Lluís Busquets i Grabulosa

He parlat aquí mateix de l’escaquer palestí el 14-VII-03 i el 6-III-06. El 2003, em vaig remuntar als orígens del problema, quan la proclamació de l’Estat d’Israel (14-V-1948). Bush havia aconseguit aquella primavera de 2003 un nou primer ministre en l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, per dissenyar un full de ruta com a pla de pau i l’havia im/pro-posat a Sharon i a Abbas, el 4-VI-03, a la cimera d’Àqaba. Això no obstant, com si hagués resultat fàcil asseure israelians i palestins, dos dies després, el 6-VI-03 Hamàs (acrònim que significa Moviment de Resistència islàmica), mitjançant Abdel Aziz al-Ramtissi, cap del moviment a Gaza, declarava no acceptar els acords d’Àqaba i el seu fundador, el paraplègic xeic Ahmed Iassin, deia que Abbas en el seu discurs on es comprometia a acabar amb els brots de violència a canvi de desmantellar assentaments israelites, s’havia oblidat de dos punts clau: l’haq al-Awda (retorn dels refugiats) i el futur de Jerusalem. (Hamàs dominava aleshores el braç armat Azzadin El Kassam, responsable dels atemptats suïcides, comptava amb ajudes socials —escoles, infermeries, mesquites...— i com que Aràbia Saudí havia reduït la seva ajuda després de l’11-S, havia rebut finançament d’Iran). A Hamàs, aleshores, li feien costat els altres grups radicals, la Jihad islàmica —grup finançat i entrenat per l’Iran i pel seu homònim libanès, les milícies xiïtes del Hezbollah, que disposava com a braç armat de les Brigades de Jerusalem, liderades pel xeic Abdallah Shami—, les Brigades dels màrtirs d’Al Aqsa, liderades per Marwan Barguti, braç armat d’Al-Fatah (‘Moviment d’Aliberament de Palestina”), el contrincant de Hamàs. Al-Fatah , integrat des de la seva creació el 1964 en l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), a la qual pertanyien també Arafat i Abbas, en feia part juntament amb les organitzacions radicals laiques que conformaven el Front de Rebuig als acords amb Israel (Front Popular i les seves escissions Front Democràtic, que compten amb un braços armats minúsculs). Aleshores —d’això fa vuit anys— per primera vegada, els grups radicals integristes islàmics no pertanyents a l’OAP (Hamàs i Jihad, amb un 25% de recolzament) superaven el 22,6% d’Al-Fatah.

Des d’aleshores han passat moltes coses. Assassinats seleccionats de líders palestins, mort de Iàsser Arafat, Abbas al capdavant de l’ANP, murs de formigó a les fronteres amb Palestina alçats per Israel i, el que va suposar una rebolcada inesperada del full de ruta: Hamàs guanyà majoritàriament les legislatives del 25 de gener 2006 (74 escons —entre els quals sis cristians, una dotzena de dones i tretze presoners, deu dels quals en presons israelianes— sobre 132 diputats). Un partit o organització que no renuncia a la lluita armada, que té en el seu programa el no reconeixement d’Israel i que, mentre EUA no s’acaba de definir, la UE considera terrorista. (La UE malda per definir el terrorisme com l’actuació violent que produeix víctimes en un Estat en pau; el problema rau a saber què és un Estat en pau. Per a Hamàs, Palestina està en guerra amb Israel.) El febrer del 2006 es constituí la cambra de diputats palestina (bé que es va haver de fer per videotelèfon perquè els israelites no deixaren traslladar-se a Ramala els elegits des del territori de Gaza). Israel i EUA preparaven un reguitzell de mesures sancionadores contra els palestins perquè es penedissin d’haver votat com havien fet (visca la democràcia!): restriccions de moviments de persones i mercaderies, arrest de finances i obres infrastructurals. Abass encarregà govern a Hamàs, instant-los al que li imposava el quartet (EUA,UE, ONU i Rússia): reconeixement d’Israel, renúncia a la violència, acceptació dels acords Israel-ANP. Aquests li van dir que ni pensar-hi. (Com volia que Hamàs, 18 anys després de la seva creació, renunciés als seus postulats fundacionals que tan rèdit li havien donat?) Però, proposaren Abdelaziz Douaik per presidir el nou Parlament i , de primer ministre Ismail Hinaïia, dos homes moderats, amb l’encàrrec de fer un gabinet d’unitat nacional, incloent-hi Al Fatah, l’enemic de Hamàs. No sols la UE enviava Solana al territori, sinó que las Comissària d’Exteriors trobava bé que Putin convidés representants de Hamàs a Moscou, i Merkel i Blair posaven com a única condició per seguir ajudant els palestins que deixessin la violència i reconeguessin l’estat d’Israel.

