títol,“Els jocs bruts d’Ettore Gotti Tedeschi”, el banquer dur, que el mateix Papa havia volgut que presidís la Banca Vaticana. El títol de l’altre era manuscrit del puny i lletra del papa, “Carta-Encíclica In rebus economicis responsabilitas”. I sense saber per què, en reveure el Nen Jesús a la cova i aquell document a la paperera, va pensar que el mite era més reconfortant que la realitat i va respirar alleujat.

(13-XII-2010)

Malvolguts senyors,

Són un club de 2.401 privilegiats (734 dones), que saben anglès com tanta gent, només tenen un títol de grau mitjà, però els han permès endogàmicament d’ensinistrar-se entre 9 i 18 mesos (inversió sense beques, entorn d’uns 30.000 euros), han aprovat uns psicotècnics i han pogut passar a formar part d’un exclusiu gremi de favorits sense escrúpols, que segons Aena cobren 340.000 euros l’any i podrien arribar a fer-ne 900.000 amb pagues extres. (Ja ho sabem que els sous varien en funció de la categoria de l’aeroport; però el que menys cobra de vostès arriba als 200.000 euros i els pot doblar amb hores extres. ) Tot això i que només treballen 1670 hores l’any (menys de 33 hores a la setmana, que dividit per 7 fan menys de 4,6 h/dia) ja ho han dit els diaris. El que no han dit és que dins aquest compte d’hores, i contra tots els treballadors i funcionaris d’Espanya, vostès hi volen seguir comptabilitzant les llicències, els permisos sindicals (osca, l’USCA!), les absències, les baixes laborals i les imaginàries (hores en què han d’estar localitzables). El que no han dit és que, si ens posem al Prat, per exemple, fan torns de 7 hores, en les quals s’hi han integrat uns períodes de descans del 25% , és a dir, poc més de 5 horetes (a la nit, 33% perquè el torn és de 10 h), ni que de cada 6 dies “treballats” tenen dret a 24 hores de festa, ni que cada mes han d’haver fet, com a mínim, 6 dies de descans.

I es queixen d’estrès, pobrets! Els miners, sí , que s’estressen. I els cirurgians en els quiròfans... I els estibadors del port... I les infermeres als hospitals (i sempre amb aquell somriure!)... I els periodistes... I els mestres davant de 40 galifardeus que no volen estudiar.... I els treballadors de qualsevol oficina... I els obrers en qualsevol planta de muntatge... I... Segueixo? Cap d’ells no disposa d’àrees de descans ni guanya el sou de vostès. I vostès es permeten, sense cap escrúpol i només per defensar els seus privilegis, no sols engegar en orris un pont a la classe treballadora del país, sinó que el país perdi aquests dies 250 milions d’euros (primeres estimacions pel cap baix).

Estic fart d’haver-me trobat massa sovint amb vagues salvatges de les seves, dites “encobertes”. Avui fa un any, a les Canàries, n’estaven fent una que va retardar l’avió Sevilla-Barcelona quatre o cinc hores. Vostès, és clar, es passen per l’entrecuix els compromisos que servidor pogués tenir a Barcelona, en horari que hi havia de ser. I es passen per allà mateix que m’hagin engegat en orris aquest pont, on havia previst de volar a Granada la matinada del passat dissabte. Quan ara els sento declarar que han tornat a la feina perquè mai no haurien pensat que el govern declarés l’estat d’alerta (s’hi jugaven 8 anys de presó i confiscació de béns, oi?), encara que s’escudin en la mai prou preada vida dels passatgers de les naus que “descontrolen”, ja han demostrat la mena de persones que són i l’altura moral que tenen. Però em permetran que recordi que l’any 1981, l’administració Reagan va substituir els controladors civils pels militars i n’acomiadà 11.000 de 13.000 que n’hi havia als EUA, amb prohibició de recontractació de per vida.

