Durant els disset segles primers del cristianisme es va creure que la Bíblia era conformada per un conjunt d’escrits que tenien Déu per autor. No calia cercar-li fonts, orígens, autors ni cap dels possibles contextos històrics, perquè havien sorgit fora de l’espai i el temps humans . Havia caigut del cel i prou. I durant tretze segles ni es van emprar els textos originals, sinó la traducció llatina de la Vulgata. (Si un concepte com el de “veritat”, ja té matisos diferents entre el llatí i el grec, imaginin amb l’hebreu, que ni tan sols existeix!) Quan a principis del segle XIX la història neix com a disciplina científica independent (és a dir, es desempallega de la fe, de la filosofia i de la teologia), sorgirà també la crítica històrica, que plantejarà problemes cabdals davant d’una visió tan fonamentalista dels textos sagrats. Aviat la crítica històrica es voldrà aplicar als textos sagrats occidentals. El dominic pare M. J. Lagrange (1855-1938) es prepara, estudia semítiques a Viena i va a Jerusalem on funda l’École Practique d’Études Bibliques, antecedent de l’Institut Bíblic actual. El 1902 fa una conferència a Tolosa: La méthode historique. Partidari de l’encíclica Providentissimus Deus (on Lleó XIII convidava els estudiosos a afrontar les dificultats sorgides de l’anàlisi racionalista de la Bíblia), desfà errors i desmitifica creences, però des de certs dicasteris vaticans no sols li posen pals a les rodes (avui ja es poden llegir les seves memòries) sinó que les hi fan veure de tots colors fins al punt d’obligar-lo a deixar Jerusalem sense condemnar-lo ni rehabilitar-lo mai. Va patir tant que volgué renunciar ell personalment als estudis de la seva vida a fi que la recerca bíblica pogués avançar. Sortosament, els superiors no li ho permeteren. Morí als 83 anys, sense haver pogut veure que la jerarquia eclesial li acabaria donant raó. Llegeixin l’encíclica de Pius XII Divino afflante Spiritu (1943), la constitució Dei Verbum del Vaticà II (1963) o l’exhortació La interpretació de la Bíblia en l’Església de la Pontifícia Comissió Bíblica (1993), traduïda al català pel caputxí Frederic Raurell. Que els textos sagrats siguin inspirats no vol dir que no se serveixin de mans humanes!


Ve a tomb, tot això, perquè el passat 17 de febrer, vaig presentar en una roda de premsa el meu llibre Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena. La història amagada —i demà surt en castellà amb el títol La història oculta. María, madre de Jesús, y María Magdalena—, on pretenc fer un estudi seriós i desmitificador d’ambdós personatges resseguint el poc que tenim d’ells als evangelis canònics i també als apòcrifs que en parlen, i presentant, a més, el breu Evangeli de Maria Magdalena i una lectura guiada de l’Evangeli de la nativitat de Maria i de Jesús. El volum ve introduït per un antropòleg de prestigi, com el pare Duch, monjo de Montserrat, i és epilogat per un teòleg com J. J. Tamayo. A la vigília, aquest rotatiu s’avançà i l’Anna Rodríguez en va fer una magnífica recensió. A quarts de dues de la tarda (evidentment sense haver llegit el llibre perquè encara no s’havia distribuït), un lector que signa “Fastiguejat de les fabulacions” comenta: “Jo no perdria el temps llegint aquestes històries perquè es basen en llibres que no són dignes de fe, el seu origen és sempre sospitós, inautèntic, herètic, fabulós. Demostren tenir una falta de consistència històrica i crítica”.