Tot debades. El març del 2006 EUA i la UE ja van suspendre relacions amb el nou govern de Hamàs. Els intents de formar una coalició entre Hamàs i Fatah només van servir perquè es desplegués pràcticament una guerra civil: el juny del 2007 Hamàs aconseguí el control de Gaza;Fatah retingué el poder a Cisjordània, amb Jerusalem est. Adéu govern d’uniat nacional! Israel estrenyia el bloqueig de la Franja i, amb l’operació Plom Fos, ho va fer en fort en el traspàs d’any 2008-09 amb l’excusa d’anar contra les infraestructures terroristes de Hamàs a Gaza... Amb Egipte com a mediador es proposa una reconciliació Hamàs-Fatah i a la tardor del 2010 s’enumeren els acords i desacords de Damasc. El passat 15 de març milers de palestins es manifesten demanant el final de la divisió entre faccions. L’endemà, Mahmud Abbas, president de l’ANP, promet convocar eleccions generals. El passat 27 d’abril les dues faccions anunciaren a El Caire un acord per acabar amb l’actual divisió. Segons Azzam al-Ahmad, cap de la delegació negociadora de Fatah, l’acord inclou un govern provisional de figures tecnòcrates independents que prepari abans de vuit mesos unes eleccions parlamentàries. Segons Mahmud al-Zahar, figura destacada de Hamàs i que va participar en les negociacions, també es va debatre com reactivar el Consell Legislatiu Palestí i l’OAP. S’alliberarien presoners de les dues faccions i s’unificarien les forces de seguretat. Era una gran notícia, davant la qual EUA i Israel reaccionaren amb fredor.

Aquest és el panorama que té Obama ara damunt del tauler. Hi ha analistes que diuen que, amés de la gran manifestació de març, ha ajudat a l’acord el derrocament de Hosni Mubàrak, perquè el líder egipci era vist per Hamàs com un còmplice dels EUA i d’Israel. També la revolta síria contra Baixar al-Assad, ja que Hamàs hi té una base història i ha hagut de cercar una entesa amb els seus rivals de Fatah per no quedar del tot aïllats. Com sigui l’acord és més que fràgil: mentre Abbas, assegurava que el nou govern haurà de considerar possibles converses de pau amb Israel, al Zahar, precisava que aquestes negociacions no formaran part de l’agenda del nou govern. L’OLP continuarà sent el responsable de les negociacions, assegurava Abbas, a Ramal·là, tot i que no donava cap detall de pactes de govern un cop celebrats els comicis Netanhayu, per la seva banda, hi fica cullerada: “L’ANP haurà d’escollir entre la pau amb Israel o la pau amb Hamàs”. “És impossible que un futur govern palestí s’entauli a parlar amb Israel”, reblava el clau al-Zahar. Com veuen, l’entesa és més que fràgil i Obama haurà de fer alguna cosa. (26-VI-2011)

Poca gent sap que els EUA consideren Catalunya un país estratègic, que ha de ser salvaguardat entre els primers objectius en cas de perill, conflagració o atac terrorista. I tot gràcies a l’empresa Grifols, multinacional catalana d’hemoderivats —la sang es considera producte estratègic—, ara en trànsit de convertir-se en el tercer grup mundial del sector, darrera de Baxter i CSL. Grifols és un grup de 26 empreses del sector sanitari que subministra els seus productes a professionals i pacients de més de 90 països de tot el món. Investiga, desenvolupa, fabrica i comercialitza hemoderivats, productes per a la teràpia intravenosa, nutrició entèrica, sistemes de diagnòstic i material mèdic. La seva facturació del primer trimestre d’enguany ha crescut un 10% fins als 261,4 milions d’euros. (El president Victor Grifols no fa accentuar mai ni el seu nom ni el seu cognom.) Els dubtes dels seus petits accionistes manifestats en la junta del passat gener van quedar gairebé esvaïts el maig passat, quan Grifols va poder anunciar que la Comissió Federal del comerç nord-americana —la Federal Trade Comission (FTC), una mena de Tribunal de la Competència— donava llum verda a la compra de Talecris, el seu rival als Estats Units (no debades augmentà la seva cotització a la Borsa en un 5,2% a primers de maig, despre´s que l’empresa s’expliqués davant e la Comissió Nacional del Mercat de Valors.).

Tot plegat suposa un alleujament doble, perquè la FTC havia vetat a la CSL la compra de Talecris el 2009 (amb l’argument que es reduïa la competència del sector) i perquè l’empresa catalana amb seu a Sant Cugat del Vallès, que ja havia començat la maniobra ara fa un any amb el precedent negatiu esmenta, ja havia esmerçat de 375 milions de dòlars (252 milions d’euros) com a indemnització a Talecris per al preacord. El gran argument ha estat que Talecris arribava enguany a la seva capacitat productiva i sola no podria créixer fins al 2016, de manera que la fusió fins i tot resultava beneficiosa per als EUA.

Ara bé, el preacord per comprar la firma nord-americana Talecris inclou unes determinades condicions: en primer lloc, la venda a Kedrion, fabricant italià d’hemoderivats, diversos actius de Talecris als EUA que la firma catalana no considera estratègics, exactament aquests: una planta de fraccionament de plasma a Malville, a l’estat de Nova York, que la firma catalana gestionarà durant quatre anys en règim de lloguer (es tracta d’una fàbrica antiga, que no pot exportar productes a Europa per falta d’homologació; Grifols ja havia anunciat la seva intenció de desprendre-se’n quan l’ampliació de la indústria de Parets (Barcelona) per fabricar el mateix producte estigués completada); en segon lloc, traspassar a Kedrion dos centres d’obtenció de plasma a Carolina del Nord i a Alabama (condició tampoc greu perquè Grifols té més de 80 centres repartits per EUA); en tercer lloc, el negoci de Talecris als Estats Units del Factor VIII, un tractament contra l’hemofília que es comercialitza amb la marca Koate (la firma disposa del seu propi Factor VIII, que té més aplicacions que el de Talecris); finalment, el preacord preveu a més que Grifols fabricarà durant set anys altres hemoderivats per a Kedrion destinats al mercat americà, perquè aquesta firma, que ara només opera a Itàlia, entri als Estats Units. I tot, per poder introduir més competència en el segment d’hemoderivats d’Amèrica del Nord.

S’ha assegurat que aquestes desinversions no afectaran les sinergies anunciades el gener fruit de la integració —230 milions de dòlars anuals (155 milions d’euros)— , centrades en la complementarietat de la seva activitat industrial, la seva I+D i la seva implantació geogràfica: els dos grups només competeixen als Estats Units, el Canadà i Alemanya. Fins i tot la cartera de productes de cadascuna és complementària, de manera que Grifols podrà aprofitar ben aviat la seva xarxa internacional per vendre els productes de Talecris.

La compra de Talecris suposa per al grup Grifols una inversió de 4.000 milions de dòlars. Segons fou anunciat per la directora financera del grup, Nuria Pascual, l’empresa pagarà 2.508 milions de dòlars en efectiu als accionistes de Talecris, assumirà 600 milions de deute de l’empresa americana i la resta se sufragarà mitjançat l’emissió de noves accions de Grifols sense dret a vot. Es considera que l’operació també produirà canvis en l’accionariat. Les diferents branques de Grifols reduiran del 40% al 29% la seva presència en el capital. El fons Cerberus i altres accionistes de Talecris entraran a formar part del grup resultant, amb una participació global conjunta d’un 28% i la part que flotarà lliurament en borsa es reduirà d’un 60% a un 43%.

Segons “La Vanguardia” del passat 3-V, per al finançament de la compra, l’empresa catalana hauria firmat un crèdit sindicat de 4.500 milions de dòlars, liderat per Deutsche Bank, Nomura, BBVA, BNP, HSBC i Morgan Stanley. Això situaria el seu endeutament en 3,5 vegades el seu benefici operatiu o ebitda, però l’empresa preveu que recobri el nivell actual (dues vegades l’ebitda) a finals del 2014.

Amb Talecris, Grifols tindrà els EUA com a primer mercat; això li suposarà el 50% de les vendes (enfront del 28% de la Unió Europea, el 14% de la resta del món i el 8% al Canadà), amb unes vendes anuals calculades en uns 2.803 milions d’€.

També d’aquesta passada primavera és l’acord de col·laboració aconseguit amb Novartis perquè aquesta comercialitzi als EUA alguns dels principals productes de diagnòstic per a la immunohematologia de Grifols a mesura que es vagin obtenint autoritzacions. Entre aquests productes hi figuren reactius, instrumentalització automàtica per a l’estudi d’agrupatge sanguini serològic desenvolupats per Grifols i els tests BLOODchip® de la biotecnològica espanyola Progenika Biopharma que Grifols ja distribueix per tot el món. L’acord i permetrà de potenciar la seva àrea de Diagnòstic tot reforçant la seva posició en el mercat nord-americà. Els seus setanta anys dedicats a fer progressar la medicina transfusora es complementa perfectament amb el lideratge de Novartis en el camp de la seguretat transfusora i amb la seva missió de desenvolupar noves proves preventives, de manera que els laboratoris d’immunohematologia podran disposar de les últimes tecnologies destinades a millorar la seguretat transfusora. No debades la passada primavera Grifols va crear un Consell assessor internacional d’experts en Medicina Transfusional composat per nou reputades personalitats mundials en aquest camp presidides per por Mr. John Moulds, MT (ASCP) director dels Serveis Científics de Suporet de LifeShare Blood Centers de Shreveport, de Louisiana (EUA). (14-VI-2011)