Lluís Busquets i Grabulosa

El senyor Artur Mas va declarar que si CiU guanya les eleccions ell no farà cap referèndum d’independència. (Tampoc si li demana la voluntat popular amb totes les signatures que calguin i la mesa del Parlament admeti a tràmit aquesta voluntat com va fer el passat 8-VI?). Deia que trobava immadura una bona part del país i no es tractava de portar el transatlàntic de Catalunya cap a les roques perquè embarranqui sinó de dur-lo a mar obert perquè navegui a lloure. La metàfora (enllà de l’interès per no perdre determinats vots i, ara com ara, l’independentisme encara resta en comptes de sumar) és bonica i transparent. Servidor ha escrit aquí mateix que, a Catalunya, no hauríem de voler fer cap referèndum fins que els bascos l’haguessin fet.

Però les circumstàncies canvien i el doble conflicte que té el camí cap a la independència de Catalunya, l’intern (entre nosaltres) i l’extern (amb Espanya) pren matisos nous. Començant perquè Espanya no s’ha cregut mai que fóssim cap transatlàntic i ens ha tractat com una zodíac d’estiueig (ara feu l’Estatut, ara porteu-loa les Cortes, ara uns l’eixalem per aquí, ara us el retallem per allà, ara us queda un Estatutet, ara voteu-lo, ara encara no ens acaba d’agradar prou i us el posem sota l’espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional). Però les coses estan canviant acceleradament. Si continuem pensant en zodíacs, el projecte es pot embarrancar perfectament i convertir-se en una simple manera de cridar l’atenció de la gent de la costa. Però Catalunya no és cap zodíac. I si hem de parlar veritablement d’un transatlàntic... reflexionem-hi seriosament començant a convidar Europa a ballar la sardana que ens tocaran en comptes de mirar Ebre en avall.

Justament ara la impressió dels opinadors és que el conflicte intern es va guanyant a poc a poc i ja hi ha algunes enquestes que parlen d’empat tècnic entre independentistes i unionistes. Les onades de les consultes sobiranistes han seguit un camí del tot satisfactori. Ningú no podia preveure després del 13-IX-09 d’Arenys de Munt que, amb només voluntariat (i ara saben el que això significa els qui preparen la consulta de Barcelona per al 10-IV-2011), sense publicitat de cap mena ni la més mínima propaganda, i amb els socialistes ronsejant, els resultats fossin els que ara ja tenim al pot: 27,46% de participació el 13-XII, 21,55 el 28-II i 17,4% el 25-IV, en la consulta al cinturó de Barcelona. Els comparin, per exemple, amb el 12% de participació a la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, on s’abocaren més de 3 milions d’euros públics i la cobertura informativa fou abassegadora. Però no els comparin, sisplau, amb els del referèndum de l’Estatut del 2006 (49,41%, major que en moltes eleccions europees), perquè aleshores dos partits demanaven el “no” per raons diferents: PP i ERC. Una cosa é ben certa: mai com avui, en els darrers 50 anys, s’havia parlat d’independència d’una manera tan desinhibida.

L’estat actual de la qüestió porta a l’eufòria de tots aquells que ja troben superat per infructuós l’Estat autonòmic, i no es resignen a l’actual situació (que PP i PSC voldrien perpetuar), perquè albiren un futur més ambiciós per a Catalunya. Tot això del “dret a decidir”, la “sobirania imperfecta”, el “dret a l’autodeterminació” (fins i tot el “dret a la independència”) són subterfugis —“collonades”, diria Pla— que amaguen un deure: l’exercici d’una voluntat madura que s’ha de fer càrrec de determinades obligacions en comptes d’esperar-les d’uns hipotètics “enemics” que no volen renunciar a dur-les al seu albir de cap de les maneres. En definitiva, el dret a independitzar-se, no és un dret: és un deure. I no es demana: es pren. No hi ha cap jove que, arribat a una certa edat, hagi de demanar als pares si li permeten fer una vida autònoma.

