Avui milers de ciutadans de tot el món trauran 155 euros del seu banc en una acció de lluita noviolenta —diuen— i en pro d’una democràcia real tot recordant l’origen de les acampades dels indignats el 15-05-2011. Suposo que tot plegat resultarà unes simples pessigolles amb una ploma d’au al sistema, però de vegades actes testimonials d’aquests comencen per donar sentit a coses que sembla que no en tinguin. Quan Stéphane Hessel va publicar Indigneu-vos!, alguns se’l van prendre com un pamflet d’un jai que resistí els nazis, afiliat a l’utopisme de Hegel (l’home sempre progressa en la història) i contra el pessimisme sospitós de W. Benjamin (la història humana és una successió de catàstrofes) i mira com aquell pamflet ha anat quallant...

Val a dir que el moviment d’indignats agafà els nostres polítics en fora de joc; l’excusa era que es trobaven en campanya electoral. Excusa i por: estaven manipulades, les acampades? Però, l’excusa no valia aleshores (el moviment es va anar estenent com una taca d’oli i va defugir netament posicions electorals) ni val ara: quan els ciutadans només podem decidir poqueta cosa amb una papereta cada cert temps, és normal que en períodes electorals es vulgui debatre més intensament la tasca dels nostres polítics i, més, en temps de crisi com els actuals. Serveixen el comú o se’n serveixen, els nostres cappares? Davant dels grans bancs, dels grans monopolis, de les grans companyies auditores —ara pugem un punt els bons d’aquí, ara baixem el deute d’allà—, dels grans especuladors amb noms i cognoms, poden fer alguna cosa els nostres petits polítics? Vet aquí la qüestió.

Manipular, als diccionaris, pren un sentit pejoratiu de maniobra, manefleig, incidència o tergiversació fraudulentes. Però, en principi, hauria de ser un verb neutre, que vol dir operar, accionar, treballar amb les mans. A fe que s’ha mani-operat molt, a les places de les acampades, teclejant ordinadors i telèfons mòbils per arribar arreu des de les xarxes socials... Si els polítics no haguessin tingut una certa mala consciència, haurien anat a parlar amb els indignats, haurien portat el parlament (on tan sovint es vota partidistament i no es parlamenta) una mica enfora de les seves parets. Fins i tot haurien pogut incidir en el moviment dels qui es diuen antisistema perquè troben (i amb raó) que el nostre sistema fa aigües per totes bandes. Políticament haurien pogut explicar millor que mai el que ens costa als catalans ser espanyols (i amb una audiència més verge que la que cal comprar abans amb un entrepà perquè ompli mítings com si es tractés de programes de tarda de TV). Els indignats es queixen d’un fet prou clar: hem de pagar els treballadors les retallades del forat que va fer un sistema bancari sense escrúpols? Doncs, que obrin els ulls: si els catalans fóssim catalans, sense pagar peatge, seríem dels països més rics d’Europa.

Això, per massa sabut (i oblidat) és tasca que els polítics no van pas voler fer. N’han parlat amb la boca petita i hi acabaren enviant els mossos d’esquadra amb l’excusa de la salubritat. Com aquells periodistes de no vull dir el lloc (però el mitjà era ben nostrat!), que se sentien dins el sistema i parlaven dels acampats des d’una alçada que no tenen, com si la indignació que ha quallat aquests darrers temps fos cosa d’un xarampió de joventut. Pobrets, ells, periodistes amb menjadora de tertúlia, que formen part del sistema ben inconscientment, sense adonar-se que n’hi hauria prou que la Caixa (o algun poder fàctic semblant) fes ¡buf! i suprimís la línia creditícia del seu mitjà perquè entenguessin una mica més que llicenciats i màsters que parlen quatre idiomes no poden ser menys que mileuristes!

Als que hem lluitat durant la dictadura per assolir ajuntaments democràtics se’ns hauria de fer difícil d’entendre que la participació catalana ranegi el 50%, la més baixa de l’Estat. Però, acampat o no, el poble té una intel·ligència intuïtiva i la patacada dels grans manaies tripartidistes (PSC-PSOE i ERC), fa una setmana (ni l’Iceta n’ha restat indemne!), va resultar colossal. No hi va valer ni la darrera tongada de demagògia, perquè el poble no és imbècil, i no se’l pot fer combregar sempre amb rodes de molí. A totes les llars, quan hi ha crisi, cal retallar despeses. I ara veurem si els nous ajuntaments no es trobaran amb sorpreses sota les catifes...

Molta gent està indignada, sí. Per coses que passen aquí i coses que passen enllà de l’Ebre i més enllà dels Pirineus. Per què hem de rescatar bancs i sistemes financers que han malversat el que no tenien? Per què hem de baixar el cap i considerar que el terrorisme d’Estat practicat contra Ben Laden o els presos de Guantánamo són una cosa diferent del terrorisme d’Estat? Quina justícia internacional tenim, que només condemna segons qui? I quina mena de jutges tenim a l’Estat, quan uns que es diuen Suprems consideren Bildu un partit terrorista i uns altres que es diuen Constitucionals diuen que no? (Ara, quan el poble ha voltat Bildu, què deuen dir els Suprems? Ningú els pot passar comptes?) I quina mena de polítics tenim, que deixen escapçar el nostre Estatut per Jutges amb el termini exhaurit per ser-ho, que admeten en les seves llistes acusats de corrupció, o que, dient-se catalans, voten contra els diputats catalans que reclamen els fons que l’Estat deu a Catalunya? I per què es permet que es deixi culpar la immigració dels problemes que tenim sense fer gaire res per integrar-la entre nosaltres? I per què malversem tanta energia i no treballem en pro de les energies netes? I per què la nostra petjada ecològica ja resulta irreversible? I per què hem de mantenir la indignitat d’un president estatal agònic quan la majoria li ha girat l’esquena?

Com no hi ha d’haver indignació? Com volen que els joves no demanin un altre sistema, amb democràcia més transparent, llistes obertes, accés a les grans decisions econòmiques, ecologia sostenible, sistema judicial de cristall, energies netes, normativa d’immigració diàfana contra les plataformes que la maneflegen al seu servei?


Acabo: ara que la majoria de ciutadans catalans ha donat confiança a CiU, deixin-me pregar a la coalició que es comporti sense la prepotència del qui mana (l’agressiu i desproporcionat desallotjament de Plaça Catalunya ha estat el primer desencert del govern Mas) i sense la gasiveria que podrien justificar amb els anys de travessa del desert... Per a CiU, els tripartits han suposat el seu enfortiment i l’actual ensulsiada del PSC-PSOE i d’ERC. (Si IC-EUA s’ha mantingut, és perquè no ha fet demagògia...) Fa vuit anys, si Mas hagués presidit Catalunya, hauria estat el simple delfí de Pujol i potser, com a tal, hauria durat ben poc. Ara el President i els nous alcaldes i regidors de CiU tenen camp per córrer, si no cauen en mesquineses, si no canvien cromos d’alcaldies, si no fan pactes contra natura, perquè ja s’ha vist el resultat que tenen davant dels ciutadans. El que és legal i políticament correcte... pot resultar immoral. La poltrona és per servir. Per servir fins i tot els antisistema acampats a les places de les nostres ciutats. Cap i a la fi, Hessel, després de l’Indigneu-vos!, ha publicat Comprometeu-vos! En comptes de desallotjar-nos no caldria anar-los a escoltar? A veure si els insalubres som nosaltres! (30-V-2011)


0 comentaris: