El passat octubre, en plena discussió sobre la llei orgànica dita “de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo” (aprovada a les Cortes el passat 17 de desembre per 184 vots sobre 350), l’Institut Borja de Bioètica (IBB) —que se situa ell mateix en pro “d’una ètica de màxims d’orientació cristiana”—, amb seu a Esplugues de Llobregat, va donar a conèixer el document Consideracions sobre l’embrió humà que va portar molta cua. Són deu pàgines de la publicació periòdica “Bioètica & debat” (v. 15, núm. 57), signada per deu integrants del Grup Interdisciplinari de Bioètica de l’esmentat Institut, sis dels quals són metges amb màster de bioètica com el seu president, el jesuïta Francesc Abel Fabre, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, un catedràtic de Biologia com és l’escolapi Ramon M. Nogués, dues professores universitàries titulars de Bioètica i Filosofia com son Ester Busquets i Begonya Roman, i una jurista com Núria Terribas. Ara que ha passat la tempesta, és bo parlar-ne.
El ponderadíssim document, accessible a <http://www.ibbioetica.org/es/ img/home/BD_57_esp_F>, té, enllà de la introducció i el resum conclusiu, dues parts. La primera desplega tres tipus de consideracions: I) les dades científiques sobre l’embrió humà (el seu estatut biològic, diríem, de manera que hi és considerat embrió humà en les diferents etapes del seu desplegament, però no pas sempre amb la consideració de vida personal); II) les consideracions ètiques (i el quid de la qüestió rau a delimitar el moment en què comença l’embrió humà a adquirir la condició de persona); III) el seu estatut jurídic en els àmbits del dret constitucional i del dret civil, espanyol i europeu. A la segona part l’IBB es posiciona davant de la investigació i teràpia en els primers estadis del desplegament embrionari, la reproducció assistida i la interrupció voluntària de la gestació.
Pel que fa a I) cal retenir que només “al final de la segona setmana, el preembrió està implantat” i sols “a partir del dia 18è comença la formació de l’estructura inicial del sistema nerviós o neurulació.” Per tant, fins que no es donen determinades condicions —informació genètica bàsica, implantació, morfologia mínima i circulació fisiològica maternofetal— no sembla que es pugui parlar, encara que hi hagi vida humana, de cap persona. El document es posiciona dient que l’inici del caràcter personal de l’embrió humà cal situar-lo “no pas abans de la implantació completa (dia 14è després de la fecundació) ni més enllà de la setmana 1a del desplegament embrionari (setmana 12a de la gestació). Quant a II) s’hi expliquen les tres postures sobre l’embrió humà: considerar-lo persona des del moment de la fecundació; fer-ho a partir d’estadis posteriors del desenvolupament embrionari i fetal (postura de l’IBB); considerar-l’hi sols després del naixement. Pel que fa a III), es recorre fins i tot al Tribunal Constitucional que declarà que “la vida no és cap realitat fins a l’inici de la gestació (implantació de l’embrió en l’úter de la mare) i, per tant, no es pot parlar d’avortaments d’embrions in vitro ni tampoc intra utero abans de la implantació”.
En relació al posicionament de l’IBB es consideren acceptables “totes les tècniques anticonceptives”, incloses la contracepció hormonal i la píndola postcoital, sempre que es derivin d’una decisió responsable. S’accepten també fins al dia 14è totes les intervencions sobre l’embrió humà o sobre els gàmets masculins i femenins. Pel que fa a l’obtenció d’embrions per a la investigació, es considera acceptable el fet d’aprofitar els embrions sobrants de la reproducció assistida, amb permís dels titulars, o els pseudoembrions generats mitjançant la tècnica de transferència nuclear. En canvi, per no banalitzar la reproducció humana i