Lluís Busquets i Grabulosa

A finals de l’any passat, a la seu de l’Editorial Vicens Vives, es va presentar el volum sisè de la col·lecció “Panorama crític de la literatura catalana” (PCLC) , coordinat pel professor Albert Rossich, de manera que tenim ja el IV (El segle XIX, coordinat per Enric Cassany) i aquest debatut i discutit VI, que porta per títol De la postguerra a l’actualitat, coordinat per Enric Bou. El proper març està previst que surti el V, també del mateix coordinador i que abraça la primera part del segle XX, Del modernisme a l’avantguarda. Els dos primers seran dedicats a l’Edat Mitjana (coordinats per Albert Hauf) i el tercer a l’Edat Moderna, coordinat per A. Rossich.

Una obra d’aquesta mena, que no és cap història de la literatura sinó que va molt més enllà, no hauria d’haver passat desapercebuda, perquè entre els objectius de PCLC hi ha els de presentar una visió actualitzada de la historiografia literària catalana i, al mateix temps, el d’oferir una antologia de la crítica que durant els darrers decennis s’ha acostat als diversos aspectes d’aquesta literatura. En mots simples, pretén posar a l’abast del lector un estat de la qüestió pel que fa a la bibliografia existent respecte a les obres més significatives i els autors i períodes del conjunt de la nostra literatura, de manera que actua com a guia essencial per aprofundir en l’estudi de les obres i dels corrents literaris de les diverses èpoques històriques.

Aquest projecte sense precedents té alguns referents importants com els llibres de Domènec Guansé (Abans d’ara, 1966), Maurici Serrahima (Dotze mestres, 1972) o els Breviaris de Montoliu, i punts de contacte explícits amb el cànon de 50 obres que establí Jordi Castellanos amb Guia de la literatura catalana contemporània (1973), per no parlar de la Historia y crítica de la literatura española, de F. Rico (1980-1994), nou volums que en generaren nou més de suplementaris. Rossich escriu que “aquesta col·lecció és la primera que estudia tota la literatura catalana com un continuum històric, abandonant enfocaments tendenciosos que superposaven a l’evolució de la literatura catalana uns esquemes inspirats no tant en la realitat de la literatura catalana sinó en allò que hauria hagut de ser”. En definitiva, s’edita sense complexos d’inferioritat. Això sol, és clar, ja és un trumfo. Ara bé, el problema és que per reduir la nostra història literària en set volums, també cal triar i seleccionar i ningú no es pot alliberar d’una determinada perspectiva cronològica, per no denominar-la tendència.

Per entendre’ns, per què en el primer apartat del VIè volum, dedicat a la literatura de la guerra civil i l’exili hi entren articles de C. Riba, J. Oliver, P. Calders, A. Manent i M. Campillo, i no de D. Guansé, C. A. Jordana o X. Benguerel, que en van ser cronistes fidels? I per què de Màrius Torres s’hi publica l’escrit de P. Gimferer, arxirepetit a totes les publicacions i cap estudi una mica més actualitzat? Val a dir que en aquest volum es dediquen capítols especials amb diversos articles a només onze autors (Espriu, Joan Oliver/Pere Quart, Rodoreda, Villalonga, Vinyoli, Calders, Brossa, G. Ferrater, Joan Fuster, V. Andrés Estellés, Blai Bonet) i ens podem demanar per què, per exemple, no incloure en la nòmina Bartra (només dos articles), Perucho, Sarsanedas, Pedrolo o Martí i Pol, Porcel, Comadira, Marçal i d’altres (tots ells amb un article, tanmateix). O per què l’exclusió de literats com ara Rosa Leveroni, Rosselló-Pòrcel Villangòmez (aquests dos mig inclosos dins Blai Bonet), Joan Teixidor —oblit greu, bé que se l’esmenti en els articles d’Espriu i Vinyoli— o Aurora Bertrana (ni esmentada en l’índex, potser perquè se l’inclourà en el volum d’abans de la guerra).

La tria i selecció d’articles ofereix, doncs, un cànon determinat i marca també una tendència. Els responsables, òbviament, s’han adonat de les dificultats de fer-la i s’han curat amb salut oferint una Introducció a cada capítol que permet abastar els noms bandejats en la tria d’articles. A Villangòmez, a Teixidor o a Palau Fabre no se’ls en dedica cap, posem per cas, però se’ls esmenta en llocs diversos; i això ho fa mestrívolament Enric Bou. I és una opció plausible; el problema és que no passi el que li succeí a Rico i, acabada aquesta publicació, se n’hagin de generar continuacions.