Desitjo de tot cor que ni magistratura ni govern s’abaixin els pantalons, ara que la situació s’ha reconduït, i els faci pagar car el seu abús de poder contra el poble (tirania) i la seva rebel·lió contra l’autoritat establerta (sedició). No pas amb presó, no. Retornant, per exemple, descomptant-los dels seus exorbitants salaris, les pèrdues que han ocasionat. Només perquè en vagin prenent nota d’altres gremis de privilegiats... com ara el dels pilots.

De res. El seu hostatge en aquest pont. (7-XII-2010)

Ara resulta que el centre gravitatori català és important per a l’equilibri d’Espanya , si llegim la premsa madrilenya, malgrat encara no fa uns mesos ens retallaven l’Estatut i ens manaven que ens encaixéssim per força a una Espanya que ens ve estreta. Però la rotunda victòria de CiU, el daltabaix del PSC-PSOE (les enquestes pitjors li donaven 29 diputats i sols n’ha fet 28!) i l’entrada de SI amb quatre diputats al nostre Parlament (malgrat seguir amb llistes tancades, una llei electoral restrictiva i uns blocs de propaganda preelectoral minutats com enlloc d’Europa) aclareix el panorama. Per exemple, no es pot declarar per TVE, com va fer Corbacho, que no cal extrapolar resultats sinó analitzar-los sols en clau catalana. I la prova és que Montilla, dignament, ja va anunciar que no es presentaria ni per a primer Secretari del PSC-PSOE en el proper congrés del partit. I és que, a la seu de Nicaragua, alguns baronets ja parlaven diumenge a la nit i ahir de celebrar-lo, el congrés, abans de les eleccions municipals del proper maig (i no després, com està programat) i, a partir d’avui, poden anar passant per Ferraz els presidents autonòmics socialistes i demanar-li a ZP que, si no vol donar amb safata el govern al PP, avanci eleccions generals i abans anunciï que ell no s’hi presentarà. Desbarbat Montilla, ja hi ha qui posa les barbes en remull, al PSOE, és clar. (Algú serà capaç de dir que la seva fidelitat al PSOE dient en campanya que no pensava trencar amb Espanya, en comptes de mantenir-se en l’ambigüetat, no li ha sortit gens bé?) ZP va deixar sol el President català a l’hora de defensar l’Estatut i fer canviar un TC il·legítim; ara haurà d’aprendre que qui sembra vents recull les tempestats de la derrota.

Tampoc pot declarar-se, com va fer Puigcercós a TV3 (se n’ha adonat que el segon tripartit va sobrar?), que en la passada legislatura els diputats independentistes eren els seus 21 d’ERC i ara sols seran 14 (els seus 10 i els 4 d’SI), quan ell deu saber alguna cosa del senyor Carretero (que no es menja cap rosca) i de la divisió d’aquesta mena de vot. Altrament, CiU prou haurà de saber calcular a la perfecció d’on li han vingut vots nous, quins transvasament de votants ha obtingut i amb quines forces li caldrà anar de bracet si vol obtenir el concert econòmic, del qual va fer bandera en la campanya electoral, i que ZP negava que pogués obtenir de cap de les maneres divendres passat mateix a RAC1. A veure si passem de nou del “¡Pujol, enano, habla castellano!”, al “¡Pujol, guaperas, habla como quieras!”.

A l’Artur Mas, a Madrid, se l’espera amb candeletes i li caldrà saber ensenyar les ungles, quan arribi el moment, perquè ja l’han enganyat massa vegades. Gestionar la seva victòria voldrà dir entendre’s amb la quarta columna del propi domicili (que són 21 diputats, sumant PP i C’s). Ara, però, abans li caldrà saber endreçar les andròmines de casa nostra, passar comptes i auditories, triar gent de futur i no de passat (i hi ha molta gent del passat a CiU!) per fer un bon govern. I treballar contra la crisi econòmica, que és financera i global. I mirar que els resultats de diumenge no es perdin en les pròximes municipals. I pensar en l’horitzó 2014. Tot un repte. (30-XI-2010)