entrar en la seva comercialització, es rebutja la creació d’embrions en laboratoris. Quant a l’avortament, es pondera el conflicte de valors entre l’autonomia de la dona i la vida del fetus i permet que la dona, des dels seus valors, prengui una decisió conscient. Finalment, admet el denominat quart supòsit —el document el descriu com “avortament a petició— , més enllà dels altres tres (afectació del fetus, risc greu de la salut de la mare o violació),” com a resposta jurídica, regulada per una llei de terminis, a una situació present ja tolerada. De fet, en determinats supòsits de conflicte greu de valors, la despenalització de la interrupció de la gestació s’entén com un gest de comprensió i acollida envers persones situades en circumstàncies difícils, susceptibles de convertir en càrrega molt pesada la joia de l’inici d’una vida.
Deu dies després de la publicació del document (19-X), els bisbes catalans van expressar en una nota que les opinions del document de l’IBB no estaven d’acord “amb la doctrina catòlica” repetint “la defensa de la vida humana en totes les fases de la seva existència”, com si les investigacions biomèdiques actuals no existissin. La resposta de l’IBB, signada pel seu president, tornava a la ponderació: la postura de l’IBB no és favorable a l’avortament com a principi moral bàsic; una llei despenalitzadora de l’avortament no implica cap legitimació social ni cap legalització de conductes generalitzables, i sí un canvi de marc jurídic de seguretat per a les persones; la llei no obliga ningú i deixa decisions a la consciència individual de cadascú; els cristians han de seguir criteris de consciència certa, cosa que reclama formació moral (formació en tots els àmbits, fins i tot el biomèdic, goso afegir). El novembre, el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el gos d’atura del Cardenal Rouco Varela, el polèmic i controvertit bisbe Martínez Camino, recordà que el Codi de Dret Canònic estableix excomunió per als qui han estat cooperadors directes d’un avortament realitzat i per als catòlics que votessin una llei que despenalitza l’avortament. (El Cardenal, però, afegíque el Rei la podia signar sense caure en aquest supòsit!)
Evangeli pur, com veuen. Sortosament, que jo sàpiga, cap diputat dels que votà la llei va rebre la butlla d’excomunió. (Martínez Camino resulta ben poc coherent!) Tanmateix, ens adonem que ni a Catalunya ni a Madrid, els inflexibles bisbes es preocupen de fer-se càrrec de la situació dramàtica d’una dona que per raons serioses es planteja d’avortar (allà, la ministra d’Igualtat comparà l’avortament amb “arreglarse las tetas”!) ni interpreten rectament la llei de despenalització de l’avortament ni reconeixen la funció legislativa d’un Estat no confessional, laic, amb una societat religiosament plural. A veure quan entendran els prelats que l’Estat no està obligat a ajustar les lleis civils ni a la doctrina de l’Església catòlica ni a les creences islàmiques. Seria una arbitrarietat injusta en un estat democràtic. Davant de la tragèdia d’un avortament, l’Estat ha de legislar per anular la pressió sobre la dona que es troba en aquest conflicte i perquè es pugui realitzar en condicions sanitàries correctes. L’Església, a la qual ningú no prohibeix proclamar la seva doctrina —però la proclamació no és imposició—, hauria de procurar incidir en la ponderació ètica dels seus fidels en conflicte (aquesta fase l’Estat no la pot eliminar!). Però, amb respecte davant la legislació estatal i amb cautela davant l’evolució dels coneixements científics, i encara més si s’exposen amb rigor i prudència com en el cas de l’IBB. La història ja ha demostrat massa vegades que la jerarquia ha pixat fora de test, com el papa aquell que va declarar l’electricitat un art diabòlic. <22/03/2010>