L’altra cosa és que el volum traspuï la vida literària del segle passat. Vull dir que encara que es dediquin capítols sencers a revulsions i debats, com servidor recorda els setanta llargs, amb les col·leccions del Mall, Quaderns Crema i Ausiàs March fent-se la guerra, no hi trobem pas cap article titulat, per exemple, “Cremomallomàquia”, com vaig tenir la imprudència de publicar comparant la guerra entre ells a la de Góngora-Quevedo. Conservo encara el quadern multicopiat Les flors del Mall, de Carles Bau, pseudònim que ja seria hora d’explicitar, en el qual els poemes-diatribes dedicats a Ramon Pinyol (creador del Mall) van en una secció titulada “Grinyol tot grinyolat”, els dedicats a X. Bru de Sala “Finis Fili Putet”; i a la M. Mercè Marçal se li dedicava un sonet alexandrí amb aquest començament:

“Ara que és la Maria Mercè Marçal floral
i al seu sarró té un quart de milió en metàl·lic,
sabem que preferia, malgrat el símbol fàl·lic
més que un fregall d’espart una flor natural”.

Et sic, caetera: l’opuscle o rabentada conté poemes dedicats a Àlex Susanna, Jaume Pont, Miquel Alzueta, al pintor Viladecans i a d’altra la gent del grup Mall. L’autor/autors a hora d’ara ja se’n deuen penedir, però això també han estat manifestacions de vida literària que un dia caldrà incloure en alguna publicació.

Un darrer i petit retret des de la meva poquesa perifèrica. Com que se m’hi esmenten treballs en més de mitja dotzena de pàgines crec que el puc fer. Els articles triats formen part d’un cert stablishment centralista barceloní amb les seves respectives connexions (Osona-País Valèncià-Illes). Vull dir, per exemple, que els treballs que servidor ha publicat a Olot —i recordo que “Gra de Fajol” publicà monogràfics dedicats a Calders i a Martí i Pol—, a la “Revista de Girona” (esmentada una sola vegada en tot el volum!), a “El Correo Catalán”, en aquest mateix diari i en d’altres publicacions que no formen part d’aquest stablishment, brillen per la seva absència. Pitjor, després d’haver dedicat anys a fer entrevistes als nostres escriptors i d’haver-ne publicat dos volums no se n’esmenta cap, sinó a p. 112 una simple cita de Joan Sales que fa un altre crític sense ni tan sols oferir-ne l’origen.

És un petit retret que no desmereix en absolut les intencions i la feinada de l’obra que està en procés de publicació. No se la perdin! <26-i-2010>