Escric durant la jornada de reflexió, vigília de la jornada d’eleccions. En d’altres pàgines d’aquest diari trobaran resultats i valoracions electorals, hi hagi hagut sorpreses o no. El nou govern que surti d’aquestes urnes te feina retardada si vol posar Catalunya enllà de la ratlla de la crisi i al lloc que li pertoca. I ho vull desgranar en un decàleg:

1) El govern que surti no haurà de tenir por de parlar amb Madrid del que sigui. De concert econòmic o de referèndums per a la independència sempre i quan prepari i aboni el terreny a Europa, una assignatura força pendent. Europa, primer pas per al futur. Brusel·les pot resultar més propera que Madrid, si des de Madrid no es vol aprendre que el tracte injust genera desafecció. El Cercle d’Economia, una de les entitats més influents de Barcelona, admetia el passat octubre, que Catalunya patia una situació de greuge; a Madrid, però, no ho veuen per enlloc. I què tal si preparéssim un nou Memorial de greuges, no pas dirigit a la monarquia,com els d’abans, sinó a la resta d’Espanya?

2) L’esmentat Cercle d’Economia adduïa que, arran de la sentència del TC, alguna cosa s’havia trencat entre Catalunya i Espanya; en paraules seves, del tot inèdites, l’Estat de les autonomies mostrava “clares limitacions per encaixar les aspiracions d’algunes de les seves comunitats autònomes” com es constatava en el cas de Catalunya. Per tant, demanava no sacralitzar la Constitució tot insinuant un nou pacte constitucional capaç de restablir la confiança amb Espanya. El Cercle no feia cap viratge sobiranista, no en enganyéssim; el Cercle vol l’entesa Catalunya- Espanya, però sap que, si Espanya no entén aquesta desafecció, les coses poden anar de mal borràs. Suposant que aquesta confiança es pugui refer, potser ja toca, doncs, al nou govern, parlar de la reforma constitucional i d’una nova llei electoral. Una nova llei més democràtica, amb llistes més obertes i sense que els percentatges blindin de soca-rel els partits majoritaris contra la possible representació parlamentària de les minories.

3) Davant la crisi galopant el primer problema a encarar i endegar ha de ser el de l’atur, darrera del qual hi ha molt sofriment humà. El nou govern haurà de prendre decisions impopulars per reconduir les finances públiques, per millorar la competitivitat, per estimular nous emprenedors. Sobretot, haurà de fer entendre que l’Estat del benestar s’ha de defensar amb compromís i realisme, fugint de la cultura del subsidi i de la despesa supèrflua (inclosos directors generals, conselleries i assessors), si no volem més discursos com els del governador del Banc d’Espanya (les autonomies resultarien un perill per a la consolidació els comptes públics).

4) Això vol dir comptes clars amb el govern tripartit anterior (una auditoria pública) i amb el govern central. Si es números de la Cambra de Comerç de Barcelona del passat 6-X són certs, resulten aquets punts: a) segons els Pressupostos de l’Estat per al 2011 Espanya no sols no compleix l’Estatut (havia d’invertir 3.134 milions i sols n’ha pressupostat 2.742) sinó que deu a Catalunya 1.925 milions d’euros, suma de liquidacions no invertides des de l’any 2007 (i això és una tragèdia indignant!); b) descomptant infraestructures,el percentatge d’inversió a Catalunya cau dramàticament al 4,4%;(l’esforç inversor del sector públic ha baixat del 3% del PIB del 2009 a l’1,9% al 2011); c) la reducció del dèficit públic no es basa en la disminució del despesa corrent sinó en la pujada d’impostos (1,8 punts). Caldria inventar un observatori econòmic des del qual cada setmana s’oferís als mitjans el deute de l’Estat envers Catalunya. I crear, ho vulguin o no a la metròpoli, una Agència tributària nostra, on els catalans paguéssim els nostres impostos. (Un “Tancament de caixes” sense deixar de pagar.)

