Lluís Busquets i Grabulosa

(Una lectura de Quadern d’Aram)

El fet que d’ençà de l’edició de 1997 ja n’hagin sortit dues més —la de les O.C. (2000) i la didàctica de la Col·lecció “Educació 62” (2008)—, a banda de les versions a l’italià, al francès i a l’armeni, i sigui lectura del batxillerat, Quadern d’Aram, la darrera novel·la de M. Àngels Anglada (1930-1999), torna a situar-se al pinacle de l’atenció literària. Aparentment simple, és densa i complexa, no pas fàcil d’esprémer. Anotem, d’entrada, que l’autora segueix palesant-hi els quatre pilars que conformen la seva obra: l’amor a la llengua, l’escriptura lírico-elegíaca (es definia com “una poeta que escrivia novel·les”), la memòria i el compromís. Aquí, aquests dos darrers s’hi donen la mà, perquè el text esdevé memòria i denúncia del calvari armeni (pel cap baix, 1.600.000 assassinats entre 1915 i 1916: un veritable genocidi encara que aleshores la paraula no existís!).

Si la història narrativa té com a protagonistes Marik i el seu fill Aram, la narració de la història inclou el pare i marit, Vahé, professor i poeta, assassinat pels turcs el 1915 als encontorns de Trebisonda (i construït, segons confessa l’autora, sobre la figura històrica del poeta Daniel Varujan). La dona (32 anys) i el seu fill Aram (11 anys) escapen de la massacre a causa d’un peregrinatge al monestir de Narek, a frec del llac Van, des d’on amb uns parents, amb suport rus, poden escapar de la persecució turca per Pèrsia fins a la Transcaucàsia russa. Van a parar a Jerevan (avui Erevan, capital del que resta d’Armènia), on són acollits a casa d’un metge, però des d’on s’exiliaran cap a Atenes i Marsella (França) el 1919, on podran refer la vida. En efecte, segons el dietari que comença Aram als 15 anys a Atenes en un Quadern —veritable actant de la novel·la com a material de treball de la narradora, perquè també hi escriurà Marik—, ell s’enrolarà com a bus amb els Kondos (pescadors d’esponges, corall i recuperadors de tresors en vaixells enfonsats) fins que, en saber com van assassinar Vahé a punyalades —cosa que el converteix en una “màscara d’odi” i li fa confessar a la mare que és capaç d’entrar a la FRA (Federació Revolucionària Armènia) per venjar-lo—, tindrà un accident de descompressió. Això no obstant sabem que acaba promès i casat amb Alèxia Kondos, entorn de 1925; també Marik, l’any 1923, als 40 anys, ha refet la vida esposant en segones núpcies el sacerdot armeni de la comunitat marsellesa. De fet l’acció de la història acaba abans de 1926, data de publicació del llibre de Josep Burtt: The people of Ararat (Londres:Hogarth Press, 1926), per al qual treballa Odisseas X, segons ens informa al cap VII de la novel·la, quan Odiseas X, col·lega de Vahé, va a Marsella a informar mare i fill sobre els detalls de la seva mort.

La narració, tanmateix, no acaba aquí: la narradora es demana per quines raons el Quadern —en el qual, a la part final, Aram sols hi grapava informacions dels diaris sobre les venjances armènies contra els responsables turcs de la massacre— hauria anat a parar als Kondos, arrelats a Cadaqués (un descendent dels quals l’hi hauria deixat per fotocopiar-lo) i, entre les seves càbales, no descarta que Aram o els seus descendents acabessin enrolats en la lluita armada de la FRA. De fet, a l’Epíleg, identifica els germans Aslanian que haurien combatut els nazis prop de París com a fills d’Aram... Pitjor: En un Epíleg provisional —publicat tant en l’edició del 2000 com la del 2008— el nét d’Aram hauria estat còmplice d’un atemptat a l’ambaixador turc a Roma, i es diria Max Kilndjian. Què significa aquest interès per fer acabar Aram o el seu llinatge dins la lluita armada armènia? (De fet, Aram ja ens informa en la novel·la de les execucions de Mehmet Talaat, Behaddin Txaquir, Djemal Azim, Ahmed Djemal i Ismail Enver, tots “jovers turcs” del partit “Unió i Progrés”, responsables de la massacre armènia i executats d’acord amb l’Operació Némesis durant els primers anys vint; tanmateix, atès que per a ell resta viu el doctor Nazim Fethi, la narradora no s’estalvia d’informar-nos que també va ser venjat —penjat— la tardor de 1926 en la Nota final, que forma part de la novel·la, i on ens ofereix bibliografia suficient sobre la causa armènia.) Anglada volia seduir el lector perquè, com va declarar, els homes som “massa oblidadissos, o considerava els justiciers armenis veritables executors de la justícia que no es va voler impartir a nivell internacional? El desig de l’autora sembla evident, encara que ens sorprengui: la revenja dels armenis envers els turcs trena part de la novel·la i no en podem prescindir a l’hora d’interpretar-la.