Comencem l’any amb dos fracassos internacionals sonats: el de la cimera del clima de Copenhagen i el de l’Organització Mundial de Comerç. Però, vist que a casa nostra tampoc podem llençar coets, anirà bé fer un repàs dels fets que ens han portat a allò que Pujol en deia el “desencaix” amb Espanya i Montilla ho ha batejat com “desafecció catalana” en relació al govern central. El 9-VIII-08, després d’aconseguir fer públiques les balances fiscals tan negatives per Catalunya, acabava el termini legal per a l’aprovació del nou model de finançament segons l’Estatut vigent, malgrat estigui penjant del fil del Tribunal (in)Constitucional. El govern del PSOE no només no va complir aquesta data sinó que va esperar el juliol de l’any passat (un any i mig més tard) per fer-lo aprovar pel Consell de Política Fiscal i Financera. El tripartit governant a Catalunya, malgrat el nostre finançament se supedités a la Lofca (Llei orgànica de finançament autonòmica) i a una llei acompanyant ad hoc, ens el va vendre com la meravella de les meravelles… cosa que fa difícil d’entendre que s’hagin presentat uns pressupostos amb un dèficit de 6.369 milions d’euros per a aquest 2010. Sense tant de soroll, la Lofca i la llei que concreta el sistema es va aprovar a les Corts espanyoles el 12-XI-09 (amb la gent d’ERC a favor, tot i que havia demanat el “No” a l’Estatut, en gran part, per les insuficiències en el títol de finançament), però el conseller Castells, encara amb menys soroll, no en va anar a signar la lletra petita fins al passat 22-XII, de manera que, ni cercant-ho, no pots saber què ens tocava per al 2009 (res, segons els pressupostos generals de l’Estat, malgrat la ministra d’Economia assegurés que serien 6.300 milions d’euros) i què per al 2010 (9.750 milions segons els pressupostos, 7.560 segons l’esmentada ministra). I no saben per què hi ha desafecció catalana?
CiU, el 2008, va plantejar una mena de decàleg guia per avaluar la voluntat en el finançament català. Eren aquests 10 punts: 1) Bilateralitat; 2) Rendiment complet de la cistella d’impostos, inclòs el de patrimoni; 3) Variable de població comptant emigració; 4)Necessitats de despesa i capacitat fiscal; 5) compensació per la llei de dependència i la de supressió d’impost de patrimoni; 6) Reducció del dèficit fiscal calculat en 16.735 milions; 7) No alterar la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita; 8) Consorci tributari Estat-Generalitat; 9) Més capacitat normativa sobre IRPF i IVA; 10) Revisió quinquennal. Compleix aquests punts la Lofca? I no saben per què hi ha desafecció catalana?
El passat 24-VIII explicàvem aquí mateix els tres fons de l’actual model: 1) El fons de garantia dels serveis públics fonamentals; 2) El fons de suficiència global; 3) El fons de convergència doble que inclou el de competitivitat i el de cooperació. Segons E. Paluzie, professora de teoria econòmica de la UB, 1) i 2) “en el cas de Catalunya seran negatius” (“Avui”, 15-XI-09), però encara exposa més elements d’alarma: ni es podrà complir que amb el nou sistema Catalunya obtingui recursos per sobre de la mitjana espanyola ni el fons de competitivitat que més havia d’afavorir Catalunya ho farà perquè s’ha calculat el finançament per càpita sobre la població ajustada i no la real (amb 93.071 persones menys) de manera que també surt un finançament per càpita ajustat. Pitjor: segons l’economista l‘article 23.5 introdueix un topall que diu que si Catalunya arriba en termes de finançament per càpita ajustat a la mitjana espanyola, deixarà de rebre diners del fons de competitivitat. I no saben per què hi ha desafecció catalana en relació al govern central?
A Madrid, oblidant-se de Gürtel i Palma Arena, s’escandalitzen amb els casos de corrupció, sobretot de l’afer del Palau de la Música i del cas Pretòria, cap d’ells encara jutjat, mentre d’altres casos que han implicat membres dels partits majoritaris que ens critiquen sí que han obtingut sentència condemnatòria. I s’escandalitzen que Montilla aprofiti la mort de Solé Tura (4-XII-09), el discurs davant la tomba d’Ernest Lluch o la finalització de l’any Macià per dir el que tothom sap, que vulgui o no el TC, som el que som, una nació amb història. I més escàndol per l’editorial conjunta dels diaris catalans el passat 26-XI, “La dignitat de Catalunya”, un editorial de mínims. I no saben per què hi ha desafecció catalana?
Des de Madrid ens acoquinen amb retallades a l’Estatut vigent, ens pressionen perquè les caixes catalanes es fusionin i desaparegui la seva identitat territorial, ens retarden la connexió amb França i amb el corredor mediterrani per TGV, ens plomen amb infraestructures d’obres aprovades i no executades, no ens permeten agències tributàries, ens eixuguen la butxaca a impostos, ens prometen que podem administrar els nostres aeroports abans d’acabar l’any i quan arriba l’hora ens diuen que fer passar el Prat de regional a tercera divisió és tot el que hi ha, “ho prenen o ho deixen”? I no saben per què hi ha desafecció catalana?
A Madrid no entenen la consulta sobre la independència del passat 13-XII en què 182.775 persones demanaven la secessió d’Espanya. I van menysprear la consulta perquè la participació només assolí el 27,46%. Sempre he dit que abans de fer referèndums nosaltres l’han de fer els bascos, però va molt bé que ens menystinguin, perquè no veuen la força que amaga l’iceberg de la independència. A Cuba els va passar el mateix; des d’allà demanaven autonomia a Espanya i, com que els van menystenir, van acabar independents. Nosaltres, vist que una Espanya federal és impossible, els hem ofert la mà una vegada més i ens han penjat al damunt del canell l’espasa de Dàmocles del TC. Ara tenen ells la pedra a la teulada. Nosaltres els parlarem de l’Economia de l’Euram (Euroregió de l’Arc Mediterrani) i els oferirem més dades per la convenient secessió: 1/3 part de les exportacions del conjunt de l’economia espanyola es fa entre València i Catalunya. Si sumem les exportacions relacionades amb el turisme, al voltant del 43% dels ingressos per turisme d’Espanya es fa pels Països Catalans. I no saben per què hi ha desafecció catalana?
Més dades? Una de mercats: Si el 1995 les empreses catalanes venien un 41% de la seva producció a la resta de l’Estat, el 2007 no li venem ni el 31% (i si excloem Illes i País Valencià, el nostre mercat espanyol es redueix a un 25%). Una altra de dèficit fiscal: per al 2008 està establert en 21.000 milions d’euros, això és, uns 3.000 euros per persona i any (és a dir, una família catalana de 4 membres, paga 12.000 euros l’any en impostos que no li retornen mai en forma de serveis públics). Una de poc coneguda, la subbalança de la Seguretat Social: El dèficit fiscal de la Seguretat Social amb l’Estat va ser de 3.644 milions d’euros el 2007. Copio de nou Paluzie: “Això significa que si Catalunya hagués disposat d’un sistema de Seguretat Social propi (trencant-ne la caixa única), la pensió mitjana a Catalunya hauria pogut augmentar en 2.445 euros anuals l’any 2007”. I no saben per què hi ha desafecció catalana?
Amb el que hem dit, quan hi hagi consultes, referèndums o eleccions, qui es pot quedar a casa? <11-i-2010>