A veure si ens entenem, senyor “Fastiguejat”: que vol dir manca de consistència històrica i crítica? Un tal Jordi ja el rebatia el mateix dia : “Jo sí que invertiria temps en llibres com aquest. Són apòcrifs, però la ciència avança a còpia de preguntar-se”. Els apòcrifs, deixem-ho clar, no tenen cap origen sospitós ni inautèntic ni fabulós, i per això els experts els estudien: neixen en comunitats cristianes creients en Jesús i ens aporten dades en què l’Església ha cregut des de sempre; per exemple, que els pares de Maria es deien Joaquim i Anna o que a Betlem hi havia un bou i una mula (dades que no són als textos canònics i sí als textos que servidor presenta). I, sobretot, no són herètics (la darrera edició catalana dels apòcrifs l’ha coordinada mossèn Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia!). No confonguem la gimnàstica amb la magnèsia!


L’endemà de la presentació algun mitjà em va fer dir coses en què no crec (per exemple, que "Magdalena va ajudar Joan a escriure el seu evangeli", amb cometes i tot, i això que estic convençut que el quart Evangeli mai no el va escriure Joan!), però un error de matís el pot tenir tothom. Pitjor el que el dia 17 mateix, M. Carbó escrivia a la denominada “religionenlibertad”: “Acaba de salir un libro de Busquets i Grabulosa (el autor que dijo que Jesús, cuando murió, fue lanzado al foso para ser pasto y comida de carroñeros), que afirma que el cristianismo esconde a María como Diosa Madre primigenia (María, para el autor, posiblemente fue una ¡prostituta sagrada del Templo!)”. Aquesta persona, que no tinc el gust de conèixer, no va pas venir a la presentació ni es va prendre la molèstia de llegir la ressenya que en va fer, per exemple, l’agència Europa Press, que sí que hi era present: “Pel que fa a Maria, l'autor es proposa replantejar tots els seus dogmes —sense negar-los—, per apreciar millor la seva aportació al Cristianisme com a figura històrica […] Segons ell, no es tracta de renegar dels dogmes, sinó de ser conscient que "són fruit d'unes creences que té cada generació i que s’expressen míticament". Busquets apunta que Maria difícilment es va poder formar al temple de Jerusalem de petita; va ser una galilea pobra; possiblement, mare de família nombrosa, i amb una rebel·lia interior que la va fer sentir finalment "seduïda pel moviment d'alliberament del seu fill".


M. Carbó, més papista que el Papa, no vol acceptar les ciències arqueològiques, les quals ens diuen que, malgrat els milers de crucificats, sols s’ha trobat l’esquelet d’un i, per tant, cal deduir que els cadàvers anaven a parar a un pou de calç o eren deixats als carronyers (aquesta era la part vergonyant de la condemna a la crucifixió!) i ja em té posada l’etiqueta des del llibre que vaig escriure sobre Jesús. Ho resumia G. Cañas a “El País” el 6-VIII passat: “...muchos de los trabajos sobre Jesús han merecido el desprecio de los conservadores. Así le ocurrió al libro «Última noticia de Jesús el Nazareno», de Lluís Busquets, pese a ser un compendio riguroso de las aportaciones hechas hasta el momento”. Cap problema. Som dos móns. “Catalunya Ràdio” dedicava una hora de programa al meu llibre el passat 8-III. Allà qui vulgui amb la seva ignorància! El que no val, ara, és apuntar contra el P. Duch i encendre el foc perquè el mitjà esmentat tituli amb interrogant si Montserrat és cristiana o no. El títol, és clar, provoca comentaris, òbviament anònims, el primer dels quals ve a dir que els enemics del cristianisme (suposo que el P. Duch, servidor i així... fins al pare Lagrange) som dins de la institució. (I, per als fonamentalistes, si cerquem la veritat, som un problema!) El darrer comentari, signat per un tal Alejandro, ja resulta del tot carpetovetònic: “Lástima que no cayeran más peñascos este invierno sobre Montserrat. A ver si desaparece ese nido de independentistas camuflados…” Ho deixo en punts suspensius. La ignorància sempre ha estat agosarada. Sort que ja fa temps que es va abolir la Inquisició!