Cert, a la novel·la s’hi entrellacen esperit i matèria. Marik i Aram passen un calvari material, però troben també solidaritat arreu, des del punt de vista personal, comunitari (la fraternitat armènia!), social i internacional (com per exemple el NER: Near Est Relief, ‘Socors al Proper Orient’). Matèria i esperit. En el fons, les vides, per ferides que resultin materialment, poden refer-se si l’esperit no ha estat dallat; vet aquí el missatge positiu d’Anglada fent esposar els protagonistes vius de la tragèdia —l’amor sempre present!—, és a dir, fent-los començar una nova aventura, encara que de forma molt diferent (ella, des de la tendresa assossegada; el noi, des del desig i el desassossec). Per això, la religió hi és present, no sols en el consol espiritual i conservació de la flama de la nació armènia sinó per preservar-ne els signes d’identitat i mantenir les pròpies arrels en tots els aspectes: celebracions festives, cants, menjars, tradicions, cultura... En aquest sentit actua també la literatura, present a tot el llibre en els versos dels poetes que n’entrellacen les pàgines, i que són molts —alguns traduïts per l’autora al català—, exactament i per ordre de naixença, aquests: Grigor de Narek (944-1010), Nahabet Kučak (1500-1592), Daniel Varujan (1884-1915), Rubén Sevak (1885-1915), Ran Nazariantz (1886-1962), el contemporani Vahé Godel... Ells són els guardians i valedors de l’ànima armènia que persisteix en el temps malgrat les circumstàncies d’opressió sofertes. Però, n’hi ha prou amb l’esperit per contrarestar el mal i sobreposar-se com a poble a l’enemic que et vol aniquilar? Mantenir l’ànima, en una paraula, és suficient? Aquest és el fons mental de la novel·la i sembla que l’autora ens vulgui advertir del parany de la ingenuïtat fent-nos conscients de la insuficiència de la literatura. Quan corres perill d’anorreament per part d’un enemic potent, enllà de l’esperit, cal una altra mena d’intervencions. Vet aquí el significat de la novel·la: Malgrat la sofrença, els trastorns i el dolor causat per les injustes persecucions a què podem estar sotmesos, si salvem la vida, la majoria dels humans som capaços d’aguantar, d’adaptar-nos i de refer-la com sigui, però sense deixar de mantenir en el nostre horitzó la lluita sagrada —encara que hagi de ser violent, si està en joc la supervivència— a favor de la terra dels pares i la memòria viva d’aquells que no la van salvar, l’assassinat gratuït dels quals ja els enalteix per sempre.

Entenguem-nos. Que l’autora doni la possibilitat d’una sortida violent a un dels seus protagonistes o al seu llinatge (i negar-ho és no voler llegir la novel·la!) no vol pas dir que estigui a favor del terrorisme, sinó que desitja que els seus lectors entenguem que, enllà del fet que tota violència engendra violència (i, constatant les venjances queda del tot demostrat), també hem d’entendre que la literatura, per ella mateixa i per important que sigui, esdevé insuficient a l’hora de resoldre problemes supereestructurals com els polítics. I això ens ho palesa amb esborronadora sinceritat i lucidesa: els justiciers armenis (susceptibles de ser qualificats com a “terroristes”), sorgeixen precisament de la manca de justícia internacional. La zona de Van, ara i avui, és part de Turquia, perquè aquella part d’Armènia per la qual haurien mort Vahé i tants milers d’altres armenis... ha romàs anorreada; no debades l’autora ens diu a la cronologia final: “l’Armènia de Turquia va ser esborrada del mapa”. (28-VI-09)