5) El propòsit d’estalvi ha de comportar un canvi radical del model energètic. Això suposa: a) cercar l’eficiència dels combustibles des de la generació fins a l’ús final (no pot ser que una central tèrmica generi el 30% del que gasta i una de cicle combinat el 50%; no pot ser que encara es depengui dels obsolets urani, petroli, carbó o el gas natural de Líbia i Argèlia; no pot ser que no hi hagi hagut un pla familiar per canviar totes les bombetes incandescents!); b) accelerar el desplegament de les energies renovables (les plaques solars haurien de dominar els terrats de Barcelona,primer per produir aigua calenta i, després,electricitat); c) canviar l’estructura de xarxa que es bastí a inicis del segle XX(cap sector industrial resistiria aquesta comparació!) i que, per no canviar, no ha canviat ni els comptadors actuals (que consumeixen una barbaritat!) pels electrònics; car caminar vers una xarxa intel·ligent en què l’usuari que consumeix pugui també ser generador (i venedor) d’energia. Si se sap fer, el cotxe elèctric pot jugar a favor d’aquest canvi, però caldrà molt coratge polític per expropiar les xarxes de distribució a les empreses que només fan el seu negoci elèctric (amb autopistes com les de MAT) i caminar vers empreses elèctriques cooperatives o municipals superant monopolis contraris a les renovables (o que se’n serveixen per rentar-se la cara).

6) La llengua és un dels nostres trets identitaris que, per desgràcia, es va perdent. Com acollir lingüísticament la immigració? Com assolir que no passi com en els instituts de bona part de Catalunya, on els alumnes fan classes en català i al pati parlen castellà? La nostra cultura s’hauria d’expressar en català arreu i només aquesta hauria de ser subsidiada. Caldria pugnar contra la diglòssia que sofrim i exigir el bilingüisme des de tots els aspectes i angles. I això vol dir tot: cinema i audiovisuals. Les majors nord-americanes s’hi posen d’esquena? Fem pagar un cànon. No ens distribuiran pel·lícules? Girem la vista cap a Europa i cap a Àsia. El mercat hollywoodià no serà cap gran pèrdua; fins i tot pot esdevenir un guany. Exigir el bilingüisme vol dir que tots els canals que emeten imatges de TV a Catalunya (A3,T5, etc.) han de tenir un determinat minutatge en català. I si la llei no ho permet, cal canviar la llei!

7) La justícia ha de ser eficient, ràpida, manifesta i pròxima. Caldrà pugnar pel Consell de Justícia de Catalunya. I vetllar per una política sense corrupteles (ja no dic corrupcions) i per una societat laica i plural, on cap tradició religiosa tingui privilegis.

8) L’Estat del benestar recolza en pensions, sanitat i educació. Es podrien assegurar les pensions catalanes per un determinat nombre d’anys? Quant a sanitat, cal escoltar els professionals de la salut i seguir invertint! Pel que fa a l’educació infantil i mitjana, deixin-se de currículums, d’ordinadors i de pissarres virtuals... “Un bon mestre es fa sota un pi”, deia A. Galí. Comencem confiant. Retornem a l’excel·lència a partir de l’exigència i l’esforç. Deixem els informes PISA i semblants, que no ens facin por els resultats, perquè portem anys de benes als ulls i de retard; de fracàs escolar, n’hi haurà d’haver per força durant un temps, perquè hi ha batxillers que no saben llegir. Revisem això de l’escolarització “obligatòria” i preparem sortides professionals per als alumnes que no haurien ni d’haver començat el batxillerat. I pel que fa a la Universitat, sisplau, ajudin la recerca, però segueixin mil·limetradament Bolònia, perquè, sense millores, podria resultar... una nova aixecada de camisa.

Em queden dos punts i l’espai s’exhaureix: 9)Transport, turisme, comerç: els prenguin com petites i mitjanes empreses que greixen el teixit social del país: cal mimar-les; 10) Intangibles i imponderables: aquests són els gripaus de cada desdejuni; aprenguin a conviure-hi (van inclosos en el seu sou), però que no els facin canviar decisions. (29-XI-2010)