Sóc de l’opinió que és fantàstic que els resultats de les consultes sobre la independència de Catalunya després de la d’Arenys de Munt —la del passat 13 de desembre, la de fa una setmana del 28 de febrer i la propera tongada del 25 d’abril— semblin poca cosa a alguns i permetin a la premsa centralista considerar-les com un afer sense importància, gairebé fruit d’un residual catalanisme de la ceba. Com que els gens carpetovetònics no permeten observar minúcies i detalls dels esdeveniments, i aquests justament són del tot significatius, podria esdevenir-se que la independència els esclatés davant la cara sense que l’haguessin vist venir. (Cuba demanava un estatut d’autonomia....I ja ho vam veure.) Si és cert el proverbi aquell xinès que diu que si un dit assenyala la lluna només l’enze mira el dit, ja sabem com es qualifiquen els que miren només el dit. Els icebergs són bonics, vistos en la seva superfície, però el perill està en la massa de gel subaquàtica que traslladen! I això em sembla que és el que està passant amb aquests pseudoreferèndums sobre la independència. Per tant, tranquils: seguim com ara, sense fer gaire soroll. Seguim fent referèndums (perdó: consultes!) amb sordina. (Massa televisions estrangeres que s’hi ha interessat!)


Des de certa premsa que amaga en quines condicions es va fer —amb ERC sol·licitant l’abstenció i el PP reblant el clau o demanant el “no”—, també es diu que la participació al referèndum de l’Estatut 2006 va ser baixa (el 49,1%) i, així i tot, podem esgrimir que va ser més alta que en algunes eleccions europees (i, per això, ningú no les anul·la) i, encara avui, els polítics-prohoms dimitits i no dimissionaris pseudomagistrats del TC encara se’l passen com una patata calenta, el nostre Estatut. Que hem passat del 27,46% de participació en la consulta del 13-D al 21,55 en la del 28F? (I més que baixaran a la pròxima tongada, quan la consulta es farà en municipis no precisament sobiranistes i els socialistes catalans hauran d’ensenyar les vergonyes!) Normalitat pura: ni aquí vam fer-ne la forrolla necessària (la nostra emissora nacional és massa nacionalista, diuen), ni alguns partits no van deixar l’ambigüitat del ser-hi i no ser-hi, ni vam tenir al davant un front falangista capaç de despertar els ànims adormits. Ja veuran quan arribi la bona oportunitat! Recorden aquell “¡Habla, pueblo, habla!”, que ens foradava les oïdes a totes hores? Doncs, serà millor/pitjor.


És cert que els resultats no es poden confondre amb la voluntat política dels catalans tout court, però les consultes expressen una voluntat política in fieri, en construcció. I en podem deduir matisos i tendències del tot positius, com els deia. Primerament, cert, els resultats no són la foto finish de la independència, com deia S. Cardús, perquè ni manifesten una via impossible ni que el camí ja està fressat; però hi ha un fet, en aquest aspecte, interessantíssim: el “Sí” supera el 90% i el “No”no arriba al 5%! En segon lloc, es manifesta una voluntat desacomplexada; ja no parlem ni de “Dret a decidir” (que, si ho mires bé, no vol dir gaire res) ni de “segona transició” ni d’”autonomia plena” ni de“sobirania compartida” ni d’altres terminologies que eren simples eufemismes per amagar la paraula decisiva: independència. (Per això resulta tan interessant com increïble aquell estudi de la UOC en què els espanyols.... no ens posarien tancs a les rodes del nostre camí cap a la majoria d’edat.) En tercer lloc, les consultes —i aquesta és una clau de l’èxit— no tenen altres receptors que els que vulguin saber el resultat. Cap interlocutor final enllà dels organitzadors, però els emissors del vot han constituït una xarxa transversal d’edats i d’orientacions polítiques amb un assoliment impensat: la independència no és el simple objectiu de quatre eixelebrats sinó que està constituint una xarxa de caràcter central verge, amb més d’un 20% de ciutadans, que no sabem on anirà a parar ni com acabarà de quallar, però que es mouen millor que els polítics dels nostres parlaments, enxarxats en debats estèrils per solucionar un crisi econòmica sense la capacitat de generositat de no mirar el proper calendari d’eleccions. Sembla, finalment, que es dóna un desvetllament nacional que era en letargia i que algú haurà de saber endegar.


Ja sabem que els números canten: que Zapatero va haver d’empassar-se amb patates les balances fiscals, el deute amb Catalunya va resultar fins i tot acceptat per un ministre tan refractari com Solbes i del nou Finançament (que vam dur a discussió els catalans) mitja pell de brau en sortirà beneficiada... Doncs, bé: per als economistes, els números dels nostres negocis han de fer cada vegada menys por a les empreses catalanes. El 2008 les exportacions de Catalunya van representar el 26,7% de les de l’Estat tot i que, amb un 15,9% de població, el PIB sols en representava el 18,6%. Un any enrere, les exportacions de Catalunya a la resta del món van assolir els 49,678 milions d’euros (el 32,2% del total de la facturació de les empreses catalanes, mentre l’any 1995 només representaven el 23%); en el 2007, doncs, el mercat interior català hauria absorbit unes vendes del 33,1% (51.122 milions d’euros) i la resta de l’Estat el 34,5% (53.207 milions d’euros). Conclusió: Catalunya sap mirar Europa i la seva clientela hispànica va baixant i perdent gas.