Ara resulta que els funcionaris del FMI (Fons Monetari Internacional) desplaçats a Espanya exigeixen a les “Caixes d’estalvis d’importància sistèmica” (llegeixin la Caixa i Caja Madrid) que es “transformin en societats per accions”, i encara, que ho facin “de pressa”. Els senyors del FMI, que cada dia dubten entre l’austeritat per frenar el dèficit o mantenir estímuls fiscals per créixer, encara que donin alguns consells acceptables (reduir la presència de polítics a les Caixes i dotar-les de mecanismes capaços d’atraure capital estranger), haurien de ser més humils: no saben que toquen justament un dels voravius de la Caixa. Ens volen “anglosaxonificar” —les “building societies” del Regne Unit, des de finals dels 80 es van anar convertint en banques privades— com si la major Caixa dels EUA, Washington Mutual, en plena bombolla immobiliària, no hagués fet fallida el 2008 i estat venuda a JP Morgan Chase amb un cost a l’erari públic de 124.600 dòlars. Enllà de l’Americosaxolàndia existeix Europa, amb una Alemanya on funcionen territorialment, amb trifulgues, cinc-centes Caixes entorn dels onze bancs públics dels länder (i segurament s’agruparan en espais més amplis), per no parlar de la francesa Caisse Nationale des Caisses d’Épargne (quarta entitat financera!), o del cas de Noruega, on les Caixes emeten quotes participatives (i ningú pot tenir més del 10%), o del d’Àustria, on s’agrupen en fundacions que tenen un banc. Quan Standard & Poor’s manté alta la qualificació de la Caixa i Caja Madrid des del 2008, més aviat ha de fer por tocar res.

O és que el FMI va predir l’actual crisi i avisar de com sortir-nos-en? No. Més aviat va ser còmplice consentint, callant i donant ales als que ens han conduït a la penúria financera actual. El FMI sovint s’equivoca (demanin-ho als argentins o els brasilers, que van poder reflotar-se perquè no els van fer cas) i només toca a sometent, és a dir, a intervencions de l’Estat, en èpoques de crisi, quan veu augmentar el seu dèficit. I no deixa de ser vergonyós que ens vulguin dir com hem d’apagar el foc que també ells han ajudat a provocar.

L’economista Nouriel Roubini, professor de la Universitat de Nova York, sí que va ser un dels pocs que va preveure la crisi, com advertí a Davos i en un article al “Financial Times”, on adduïa que la caiguda d’Espanya seria un desastre per a la zona euro. Per evitar-la, segons ell, calia un pla de consolidació fiscal creïble, amb retallades dràstiques de la despesa pública en lloc de pujades d’impostos, per aconseguir una devaluació interna mitjançant baixades salarials i reformes estructurals generadores de competitivitat. Per què no se li va fer cas, al seu moment? Per què s’ha deixat que l’atur ultrapassi la barrera del 20% (a Catalunya es frega el 18%!) si mai no s’hi havia d’arribar? Ara, ens agradi o no, ja tenim aplicades les receptes de les retallades en la despesa pública i les baixades salarials (aquí combinades, diuen, amb pujades d’impostos). No crec que les mesures en la despesa pública siguin prou dràstiques, perquè el govern central no s’atreveix ni tan sols a suprimir els ministeris amb competències passades a les autonomies. Encara menys, a reelaborar la inversió faraònica del pla de l’AVE (1.800 km de línies en servei i 2.200 km en construcció), un model insostenible econòmicament, rebutjat per EUA o França, ja que els 50.000 milions gastats en projectes no tindran prou viatgers ni tan sols per pagar el manteniment de les línies, com denunciava l’“Avui” del passat 23-V, un tema que dóna per dedicar-hi un altre article. Tampoc no gosa reformar el mercat de treball, que és dual i ineficaç, ja que el 30% de treball és temporal, i genera col·lectius desprotegits, mentre el treball fix té una protecció excessiva (45 dies/any treballat en els acomiadaments improcedents és de les més altes de l’OCDE).

Mentrestant, en temps de vaques magres, Catalunya sempre ho paga. És igual que fem mans i mànigues per esforçar-nos a fer sobreviure una estructura productiva, que va fer els deures en temps de vaques grasses, i ara està conformada per petites i mitjanes empreses orientades a l’exportació. Ara aquestes demanen infraestructures i els ensenyen la tisora. Just quan la quota ferroviària de mercaderies ha caigut del 7% de l’any 2000 a l’actual 5%, just quan està provat que una via de passatgers i mercaderies que connectés l’eix ferroviari mediterrani (que acumula el 40% de les exportacions de l’Estat) seria rendible (ara Espanya té entorn d’un 3% de passatgers per km/any, quan Itàlia en té entorn d’un 8%, Alemanya entorn d’un 20% i França passa del 40%).