Però aquest justament és el cavall de batalla: el conflicte extern. Per guanyar-lo cal aprofitar els moments de la feblesa castellana més centrípeta. Quan la transició, hi va haver un moment de feblesa: el milió de persones al carrer l’11-S a Barcelona i alguns fets a Euskadi van fer veure als unionistes castellans que havien de comptar amb la perifèria si volien continuar remenant l’olla. Calien els pactes de Toledo, un estat multipartidista (amb Hont de sedàs), arribar a Maastrich i donar prestigi a les institucions. Tarradellas va anar a Madrid amb un gol a Suárez. “Ja sóc aquí”. I va passar la Constitució i els Estatuts de primera onada (el nostre, ja sense concert econòmic), malgrat el cafè per a tots. Però, quan els unionistes centralistes van tornar a sentir-se forts, vam tenir el 23F i la LOHAPA. I els socialistes van demostrar que això del federalisme, era per posar-ho a la seva organització interna i prou. L’Espanya plural (políticament, cultural i lingüística...), per a ells, era tan inexistent com per als successors del senyor Fraga. Amb la bonança econòmica dels dies d’Aznar i els primers temps de Rodríguez Zapatero (el PIB creixia per damunt del 5% i superàvem Itàlia), Aznar anava de bracet amb Bush i ZP s’omplia la boca amb l’Aliança de les Civilitzacions. Les nacions perifèriques es podien bandejar impunement.

Però ja han passat les vaques grasses. ZP ha acabat amb més pena que glòria la seva presidència a la UE i, amb la retallada de pressupostos, Espanya es torna a sentir feble, deprimida, capolada i perduda. Si el catalanisme ho aprofita com ha fet d’altres vegades (durant la Renaixença, després del 98, durant els anys 30 que seguiren el crack del 29), l’Espanya soberga i egoista tornarà a posar els ulls en la taula de salvació catalana. Ens ho oferiran tot abans del naufragi i la catàstrofe: Estatut sense retalls, sobirania compartida i concert econòmic, si cal. Però, aleshores, sense complexos, caldrà saber dir que ja hem fet prou experiments i ha arribat l’hora de dir prou. Seràl’hora de l’“Adeú, Espanya!”. Si pretenem col·laborar o regenerar l’Estat, tornarem a caure en la mateixa trampa de sempre.

I aleshores començarà el més tràgic dels viacrucis: serem responsables de manca de col·laboració, d’atemptar contra la sagrada i reconsagrada unitat, d’aprofundir la crisi, del trencament i de tots els mals d’Espanya. Serem els únics culpables. Enfonsada en ella mateixa, reaccionarà així, Espanya: amb bilis, amb catalanofòbia, amb fúria... Les seves essències metafísiques li faran viure el drama identitari de no ser res sense Catalunya i Euskadi. Com imaginar-se en un mapa hipotètic? No ens portaran els tancs, com en el segle passat, no pas per manca de voluntat, sinó perquè el marc europeu ho impedirà.

Pensin-ho bé. La nostra independència només la sabran llegir com un atac de destrucció. Cap simpatia. Es posaran ferotges, carpetovetònics. El seu ésser nacional contra el nostre. La seva manera de projectar-se al món contra una altra manera diferent i possible com seria la nostra. Qui té les de guanyar? No som cap zodíac: som un transatlàntic. I és cert: si embarranquem, no només serem la riota d’Espanya sinó d’Europa. I durant una bona pila d’anys, convertits en zodíac d’estiueig... ja no ens ajudarà ningú. Encara que nosaltres no ho desitgem, la nostra independència es plantejarà contra la seva.