La darrera: un informe recent de l’IESE sobre la competitivitat a Catalunya destaca una reducció en béns de baix contingut tecnològic (tèxtils i d’altres, llevat dels alimentaris), i que l’exportació de béns d’alt contingut tecnològic (electrònica, farmàcia o informàtica) guanyen pes. Catalunya, doncs, exporta, tant a la UE com la resta d’Espanya, productes de tecnologia mitjana-alta. La pèrdua de competitivitat catalana, tanmateix, segons el mateix informe, no es deu sols a la baixa productivitat (per sota de la UE), sinó al baix nivell d’educació i als endarreriments en estructures públiques que ha patit Catalunya des de 1975...(Fixin-s’hi: des del 75! La manca d’eix mediterrani en seria un exemple.) Quan la gent s’adoni que l’empobriment de Catalunya és degut que no ens deixen manegar les nostres coses, ja no caldrà fer les consultes amb sordina, sinó amb llum, taquígrafs i televisions d’arreu. <8/03/2010>


A veure si sóc capaç d’oferir algunes idees econòmiques amb claredat i rigor vist que llegeixo repetidament que l’actual situació és semblant a la de la Gran Depressió dels anys 30 i aleshores John Maynard Keynes (alçat i enderrocat dels altars) hi va dir la seva. Avui dia, llevat de Noruega, tots els governs europeus gasten més del que ingressen. Això costa diners. A Espanya, els interessos i les prestacions per manca de treball, s’han disparat. En els pressupostos del 2010 un 45% de la recaptació es destinarà a pagar interessos de deute i subsidis d’atur. Hi ha una partida deliberadament alta: les inversions públiques en infraestructures i obra civil (Pla E de 33.000 milions). La idea de la despesa pública com a estímul a la demanda per reanimar consum i inversió és del tot keynesiana. Però hi ha algunes diferències substancials entre la situació actual i la d’aleshores. Primera, Keynes justificava aquesta reanimació a través del denominat “multiplicador keynesià”: si algú cobra 1000 euros i en gasta el 80%, vol dir que en gastarà 800; qui els percebi, seguint la mateixa proporció del 80 %, en gastarà 640; qui percebi aquesta quantitat, en despendrà 512. I així successivament fins a sumar 5.000 euros en consum. Els 1000 euros s’haurien multiplicat com per art de màgia. Multiplicarà el Pla E el consum? Difícilment, perquè, vist que la part grossa del pastís va a parar a empreses de construcció (amb ganes d’equilibrar balanços davant l’actual restricció creditícia), sols una petita part anirà a parar a salaris. L’efecte multiplicador dels 33.000 milions pot resultar, doncs, molt baix.


Segon punt: mentre als anys 30, famílies i empreses no sol·licitaven crèdits, avui els deutes en requereixen més, de manera que la liquiditat actual dels bancs centrals s’està invertint en actius per manca de confiança a l’hora de col·locar el diner en l’economia real del crèdit. Keynes preferia, abans del dèficit, la reducció d’impostos per alliberar renda disponible; si això no anava, l’Estat havia de fer la despesa. Aquí s’ha fet a l’inrevés: primer hem incorregut en dèficit i, després, ens caldrà augmentar impostos per finançar-lo. Tercer punt: la política keynesiana de la despesa s’aguanta perquè els estats poden gestionar la seva oferta de diners i els tipus d’interès. La UE suposa renunciar-hi. Quan Alemanya i França estiguin millor, pressionaran per pujar els tipus i el nostre deute s’encarirà notablement. Si la crisi segueix, la UE podria ser que limités el deute de l’Estat espanyol i el govern ni podrà augmentar la massa monetària ni devaluar la moneda ni baixar els tipus. Amb una taxa d’atur que és la més gran d’Europa, la solució només passa per aprimar unes administracions públiques que potser no podem permetre’ns (i els polítics no volen fer aquests deures) o augmentar els impostos i disminuir les pensions (cosa que ja s’ha fet). Darrer punt: els anys 30 els moviments especulatius de capital no eren els d’avui. Cada dia, més d’un bilió i mig de dòlars van i vénen repetidament, tot especulant sobre les variacions de la cotització de divises. Aquesta inestabilitat dels canvis és una causa de l’alça dels interessos reals, que frena el consum domèstic i les inversions empresarials, fa més profunds els dèficits públics i incita els fons de pensions, que mouen centenars de milions de dòlars, a reclamar dividends més alts. Les primeres víctimes d’aquesta cacera de guanys són els assalariats, l’acomiadament en massa dels quals fa pujar la cotització borsària dels seus amos. Només hi veig com a solució l’aplicació de la taxa Tobin.