I la prova és que, més enllà de balances fiscals i pactes de finançament per a tots, Espanya deu a Catalunya, des del 2007, vora 1.000 milions € en infraestructures (976 per ser exactes) corresponents als diners no liquidats dels exercicis anteriors i que no s’han assignat a cap projecte per al 2010. El càlcul és senzill de fer. El 2007, sobre uns pressupostos generals de l’Estat de 21.335 milions € (18,85 per a Catalunya), pressupostà per al nostre territori 4.020 milions, n’invertí realment 3.208 i, per tant, queden pendents d’assignar, 501. El 2008, sobre 23.318 milions € (18,72% per a Catalunya), pressupostà inversions per 4.506, n’invertí 3.532; queden pendents, 548. El 2009, sobre 24.948 milions € (18,72%), se’n pressupostaren 4.670 més una partida addicional de 800 (5470 en total); se’n gastaren 4.809, de manera que quedaven -139 a favor de l’Estat. Sembla que aquest 2010, sobre 24.087 milions € del total de pressupostos (el 18,64% per a Catalunya), la inversió pressupostada és de 4.490 (més una partida especial de 358,3 que encara no se sap si es volatitzarà ), però dels 3.260 que Foment ha de retallar, en toquen entorn de 600 a Catalunya, de manera que en tindrem uns 110 de dèficit amb l’Estat. Total: 501+504-139+110= 976 milions €.

En altres paraules, Catalunya sempre paga els plats trencats en temps de crisi. Ens volen canviar la Caixa i ens estafen inversions en infraestructures. La disposició addicional 3ª de l’Estatut, vigent fins al 2013, s’havia dissenyat per pal·liar-ne el dèficit històric i amb la previsió que les inversions de l’Estat seguirien creixent com el període 2004-2008. Amb la reducció de despesa, Catalunya no sols pateix una pèrdua d’inversió neta, sinó que la inversió dels anys de vaques grasses sols haurà servit per finançar obres que duien un gran retard històric com la T1 aeroportuària o l’AVE. Just ara,quan calia pensar en el port, l’adaptació del corredor mediterrani o les rodalies, ens quedem un cop més amb un pam de nas. Aquesta jibarització de Catalunya i l’argentinització d’Espanya contribueix a obrir els ulls a molt ciutadans que van fent cada vegada més seu el viatge del catalanisme cap a la independència. (14-VI-2010)

Què considerem valor, cadascun de nosaltres? La idea de valor té un origen metafísic universal o depèn d’una determinada interpretació del món? Vist que la interpretació del món no és uniforme, un discurs que vulgui ser honest sobre els valors ha de ser per força polèmic. Tanmateix, l’home, com deia Nietzsche, no neix autònom. L’hominització —el camí d’esdevenir cada vegada més humans, fins i tot enllà de l’etapa actual— demana fidelitat a unes fixacions que són vàlides o valuoses en tant que funcionen com a categories per ordenar el món de la vida de cadascun de nosaltres i en cada moment determinat: els valors (valor prové de ‘valer’). Per a Aristòtil, fer-se cada vegada més humans esdevé una conquesta (ens revesteix d’una “segona natura”, diu ell).

Els valors, per bé que siguin canviants com a realitats susceptibles d’elecció preferencial, defineixen criteris de la conducta personal i comunitària. Encara que tradicionals institucions transmissores de valors —família, escola, comunitats de fe, món del treball remunerat— entrin en crisi, en sorgiran d’altres i en tenim exemples que caldria sedassejar: mitjans de comunicació, publicitat, indústries culturals i de lleure... també transmeten els seus valors.

Sortosament a Catalunya disposem de la Fundació Justícia i Pau, presidida per Arcadi Oliveres, i càtedres d’ètica com la que dirigeix Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull; es convoquen premis de civisme com el “Serra Moret” i, sobretot, comptem amb l’Observatori dels Valors —promogut per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE i per la Fundació Lluís Carulla—, des de la qual es publiquen cada any quatre informes, en una col·lecció de llibres que, des del 2007, ja n’ha ofert deu d’imprescindibles per a qualsevol empresa educadora, exactament aquests: 1) Joves i valors, 2) Identitat i diversitat, 3) Participació ciutadana, 4) Qualitat humana, 5) Valors i mitjans de comunicació, 6) Treball i valors, 7) Família i valors, 8) Exclusió social, 9) Empresa i valors, 10) Política i valors, i té en té dos més en preparació, Consum i valors i TIC i valors.

Tot plegat ens relliga una mica amb el Projecte d’Ètica Mundial promogut per Hans Küng (nascut el 1928), teòleg catòlic, perit col·laborador del Concili Vaticà II des de 1962 al costat de Joseph Ratzinger, el Papa actual, i, tanmateix, amb la llicència per ensenyar teologia catòlica retirada des de 1979. El proper 4 de setembre es compliran 17 anys de la Declaració per una Ètica Mundial subscrita al Gran Park de Chicago pel Parlament de les Religions del Món el 1993 davant de l’atzucac on es troba el nostre planeta. Des del 1995 la Fundació per a l’Ètica Mundial (Stiftung Weltethos) s’ha dedicat a prosseguir i ampliar, arreu del món, aquest procés de comunicació intercultural i interreligiós, a partir dels valors que les religions puguin tenir en comú i entorn de tres grans afirmacions: 1) No hi pot haver supervivència del nostre planeta sense una ètica mundial; 2) No hi haurà pau mundial sense una pau religiosa; 3) No hi ha possibilitat de pau religiosa sense diàleg entre les religions.