Imagino que se sentirà a parlar del llibre Demostració a Teòfil (l’obra de Lluc, Evangeli i Fets, acarada a l’original grec del còdex Beza de Cambridge, rescatat del cenobi d’Ireneu de Lió pel calvinista Teodor de Bèze l’any 1581 i considerat la versió més primitiva de l’original lluquià que acaba de publicar Fragmenta), primícia mundial dels professors J. Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger. “Lluc”, rabí jueu hel•lenista d’Antioquia, hauria acompanyat Pau en algun viatge i hauria adreçat l’obra a al sacerdot Teòfil de Jerusalem per demostrar que Jesús era el Messies Fill de Déu. Una obra de la nostra clerecia presentada sense remor, però del tot important. He assistit aquest darrer trimestre a diferents presentacions de llibres de la clerecia catòlica catalana. N’esmentaré tres de ben diferents. La presentació del darrer llibre del teòleg Josep M. Rovira Belloso La fe cristiana en la societat actual, a l’Aula Magna del Seminari, amb presència del degà de la Facultat de Teologia i del senyor Cardenal; l’homenatge que es va fer a la Generalitat al pare Miquel Batllori, presidit pel Molt Honorable President i pel pare Provincial dels jesuïtes; la presentació de Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força?, de Javier Vitoria i José Ignacio González Faus, a “Cristianisme i Justícia”.
Una primera impressió d’aquestes tres esdeveniments és que els ambients eren del tot diferents. Els assistents d’un lloc no eren a l’altre llevat d’alguna puntual excepció. A la Generalitat, amb assistents encorbatats i per invitació, després de diferents testimonis que havien conegut el P. Batllori, el President llegí un magnífic discurs sobre el jesuïta català-universal —va posar l’accent en la singularitat de les seves maneres de fer— i la Fundació Carulla regalà un llibret als assistents a la sortida, abans del pica-pica; un llibre amb col•laboracions del seu editor E. Climent, de M. Toldrà, de J. Solervicens, H. Raguer, A. Alcoberro, i d’altres, entre els quals, el seu amic i germà en la Companyia, Josep M. Benítez , ànima de l’homenatge. Al Seminari —on faltà el filòsof Trias i on atorgava el torn de paraula el Sr. Cardenal—, el gruix dels assistents era de sacerdots, estudiants i monges. Després d’uns mots del senyor Rigol com a conseller editorial, dugué el pes de la presentació el teòleg Salvador Pié, que exposà professoralment els blocs del llibre: el fet originari (capítols 1-2); la fe enfront dels mestres de la sospita o, en d’altres mots, fe, raó, ateisme i agnosticisme (3,4); Trinitat, Eucaristia i Glòria o què creu el cristià; el bloc nuclear: fe, persona, experiència i salt (8-13); dogmes i llibertat (14-17); la fe que actua amb amor i esperança (18); finalment, fe i societat, que inclou des del pensament no teocràtic d’Agustí passant per la presència de l’Església en les actuals societats democràtiques a un disseny de la futura incorporació de la fe en la societat.
A “Cristianisme i Justícia”, els dos reconeguts autors i teòlegs es disposaren a dialogar amb un agnòstic, Eduard Villory, i un ateu, Josep Ramoneda, i tots dos els van plantejar qüestions la mar d’interessants, sense massa presència de capellans ni monges. Es tractava de presentar pràcticament el contingut teòric del llibre, el pluralisme i la laïcitat?
La laïcitat no és cap doctrina (no es pot ser laïcista!) sinó una opció d’organització social. La societat no és laica; és pluralista. És l’Estat que ha de ser laic en una societat pluralista que té en el seu si grups amb opcions diferents. Així les coses, entre Església i Estat, en un Estat laic, s’accepta un doble compromís funcional: l’Església no interferirà en els afers públics i l’Estat no interferirà en els afers de l’Església, mentre no cometi cap delicte que caigui sota la llei civil.