Quan s’enderrocava el sistema monetari sorgit dels acords de Bretton Woods, James Tobin, un professor americà de la Universidad de Yale, imaginà una eina de lluita contra l’especulació financera (la Tobin Tax). El 1972, durant un col·loqui, aquest economista keynesià, premi Nobel d’Economia el 1981, presentà per primera vegada la seva idea de crear un impost sobre totes les transaccions de canvi de divises a fi de “posar un granet de sorra” a uns mecanismes massa greixats i desanimar “les especulacions que fan breus viatges d’anada i tornada”.


Atès que des del final de la convertibilitat del dòlar en or (Nixon, 1971), i des de la liberalització generalitzada dels moviments de capitals (el 1974 als EUA i a partir del 1990 a la UE), el món viu en una total inestabilitat monetària, s’ha desenvolupat una economia financera purament especulativa, cada vagada més dissociada de l’economia real —o directament hostil a ella— i d’una veritable cultura industrial. L’objectiu de la rendibilitat a curt termini provoca crisis de superproducció en uns llocs (indústria de l’automòbil, electrònica, Informática...), penúries en d’altres (vivenda, educació, alimentació…) i d’altres caigudes de productivitat en sectors tan diversos com els dels cereals o els sistemes informàtics. La taxa Tobin pretén exercir un control sobre els capitals que es mouen sense cap tipus de supervisió arreu del món per tal de dificultar-ne les fugides davant de decisions polítiques no compartides, per exemple, pels accionistes. Gravar fiscalment les operacions de canvi a fi de penalitzar l’especulació i controlar els moviments de capital a curt termini permetria controlar millor els actors econòmics perquè jugaria un triple paper: frenaria la facilitat de mobilitat de capitals, reduiria la inestabilitat política internacional i crearia un mecanisme de finançament que podria sanejar la situació financera internacional. (Amb un volum d’operacions d’1,6 bilions de dòlars per dia laborable, uns 380,9 bilions/any, una simple taxa del 0,1% produiria 230 milions de dòlars anuals, recursos que es podrien dedicar a un fons de desenvolupament contra la pobresa a benefici dels països del Sud i frenarien els especuladors que amb la moneda d’anada i la de vinguda haurien de pensar en una rendibilitat superior al 0,2% de l’impost.)


D’altres economistes han afegit a la taxa Tobin, l’impost IDE (Inversions Directes a l’Estranger) en béns immobles, els seus equipaments i les tecnologies associades i la taxa unitària (unitary tax) per posar cota als denominats preus de transferència (facturació interna d’un grup que li permet minimitzar beneficis on han de pagar més impostos i a l’inrevés), ja existent als EUA.


Els tres impostos —Tobin, IDE i unitari sobre beneficis— constitueixen un mosaic per a una nova economia altermundista més justa i igualitària. Sembla arribat el moment de demostrar a les forces més reaccionàries que les forces més modernes saben utilitzar les armes de la modernització, la globalització. Des de la passada tardor Brasil ja aplica un 2% a les inversions en actius financers amb l’objectiu de frenar l’entrada de diner calent que distorsionava la seva economia. Taiwan ha adoptat mesures semblants. Índia i Indonèsia estudien mesures idèntiques. A la City londinenca, la taxa a les transaccions borsàries (stamp duty) ha resultat una bona font tributària des de fa dècades i la idea d’aplicar una taxa a escala mundial ha estat defensada en tot el Regne Unit. La taxa Tobin també guanya adeptes a França, Alemanya i Bèlgica. Per a l’economista Stephany Griffith-Jones, el problema de l’evasió (el gran argument advers) va ser respost per Tobin mateix a mitjans dels 90: és el mateix argument que es va fer contra l’impost sobre la renda i, encara que hi hagi evasió, no deixa de ser un tribut eficaç i just. Per a l’esmentada economista, la taxa Tobin proporcionaria molts recursos, tindria una bona acceptació bancària perquè els bancs també se’n beneficiarien i seria una bona eina per reduir l’excessiva volatilitat del mercat de divises. <22/02/2010>