Lluís Busquets i Grabulosa

He parlat aquí mateix de l’escaquer palestí el 14-VII-03 i el 6-III-06. El 2003, em vaig remuntar als orígens del problema, quan la proclamació de l’Estat d’Israel (14-V-1948). Bush havia aconseguit aquella primavera de 2003 un nou primer ministre en l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, per dissenyar un full de ruta com a pla de pau i l’havia im/pro-posat a Sharon i a Abbas, el 4-VI-03, a la cimera d’Àqaba. Això no obstant, com si hagués resultat fàcil asseure israelians i palestins, dos dies després, el 6-VI-03 Hamàs (acrònim que significa Moviment de Resistència islàmica), mitjançant Abdel Aziz al-Ramtissi, cap del moviment a Gaza, declarava no acceptar els acords d’Àqaba i el seu fundador, el paraplègic xeic Ahmed Iassin, deia que Abbas en el seu discurs on es comprometia a acabar amb els brots de violència a canvi de desmantellar assentaments israelites, s’havia oblidat de dos punts clau: l’haq al-Awda (retorn dels refugiats) i el futur de Jerusalem. (Hamàs dominava aleshores el braç armat Azzadin El Kassam, responsable dels atemptats suïcides, comptava amb ajudes socials —escoles, infermeries, mesquites...— i com que Aràbia Saudí havia reduït la seva ajuda després de l’11-S, havia rebut finançament d’Iran). A Hamàs, aleshores, li feien costat els altres grups radicals, la Jihad islàmica —grup finançat i entrenat per l’Iran i pel seu homònim libanès, les milícies xiïtes del Hezbollah, que disposava com a braç armat de les Brigades de Jerusalem, liderades pel xeic Abdallah Shami—, les Brigades dels màrtirs d’Al Aqsa, liderades per Marwan Barguti, braç armat d’Al-Fatah (‘Moviment d’Aliberament de Palestina”), el contrincant de Hamàs. Al-Fatah , integrat des de la seva creació el 1964 en l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), a la qual pertanyien també Arafat i Abbas, en feia part juntament amb les organitzacions radicals laiques que conformaven el Front de Rebuig als acords amb Israel (Front Popular i les seves escissions Front Democràtic, que compten amb un braços armats minúsculs). Aleshores —d’això fa vuit anys— per primera vegada, els grups radicals integristes islàmics no pertanyents a l’OAP (Hamàs i Jihad, amb un 25% de recolzament) superaven el 22,6% d’Al-Fatah.

Des d’aleshores han passat moltes coses. Assassinats seleccionats de líders palestins, mort de Iàsser Arafat, Abbas al capdavant de l’ANP, murs de formigó a les fronteres amb Palestina alçats per Israel i, el que va suposar una rebolcada inesperada del full de ruta: Hamàs guanyà majoritàriament les legislatives del 25 de gener 2006 (74 escons —entre els quals sis cristians, una dotzena de dones i tretze presoners, deu dels quals en presons israelianes— sobre 132 diputats). Un partit o organització que no renuncia a la lluita armada, que té en el seu programa el no reconeixement d’Israel i que, mentre EUA no s’acaba de definir, la UE considera terrorista. (La UE malda per definir el terrorisme com l’actuació violent que produeix víctimes en un Estat en pau; el problema rau a saber què és un Estat en pau. Per a Hamàs, Palestina està en guerra amb Israel.) El febrer del 2006 es constituí la cambra de diputats palestina (bé que es va haver de fer per videotelèfon perquè els israelites no deixaren traslladar-se a Ramala els elegits des del territori de Gaza). Israel i EUA preparaven un reguitzell de mesures sancionadores contra els palestins perquè es penedissin d’haver votat com havien fet (visca la democràcia!): restriccions de moviments de persones i mercaderies, arrest de finances i obres infrastructurals. Abass encarregà govern a Hamàs, instant-los al que li imposava el quartet (EUA,UE, ONU i Rússia): reconeixement d’Israel, renúncia a la violència, acceptació dels acords Israel-ANP. Aquests li van dir que ni pensar-hi. (Com volia que Hamàs, 18 anys després de la seva creació, renunciés als seus postulats fundacionals que tan rèdit li havien donat?) Però, proposaren Abdelaziz Douaik per presidir el nou Parlament i , de primer ministre Ismail Hinaïia, dos homes moderats, amb l’encàrrec de fer un gabinet d’unitat nacional, incloent-hi Al Fatah, l’enemic de Hamàs. No sols la UE enviava Solana al territori, sinó que las Comissària d’Exteriors trobava bé que Putin convidés representants de Hamàs a Moscou, i Merkel i Blair posaven com a única condició per seguir ajudant els palestins que deixessin la violència i reconeguessin l’estat d’Israel.

Tot debades. El març del 2006 EUA i la UE ja van suspendre relacions amb el nou govern de Hamàs. Els intents de formar una coalició entre Hamàs i Fatah només van servir perquè es desplegués pràcticament una guerra civil: el juny del 2007 Hamàs aconseguí el control de Gaza;Fatah retingué el poder a Cisjordània, amb Jerusalem est. Adéu govern d’uniat nacional! Israel estrenyia el bloqueig de la Franja i, amb l’operació Plom Fos, ho va fer en fort en el traspàs d’any 2008-09 amb l’excusa d’anar contra les infraestructures terroristes de Hamàs a Gaza... Amb Egipte com a mediador es proposa una reconciliació Hamàs-Fatah i a la tardor del 2010 s’enumeren els acords i desacords de Damasc. El passat 15 de març milers de palestins es manifesten demanant el final de la divisió entre faccions. L’endemà, Mahmud Abbas, president de l’ANP, promet convocar eleccions generals. El passat 27 d’abril les dues faccions anunciaren a El Caire un acord per acabar amb l’actual divisió. Segons Azzam al-Ahmad, cap de la delegació negociadora de Fatah, l’acord inclou un govern provisional de figures tecnòcrates independents que prepari abans de vuit mesos unes eleccions parlamentàries. Segons Mahmud al-Zahar, figura destacada de Hamàs i que va participar en les negociacions, també es va debatre com reactivar el Consell Legislatiu Palestí i l’OAP. S’alliberarien presoners de les dues faccions i s’unificarien les forces de seguretat. Era una gran notícia, davant la qual EUA i Israel reaccionaren amb fredor.

Aquest és el panorama que té Obama ara damunt del tauler. Hi ha analistes que diuen que, amés de la gran manifestació de març, ha ajudat a l’acord el derrocament de Hosni Mubàrak, perquè el líder egipci era vist per Hamàs com un còmplice dels EUA i d’Israel. També la revolta síria contra Baixar al-Assad, ja que Hamàs hi té una base història i ha hagut de cercar una entesa amb els seus rivals de Fatah per no quedar del tot aïllats. Com sigui l’acord és més que fràgil: mentre Abbas, assegurava que el nou govern haurà de considerar possibles converses de pau amb Israel, al Zahar, precisava que aquestes negociacions no formaran part de l’agenda del nou govern. L’OLP continuarà sent el responsable de les negociacions, assegurava Abbas, a Ramal·là, tot i que no donava cap detall de pactes de govern un cop celebrats els comicis Netanhayu, per la seva banda, hi fica cullerada: “L’ANP haurà d’escollir entre la pau amb Israel o la pau amb Hamàs”. “És impossible que un futur govern palestí s’entauli a parlar amb Israel”, reblava el clau al-Zahar. Com veuen, l’entesa és més que fràgil i Obama haurà de fer alguna cosa. (26-VI-2011)