Aquesta partida és per guanyar-la o no començar-la encara. La prudència ens pot condemnar per complicitat, però l’estratègia més enllà de la tàctica no sempre vol dir resignació. (6-IX-2010)

Diuen que l’any passat va ser el pitjor any en mig segle per a l’economia espanyola, que va perdre el 3,6% del seu PIB. Però no va ser igual de dolent per a tots. Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb el 16% de caiguda que van sofrir les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78% del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).

El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client de material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana Botswana ens ha comprat avions de transport , Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros).

Quins destins no han estat autoritzats, doncs? Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte; cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ (nuclear, bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica. I res més. Business is business.

Davant de dades com aquestes, tan escasses als mitjans (les televisions mai no en parlen!) un primer comentari malèvol que salta a la vista és que Espanya ha progressat molt en això del material de la mort. Tanmateix, alguns ciutadans que es creien amb una certa consciència política i una certa mentalitat progressista s’escandalitzen que un govern que es diu d’esquerres faci aquesta política armamentística. Però l’escàndol és de pusil·lànimes. Tothom fa igual o pitjor. La hipocresia política europea no té mesura. Si entre finals de primavera i inicis d’estiu haguessin visitat, a París, l’Eurosatory, la fira d’armament terrestre més gran del món, haurien quedat tan garratibats com convençuts del que dic. Executius amb corbata i maleteta negra es passegen enmig de blindats com si es tractés d’un saló nàutic, proven metralletes com si fos un nou aparell de cuina, engeguen robots com si fossin aparells de gimnàstica i pugen als tancs com si provessin un nou model de cotxe. A l’entrada han de veure la fotografia que els mostren uns pacifistes quàquers (una bomba damunt d’una mare i una nena) i cartells com ara “La guerra és un negoci”, però hi ha algun malànima que alça el dit polze en senyal de victòria. (Per la bomba o pel cartell?)

Ah! Per cert: cap empresa fabrica estris de la mort ni armament. Cal alambinar la hipocresia. Els 135.000 metres quadrats serveixen per exposar material de “defensa”, de “seguretat”, de “protecció”. Es recerquen solucions finals: Food Solutions, Metalic Solutions, Strike Solutions, Textile Solutions... Solucions per a tot menys per a la mort. Més i tot: s’ha posat de moda l’ecoeficiència i el material ecològic com l’estand Nammo (Noruega) que mostra “munició no tòxica”. N’hi ha d’altra “no contaminant”. Quan alguna empresa com la Raytheon (EUA) assegura que els seus projectils són “letals” gairebé fa el ridícul. Smith and Wesson (EUA) exposa manilles de color rosa; Condor (Brasil) ofereix granades d’efecte moral (no mortal); Explorer (Itàlia) empra taurons per enemics contra les seves maletes blindades; Holger (EUA) dóna clauers en forma de míssil; Drytech (Noruega) ofereix un pica-pica de pasta bolonyesa envasada al buit. A l’estand del’MBDA Misile Systems (Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia) regalen xupa-xups.

Em deixo moltes empreses al tinter: de la Weisensee (Alemanya) a la coreana Poongsan (la mostra de bales la fan en aparadors de cristall) passant per nord-americana Lockheed Martin, l’eslògan de la qual és “Mai no oblidem per a qui treballem). I el pitjor del cas que tots, vulguem o no, col·laborem una mica en aquest negoci. Hi ha pavellons de la Renault, de Mercedes, de Saab... per parlar de marques de cotxes. I molts altres d’aviació com la Boeing (“Un boeing, al cap i a la fi, és un míssil amb seients”, deixa anar algú) i la EADS o consorci entre Alemanya i França per construir l’Airbus.

Al pavelló israelià l’estrella és el tanc Merkava MK4 —xou audiovisual inclòs— que ha sortit per tercera vegada a l’estranger; les altres dues van succeir quan s’empraren per a les incursions al Líban i a Gaza.

Algú li diu a una noia quàquera dels pacifistes de l’entrada que perden el temps, que les armes serveixen per guanyar guerres i que són la resposta que el món necessita.
—Resposta a quina pregunta? —fa.