<23-03-2009>



LLUÍS BUSQUETS PUBLICA UN POLÈMIC LLIBRE SOBRE LES DUES MARIES

Maria, mare de Jesús, i Maria Magdalena: aquests són els dos personatges objecte d’estudi de l’olotí Lluís Busquets i Grabulosa en el seu nou assaig presentat a Barcelona el passat 17 de febrer, al que vaig assistir. Un llibre que complementa —ha dit— el seu debatut llibre sobre Jesús, un gran èxit de l’autor. Prologat pel pare Duch, monjo de Montserrat, i epilogat pel teòleg Juan José Tamayo, torna a aixecar polèmica. Ja en la contraportada es mencionen certes qüestions provocadores, que per si soles poden aixecar un gran rebombori en certs sectors de la societat, entre d’altres l’autor es pregunta “És possible que la mare de Jesús fos en realitat una Qedeixà o prostituta al servei del temple de Jerusalem?”, passem doncs a esbrinar alguns aspectes sobre aquest apassionant tema de mà del propi autor...

Per què “La història amagada” de subtítol?
—Presento els evangelis apòcrifs sobre la mare de Jesús, el denominat Protoevangeli de Jaume, i el de la Magdalena, i “apòcrif” també vol dir “secret”, “hermètic”, “amagat”... Altrament, crec que de cadascuna de les dues figures no disposem, encara avui, de la seva veritable història, sinó d’una mena de closca que els segles ha anat amuntegant damunt d’ells. Una closca que amaga la història real.

Ha dit que ha pretès deixar al seu lloc la figura de la Magdalena després de les bajanades que se n’han escrit i que ha posat les bases per a una mariologia del segle XXI.
—I ho segueixo dient. Magdalena ens ha arribat com una mena de prostituta penedida i no en va tenir res; tampoc no va ser la promesa o esposa de Jesús ni la mare de cap fill seu. Altrament, Maria, ha estat tan enaltida i se li han atorgat tants privilegis que, per a molts, s’ha convertit en una mena de semideessa pagana, llunyana de qualsevol altre creient en Jesús, el seu fill...

Anem a la Magdalena. Per què no va poder ser l’esposa de Jesús com es pot llegir a “L’enigma sagrat” o a “El codi da Vinci”?
—La segona és una novel·la, cosa que vol dir ficció. Explico en el llibre alguns punts falsos en què es recolza. Quan al primer llibre, els mateixos autors avisen que no tracten pas d’oferir documents històrics. Ho sento per als seus milions de lectors : de la Magdalena, pobra, tenim cinc o sis sepultures, però disposem de suficient documentació per seguir-li la pista des del segle I en endavant. A banda dels evangelis canònics, en parlen molts altres apòcrifs: l’Evangeli secret de Marc, l’Evangeli de Tomàs, l’Evangeli de Pere, i en el segle II, a banda del seu propi Evangeli, l’Evangeli de Felip, la Sofia de Jesucrist, el Diàleg del Salvador, el Primer apocalipsi de Jaume, l’Epistula Apostolorum, el Pistis Sofia... ¿Amb tots aquests documents, si hi hagués hagut una relació íntima amb Jesús, penses que no en quedaria cap rastre? Si calia escandalitzar, sort que s’ha oblidat el fragment simbòlic d’Epifani de Salamina en el seu Panarion, sobre les pràctiques fibionistes, que explico en el meu llibre...

D’on surt que va ser promesa de Jesús?
—Hipòlit, al segle II-III, compara la Magadalena de la resurrecció amb la Sulamita o núvia del Càntic dels càntics, i això va donar a l’Edat mitjana per a moltes especulacions gratuïtes. Les analitzo totes. Justament Hipòlit denomina Magdalena, l’“apòstol dels apòstols”, perquè va ser ella qui els anuncià que havia vist viu el Crucificat! En un principi la Magdalena, per als sants pares, com a anunciadora del Ressuscitat, era la nova Eva i fins se li va dir “Saviesa de Jesucrist”. A partir de Justí, al segle II, que oposà Eva i Maria, hi va haver un temps de fluctuació, fins que, al segle IV, amb Ambrós i Agustí, ja es van atribuir tots els trets positius a Maria i la Magalena va quedar com a la vella Eva pecadora, amb una única possibilitat de redempció: la penitència. Va anar molt bé per reconstruir una personalitat com a exemple.