Des d’aleshores Hans Küng ha publicat Hacia una ética mundial. Declaración del Parlamento de Religiones del Mundo (Madrid: Trotta, 1994), Proyecto de una ética mundial (Ibidem, 1995), Una Ética Mundial para la Economía y la Política (Ibidem. 1999), ¿Por qué una ética mundial? Religión y ética en tiempos de globalización. Conversaciones con Jürgen Hören (Barcelona: Herder, 2002), Reivindicación de una ética mundial (Madrid: Trotta, 2002), Proyecto de una Ética Mundial. La dimensión espiritual de las religiones del mundo (Barcelona: Random House-Mondadori, 2004), Para un proyecto de ética mundial [amb Karl-Josef Kuschel , eds.], i Ciencia y Ética Mundial (Madrid: Trotta, 2006).

Tot això m’ha portat, amb una colla d’alumnes, a mirar d’esbrinar i definir els valors que podem necessitar aquest segle XXI. Ajudant-nos del magnífic llibre de Francesc Torralba, Cent valors per viure. La persona i la seva acció en el món (Lleida: Pagès editors, 20015), ens n’han sortit 180. És impossible exposar-los tots, però pot resultar il·lustrador fer-ne una breu selecció per ordre alfabètic: -ALTERITAT: Acceptar l’altre en totes les seves conseqüències, sigui un veí molest o un immigrant; i això vol dir reconèixer en l’altre un valor, donar per fet que els altres són importants en la pròpia vida, que la nostra vida fóra diferent sense ells. -CORPOREÏTAT: És la nostra carta de presentació en societat i instrument de comunicació dels nostres sentiments i emocions. Abans el cos estava reduït a la categoria de presó o receptacle de l’esperit (sarkofòbia); avui s’ha sobredimensionat, s’idolatra i obsessiona (sarkofília). No podem abandonar el cos al llarg de la nostra existència, però la veritable exterioritat corporal és fruit de la interioritat. -DECREIXEMENT:Valor incorporat al moviment ecologista per la pèrdua de significació del mot sostenibilitat, sobretot a partir del Petit tractat del decreixement serè (València: 3 i 4, 2009) de Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París. No pretén pas cap mena de “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes ni bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il·limitada. -ECODÚLIA: És l’ecoresponsabilitat que ens fa frenar els impulsos agressius i violents en la nostra relació amb la natura. (No tot allò que es possible —científicament, econòmicament, etc.— es pot dur a terme ni cal que s’industrialitzi ni es mercantilitzi.) -EPIQUEIA: Guardar l’esperit de la llei en aquelles coses en què no s’estén l’esperit de la llei i hom es conforma només amb la lletra de llei. -HOLISME: Consideració que certes realitats formen un tot que no es pot reduir a la simple suma de parts. En els hologrames (del grec hólos, ‘totalitat’), cada part de l’espai on hi ha una informació de la imatge hi és tota sencera. -IDEICA: Principi abstracte de la totalitat que ens fa present el conjunt com a suma de parts més les seves relacions i lloc on neixen les cosmovisions (sistemes filosòfics, teològics, econòmics, polítics, socials...), i els seus possibles models interpretatius de la realitat. -IMPERIÈNCIA: Experiència interior, intuïda directament abans de qualsevol racionalització, fruit del conjunt de processos, que estableixen el principi vital de la persona, tots ells susceptibles de crear un desori interior que cal mirar d’harmonitzar. Alguns autors li diuen psíquica. -NEGATIVITAT: Denominada com a condició de negatiu a manca d’un nom millor, és el valor de saber dir “no” en situacions extremes en què ens juguem part de la pròpia vida o la vida sencera. Fins i tot l’amor té límits i, de vegades, s’ha de saber dir que “no”. Ignasi de Loiola diu: “Tots els sacrificis, tot lliurament propi, tot amor és bo, excepte el que destrueix el subjecte que el porta a terme”. -RESILIÈNCIA: És el realisme de l’esperança, segons Bice, que permet reeixir socialment de manera acceptable després d’haver afrontat condicions tenses o l’adversitat amb riscos negatius. (En enginyeria és la capacitat d’un material per recobrar la seva forma original després d’haver estat deformat per una pressió.) (31-V-10)