Javier Vitoria considerà la laïcitat com un progrés de la humanitat malgrat les contaminacions. “El pluralisme és volgut per Déu”, gosà dir, però cal no ser ingenus. I l’Església, com a organització plural i de sensibilitats diverses, n’hauria d’aprendre i podria ajudar a transparentar la laïcitat predicant una societat sense lleis sagrades i actuant per assolir-la. Això, òbviament, treu poder a la jerarquia (i més que en traurà), però no treu fecunditat a l’Evangeli.
Per a González Faus la laïcitat és una necessitat convivencial de les societats plurals. El concepte va lligat al de secularització i autonomia de les realitats terrestres i al de l’alteritat (quan veiem diferència en l’altre, el voldríem eliminar en comptes d’acceptar-lo com és!). Hem passat de l’Extra ecclesia non est salus (‘Fora de l’Església no hi ha salvació’) al fet que l’Església no és l’únic camí de salvació. Joan Pau II ho va dir clarament: “El camí de l’Església és l’home” (“no va pas dir que el camí de l’home fos l’Església”, remarcà). Hi ha d’haver una mística de la laïcitat si no volem confessionalismes fonamentalistes més o menys camuflats. Frase amb càrrega de profunditat: “En la laïcitat hi ha d’haver una visió de les víctimes d’aquest nostre progrés; si no, no serà veritable laïcitat!”. L’Església només pot estar present en la nostra societat, si ho fa sense poder, des del diàleg, si és exemplar, servidora, si no s’estableix, si esdevé incòmoda i profètica, si és veritablement plural.
Vallory exposà moltes perplexitats. Quan l’Església es revesteix com a institució de poder i vol imposar moralment veritats que considera revelades per Déu, què? Per què s’endega la gent a pensar bé i no a fer el bé? Es pot ser catòlic i absolutament laic? Si la religió és una vivència social, l’Estat no ha de poder dir alguna cosa? Es pot parlar de consens social en una organització no democràtica com l’episcopal? Per què l’Església imposa el rol de la dona o dels gais en la seva mateixa institució per no parlar del descontrol de la natalitat i de la mort? On és el “Benaurats els no-creients”? No tenia raó Maragall a “L’Església cremada” quan als incendiaris de la Setmana Tràgica els diu que han restaurat l’Església cremant-la? El teòlegs li respongueren que els creients també en tenim, de perplexitats, i que, òbviament, avui l’Església no pot presentar-se davant l’Estat dient, per exemple, no a la llei d’avortament amb l’única raó que Déu ho vol així.
Per a Ramoneda, només se superarà la situació conflictiva de la laïcitat si s’accepta el principi del pluralisme, que va molt més enllà —per a ell— de la tolerància, la qual sovint s’ancorava en la simple condescendència des d’una superioritat indemostrada. Es tracta d’acceptar una autonomia d’alteritat simètrica, una disposició a reconèixer la veritat de l’altre per ambdues parts. La qual cosa no ha de voler dir caure en el relativisme del tot s’hi val, de tots els valors són iguals, del que ell denominava totalitarisme de la indiferència, simple refugi de covards o renúncia del compromís públic. Per això l’Església ha de saber que la globalització ho ha permeabilitzat tot, que el mercat d’ànimes s’ha fet més competitiu i que ja no hi ha fronteres en els vells monopolis geogràfics adquirits tradicionalment (esmentà les ofensives de les esglésies pentacostalistes i evangelistes). Per a ell, la pluralitat tampoc no és el multiculturalisme, tant de moda avui, que no és altra cosa que l’interessat respecte per opcions fragmentades; el multiculturalisme no tracta d’acceptar la pluralitat sinó que per raons d’origen, tradició, religió, història, cultura, etc., voldria que determinats grups poguessin regir-se amb uns drets diferents dels drets dels altres. Aportacions singulars i enriquidores, certament. <28-xii-09>