—A la pregunta del terror, a la pregunta del qui no vol parlar.

—Si les armes són la resposta, o no hem escoltat bé la pregunta o ens en cal una de nova.

Clip-Lok SimPak (amb sucursal ibèrica) ho empaqueta tot, té caixes per a tot, menys...caixes de morts. (23-VIII-2010)

(Pitjor que ahir però millor que demà)

Acabat el curs i en ple estiu, com cada any, toca parlar de fracàs escolar, òbviament. L’educació a Catalunya va rebre dues sonores plantofades el mes de juny passat. Les proves d’avaluació de 4t de primària (10 anys) promogudes pel Ministeri d’Educació i donades a conèixer el passat 15-VI van avançar els mals resultats obtinguts en l’enquesta promoguda per la Conselleria pertinent de la Generalitat feta als alumnes de 6è de primària i donades a conèixer per algun diari el dia 13-VI.

En l’avaluació ministerial hi han participat 28.700 alumnes i els resultats catalans han estat pitjor del que s’esperava, sobretot per l’escàs nombre d’estudiants presents en els trams alts de la puntuació. Qui ho deia, que la Reforma educativa no havia estat un èxit? Es tractava d’anivellar per baix i s’ha aconseguit del tot! Ja no tenim alumnes en els trams d’excel·lència! Mentre Astúries presentava un 15% d’alumnes brillants en competències científiques, a Catalunya no arribaven al 3,3%! Segons aquesta Avaluació General de Diagnòstic per a les competències de llengua, matemàtiques i ciències socials del Ministeri en una escala en què la mitjana fos 500 punts, Catalunya n’obtindria 503 en socials (la millor puntuació se l’endu la Rioja amb 536), 502 en llengua (millor puntuació, Astúries amb 534), 500 en matemàtiques (de nou la millor puntuació per a la Rioja amb 541) i punxaria clarament en naturals (481 punts mentre la Rioja n’obté 543). Malgrat la despesa educativa per alumne d’ensenyament no universitari a Catalunya hagués estat l’any 2007 de 6.411 Є (una mica per sobre de la mitjana que fou de 6.207 Є; a Espanya qui més gasta és Astúries, amb 9.835Є), queda despenjada d’altres comunitats en relació als resultats que s’han obtingut. Ens passen la mà per la cara els alumnes d’Astúries, Castella i Lleó, La Rioja, Cantàbria, Navarra, Aragó i fins i tot Madrid.

Quan s’han volgut trobar justificacions a aquests resultats —dèficit de recursos, alta població escolar, immigració diferent—, Enrique Roca, un dels responsables de l’informe, assegurà que la presència d’alumnat estranger a l’aula no llasta gaire els resultats dels estudiants nascuts a la península i n’oferí dades. Total? Que la sensació que Catalunya en el terreny de l’educació es mou en un terreny més que gris augmenta. Ferran Ferrer, catedràtic de la UAB, afegia que el més preocupant era que “els dèficits que ofereix la fotografia dels estudiants catalans de primària són molt semblants als detectats en els de secundària en els informes PISA”.

Qualsevol professional de l’ensenyament sap que un mal aprenentatge o dèficits en la lectura i l’escriptura comporta un fracàs escolar posterior. Quan es van deixar passar cursos a alumnes que aprovaven no per mèrits sinó “per claustre”; quan les actituds s’anivellaren amb els continguts procedimentals o conceptuals; quan es van reduir les quatre hores de llengua a dues i es va treure (a la pràctica) la literatura de l’aula, alguns professors van posar el crit al cel; el gran ordinador cerebral dels nostres estudiants se n’anava en orris. Però ningú no els va fer cas. Ara en paguem les conseqüències. I perquè el desastre no es vegi tan evident es fan les Proves d’accés a la universitat (la selectivitat) més fàcils. Per això els resultats no semblen dolents. Si ara poséssim les proves que es formulaven fa una quinzena d’anys els resultats serien molt pitjors dels actuals. Qui gosa fer la prova?