I d’on surt que va ser una pecadora i prostituta?
—D’una homilia errònia del papa Gregori el Gran, al segle VI, que també publico. Tanmateix, Gregori de Tours, historiador dels francs, ja escriu que va acabar els seus dies a Efes... Al segle IX, quan la devoció per la santa ja s’ha estès, surt la Vida eremitica, que la fa retirar al desert a penedir-se. Encara manca la cirereta per esbiaixar-ne la figura:l’Speculum historiale, de Vicenç de Beauvais i la Llegenda auria de Iacoppo da Varezze, al segle XIII. D’aquí han begut encara els autors dels llibres que m’has citat. Els humanistes francesos del s. XVI van voler retornar les coses a lloc, però Trento s’interessà per una Magdalena convertida davant dels luterans: a la fe s’hi sumaven les obres de penitència i conversió....


En definitiva, cap pecadora?
—Explico que Maria, que potser ni tan sols era originària de Magdala, va ser una deixeble de Jesús que el va seguir a les verdes i madures, va ser present a la crucifixió, el va plorar, el va voler embalsamar i el va anunciar viu en la seva obra. Apòstol, profetessa, mestra, un cop mort, segurament participà en l’elaboració del primer estadi del quart evangeli canònic atribuït a Joan i perdé la pugna amb el masclisme incipient de la primera església com demostra el desconegut apòcrif que porta el seu nom i que no es publicà fins a mitjans del segle passat....

No ens la pintaven pas així. També és diferent la figura de Maria?
—Si en tens una imatge de fleuma, sí. Ben segur que va ser una galilea rebel, perquè li va tocar viure moltes convulsions... Una dona forta, mare de família nombrosa, vídua jove...

He llegit que posa qüestió determinats dogmes...
—Dit així... sembla allò dels anglesos: trow the baby out with the bath water (‘llençar el nen amb l’aigua de la banyera’). A veure: la virginitat, bé que consti en el símbol nicenoconstantinopolità, no és cap dogma ni és essencial, segons els teòlegs, per a la fe cristiana. Quan a la maternitat divina, els entesos asseguren que tampoc no s’ha de considerar cap dogma proclamat, sinó una aclamació al concili d’Efes del 431; un concili, com és sabut, del tot accidentat. Els experts avui tradueixen Theotokos com a “paridora”, “canalitzadora de Déu”, més que no pas “mare”. Algú es pot pensar, com deia Nestori, que Maria canviés els bolquers de Déu? Ens queden la immaculada, dogma des de 1854, bé que ja proclamada així des de Nicea II, i l’Assumpció, el darrer dels dogmes proclamats, del 1950. En veritat, tots els humans naixem immaculats i tots els creients som assumits a la vida de Déu; no només Maria.

No fugi d’estudi. El llibre reinterpreta les escriptures: el “plena de gràcia” de Lluc, “kekharitoméne” en grec, per exemple, en què es basa l’immaculada, és traduït com “receptora de la gràcia”...
—Sí. O “afavorida”. Així ho fan els exegetes catòlics, no jo. Creure en la immaculada és no creure en Maria plenament dona sinó en una dona estrafeta; seria un ésser apartat de la humanitat, sense cap mèrit en el seu “fiat!”. Per a una persona normal, tot nadó es immaculat: pensar en un déu que entafori dins la tendresa d’un nadó l’enrevessament d’un pecat original teoritzat per Agustí, que no creia en la concepció immaculada de Maria perquè havia estat engendrada sexualment com tots els humans, avui, està fora de lloc.