Tot això ho ha confirmat de ple l’enquesta del propi departament d’Educació català en l’avaluació dels alumnes de 6è de primària, per segon any consecutiu, on ha quedat palès que un terç dels alumnes catalans passa a l’ESO sense saber llegir ni escriure correctament. El 25% tampoc no té els coneixements matemàtics suficients i un 33 % suspèn l’anglès. (Exactament: el 28,4% no ha assolit el nivell de català, el 29,8% no ha assolit el de castellà, el 23,4% no ha assolit el de matemàtiques i el 35,5 no ha assolit el d’anglès) I no farem sang dient que l’escola pública queda força pitjor en resultats que l’escola privada i la concertada. Així i tot passaran a l’Ensenyament Secundari Obligatori. I, si no estan prou preparats, per què passen a l’ESO, es demanaran vostès. Les raons de les continuades reformes educatives són tan inescrutables —a banda de consells avaluadors i que les famílies han d’estar d’acord en la repetició de curs...— que ara no em veuria en cor d’explicar-les-hi.

Els tècnics pensaven que amb una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) del 2009 més o menys consensuada (no es van fer cas a moltes sol·licituds, com la de l’Associació de catedràtics que demanava un batxillerat de 3 anys) i amb noves oposicions per incorporar nou professorat als centres les coses s’arranjarien com per art de màgia. La crisi ha aturat les incorporacions i els tècnics s’han quedat amb un pam de nas. Aleshores els experts han adduït que aquesta grisor en els resultats catalans no es correspon al desenvolupament de la societat catalana i que, si totes les administracions reiteren el seu compromís amb l’educació i freturen per obtenir bons resultats, alguna cosa deu passar. I tant, que passa! No es volen afrontar les causes de fons de l’avaria detectada per aquests diagnòstics. La Reforma de la LOGSE dels anys 90 ha fracassat. Algú hauria de gosar dir-ho i enterrar-la d’una vegada i fer néixer alguna cosa nova enllà de la LOE del 2006 que encara bevia en l’anterior. La LEC és una simple eina...

Ens agradi o no, avui per avui, el nostre sistema escolar és pitjor que ahir, però segurament menys pitjor que demà. Volem arranjar alguna cosa? El primer que caldria fer és retornar la confiança a mestres i professors. Ensenyar no és cap tècnica; és un art relacional. L’administració voldria que els currículums fossin tan reprogramats que si un docent es posa malat un altre seguís amb el seu programa com si no hagués passat res. I no. Ha passat molt! S’ha trencat el fil invisible d’una relació única entre mestre i aprenent. El segon, tornar a la disciplina i als nivells. No tothom pot fer cent metres en deu segons. No tothom és digne d’estar en una aula “obligatòriament” (= amb tot pagat). No tothom pot fer batxillerat! El tercer, tornar a donar valor a l’esforç. El quart, estimular els docents i afrontar adequadament les famílies en comptes d’enganyar uns i altres amb nous sistemes virtuals, pe-de-ís (pissarres digitals interactives), llibres electrònics i tota la gansoneria que s’acosta. Els pobres editors catalans van de bòlit elaborant materials digitals de tota mena per no perdre quota de mercat i no s’adonen que les grans multinacionals s’estan fregant les mans i rient per sota el nas. Han assolit rentar el cap de tots els responsables i desactivar allò que deia Alexandre Galí: un bon mestre es fa sota un pi, si cal. No, ara ja necessitem ordinadors i materials digitalitzats segons tècnics i experts. Es tracta de despersonalitzar la subtil relació entre docent i educant i convertir-la en un negoci. Fa temps que hi ha molts cervells que malden per imposar un pay per knowlege. Preguin nota: demà serà pitjor. I més car. Tant de bo m’equivoqui. (9-VIII-2010)

Em sembla que l’any 1985, un dels meus primers articles en aquest rotatiu, portava com a títol un crit contra el Príncep d’Astúries i de Girona, simple ressò del que s’havia sentit pels carrers gironins l’11 de setembre en les manifestacions d’aquell any. No es volien Felips ni Borbons ni prínceps espanyols! El futur Felip VI ho tenia costa amunt per caure una mica mica bé a la societat gironina. ¿La Fundació Príncep de Girona (FPG) ha estat una operació de rentat i canvi d’imatge a favor de la futura monarquia? Segurament. De la vella corona de S. M. Juan Carlos I, entre Peñafiel, Vilallonga i tot el reguitzell de llibres del 23F, en tenim biografies suficients com per deixar d’engrescar-nos? No ho sé, però hi ha gent desenganyada de la monarquia. Dues coses són ben certes: una, els adlàters més íntims de S.M. han esdevingut cadàvers polítics; dues, el seu fosc i monumental enriquiment ha esdevingut un tema tabú per a la premsa, que ha fet de S.M. el Rei més aviat un personatge imitable, proper i planer (campechano). Si es volen acabar d’escandalitzar, llegeixin Juan Carlos I, el último borbón. Las mentiras de la monarquía española, del coronel a la reserva Amadeo Martínez Inglés (Barcelona: Styria de ediciones, 2007), i creguin-se’n el que vulguin. Hi ha qui troba en la Corona signes de caducitat? No ho sé. Segur, però, que si cal mantenir el règim monàrquic a la persona del Príncep, més que un lifting li calia una imatge diferent.

Dic tot això, perquè suposo que a ningú se li acudirà titllar-me de monàrquic. Aquí mateix he publicat una carta al Príncep després del seu trencament amb Eva Sannum (agost 2001) —li deia, entre altres oses, que no podia ser que parlés llengües estrangeres i no parlés les llengües dels pobles d’Espanya— i una altra al Cardenal Rouco parlant de la catequització de la Princesa (abril 2004) abans de les noces. Més, encara: entremig, quan amb el professor Bastons vam publicar Castilla i Catalunya frente a frente: Antología para un debate cultural (2003), amb una dedicatòria al Príncep referint-li unes paraules de Bosch Gimpere sobre la fecunda diversitat d’Espanya, i li vam enviar tot sol·licitant-li la construcció d’una Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüe, en no rebre’n ni l’habitual agraïment protocol·lari, vam donar per fet que l’Espanya que li demanàvem en el futur no coincidia amb la que ell deuria projectar.
Des d’aleshores, ha plogut molt i les coses han canviat força. Ho va demostrar el Fòrum Impulsa de la Fundació Príncep de Girona (FPG) celebrat el passat dia 1 a l’Auditori del Palau de Congressos (gairebé ple) en una sessió de treball que començava a les 10 del matí i acabà a quarts de nou del vespre, quan S. A. R. van atorgar els premis Impulsa de la FPG, després que la rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli oferís les conclusions com a cloenda de l’acte. Si aquesta participació suposava la participació del món de l’ensenyament gironí al Fòrum (s’havien celebrat tallers amb nens i adolescents durant la jornada), el fet que des de la inauguració de la sessió S.A. R. el Príncep parlés un català gairebé perfecte podia donar entenent que les retallades del TC a la nostra llengua —feia ben pocs dies que havíem sabut la decisió final de la Sentència del TC sobre l’Estatut—quedaven en pur nores i que ell es comprometia amb la societat catalana a partir de la nova imatge i del nou impuls que suposà la trobada.

Imagino —ho he llegit— que hi deu haver gent, a Girona, que tenen entravessada la FPG. Però, per al futur de Catalunya, és millor tenir el Príncep a prop o llunyà? Hi ha qui pensa que, de llunyà —de Girona i de les aspiracions catalanes—, ja ho ha estat massa temps, el Príncep. Si és cert que la FPG l’apropa més que mai a la realitat nacional catalana, els republicans recalcitrants potser hauran de començar a canviar d’ulleres per una simple qüestió d’estratègia.