Tampoc no va ser verge...
—Si Jesús és veritablement home, ha de tenir un pare humà; no pot ser fruit d’una partenogènesi (que hauria donat una nena). Altrament, un exegeta com Boismard assegura que el mot “verge” del verset 27 i tot el 35 són una interpolació al capítol primer de Lluc... Atorgar-li aquestes prerrogatives és allunyar Maria de la humanitat. I ella va ser una dona forta, mare de família nombrosa, vídua jove i amb un fill que considerava més gran ser fidel a Jahvè que a la pròpia mare... Com deia la Conferència episcopal llatinoamericana i del Carib a Aparecida, fa un parell d’anys, Maria es va comprometre amb la seva realitat. Com diu el pare Duch no es pot confondre l’expressió de la fe, que és mítica (i el dogma n’és, afegeixo pel meu compte), amb la història.
Anna Estiarte "La Comarca d'Olot", núm. 1486 <19-iii-2009>


Les eleccions gallegues i basques del diumenge 1 de març han portat una colla de conseqüències. La victòria per majoria absoluta del candidat del PP Alberto Núñez Feijoo per damunt de la suma del PSdG-PSOE i del BNG, que conformaven l’anterior govern, ha deixat Touriño sota les urpes del propi partit i ha convertit el somriure de Zapatero en una ganyota. Rajoy, amb la victòria del seu candidat, respira fons, malgrat les persecucions de Garzón i la brutícia que va sortint de sota la catifa valenciana. Feijoo imposarà a Zapatero parlar de finançament i, de retruc, rebrem els catalans: el que havia d’estar decidit a l’agost es tornarà a retardar ad kalendas graecas. Tant debò m’equivoqui. S’imposa als governants catalans seduir la Sánchez-Camacho encara que no els agradi. S’ha posat més d’una vegada el finançament ala boca i és l’única que pot fer un pont amb Feijoo via Madrid.


Encara més complicat és l’escenari a Euskadi, amb una esquerra abertzale bandejada de les urnes (cosa que, agradi o no, mistifica tot el procés electoral) i uns resultats que han deixat líders com Javier Madrazo (IU-EB) sense escó. Ara que amb el vot estranger els comptes porten a poder prescindir del partit de la Rosa Díaz (els resultats finals han estat aquests: PNB, 30 escons; PSE-PSOE, 25; PP,13; Aralar, 4; AA, 1; EB, 1; UPD, 1), sóc de l’opinió que Patxi López ocuparà al lendekariza encara que sigui amb pactant contra natura amb el PP —els socialistes mai s’han perdut un centre de poder—, perquè la sociovergència basca (el pacte PNB-PSE, viscut entre 1986 i 1998) hic et nunc qualla tan poc com a Catalunya. Em sembla doncs, que si no hi ha un daltabaix, Ibarretxe s’haurà de conformar a fer de Mas, com el líder convergent molt bé els va advertir.


Així les coses, des de Catalunya no val a badar, perquè, des de la metròpoli (llegeixin Madrid), el govern Zapatero, sense el suport del BNG ni del PNB, es quedarà amb roba interior. Ara entrarem en la fase arxiconeguda de les carícies interessades (posin per cas, l’oferta d’un ministeri a CiU) i l’escandalosa llagoteria (el sentit de responsabilitat de l’Estat dels partits nacionalistes catalans)... Que no caiguéssim en cap temptació, valg’am Déu val!


El dimecres 4 de març, al Parlament català, quan Puigcercós demanà al president Montilla que es mullés una mica, insinuant que hi podria haver un consens català per crear pressió i unes condicions més favorables a Catalunya, el president va haver d’admetre que “no estem en pitjors condicions que les de fa unes setmanes, sinó segurament en millors... Estem en condicions de tenir més pes i ser més decisius”. De quina manera? Això és el que Montilla no va respondre, perquè aleshores, encara no havia rebut Mas en aquella cimera a quatre ulls promesa quinze dies enrere. Quan Mas li va qüestionar si pensava canviar d’estratègia, vist que, des de l’actual, el govern central se’ls estava rifant, ja va deixar clar que no. És a dir, el PSC-PSOE, mentre Montilla estigui al capdavant, es disposa a seguir com fins ara. És a dir, no està disposat a fer res. Ho pagarà a les properes eleccions com ho ha pagat Touriño? Encara ho pagarà més ERC!


Convé saber, tanmateix, que aquell dia, des del matí, circulava pel Parlament la xifra que Solbes estava disposat a concedir a Catalunya en qüestió de finançament, una xifra que no arribava als 1.300 milions, ni la meitat dels 3.500 amb què compta el govern català. Per això Mas instà Montilla a comunicar la xifra que li ofereix el govern Zapatero (aquell de “Si guanya Zapatero...”) i els punts que obstaculitzen l’entesa amb Castells: “El poble de Catalunya mereix que el president digui en què no s’està d’acord”. Ho mereix, sí, però Montilla no ho deu creure, perquè no va deixar anar cap dada nova. Té la lliçó apresa i la repeteix com un lloro: “La xifra no és adequada ni justa ni s’adapta a l’Estatut”. I d’aquí no el treuen. Encara que qui rebi els atacs de Fernàndez dela Vega, Elena Salgado o Pérez Rubalcava sigui el seu conseller Castells.


A la tarda, d’una banda a l’altra de l’hemicicle, van tornar a sobrevolar ofertes de consens. Davant del risc d’entesa sobre el finançament per part del PP-PSOE (inclòs el PSC montillesc, no ens enganyem) anava i venia l’encens cap a CiU lloant-li la seva capacitat d’influència a Madrid. Nadal, amb la seva dosi de realisme, adduïa que “s’ho faran pagar car” i Puig, traient pit, anava alçant el llistó. Exigiria renovar el Tribunal Constitucional (TC) abans de la sentència de l’Estatut. Parole, parole, sense concrecions. I se l’encarrega la pobra LEC (Llei d’Educació de Catalunya), projecte d’Ernest Maragall que topa amb la vaga del proper 19-III.
I som on som. Amb una llei de finançament que s’havia de complir el passat agost i que encara està a l’aire. Com que sembla que els nostres polítics estiguin sense full de ruta, aquí en va un. Pla A: 1r) Cloure el finançament, que no s’acceptarà si no és el calculat pel govern abans del mes de maig; 2n) Renovar el TC abans de la sentència de l’Estatut; 3r) Retardar aquesta sentència per després de cloure el finançament.


Com que a Madrid ens prenen de cap d’esquila, és molt possible que no ens facin cas. Aleshores, atès que no es pot correspondre amb lleialtat i legalitat la seva deslleialtat i il·legalitat, cal iniciar una lluita no violent i passar, seguint la doctrina de Gandhi, de la cooperació actual a la no-cooperació, a la desobediència civil i a les accions alternatives. Han de saber que tenim un Pla B, que ja entenc que el PSC-PSOE no estarà disposat a dur a terme fins que sigui massa tard, però que podria tornar a donar credibilitat a ERC. Es aquest: 1r) El govern de la Generalitat prepararà una Agència Tributària alternativa perquè tots els catalans hi tributem els impostos anuals (i els corresponents des del segon trimestre) que ens caldria tributar a les agències estatals abans del mes de juny; 2n) El govern de la Generalitat organitzarà un Tribunal de Cassació alternatiu al TC perquè dictamini si hi ha cap Tribunal que pugui corregir la Llei Orgànica de l’Estatut, aprovada a les Cortes i referendada pel poble català, i, en cas afirmatiu, elabori una sentència alternativa a la del TC sobre aquells articles conflictius de l’Estatut; 3r) Es donarà a conèixer la sentència al poble català; 4t) Aquest mateix tribunal elaborarà un informe sobre la possibilitat que els catalans puguin retardar el seu pagament d’impostos el mateix temps en què l’Estat retarda el compliment de la Llei sobre finançament.


Em diran que això no és possible. Això, perdonin, seria per política catalana. I a l’horitzó hi tindríem la moció de censura contra Zapatero. Vindria Rajoy? I què? Millor tractar amb un enemic que amb un fals amic. La resta és cobrar uns bons sous per fer volar els coloms del qui dia passa any empeny.<9-03-09>