A més a més, enllà del rerefons polític de tot plegat, cal parlar de la dinàmica, dels convidats i de les temàtiques del Fòrum. Quan hom s’adona que en el Patronat de la FPG hi ha Caixes, Bancs, multinacionals i empreses que, per dir-ho amb correcció les denominarem “no pas verdes precisament”, és a dir, entitats que treballen per reproduir les estructures socioeconòmiques que ens han dut al món injust d’avui (1/3 de privilegiats vivim explotant els altres 2/3) i a la crisi actual, no se sap quina mena de salt mortal ha sabut fer el comitè organitzador d’Impulsa per portar en el Fòrum gironí, enllà d’iniciatives joves i innovadores —J. M. López Urdiales (que projecta un globus estratosfèric), P. Garcia-Milà (cofundador als 17 anys d’EyeOS), J. Fernández-Han (inventor i creador als 15 anys de Versatile) o A. Maiques (cofundadora d’Starlab)—, veritables representants d’aquells profetes o visionaris que malden en el nostre planeta per millorar-lo de dalt a baix a partir d’aquell eslògan que els escau perfectament: “Un altre món és possible!”. I si un altre món és possible, vol dir que des d’ara, treballen per assolir un altre paradigma, ben diferent del de les societats i empreses que, tot reproduint l’antic, col·laboren ambla FPG per cercar-ne un de nou. I per això he parlat de salt mortal del comitè organitzador!

No sempre tenim un premi Nobel a Girona com Muhammad Yunus, fundador del Grameen Bank (que de Bangla Desh ha passat a tants d’altres llocs), basat en el concepte de microcrèdits, i que ara ja treballa amb pidolaires, distribució de micronutrients o aigua. No sempre es pot sentir el professor Pedro Nueno explicant que, si demana 3 milions d’euros a la Xina per a emprenedors (fundà una societat de capital risc per a alumnes del IESE) n’hi volen donar 100! O el professor coreà Ki-Seok Kim, creador de la xarxa d’educadors internacional QEFA (Quality Education For All). O Israel Ruiz, vicepresident financer del MIT, disposat a canviar el món invertint en recerca per generar encara més recursos propis. I altres personalitats d’aquest caire. L’argentina Inés Sanguinetti cerca la cohesió social de les perifèries de les grans ciutats sud-americanes a partir de l’art i fa l’escola de l’ésser vs l’escola del tenir. Zaryn Dentzel creà a Madrid el 2006 la xarxa social Tuenti. Bruce D. Walker està formant metges sud-africans... El matí s’acabà amb una taula rodona amb quatre participants , I. Andic (fundador de Mango), A. Christenson (presidenta de Käthe Kruse Puppen), C. Losada (director d’ESADE) i M. J. Prats (directora del Departament d’Iniciativa Emprenedora del IESE).

A la tarda, després de la xerrada de Mike Feinberg, cofundador d’un nou model d’Escola pública als EUA, els emprenedors més joves van poder explicar els orígens dels seus projectes, que ja hem esmentat. Pau Garcia-Milà es posà a la butxaca els assistents, perquè la seva empresa, que permet pujar i accedir a arxius i aplicacions des de qualsevol dispositiu connectat a Internet (IBM ha incorporat aquest sistema a la seva estratègia de Cloud Cmputing), va sorgir a Olesa, perquè ell i el seu amic... no haguessin de fer la pujada d’una casa a l’altra quan s’hi deixaven els arxius que volien treballar.

Afegeixin algunes interpretacions artístiques (Brodas, Jove Ballet de Catalunya...), alguns vídeos com el de la Masia-pedrera del Barça i una moderadora com Aina Clotet i tindran una primera trobada d’èxit que caldrà repetir. (26-VII-2010)